Recordant Xavier Amorós

 |   |  Twitter

El passat 18 de juliol Xavier Amorós ens deixava. Des de les pàgines de la Revista del Centre de Lectura no podíem ni volíem deixar de fer-ne menció i recordar-lo. Per fer-ho recupero els breus relats de diferents persones que el van conèixer de prop amb els quals vam festejar els seus 97 anys. En el seu moment es van publicar a Reus Digital, però ara ja no es poden consultar i potser aquest és l’espai idoni per recuperar-los i, a través d’ells, obtenir una mirada calidoscòpica de qui va ser Xavier Amorós. La intenció, immersos en aquell 2020 de la pandèmia, era retre-li un sincer homenatge, una grata felicitació; no recordant la seva vàlua intel·lectual, de la qual ja n’hi ha articles i llibres a desdir, però tampoc amb voluntat, ni molt menys de desmerèixer-la, al contrari. La intenció era la d’aconseguir una cosa nova, un apropament diferent a en Xavier Amorós, un apropament personal, íntim i sincer, des dels diferents Xaviers Amorós que va articular al llarg de la seva vida: el botiguer, el rapsode, l’escriptor, el polític, l’amic… I això que com a escriptor ja ens n’ofereix diferents, de perfils! Per aquest motiu, es van traslladar a diferents persones que l’havien conegut des d’algun o diversos d’aquests vessants dues preguntes: Qui és per a tu Xavier Amorós i com el vas conèixer? La intenció era la d’assolir un recorregut per tot el que ens va aportar, d’abastar-lo en tota la seva profunditat; tot i que, és clar, només se n’aconsegueixi una aproximació. I ho complementàvem (i seguim fent-ho) amb un àlbum familiar, possible sobretot per les aportacions de la seva filla: M. Lluïsa Amorós, però també del seu fill: Xavier Amorós Corbella.

            Benvolgut Xavier, gràcies per tot, gràcies per tant! 


Qui és per a mi Xavier Amorós i com el vaig conèixer…

Albert Arnavat

No recordo amb precisió el dia que vaig conèixer el Xavier Amorós. Podria dir que el conec des de sempre, de tota la vida. L’Amorós ja era bon amic dels meus pares, el Claudi i la Carme, i del meu oncle Josep Maria, poeta, que va publicar el primer llibre en català al Reus de la postguerra.

Però si hagués de posar una data exacta en què el vaig conèixer en públic i personalment potser diria el 25 de març del 1972, quan jo tenia 11 anys, als I Jocs Florals de l’Escola Mowgli. L’Amorós hi feia de mantenidor i jo, com a alumne, n’era un dels presentadors.

Però va ser durant el procés de realització dels dos volums del llibre Història gràfica del Reus contemporani, publicats per l’Ajuntament de Reus el 1986 i 1987, del qual érem coautors, quan vaig poder començar a gaudir plenament de la seva amistat i apreciar la seva qualitat intel·lectual, però sobretot humana. Ell, com els meus pares, junt amb l’Àngels Ollé i el Ramón Marcer, han estat els meus referents ètics i exemples morals que brillaven enmig d’una societat mediocre.

Per molts anys, estimat amic Xavier! Una abraçada des de l’Equador!

Marià Arbonès

Destaco sobretot dos aspectes que defineixen la meva relació amb el Xavier Amorós. Un és l’amistat, que tinc amb ell des de fa molt de temps, i l’altre aspecte és el caràcter formatiu, l’aprenentatge de coses que m’ha suposat aquesta relació. La bona amistat amb Amorós va començar a forjar-se, als anys 80, a partir de la seva primera estada a Punt 6 Ràdio, quan cada setmana feia un programa anomenat Divagacions possibles en el qual parlava sobre coses de Reus o sobre personatges que el captivaven. Recordo especialment un programa seu dedicat a la cantant Maria Callas –li encanta–, o els que feia per telèfon des del Senat quan no podia venir a l’estudi.

Al cap d’un temps, l’amistat va continuar centrant-se sobretot en el món de la ràdio. Vam materialitzar una nova proposta radiofònica seva. En aquest cas, l’Amorós estava acompanyat de la historiadora Maria Tarragó en un programa anomenat Els records ens diverteixen on els dos, amb humor i rigor, van posar de manifest el seu gran coneixement sobre coses i personatges de la història de Reus. Jo els feia de control tècnic i confesso que tenia problemes a limitar el programa al temps estipulat. Només havia d’obrir els micròfons i els records fluïen sense aturador. A Reusdigital.cat he seguit gaudint dels seus escrits i col·laboracions.

L’amistat amb l’Amorós no és que s’hagi mantingut, sinó que ha anat a més, producte de l’estima i el respecte mutu. Crec que també hi ha contribuït el fet que els dos tenim la mateixa forma de veure moltes coses.

Gràcies a la relació mantinguda amb el Xavier Amorós he après moltes coses. A través dels seus llibres, els programes de ràdio, els seus escrits o les llargues xerrades que hem fet a casa seva. Llargues estones que em passen molt de pressa i em sap greu dir-li que he marxar. Considero el Xavier un savi, amb coneixement, però també amb humilitat. D’una gran memòria i sentit comú. D’ell he après molt de Reus, de Pradell, de gent, de cultura, de política, de la vida…

Josep Baiges

Al Xavier el conec des que vaig néixer. Perquè els Baiges vam viure, tota la vida, sota mateix dels Amorós, en una escala prodigiosa, la del passeig Prim, 40. Aquella comunitat era una síntesi extraordinària del Món de Reus gràcies l’arreplec de veïnes i veïns que hi vivien: botiguers de soca antiga, llustrosos empresaris, artistes fecunds, insignes regidors, doctors acreditats, populars agents de comerç i, fins i tot, una vella glòria del Reus de les sis copes, un dels fundadors del Ploms, un director de l’Expro-Reus i la neta de l’Urbano de la Barba. Gairebé res.

I a dalt de tot, al vuitè, el poeta de Les Amèriques. Ja casat, quan visitava a la meva mare, un dels temes recurrents era el nostre il·lustre veí. I la meva pregunta era obligada: «Encara xiula, l’Amorós?». Perquè el seu xiulet, encara ara, forma part del paisatge sonor de la comunitat. No és un so virtuós ni estrident. Però és la millor demostració que el nostre poeta nacional es troba en plenitud de facultats. Fins i tot la meva mare patia quan feia dies que no el sentia xiular. Per això quedava tranquil·la quan l’escoltava refilar pel celobert o al replà de l’escala.

Al Xavier, li he professat sempre una admiració, literària i personal, absoluta, alimentada pel veïnatge amb una família, els Amorós Corbella, que només puc qualificar d’extraordinària. Per això, amb els meus companys de Ràdio Reus, l’any 2003, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, vam impulsar 12 hores de lectura continuada dels seus textos. La foto correspon a aquella marató on, entre el centenar de lectores i lectors, hi van participar alumnes de les escoles locals. Un d’aquests portava, a les mans, una de les caricatures que li va fer el meu pare als seixanta del segle passat.

D’aquell mateix any em queda el record inesborrable d’haver pogut formar part de l’elenc de La Vitxeta encarregat de representar els seus textos memorialístics, els Temps estranys, al Bartrina. Aquell homenatge a l’Amorós va ser memorable des del punt de vista ciutadà i cultural. I al pas que anem ves que no s’hagi de reposar pel centenari de l’autor. Jo ja firmo.

Xavier Amorós l’any 2003 en les 12 hores de lectura continuada dels seus textos de Ràdio Reus, fotografiat per Josep Baiges

Joan Ballester

El primer record que en tinc és dels Jocs Florals del centenari del Centre de Lectura. Des del primer pis, el vaig veure entrar solemnement pel passadís central de la platea, fins a pujar a l’escenari on va recollir la Flor Natural amb què va ser premiat.

El segon, tres o quatre anys més tard, quan amb altres companys el vam anar a veure a Las Américas per tal que ens ajudés en la impossible tasca d’acabar una obra de teatre escrita a més de quatre mans.

A partir d’aquell moment, la relació va ser continuada, tant en les reunions preparatòries de l’assalt al palau d’hivern com en la gestació del Teatre de Cambra de l’Agrupació Pericial i en la seva posterior gestió. Els records, doncs, són múltiples i diversos.

La botiga, el mas Vilella, el Círcol, el teatre Fortuny i, finalment, el Centre podrien ser testimonis de moltes de les vegades que ens hem trobat per discutir, planificar i fer coses ben diverses i, és clar, també de llargues converses sobre el bé i el mal.

No sempre hem estat d’acord. Algunes vegades hem discutit. Sempre, però, hem tingut un tracte exquisit i m’atreveixo a dir que som bons amics. No fa gaires dies  vam parlar per telèfon; la conversa va començar amb un condol i va acabar amb una felicitació. Felicitació que avui reitero. Per molts anys.

Rosa Cabré i Monné

El drap de lli de l’aire, secularment intacte

Em sembla que he conegut Xavier Amorós de tota la vida, des que acompanyava la meva mare a comprar roba a Las Américas per fer algun vestit, jaqueta o abric, de llana o de cotó. Sempre saludava cordial la meva mare i somreia. Algunes vegades ens havia despatxat i jo retenia el seu bon gust i la manera com acaronava les teles i mostrava satisfet la trama. Com que la mare no volia treballar si no era amb bons teixits, ell mostrava la qualitat de l’ordit. A mi m’agradava molt que ens atengués aquell senyor d’aspecte agradable que vestia tan bé.

