Quadrat Verger
Darío Cobacho
L’oasi
Teresa Duch
La meva mama em va dir que al carrer hi havia un mosquit molt petit, molt petit que picava molt, molt fort. I que no podíem sortir de casa. Ho va dir amb molta pena i jo no ho vaig entendre perquè jo, a casa, hi estic molt bé. Sobretot quan ve la meva iaia. Ara fa dies que no ve i primer li preguntava a la mama per què no venia, però ella es posava a plorar i ara ja no li ho pregunto.
Amb la iaia jugàvem a metges, a bebès, a comprar menjar per la meva cuineta, a explicar contes, a banyar els bebès, a regar les flors de la mama, a dibuixar, a pintar, a campaneta la ning-ning i a… secrets. Un dia la meva iaia em va explicar un secret.
–Saps què?
–Què, iaia?
–Cada matí, abans de pujar a casa teva, planto una planteta a baix al carrer, en aquest parterre que teniu a la vorera.
–Què és un parterre, iaia?
–Un parterre és un jardinet. Mira, com aquest que teniu aquí baix, ho veus? No li ho diguis a la mama, sents? Que ella no vol que m’hi entretingui gens, al carrer.
–I per què, iaia?
–Pel mosquit, fill meu –i es va posar el dit als llavis i va fer–: xtttt…
Un dia em va ensenyar des de la finestra unes floretes grogues i unes de blaves que anaven sortint. Estava molt contenta i jo també. I un dia jo també li vaig explicar un secret.
–Iaia, saps una cosa? Cada dia, quan la mama marxa a treballar, el papa li diu que es posi la mascareta i ella diu que no cal i el papa li ho torna a dir i ella s’enfada i marxa sense fer-li cap petó. A mi sí que me’l fa.
–Ai, caram!
–No ho diguis, eh, iaia? Que a la mama no li agrada parlar d’això. Un dia que li vaig preguntar per què s’enfadava, em va dir «per res», també enfadada. Secret, eh, iaia?
I em vaig posar el dit als llavis. La meva iaia va dir «secret» i també se li va posar.
Sempre m’ho passo molt bé amb la meva iaia, però ara fa dies que no la veig. I amb el mòbil, tampoc. La mama diu que no la podem trucar. Tinc ganes de dir-li que al jardinet han sortit unes flors vermelles i unes de color taronja i unes de blanques, molt petitetes. La meva iaia estarà molt contenta. Li agraden molt les flors i a mi també.
Quan la iaia no va venir, la mama es va posar molt trista i deia:
–Però què hi faig jo, aquí? No m’hi vull estar més aquí a casa. Ella és allà sola i jo aquí esperant. Esperant què? Per què no puc anar a l’hospital, per què? És culpa meva, tot és culpa meva! Que tu ja m’ho deies. Soc tan tossuda, tan tossuda… –i vaig riure una miqueta perquè la mama sempre em diu que soc la tossuda de casa, jo. I ara resulta que ella també.
El meu papa l’abraçava i li deia que no era culpa de ningú, que la maleïda no-sé-què li havia tocat a la iaia. I jo també em vaig abraçar a les seves cames.
–Mama, no ploris… Per què plores