Molta gent apreciava per diferents motius Xavier Amorós, per ser de bona família, per ser afectuós, generós i assequible per a la majoria dels seus conciutadans, per ser amic dels seus amics, per ser una persona culta i positiva, per estimar les arrels familiars i la llengua dels seus pares, i per saber parlar de manera precisa i planera. Al Reus de llavors el que sí recordo és que tothom sabia «on para i on tira cada casa», que diu Gabriel Ferrater i, per tant, tothom sabia qui era Xavier Amorós. També el recordo a la porta de la botiga xerrant amb uns i altres, sempre content, sempre elegant, sempre perfecte. Com un senyor, que no se les donava de senyor, però que em sembla que em semblava el senyor més senyor de Reus.

Vagament, sabia que escrivia poemes, que formava part dels noms que formaven els nuclis més selectes de la ciutat, no dels nuclis rics, sinó dels cultes, dels que lluitaven contra la repressió franquista a favor de la represa de la literatura catalana en la llengua autòctona. Del tot compromès amb la nostra identitat com a poble. Tot plegat està molt ben explicat en els volums de L’agulla en un paller, el seu gran llibre que conté tota la seva memòria. Però, tot i que sabia això, com que jo encara no tenia gens clar què podria fer amb la meva vida, no hi donava massa importància. Ho sabia i prou. Sense anar més enllà, alguns dels poemes que per Nadal apreníem al col·legi de Nostra Senyora de la Misericòrdia (ca donya Maria Cortina) havien estat encarregats a Xavier Amorós, i a algun altre poeta reusenc, a més de Verdaguer.

            Però va ser quan vaig sentir interès pel teatre en el marc del grup La Tartana, teatre-estudi, que vam començar a travar una amistat sòlida amb ell i vam sentir una admiració radical per la seva postura política i literària. Ell va esdevenir el nostre amic, el nostre conseller, el nostre mentor. De la seva mà vam passar de l’acolliment a l’Orfeó Reusenc al Centre de Lectura on vam fer equip amb una sèrie de persones i vam tirar endavant la Revista del Centre de Lectura que vam recollir escrita en castellà i vam aconseguir editar de nou en català, com abans de la guerra. En aquests anys amb Amorós, Argilaga, Amigó i d’altres es va promoure una renovació completa de mentalitats en el si de l’entitat. De nou, l’entitat era catalana i defensava de ple i sense pors la nostra cultura des de totes les seccions.

No cal que en parli de tot això perquè el Xavier ja ho ha explicat amb tota mena de detall en les seves memòries. També ha explicat molt bé l’aventura d’incloure la venda de roba prêt-à-porter en una little shop dins Las Américas, la confecció d’aparadors i la creació de punts de venda estiuencs, amb unes decoracions, llavors, de força impacte, però amb un pressupost molt limitat. Els altres propietaris de l’empresa no creien gaire en experiències noves i no estaven per arriscar massa dinerons. Com que el resultat va ser bo, el Xavier va guanyar alguns punts com a gestor en l’opinió dels seus assenyadíssims socis.

            Del teatre vam passar a la revista i de la revista a una certa manera de fer política cultural, a cavall entre Reus i Barcelona on molts estudiàvem. Els aparadors del carrer Llovera els feia després de sopar. Jo estava per la feina, però les cadires de vímet de la botiga, disposades en rotllana, esdevenien el cercle perfecte per a una tertúlia on es repassava la vida cultural, s’inventaven projectes, s’organitzaven actes com l’homenatge al company i poeta Miquel Escudero al Centre de Lectura i es van maquinar empreses com l’organització dels premis Reus de Teatre el 1971, dels quals Amorós també n’ha parlat. Jo tenia la vista a la vitrina, però l’orella en les converses dels tertulians. Hi havia Ramon Gomis, Lluís Pasqual, Benet Oriol, Claudi Arnavat, Maria Font i algú altre que s’hi afegia. Era una bona distracció, ens estimulava, ens feia sentir que participàvem del glatir de la ciutat i era barateta, cosa important atès que tots anàvem una mica justos de diners.

Jo estava encantada de fer els aparadors i el Xavier també n’estava de com quedaven. Davant per davant, els Jofré feien uns aparadors harmoniosos, equilibrats i molt bonics, on la roba lluïa de manera esplèndida. No es tractava de fer cap competència sinó de crear un reclam que obligués les reusenques i foranes a detenir-se davant el producte little shop, i la veritat és que, sempre amb pocs diners, aconseguia de crear uns espais d’impacte, plens de color, que obligaven a aturar-se. Els pocs anys que jo vaig fer l’aparador, també dissenyava unes targetes que s’enviaven a les clientes per notificar el començament de temporada o felicitar el Nadal. Encara en guardo alguns exemplars. Després va venir la botiga de Salou i al cap d’un parell d’anys la de Cambrils de la qual parla Amorós a les darreres memòries.

La botiga de Salou tenia una paret plena d’una munió de miralls posats en marcs antics de fusta pintats de blanc de totes formes i mides, decorats amb motllures diverses. Els vam treure del fons d’una fàbrica de Reus, que no sé on era. Els miralls van ser una preciositat. Encara en guardo un d’hexagonal únic. La botiga de Cambrils que Amorós ha evocat de manera esplèndida la vam moblar amb unes tauletes i tocadors noucentistes pintats de color rosa o blau pastel. Ressaltaven damunt d’un terra morat. Si anant a buscar els marcs i triant-los ens vam divertir, més memorable va ser l’anada als drapaires de Reus que podien tenir mobles provinents de pisos antics. Mobles que estaven bruts de pols i de teranyines sota de les quals endevinàvem les possibilitats estètiques que ens podien oferir, i que en un primer moment per abaratir costos vam decidir de pintar nosaltres mateixos.

L’experiència es va acabar aviat. Amb un dia de feina el Xavier va adonar-se que no manejava gaire bé els pinzells. Ell s’arreglava millor amb la ploma, o el bolígraf, i va decidir que algú acabés de posar color a la botiga. La festa, un dels primers dies de la primavera, es va acabar amb un senyor vermut amb caragols de mar que, encara llardosos de pintura, ens vam anar a cruspir al bar del davant. Calia que ens recuperéssim de l’esforç. Recordo que era un matí lluminós, feia un sol radiant. Tot estava amanit de converses inacabables sobre la literatura, la seva literatura i els literats, la política i polítics, oficials i clandestins. Recordo els seus elogis als Camins de França, de Puig i Ferreter, al català magnífic de les traduccions en prosa de Carner, a la musicalitat rítmica dels versos de Sagarra i a la profunditat de la senzillesa expressiva de Verdaguer. Lectures que se sabia de memòria i portava incrustades a la carn, i eren el seu paisatge talment com el Pradell es va fer paraula en els seus versos.

            Amorós era un pou d’històries, vivències i coneixences. Els trajectes entre Reus i Salou o Cambrils per muntar les botigues eren ideals per xerrar de totes aquestes coses. Ell conduïa el seu dos cavalls a una velocitat de vertigen: a uns vint quilòmetres per hora. Aprofitava per refer els anys de les seves experiències teatrals amb nois i noies de Reus, recuperar l’ambient d’aquella joventut i el clima de les representacions. No era massa bon conductor, però en cas d’una distracció, amb aquella velocitat, com a màxim hauríem anat a parar a la cuneta. Recitava alguns poemes seus i després me n’explicava l’anècdota, que n’era el pretext. O era al revés? Cantava «La tonkinoise» i reia de coses que recordava que l’havien fet riure de jove, de situacions estrafetes i ridícules del present, i encara li quedava ironia per relativitzar les angúnies, que també en devia tenir. Jovial, assequible, planer, als joves que érem llavors ens descobria el Reus que no havíem conegut i ens dispensava petites píndoles del que més endavant serien les seves memòries.

            A mi, Amorós em va descobrir que es pot parlar fins de les coses més importants amb una mirada irònica i fer la vida interessant, creativa i divertida. Que sense vida no hi ha literatura i que aquesta enriqueix aquella, a  condició que totes dues es visquin amb intensitat. Quin gran regal! També Gabriel Ferrater, a qui vaig conèixer en la reunió del jurat dels premis Reus de teatre d’assaig i que després va ser professor meu a la Universitat de Barcelona, encomanava una mateixa joie de vivre, de llegir i d’escriure. Van ser uns anys magnífics, per molts motius. El primer de tots potser perquè era jove i tot em meravellava. Anava a la universitat i em semblava que tenia un món nou al davant. Quan Amorós venia a Barcelona a alguna reunió o a fer compres per a la botiga, ens convidava a dinar al Ramon Gomis i a mi en llocs on ens llepàvem els dits. Ell ens va acostar a persones que ens han esdevingut tan estimades com Joaquim Molas i el seu amic Joaquim Horta, o Josep M. Carandell. I, també ens va fer conèixer Joan Reventós, entre d’altres.

            Per tot plegat, no va ser fins després del 1965 que vaig tenir plena consciència de la importància de les aportacions de Xavier Amorós a l’evolució de la poesia catalana d’aquells anys i molts dels seus poemes van ser-nos un referent.  El teatre i les seves converses, em van ajudar a decidir-me per l’estudi i l’ensenyament de la literatura. Els escriptors i les seves obres, el sentit de l’escriptura i la tria de com es disposen els materials, el pensament filosòfic i estètic, l’estil i el context històric, la tradició i la innovació van polaritzar, a partir de llavors, el meu interès. Amorós va esdevenir un d’aquests epicentres i no pas el menor.

            El 1980 Josefina Porta era presidenta de la Jove Cambra de Reus i va fer la proposta a l’entitat de finançar una edició de l’obra poètica de Xavier Amorós; reunir-la en un sol llibre que li donés més presència i actualitat en el marc català, talment s’havia fet amb Gabriel Ferrater i l’edició de Les dones i els dies. En parlà amb Ramon Gomis i amb mi. Junts vam demanar una entrevista a Josep M. Castellet per plantejar-li que la idea era fer un volum a la col·lecció «Cara i Creu» que reunís tres importants poemaris amb un pròleg del seu amic Joaquim Molas, que coneixia molt bé la seva trajectòria i ja l’havia inclòs en l’antologia Poesia Catalana del segle xx el 1962, i jo faria un esbós del personatge a manera d’epíleg. Castellet hi va estar del tot d’acord i el volum sortia el desembre del 1982.

            Després, per iniciativa del llavors alcalde de Reus i amic Lluís Miquel Pérez, i comptant amb el suport i la total col·laboració tècnica del també gran amic Claudi Arnavat i Carballido, company de redacció de la Revista del Centre de Lectura en l’època en què Emili Argilaga era el president de l’entitat, se’m va encarregar la direcció de les Obres Completes de Xavier Amorós que, a més de recuperar poesia dispersa, s’havia eixamplat amb memòries i articles periodístics de temàtica diversa. No tot el que ha escrit Amorós és en els cinc volums de l’Obra completa, però sí una gran part d’ella en tots els gèneres que va conrear.

Gràcies, Xavier Amorós, per ser com ets, per haver-te conegut, per haver gaudit de la teva amistat i conversa, pel regal de poder cuidar la teva obra, i, encara, per haver-me ensenyat a estimar aquesta terra i la seva gent.

Carme Catà [relat oral]

La primera vegada que vaig venir a Reus amb el meu home, la primera persona que em va presentar va ser el Xavier. Em va dir: «Vine, que et vull presentar el meu amic.» I, a partir d’aquí, el Xavier i la Luisa han estat els meus amics. És una amistat de sempre. I el Xavier, evidentment, era el millor amic del meu home.

Montserrat Corretger [relat oral]

Per a mi, d’entrada, el Xavier Amorós pertany més a l’esfera del privat i de la part afectiva de la vida, i de la part familiar, que no a la part literària, que també. Però el meu primer record que tinc d’ell és de quan era una nena molt petita, potser tenia 6 o 7 anys. La meva mare anava a comprar a Les Amèriques i em deia: «Nena, arreglat, que anirem cap avall, que anem a comprar a Les Amèriques, però si no hi ha l’Amorós no comprarem.» Hi anàvem a comprar un tall de roba, per fer un vestit o una jaqueta, o el que fos, que ho feia la modista, però la roba la compràvem a Les Amèriques; i a la meva mare, si més no, l’hi havia de vendre l’Amorós, perquè era l’entès i, a més a més, era el que sabia vendre. A la meva mare li agradava, era una dona antiga en aquest sentit –en altres coses era molt moderna–, que li fessin l’article, que li venguessin explicant-li que si és de durada, que si és el color de moda, que si per fer això seria molt bona aquesta roba amb aquesta forma… Aquest és el primer contacte que tinc amb el Xavier Amorós, però no una vegada, moltíssimes. Cada temporada cap a veure l’Amorós, quan no era per un vestit per a un era per una altra peça per a un altre…

D’altra banda, com que el meu pare tota la vida va ser a l’emissora, abans i després de la guerra –va ser a Ràdio Reus des del 1932–, i des d’allí tenia contacte amb tothom; sobretot amb la gent destacada de Reus, i l’Amorós era una veu singular, era un poeta, era una persona de cultura i, per tant, era un personatge, amb ell el meu pare hi tenia molt bona relació.

L’Amorós sempre ha estat, encara ho és ara, un home charmant, un home de gran capacitat per fer contactes amb les persones, amable, cordial, cordialíssim, simpàtic, xerraire. La meva mare a vegades em deia: «Ai, mira, ara ve l’Amorós. Estarem molta estona parlant.» I exacte. L’encantava, però ja sabia que allò anava per llarg. I amb el meu pare igual, el meu pare també era molt xerraire, estava en un lloc de parlar, de molta relació social. La ràdio era una mica un centre neuràlgic de la cultura local i, és clar, allí  hi feia cap tothom. L’Amorós hi va fer cap, i va fer teatre amb la Pilarín Orta, van fer Figuretes de vidre del Tennessee Williams. El meu pare ho valorava molt. I l’Amorós li queia molt bé. Es tenien molta simpatia mútua. Tampoc és que fossin íntims amics, però sempre hi va haver una ajuda mútua.

En aquesta part, l’afectiva, recordo que quan era petita la seva filla venia al col·legi. Havíem coincidit amb coses de l’escola La Presentació on anàvem tant la Cuca com jo; i també a l’Institut Gaudí, on vam treballar juntes.. I, és clar, el seu pare i la seva mare, també hi apareixien. Tota la meva infantesa va anar una mica en paral·lel amb la infantesa de la seva filla.  

I després també sempre recordaré amb molt d’afecte que, quan va morir la meva mare, l’Amorós, que ja era un home molt gran, va venir a l’enterrament. Va venir a saludar-me amb molt d’afecte. Són coses que jo agraeixo molt i que recordo molt i que em fan molta il·lusió. Aquesta és la part humana. En podria parlar molt més, aquesta part es podria allargar amb molts més detalls, però aquesta és la idea general.

En la part intel·lectual, vaig començar als 14 anys intentant tenir contacte amb el Xavier Amorós. Perquè, quan fèiem 4t de batxiller, anava a col·legi amb una noia que es deia Mari Carmen Sánchez Cascado i Blanco, que era valenciana, de Castalla. El seu pare era castellà, i ella culturalment, tot i que la seva mare era valenciana i parlava en valencià, era més de parla castellana. Aquesta noia tenia les seves inquietuds intel·lectuals i amb mi va trobar una aliada perquè ella escrivia poemes i em deia: «Jo vull que aquests poemes me’ls valori un poeta. I he pensat que me’ls podria valorar el Xavier Amorós i, com que tu el coneixes, una tarda quan sortim del col·legi anirem a Les Amèriques a ensenyar-li.» Això va ser un somni i una utopia que aquella noia va tenir molt de temps. Jo crec que no hi vam arribar a anar, però això va ser un altre dels mites infantils amb l’Amorós.

Hi ha un moment en què convergeix la part intel·lectual de l’Amorós amb la part botiguera, i la part afectiva d’anar amb la meva mare a la botiga. Una vegada davant meu, em va causar una impressió tremenda, devia ser el 61 o el 62, li va dir a la meva mare: «Escolti, vostè no ha sentit aquest nou cantant que es diu Raimon?». I la meva mare li va dir que sí. Amb el pare a l’emissora, estàvem al dia de tot; en teníem els discos a casa, del Raimon. I li va dir: «Home, sí, però com a cantar molt bé molt bé no canta, perquè crida molt aquest noi.» I l’Amorós volent-la convèncer dels valors artístics del Raimon. La meva mare ja entenia que era un cantant de protesta i que, per tant, tenia un valor ideològic, però com a cantant, com a músic, en aquell moment primerenc, li va semblar que era molt cridaner. Després ja sabem com ha matisat i com ha treballat el Raimon i com ha cantat de bé després. Però sempre recordaré que l’Amorós és qui la va voler portar cap a un cert catalanisme a través del Raimon. És clar, a casa meva això no feia falta; nosaltres sentíem el Salvador Escamilla en el seu programa a la SER… I amb això de l’Amorós em va fer molta gràcia, perquè jo ja devia tenir 11 o 12 anys, i posava un ull molt obert. En comptes d’espavilar la meva mare, em va espavilar a mi. A mi sí que em va fer efecte això. A partir d’aquell moment, el Raimon per a mi va ser un cantant de categoria; ja sabia que existia, però qui va posar el Raimon al seu lloc en el meu esperit va ser l’Amorós.

Després hem coincidit molt. I ell amb mi hi ha pensat moltes vegades. Fa molts anys li feien fer més activitats de les que no podia i més d’una vegada va donar el meu nom per substituir-lo. La qual cosa sempre li vaig agrair. Per exemple, uns cursos d’escriptura literària a Calafell, que vaig fer durant uns 3 o 4 anys. Van ser una de les coses més agraïdes, simpàtiques, amenes i productives que he fet a la meva vida. Primer els va començar a fer ell, però després se’n va com a cansar i m’ho va dir a mi, cosa que sempre li vaig agrair. Era molt jove i també havia de guanyar dinerets extres i m’havia d’exercitar com a professora. Tot això va ser molt interessant, molt maco, i l’Amorós entrant i sortint de la meva vida; anava apareixent. Que fèiem seminaris al Centre de Lectura, l’Amorós a primera fila. I després em venia a comentar si li havia agradat. Normalment sempre em deia que ho feia molt bé. Una vegada em va dir: «Quan tu t’expliques, ho fas molt bé, fas com música.» Em va fer molta gràcia. Era una etapa de la meva vida en què jo intentava que la prosa fos molt cisellada i ell se n’adonava, perquè era poeta.

A mi m’ha interessat molt l’Amorós poeta i també l’Amorós articulista. Me l’he llegit tant l’un com l’altre. A la universitat vaig introduir l’Amorós poeta durant diversos anys. Ell un any o dos va venir personalment, va ser molt generós. Molt simpàtic. Sempre enganxava el públic. Recitava molt bé, recita molt bé. Va ser sempre molt productiu.

És un poeta que no és realista, més que un poeta realista és un poeta objectiu –ho explica molt bé l’Aulet–, que es mou en una línia, per a mi, gairebé simbòlica, no és que ell expliqui –com els realistes dels anys 50 i 60– les coses del seu entorn per reivindicar-les i que faci una poesia de combat o de reivindicació social, no. És més un desarrelament de la realitat. He dit simbòlic perquè parteix d’uns elements que són en certa manera símbols: la noia que cus a màquina, aquell de les avellanes… Són elements que són com tòpics, com figuracions: la del Baix Camp, la de Reus, la d’aquí, la d’una època determinada… Ell sabia enganxar aquest món de repressió, de censura, però no l’explicava amb detall reivindicant-lo obertament, sinó  a partir d’arrelaments poètics, que tenien una base clarament real, però que eren d’una elaboració lírica impressionant, centrada en la senzillesa, aquesta és la seva gràcia. Mai no és un poeta de guarniment, és un poeta nu. I això és el que a mi sempre m’ha convençut. Es basa en elements de la realitat, com tots els poetes que en el món han estat, però no és realista tal com s’entén, tal com han pogut escriure poetes com Pere Quart, tot i que eren amics, i poetes d’aquest estil, ell va una mica més enllà, està en una línia més sublimada, més estilitzada i més literaturitzada. No és tan abrupte, no és tan directe, és auster, i per això m’agrada, francament. Però no està en una línia de descripció realista, la reivindicació no és tan directa.

I després com a articulista em diverteix solemnement. És sempre deliciós. La seva ironia m’encanta. Les seves memòries, des del primer llibre de quan era jovenet: L’agulla en un paller, que és una delícia, fins als articles molt posteriors i els testimonis reusencs i tants i tants reculls que ha publicat al Centre de Lectura i després recollits a l’Obra completa, que donen un tacte, un pols del que era la ciutat als anys 40, als anys 50, als anys 60, als anys 70, als anys 80… Tenim un notari reusenc. I en sap molt. Això ho han fet altres persones, de manera descriptiva, directa; en canvi, amb l’Amorós sempre hi ha una essencialització literària, centrada sovint en la ironia. I sabem que la ironia és correctora, la ironia és delatora. Amb la ironia es pot dir tot. Fins i tot coses que la censura privaria de dir, amb la ironia es permeten. I la seva ironia, el seu format estilístic, la manera que té d’escriure, aquelles paraules que utilitza, ordenades com ell les té ordenades dintre del seu cervell, aquella manera seva única d’escriure és deliciosa. D’això se’n va adonar Joaquim Molas, que el va entronitzar, i molt, dintre de la història que ell estava sistematitzant de la literatura catalana.     

            L’Amorós, l’he fruït molt, i d’una manera molt natural. Podria continuar parlant i donant més detalls, però no cal.

Xavier Ferré

El vaig començar a tractar pels volts de l’any 91. Li vaig escriure una carta demanant informació sobre l’Aplec de Paret Delgada del 1962, en què es va premiar Joan Fuster per Qüestió de noms. A partir d’aquí em va voler conèixer i en va sortir, em sembla,  una conversa al voltant del nacionalisme o del patriotisme.

Xavier Amorós és un exponent –des de l’àmbit local i del Principat; però sobretot en l’àmbit comarcal– del treball cultural de país. Cal situar-lo, «generacionalment», en aquest context: vinculat a Joaquim Santasusagna, Josep Iglésies, Ramon Amigó, Isidor Forniés,  Josep M. Arnavat, mossèn Asens o Ramon Muntanyola. Un grup, entre intel·lectual i civicopolític, o obertament orgànic –Forniés i Amorós. Als anys 40 i cinquanta endegà una essencial sèrie d’activitats entre culturals, excursionistes, associatives. Reunions literàries clandestines, algunes de les quals sota l’aixopluc del Centre de Lectura. Un grup en el qual també hi va haver debats interns i dissemblances. 

Posteriorment, algunes d’aquestes trajectòries les hem comentades àmpliament arran de recerques, o en disquisicions més generals. De vegades, amb la seva capacitat de projecció en el temps, de fer memòria, m’ha explicat aspectes centrals, i no tan centrals, dels anys 50 i dels anys 60, especialment al voltant de la qüestió del Fòrum Joventut, de reunions clandestines al Centre Catòlic en el període fundacional –a finals dels 60– de l’Agrupació Democràtica del Baix Camp, associació precursora del que va acabar essent l’Assemblea de Catalunya (i les seves contradiccions).   

            És, però –ho torno a destacar– un referent, d’aquells anys 40 –un dels pocs supervivents. Dona fe d’una època molt dura, d’exili interior claríssim. D’una conjuntura que ha expressat per escrit. I que sempre cal, i caldrà, agrair-li-ho. Ho  ha fet en narracions prèvies i a les seves impagables memòries: Temps estranys. En aquest sentit, és potser un dels poquíssims casos reeixits –juntament amb el Santasusagna de Memòries d’un muntanyenc i de Ramon Amigó– que ha definit un quadre històric, uns ambients sense parió.

Des del punt de vista històric significa, per tant, una font oral fonamental, de testimoniatge i d’actuacions –Amorós o l’elogi de la paraula– que a vegades els llibres no tracten –o no volen tractar.

            He tingut, d’altra banda accés, com d’altres persones interessades en la història local, al seu fons personal, que m’ha facilitat en tot moment, amb la seva habitual cordialitat de tracte. Hi vaig anar a parlar per un treball sobre el poeta Correig; també quan volia aclarir ambients viscuts amb Ramon Amigó. La darrera vegada que el vaig anar a veure va ser quan estava fent un estudi entorn de l’escola Puigcerver.

            Es tracta essencialment d’una relació com a historiador. A vegades hem coincidit al Centre de Lectura, o en conversa de carrer. És un home charmant, de tacte directe. O aquesta és la meva impressió.

             Però, per a mi, sempre restarà, com he dit, com a referent històric del que va ser la lluita d’una primera etapa de recuperació nacional fonamental –un marc del qual encara resten elements per estudiar. Caldria fer-ne una biografia, d’Amorós –no pas una hagiografia més. Això implicaria, entre d’altres coses, posar en solfa alguns dels pròlegs de l’Obra completa, però sobretot elaborar-ne una perspectiva pròpia, fonamentada, en gran part, en la història evocada pel mateix escriptor, constant deu d’informació. Història, històries, evidenciades, també, per altres testimoniatges de la ciutat, no tan recordats com Amorós (i això és per pensar-hi…). Potser són memòries des d’una altra opció ideològica, però igualment respectables –i tècnicament necessàries. D’on el valor del contrast.

Cristina Garreta Girona

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer el Xavier Amorós mentre treballava a la Biblioteca Pública Municipal de Salou, fa més de 20 anys, en un acte commemoratiu d’unes xerrades literàries en les quals ell participava quan Vila-seca i Salou era encara un mateix municipi. Jo no en recordo gaires coses més, d’aquell acte, però estic segura que ell, amb la seva memòria prodigiosa, sí. I amb aquest exemple enllaço amb el que el Xavier significa per mi, la memòria viva de Reus, de la ciutat i de la seva gent, però no feta només d’anècdotes de botiguer de Les Amèriques que coneix els seus clients, no. La seva mirada és àmplia, de connexió dels fets i la gent amb els esdeveniments polítics, socials i culturals del país, des de la seva experiència. Quantes vegades no hi he recorregut per saber de tal persona o de tal esdeveniment relacionat amb la literatura i la cultura, sabent que la meva pregunta quedaria immersa en un tsunami de narració oral precisa i ben datada, durant la qual perdria la noció del temps…

Quan vaig entrar a treballar a la Biblioteca Central que porta el seu nom, era la bibliotecària de la Sala Infantil, i de seguida em va mostrar una gran cordialitat i un gran interès per aportar llibres i altres materials per tal que la canalla el conegués, com si aquella coneixença frugal feta a Salou, hagués estat suficient per obrir-me tot el seu afecte i la seva confiança. La incipient relació ha anat creixent i des que estic a la Direcció he tingut el goig de sentir-me molt propera a ell i la Luisa i compartir-hi alguns projectes com el trasllat de la seva biblioteca a la qual ell anomena la «nostra biblioteca» (d’ell, pel nom, i meva, pel càrrec). Viure aquest procés ha estat tot un privilegi per conèixer-lo més íntimament encara a partir dels seus llibres.

Xavier Amorós a la Biblioteca Central amb tot l’equip i altres col·laboradors el dia que van rebre el premi Carme Romaní de foment de la lectura

Ramon Gomis

Hi ha, en el fil de la memòria, alguns bocins que el pas del temps fa més vius, el color més intens. Recordo haver conegut el Xavier Amorós, a Les Amèriques, com tants nois i noies de la meva generació. Ens hi apropàvem perquè ens escoltava; era de les poques persones grans que s’interessava per nosaltres. Tenia la traça de fer-nos alguna pregunta dissimulada que ens ajudava a descabdellar la troca dels propis pensaments i a verbalitzar-ne les intencions, aquelles en què volíem ser diferents, en què preteníem canviar aquell món d’estultícia del franquisme. El Xavier era dels nostres, però prou llest per no fer proclames fogoses i estúpides. Sigui dit, sense cap mena de dubte, que estava al costat dels que no es conformaven amb la bondat de l’ordre establert. Era dels sospitosos.

El Xavier és un mestre. Sap escoltar i, encara més difícil, preguntar. No feia sermons, el seu art no és grapejar consciències. Ens ajudava a aprendre. Crec que Les Amèriques fou la nostra escola, no només durant els darrers anys de batxillerat –quan vivíem a Reus– sinó després, al llarg de la nostra vida. En literatura, el Xavier Amorós tenia bon gust, com el te la seva literatura en aparença fàcil, però carregada de matisos, d’insinuacions, de creativitat. Ell era qui primer llegia els meus escrits. Sempre prudent en el seu judici. Deixava fer, deia la paraula justa, era suficient.

Han passat els dies i –de tant en tant– rellegim la seva obra. És la seva paraula, mai ens pesa.

Gerard Gort

Al Xavier no puc dir quan el vaig conèixer perquè ha format part de la meva vida des de sempre, amic de la família ja va ser-ho del meu avui, que li deia Bécquer. I per a mi ha estat sempre un referent, no només com a poeta, escriptor i articulista sinó també pel seu compromís cívic. De fet, el conjunt de la seva acció al servei de la comunitat, ha estat un magisteri de ciutadania i compromís. Llegir-lo i conversar-hi és dels exercicis més gratificants, sap fer-te sentir especial, sempre n’aprens coses. És un intel·lectual de primer ordre amb Reus com a centre de tot i que ha fet de nus entre les generacions que el van precedir, la seva i les posteriors. Sense ell aquest fil de continuïtat que les relliga molt probablement s’hagués estroncat.

Gaudir de la seva amistat és un privilegi i la ciutat ha d’estar-li immensament agraïda per tot el que li ha donat. Som molts els que farem honor al que ens demana en el títol d’un dels seus poemaris: et guardarem sempre la paraula, amic.

Dedicatòria de Xavier Amorós a Gerard Gort a Històries de la plaça de Prim

Ramon Llop

Vaig conèixer personalment Xavier Amorós l’any 1970, quan el grup de teatre independent La Tartana teatre-estudi va escenificar l’Espectacle 6, un muntatge de textos dramàtics, cançons i poemes, en el qual es va incloure algun dels seus poemes. De la seva obra, però, n’era conscient des de molt abans.

            A partir d’aleshores, als anys setanta, vaig col·laborar amb Xavier Amorós diverses vegades. En primer lloc a l’equip de redacció de la Revista del Centre de Lectura –Xavier Amorós n’era el director, en aquell moment– juntament amb la incorporació d’una bona part dels integrants de La Tartana. També vaig participar amb ell, entre moltes altres activitats d’aquesta entitat, amb el Teatre de Cambra del Centre de Lectura.

            Durant aquest període de col·laboració i amistat creixent, van sovintejar llargues xerrades a Les Amèriques –la botiga de roba on treballava–, de les quals conservo molts bons records i coneixences tant de l’àmbit polític com del cultural.

            Amorós també va ser el valedor de Pere Anguera i meu, durant el període que Jordi Costa va ser director de Ràdio Reus, emissora en la qual vam col·laborar amb un bon reguitzell de programes de tipus cultural i de denúncia.

            Les meves últimes col·laboracions han estat dins l’àmbit teatral, concretament amb el grup de teatre El Trole Reus-Tarragona y viceversa (Subcompanyia de Teatre), en el qual vam incloure part de la seva obra poètica en el muntatge teatral Àligues vençudes, 14 d’abril (temps de memòria). Cal dir que, en aquest muntatge, Amorós hi va participar com a actor virtual ja que hi va recitar un poema de Joan Colomines.

            Amb el mateix grup de teatre, es va escenificar No hi havia res a dir. Es tractava d’un muntatge que constava de dues parts. Una primera de musical amb el subtítol de Xavier Amorós en clau de sol estava constituïda per una selecció de poemes musicats i interpretats per Joan Pujol, la qual donava pas a una segona part, en aquest cas, dramatitzada, Els homenots de Xavier Amorós,formada per una selecció de textos en prosa realitzada per Antoni Nomen sobre alguns dels personatges que apareixen a Temps estranys.

            Considero el Xavier no solament un amic entranyable, sinó una peça indispensable per entendre la nostra memòria local més recent, de la qual deixa testimoniatge com ell diu «parlant tot just del que he vist tot passant».

Joaquim Mallafrè

Els arbres sí, que són segurs

Quan el Xavier Amorós va fer cinquanta anys, feia temps que ens coneixíem, però em va impressionar. Cinquanta anys! Als meus dinou, em semblava una edat provecta. Ara, amb gairebé el doble, continua sent un arbre segur, clavat a la terra i amb l’aigua de l’amor de la seva família i l’afecte, amistat i ampli reconeixement dels seus amics, conciutadans i compatriotes. Un arbre que té rebrots de la mateixa soca, que també s’han dedicat a la poesia i a la narrativa respectivament. 

Com que una característica del Xavier ha estat la seva atenció a la gent més jove, als que tenien alguna inquietud literària, teatral, política, cultural –vital, vaja!–, era fàcil connectar amb ell des de l’adolescència. I, podent ser ell el mestre, s’acostava a la gent més jove –Claudi Arnavat, Pere Anguera, Antoni Nomen…–  amb  ganes d’aprendre i ens connectava amb els de la seva generació. No cal dir que, acollits per ell, en vam aprendre molt.

El primer contacte, de lluny, va ser a l’Orfeó Reusenc, on jo anava de petit cada diumenge a veure teatre amb la meva padrina. El Xavier no era un actor habitual, però va fer de Naïm a L’estel de Natzaret uns Pastorets que van representar alguna vegada a l’Orfeó. Diria que alternava el paper amb l’Enric Virgili, un puntal de l’escena reusenca en aquells anys, junt amb la Montserrat Roca, els Roig, pare i fill,  el Joan Prats, la  M. Teresa Sardà, l’Anita Sugranyes i altres actors i actrius que tinc molt presents, però que no us cansaré fent-ne la llista. Te’n recordes? 

Precisament els Pastorets van ser l’ocasió del primer contacte personal. Jo, des dels onze o dotze anys, els feia al teatret de la sala de darrere la sagristia de Sant Francesc. Vaig començar fent de sant Miquel i vaig acabar, potser tres anys més tard, fent de Satanàs: una metàfora de tantes trajectòries angèliques! Ell va venir a veure’m i el meu «Com xiula l’huracà, son remor fréstec…» es veu que el va convèncer, pel que em va venir a dir, felicitant-me’n.

El fet és que ja no vam parar de tenir contacte amb un afecte mutu creixent i continuat malgrat temporades en què no ens hem vist tant: les tertúlies a Les Amèriques, el Centre de Lectura, on sota la direcció del Dr. Vallespinosa vam coincidir en la lectura del Volpone i on vam col·laborar en tasques de seccions, en la revista del Centre o en l’organització d’actes diversos, en el transcurs de moltes directives. Ser veïns al passeig Prim durant uns anys també va propiciar alguns contactes que encara duren; també amb la Luisa i la Carme. I la lectura dels seus versos, els seus llibres i articles, no són una agulla en un paller que hagi d’anar a buscar  amb esforç, sinó que cal tenir-los a mà per a rellegir-ne algun de tant en tant.

Em penso que ja m’he estès massa pel que em demanaven. Em deixo coses. Però amb això ja es veu que el Xavier Amorós no ha estat un conegut ocasional, aquell poeta de Les Amèriques que entenia de teixits d’estam de doble ample, sinó un amic, per a mi i per a molts que han trobat en ell amistat i encoratjament.

Isabel Martínez

És moltes coses, però sobretot un amic, una persona entranyable. M’encanta parlar amb ell i, metafòricament, viatjar a un món per a mi desconegut i del qual ell en sap tant: el Reus i la Catalunya de fa unes dècades. Però igual que és capaç de recordar el passat, admiro la seva capacitat per interessar-se per les persones d’avui ja siguin intel·lectuals o gent anònima del carrer. Li interessa molt la gent, les seves inquietuds, els seus orígens, la seva parla… M’agrada molt la seva senzillesa i la seva humilitat que el converteix, a més d’un gran escriptor, en una bona persona en el sentit machadià. En l’aspecte literari, sento admiració pel seu interès constant pel rigor gramatical, per la precisió idiomàtica i per l’aplicació exacta dels mots.

Vam coincidir a la redacció del primer mitjà que vaig trepitjar, el Nou Diari, al voltant de l’any 1996. Ell hi portava les seves col·laboracions. En el meu cas, era el meu primer contacte amb el món del periodisme professional i em va cridar l’atenció la seva extrema accessibilitat, el seu interès per relacionar-se amb gent més jove tot i ser una persona molt reconeguda. És un exemple del fet que les grans personalitats són, alhora, les més senzilles i empàtiques, les que mostren interès pels altres i no es tanquen en una bombolla de vanitat. Més tard, vam coincidir esporàdicament a l’Ajuntament de Reus i, gràcies a amics comuns, he tingut la sort de poder-lo visitar a casa seva i poder compartir delicioses estones de tertúlia. Aprecio especialment aquesta darrera mostra de confiança que m’ha permès conèixer una mica més a la seva dona, la Luisa.

Xavier Amorós amb Ramon Creus. Una foto feta a casa de Xavier Amorós per part d’Isabel Martínez

Fina Masdéu

A casa havia sentit parlar del poeta Amorós, que despatxava a Las Américas; quan als quinze anys em faig sòcia del Centre de Lectura, tinc la sort de conèixer-lo i començo a entendre què vol dir que la gent important també pot ser molt propera. Des de llavors, i fins avui, amb el Xavier anirem coincidint en espais i en moments: converses i reunions de seccions i de directives, presentacions de llibres, conferències, jornades literàries, visites a casa seva…

En l’endemig, paral·lelament, l’amic Pere Anguera m’endinsa en l’obra de l’Amorós: els poemes m’interessen, m’agraden, sí, però també la prosa: recordo la lectura quasi sense interrupció de L’agulla en un paller, amb la crònica d’un Reus que m’havia precedit i que ara tenia a l’abast des d’altres vessants que no m’havien explicat gaire.

Per a mi, el Xavier Amorós és l’escriptor que em vincula amb la memòria d’uns temps estranys a la meva ciutat –d’una estranyesa ben diferent a la que estem vivint ara mateix– i és, doncs, la descoberta de la literatura del jo, de la importància de plasmar per escrit el testimoni de les vivències, pròpies i col·lectives. Però també és, el Xavier, una persona que exemplifica la generositat i l’afabilitat: sempre m’ha mostrat el seu suport, m’ha ofert el seu mestratge i m’ha obsequiat –com ha fet amb moltes altres persones, prou que ho sé, però això no li resta cap mèrit, ans al contrari– amb enriquidores converses farcides d’anècdotes divertidíssimes, confortablement asseguts a les butaques de la sala d’estar de casa seva. I això, per a mi, és impagable.

Xavier Amorós amb Artur Bladé Font, Xavier Garcia i Fina Masdéu. Presentació del llibre Cicle dels Dietaris (II). Viure a Tarragona, 1972-1974 i 1975-1976, d’Artur Bladé i Desumvila (14 de maig de 2013)

Josep Murgades

En Xavier Amorós és per a mi una personalitat polièdrica. En la qual es conjuminen harmònicament facetes que, altrament, per separat, poden resultar heteròclites, antitètiques fins i tot. És un botiguer-comerciant que ha destacat sobretot com a escriptor-intel·lectual. Ni la primera d’aquestes facetes l’ha privat de prodigar-se amb encert en la segona, ni aquesta li ha fet perdre mai de vista la substantivitat d’aquella.

Com a escriptor-intel·lectual, s’ha lliurat al conreu de la poesia acordada amb el realisme històric; del memorialisme d’arrelament local i, per tant, d’interès universal; de la prosa bonhomiosa de circumstàncies. Sense descuidar el compromís cívic, exercit a través de l’activisme cultural, especialment el centrat en l’àmbit de la dramatúrgia.

En Xavier Amorós és també possiblement a hores d’ara el degà de les lletres catalanes encara en actiu (Josep Vallverdú, de Lleida, igualment encara en forma, és tres mesos més jove que ell).

En Xavier Amorós és un compatrici que et fa sentir orgullós de compartir amb ell la condició de reusenc i, com a tal, d’haver-hi tingut oportunitat de fer-la petar moltes vegades en tot de converses divertides, enginyoses, llampants.

El conec el curs 1967-1968 en els Estudis de Preuniversitari a l’Institut Gaudí. La professora de literatura espanyola, Isabel Llácer, ens engresca a fer la representació teatral d’una peça de Txèkhov: L’ós, en la versió de Joan Oliver, Pere Quart. I és també aquesta mateixa professora –justament rememorada per Amorós en les seves memòries, tant en la seva qualitat de docent com, alhora, de compromesa militant del PSUC– qui em posa en contacte amb el nostre homenot. Que em rep a mi, llavors un tendre pipioli de 16-17 anys, a la rerebotiga de Las Américas per ensinistrar-me mínimament sobre convencions bàsiques a tenir en compte en tota funció teatral dalt d’un escenari.

Passen els anys. Em vaig llegint la seva producció poètica. Xerrant, xerrant, i d’acord amb Joaquim Molas, li proposo un dia, deuria ser del 1978, de passar-nos alguns fragments de les seves, llavors, incipients memòries per a la revista Els Marges. Accepta, no sense unes certes reticències inicials (encara és neòfit en l’escriptura d’aquest gènere). Aquells apareixen, sota el títol de «L’agulla en un paller», al número 15, amb data nominal de gener de 1979, per bé que no sortit realment a la llum fins a la tardor d’aquell any (un número destinat altrament a tenir un ressò fora del comú, atès que s’hi publicava un editorial, amb valor de manifest, sobre «Una nació sense estat, un poble sense llengua?», de títol ja prou explícit sobre què s’hi debatia).

I, encara, un dels encàrrecs més gratificants de la meva vida professional va ser quan, des de l’Ajuntament de Reus, se’m va proposar d’escriure la introducció al volum II de l’obra completa del nostre personatge, Tal dia farà un any (2005), que aplega bona part de la seva prosa, bonhomiosa i amena, sobre realitats múltiples i vàries.

Sí, la coneixença, el tracte, la lectura de Xavier Amorós han estat una de les avinenteses que més m’han enriquit, personalment i professionalment.

Antoni Nomen

Quan vaig néixer, Xavier Amorós tenia trenta anys. De petit, n’havia sentit parlar a la meva àvia, clienta de Las Américas, modista ocasional i que li deia «senyor Amorós», i a la nostra tia Teresa, puntaire, que li havia estat dida i per mor d’aquesta familiaritat es permetia anomenar-lo «Xavier», o millor dit «Xaviert».

Ara, la coneixença amb l’Amorós-escriptor fou primerenca i difusa. El meu pare treballava com a comptable, d’ençà del 1963, a Las Américas, immensa botiga de roba al carrer Llovera, de la qual el pare d’Amorós n’havia estat soci fundador el 1911. Resulta que a un esquifit moble-bar-llibreria al menjador de casa s’hi arrossegava un exemplar de Guardeu-me la paraula, que contenia la següent dedicatòria: «Per a Josep Maria Nomen Garcia molt afectuosament. Xavier Amorós. Reus, 6 de febrer de 1964.» Però tot i que un servidor saludava l’autor de manera fugaç, distant i esporàdica, no fou fins anys, o dècades, després que vaig parlar amb ell sobre la seva obra. El 1964, i els anys successius, només fullejava distretament aquelles 17 poesies una mica com qui sent ploure, potser igual com el saludava en persona quan jo, encara un marrec, anava les tardes de juliol i durant un parell d’hores a copiar registres de factures als mastodòntics llibres de comptabilitat de Las Américas, assegut al corredor intricat que menava al seu despatx, escassament ocupat, de gerent de l’establiment. En canvi, és segur que el pròleg de Joaquim Molas, tantes vegades rellegit, em va desvetllar anys a venir l’interès cap al sentit de la seva obra.

Xavier Amorós, un animal profundament social, autodefinit xerraire vocacional, ha resultat ser un escriptor solitari. No em refereixo a sucar la ploma en un mateix, cosa que fa al capdavall tothom del gremi per imperatiu obvi, sinó que ha escrit seguint un camí intuïtiu i personal, deslligat de qualsevol escola, mogut pel seu nas i per la necessitat de donar testimoni veraç i literàriament solvent del temps viscut. Ha volgut ser antiromàntic i alhora sentimental, i ha estat localista i universal tot plegat. Seguint el rastre de Proust i de Pla, com a escriptor autobiogràfic, no ha pretès la fotografia estàtica sinó una pintura de la realitat confusa. M’he divertit llegint-lo i escrivint sobre la seva obra, ho segueixo fent amb delectança. Em sembla una valuosa forma de coneixement i de comunicació. Junt amb la de Gabriel Ferrater és, de molt, l’aportació més valuosa generada per un reusenc a l’univers creatiu literari.

Dedicatòria del primer llibre de Xavier Amorós a Antoni Nomen
Xavier Amorós el 2018 amb Antoni Nomen (centre) i Ernest Fusté (dreta)

Rosa Pagès Pallisé

Vaig conèixer el Xavier Amorós el 1991. Jo llavors just havia acabat la carrera i treballava com a correctora a l’Azerø, l’agència de publicitat que dirigien el Claudi Arnavat i la Tona Bayona. Editàvem una revista, Zøna Metropolitana, i el Xavier era un dels col·laboradors que cada mes hi feia un article d’opinió. Amb els articles del Xavier sovint em tocava fer anar una mica les tisores per ajustar l’extensió del text a l’espai disponible. Abans de donar per bona la versió reduïda sempre li comentava els canvis, i ell sempre parava molta atenció a aquelles esporgades i les valorava molt amablement. Li vaig fer de correctora en altres ocasions, com en els primers volums de l’Obra completa, i em vaig passar tot un estiu envoltada dels seus llibres quan Pragma em va encarregar la selecció de textos de l’Àlbum Amorós. El vincle de la llengua i de la literatura ha donat escalf, al llarg dels anys, a l’amistat.

Per a mi el Xavier és sobretot una cadència, la veu de l’encantador de serps, un ritme contingut en la seva manera d’escriure i de parlar. És L’agulla en un paller, un teixit trenat amb fils noucentistes, estirats de la col·lecció «A tot vent» llegida al frontó del Reus Deportiu, i amb fils d’aires populars, d’avellanes trencades amb les dents i ombres que es confonen amb la terra. És la baula entre generacions perdudes. És l’anvers i el revers del Reus del Centre de Lectura, de la plaça del Prim i de Ca la Sol. És la fascinació pel Gabriel Ferrater adolescent. És la proximitat, la intel·ligència, el sentit de l’humor i la indoblegable voluntat de viure i de ser. 

Ramon Pallerols [relat oral]

Vaig fer cap a Reus i a Las Américas –que era una de les botigues de venda de roba al detall punteres de tot Catalunya; la segona, després d’una botiga de Lleida– em van acollir molt bé. El Sr. Amorós em va donar una oportunitat, un acolliment i un ajut, en un moment determinat que jo ho necessitava molt.

I aleshores es va passar a la confecció i vaig tindre més ofertes interessants perquè quan deies que eres de Reus i botiguer passaves davant de tothom. Vaig veure que allò anava minvant, tot i que no era gens imaginable. Jo m’hauria deixat tallar les dues mans si m’haguessin dit que s’esdevindria aquell canvi; creia que no podia passar i, mira, va passar. Però també si m’haguessin dit que les botigues de més anomenada de Reus haurien hagut de tancar no m’ho hauria cregut. I ara han canviat els temps. Primer la roba amb peça, després la confecció i ara el que es ven per Internet, que és el que salva les botigues, perquè a dintre no hi veus ningú i moltes se salven per Internet.

            Amb el Sr. Amorós sempre hi ha hagut una estima mútua. Quan jo ja havia marxat de la botiga, va venir a casa meva a oferir-me tornar-hi, però no em va convindre. Cada època funciona d’una nova manera. A Las Américas li va prendre el relleu el Jofré i em vaig encarrilar en el nou sistema. Després ja va venir la confecció de ple. I ara, que ja estic jubilat, ens trobem que per Internet es carreguen, en certa manera, el botiguer.  

Fotografia dels 50 anys de Las Américas (1961) amb els propietaris i treballadors
Certificat laboral de Ramon Pallerols redactat i signat per Xavier Amorós

Lluís Miquel Pérez

En Xavier Amorós és d’aquelles persones que coneixes de tota la vida. Ben bé no recordo quan ens vam trobar per primera vegada, però sí que recordo perfectament quan em va fer confiança demanant-me que fos el tresorer del Centre de Lectura que, aleshores, ell presidia. Qui hauria de dir que aquell 1981 fou un any que vam viure perillosament, perquè tres dels directius de l’entitat varen ser detinguts amb l’acusació de pertànyer a una organització terrorista!

A partir de aleshores sempre hem estat vinculats d’una manera o altra, políticament i culturalment. Primer quan es va incorporar a la candidatura municipal socialista, donada la seva trajectòria catalanista i progressista demostrada en la clandestinitat, i després quan va ser elegit com a senador, càrrec que revalidà. En aquella època penso que va ser molt feliç, no pas pel càrrec, sinó perquè feia companyia amb Joan Reventós, Jordi Maragall, Ernest Lluch i Jordi Solé Tura. Recordo tertúlies prolongadíssimes després de sopar amb tots ells, on en vaig aprendre tant, un autèntic privilegi.

Un cop va deixar la política li van ploure tota mena de reconeixements, com si fos un d’aquells patricis del segle xix. L’Ajuntament el va nomenar Fill Il·lustre, també –a proposta de l’enyorat Claudi Arnavat–, li va publicar les seves Obres completes i, finalment, la biblioteca Central de Reus, duu el seu nom.

Per tal d’arrodonir la seva trajectòria, la Universitat Rovira i Virgili, la nostra universitat, el va nomenar doctor honoris causa l’any 2004, el mateix que el varen distingir amb la creu de Sant Jordi.

No sé si és un patrici tot i que ho sembla, però sí que sé que en Xavier Amorós és una persona estimada per tots els que, d’alguna manera o altra, s’hi atansen i, tot un referent ciutadà, reusenc.

Margarita Queralt

M’han dit que parli d’en Xavier. I hauria de començar per dir que és un gran escriptor, però no ho faré. Per a mi és molt més que això. És l’amic de casa que quan anava amb la mamà a Les Amèriques, em deia: «Hola, maca!» i m’asseia al taulell. Més de 60 anys després, encara ara, cada vegada que parlem em diu: «Hola, maca!». És d’agrair.

És la persona amb qui he compartit molta estona d’esbarjo, molts dinars, molta platja, molta muntanya, moltes excursions… I és el pare de la meva amiga Cuca, amb qui tantes hores vaig xerrar quan érem infants i adolescents. En aquella època el Xavier ens deia les vídues, per la nostra afició a vestir de negre. També ens va incloure en un escrit que em sé de memòria, i diu:

La Margarita i la Cuca

tot l’any juguen a la cluca.

Ho sembla almenys,

doncs per xerrar

sempre es voldrien tancar.

Tinc molts records d’aquella època. D’una infància feliç de la qual, sense cap dubte, el Xavier i la seva estimada Luisa i la Cuca en formaven part.

En resum, el meu resum és que el Xavier és un gran home, és molt bona persona i, per damunt de tot, és molt bon amic. T’estimo, Xavier. Molts petons.

Diumenge de Rams a casa l’Amorós (Margarita Queralt i Cuca Amorós) (1955) 1 i 2

Diumenge de Rams a casa l’Amorós (Margarita Queralt i Cuca Amorós, i les seves mares) (1955) 1 i 2

Foto 5: Margarita Queralt i Cuca Amorós (1959-60)

Josep M. Ribas i Prous

Crònica nostàlgica dedicada a l’amic Xavier Amorós en record de tantes èpoques de confinaments

La primera volta que vaig veure l’amic Xavier, va ser a la meitat  dels anys 40 del segle passat… (i possiblement abans, també, a Les Amèriques amb la meva mare?) Jo ja tenia set anys i vaig abandonar les monges de la teula, i l’hermana Leonor… Va ser a casa de l’amic Santasusagna quan vaig contemplar-lo per primera vegada  parlant amb gent inquieta en el recés d’una reunió a «mitja llum» (l’aïllament en defensa de la cultura) dialogant amb el Quimet i tota la nissaga dels Amigó, del Pep Massó, de l’Isidor Forniés  (que l’any 39 en despenjar el telèfon va escoltar «¡Arriba España!» i ell contestà: «Doncs que arribi qui vulgui») i del ciutadà Pàmies, i molts altres (aquest col·lectiu havia promogut, fins i tot, una mena de trobades en plena naturalesa, al recés dels boscos, com a mena de Jocs Florals). Ens trobàvem, doncs,  vora del nou col·legi que em va «tocar», crec que es deia «Primo de Rivera» o quelcom així, en un carrer, vora els antics Jutjats, «batejat» de precepte en nom d’algun general trabucaire a la moda, possiblement Sanjurjo…

Com a criatures, anàvem a regar les flors del seu jardí, meravellós i ben cuidat, en finalitzar les classes, junt amb l’inseparable Xavier Eskauriatza Larruskain Aurrokoetxea, justificant, així, la seva característica de basc del tot, fill d’un venerable patriota d’aquells indrets, deportat (el confinament) a Reus. Ens impressionaven les converses que «plegàvem» com a infants (l’adolescència als anys 40 estava retardada per la beateria i la mancança de totes les llibertats), però cal confessar la profunda impressió d’agermanament i solidaritat que ens impactava quan escoltàvem els seus propòsits per a futurs ressorgiments…

Més tard, als anys 60, recordo l’Amorós activista present a les reunions (l’isolament en defensa de les llibertats) al carrer de la Presó (quin nom més inoportú!), a l’actual Bràvium, caliu de les conspiracions de tots els anhels i idealismes, amb el paraigua, llavors, en nom de «Centre Catòlic», del gran Josep Asens. En Xavier i tants altres lluitaven pels projectes d’unitat i d’agermanament en nom del món del progrés i la democràcia, del lliurepensament i la cultura, del catalanisme en tots els seus vessants, de la socialdemocràcia… al costat dels companys del PSUC, del PCE, així com de l’activisme social dels sindicats lliures, de les CCOO i de tothom que decidís contribuir en  projectes comuns.

Era l’any 67 vàrem convocar una reunió (l’enclaustrament) de diàleg com a plataforma per a l’agermanament de les diverses línies dels moviments de la socialdemocràcia catalana (ah, els germans separats!) en un conegut xalet del passeig Prim (on vaig viure durant un any). A l’entrada, era obligat una contrasenya, diria que era: «Veniu de lluny?». Un per un els «conspiradors» entraren a poc a poc per no despertar sospites. En Xavier Amorós era una peça cabdal, venia amb el company Joan Reventós, que feia poc s’havia reunit amb el cap de l’Internacional Socialista: Olof Palme, a Suècia, i ens portava notícies sobre una hipotètica i futura «democràcia a l’espanyola». Per despistar els controls de carreteres, varen venir pels indrets més estranys i secundaris possibles, crec des de Lleida, i en passar vora el coll d’Alforja, baixaven tancs. Irònicament, en Joan Reventós va preguntar a l’Amorós: ­«Vols dir que aquests venen a per nosaltres?». «No, home, que van a fer pràctiques als Castillejos!».

Unes 25 persones foren presents a la reunió. Moltes novetats i notícies encoratjadores. Una de les qüestions tractades, la més insòlita, era que després de les dictadures a Portugal i Espanya, es projectaria la constitució de l’URSI. En preguntar què volia dir això, es va respondre: «La Unió de Repúbliques Socialistes Ibèriques». Mai més molts no han volgut parlar d’aquest tema!)

Tant la meva companya, la Lluïsa, com jo, acostumats a les tradicions muntanyenques i de l’escoltisme, vàrem amenitzar el final de la reunió amb un solemne pa amb tomàquet amb pernil, vi del Priorat i alguns dolços, cigars i moltes begudes. Mossèn Asens em va dir: «Però què heu fet? No calia!» La reunió va finalitzar molt entrat el vespre, rient molt i sortint tothom a la vegada, aquest cop sense contrasenya. Si passaven per allí els de la Brigada Social o hi feien el tafaner, riurien molt, pobrets de nosaltres!

Ja passats molts esdeveniments, varen cessar els confinaments i les trobades cada volta eren més legals. Hi va haver molts sopars amb en Pere Anguera i algun dinar d’en Xavier a la nostra caseta de Pradell, en record de famílies i de poetes (el meu oncle Prous i Vila, també era de nissaga pradellenca).

Però el temps no perdona, i els anys s’ amunteguen… La nostàlgia em porta de tant en tant a veure’l a casa seva (ara en aïllament  voluntari), on les converses es fan eternes…  «Xavier, vindré, però tan sols per uns moments. Et portaré unes fotos dels marges de la Coma, la teva antiga finca, que t’agradaran, són relacionades amb un poema teu.» I ens trobem a les onze del matí, i acabem parlant fins les quatre de la tarda.

Fa pocs dies vaig trobar-me pels carrers amb l’Albert Bertran de cals Tions (alguns dels Tions fa centenars d’anys, diuen, varen ser bandolers, més que bandolers eren una mena de romàntics guerrillers que només robaven als recaptadors d’Hisenda, i ho distribuïen als necessitats, i també a ells, és clar). Venia de visitar el Xavier, junt amb un amic del poble: «Déu meu, l’Amorós, i quina memòria que té. Hem parlat de tota la gent del poble, i de tantes anècdotes que se’ns ha fet tard! Més de quatre hores de converses!»

I és que en Xavier Amorós, sempre ha sigut així…

Muntatge fotogràfic de Josep M. Ribas i Prous en homenatge al Pradell de Xavier Amorós (extret de l’arxiu d’Isabel Martínez)

Magí Sunyer

Xavier Amorós, mestre i amic

Vaig conèixer abans l’escriptor que l’home. Acabat d’arribar a la universitat, quan ben poc havia llegit, aquells versos precisos, despullats, tallants i incisius em van fer una  impressió enorme. Els companys de Reus, Fermí Roig, Joan Abelló, s’hi referien com un dels pilars bàsics del catalanisme i l’esquerranisme al Camp i com un poeta ja llavors llegendari, tan honrat i estricte que, poc temps després d’aconseguir un reconeixement general, havia decidit tancar l’obra poètica per no repetir recursos, llavors que havia aconseguit dir el que volia de la manera que volia. El tracte personal assidu amb l’home Xavier Amorós va venir afavorit per l’amistat amb Pere Anguera i la relació amb el Centre de Lectura. Sempre des del respecte i l’admiració per part meva, feliç de comprovar  que la complicitat creixia. Em va fer molta il·lusió que presentés la meva primera novel·la i que se m’encomanés l’estudi de la seva faceta d’articulista i de memorialista, que ens ha proporcionat un monumental fris de la postguerra a Reus i al Camp i tants aspectes de l’univers immediat viscut des de la sensibilitat d’un home catalanista i d’esquerres, sensual, observador, cordial, amable però sense complaences amb la injustícia i la barbàrie que han imperat en els temps «estranys» que ha narrat. I que continuen imperant ara, més evidents que en aquell període que no va voler explicar en les memòries, però que no va deixar de comentar amb la mateixa prosa àgil i rica en centenars d’articles. El conversador hàbil i infatigable, el conferenciant que arrossega l’auditori, completen la silueta de l’intel·lectual, reflex directe –no en tots els casos és així, ni de lluny– de la persona amable i educada, exigent i crítica que és. Jo li vull agrair el que d’ell he après i les sensacions que m’ha fet experimentar. Per molts anys!

Maria Tarragó

No sé on caldrà situar el moment zero en què el Xavier i jo ens vàrem conèixer.

Per començar hem de recular a la nostra infància. Quan? Quan érem veïns d’estiu i vàrem viure junts l’època gloriosa dels masos de Reus? Quan passàvem les llargues tardes d’estiu jugant amb el seu tricicle?

Si em llegeix ara ell riurà perquè sap que aquest famós tricicle, modesta joguina d’aquells temps, mai va estar al meu abast per molt que el desitgés. Ha sigut tota la vida l’únic retret que li he pogut fer i el motiu de divertides i agradables discussions; una petita anècdota que sempre ha servit per refermar una amistat que està per sobre de tot.

He de reconèixer que no m’ha fallat mai. Sempre que l’he necessitat l’he trobat. I aquesta amistat ha perdurat sense fissures al llarg dels anys transcorreguts fins a retrobar-nos ara en aquest merescut homenatge que li oferim tots els que l’estimem.

Moltes gràcies per tot, Xavier, i fins sempre.

Agnès Toda i Bonet

Jo vaig conèixer en Xavier Amorós a través dels seus poemes de la mà de la Montserrat Corretger a les classes de Filologia Catalana que fèiem en uns barracons de l’antiga Facultat de Lletres de la plaça Imperial Tàrraco de Tarragona. És clar, la combinació era brutal. Uns versos potents, llegits amb la passió, l’emoció i l’aportació intel·lectual de Montserrat Corretger, no podien fer més que commoure’m:

            –Jo volia sortir.

            –Apa, Genoveva, fes via.

            –Però aquest mes no arriben.

            –Apa, Genoveva, fes via.

            […]

            –Què fas mare? Fa estona que no et sento.

            –Apa, Genoveva, fes via.

O:

            Un dia va dir la Caterina:

            –No ho trobeu? Ara la gent riu menys que abans.

            I ningú, tret d’ella, no sabia, de moment, si ho trobava.

            […]

            La Caterina tenia raó,

            i el perquè de la seva raó

            no sortia.

I encara:

            La puta guerxa, que es diu «Merche»

            és una puta comme il faut,

salta i remena amb entusiasme

en el temps de fred i calor.

I, és clar, molts altres, com els més ardentment patriòtics que et feien arrelar amb força, si no hi estaves ja, i que et transportaven a uns moments llunyans, però no tant, i et feien sentir i vibrar, aprendre a mirar la vida amb uns altres ulls. I d’allí vaig passar a voler-ne saber més i a llegir-ne tots els poemes, a seguir-lo on recitava –el recordo amb el seu fill a la Vaqueria de Tarragona, per exemple.

I, a través dels seus poemes, vaig descobrir-lo, també, com a lluitador per la terra i per la llengua. I en volia saber més i el vaig llegir, el llegeixo encara, amb passió, perquè el que explica amb els poemes, amb els articles, amb les memòries… amb les paraules escrites o dites –la fortalesa de la seva expressió oral la descobriria més endavant–, t’embolcalla i t’atrapa, a vegades com a simple curiositat d’una realitat que desconeixes, a vegades amb voluntat de revolta. I així és ell: es mou entre la xafarderia i la intel·lectualitat més abrandades, sempre però d’una manera propera, sense cap tipus d’altivesa, al contrari, amb voluntat de contagiar-te, de seduir-te, amb tot el que diu i com ho diu. Acollidor i entranyable.

            Gràcies, Xavier, et devem, si més no, part de la nostra mirada, la nostra consciència d’on som i de qui som. Per molts anys!

Xavier Amorós fotografiat recentment a casa seva per Agnès Toda per a la Revista del Centre de Lectura

Àlbum familiar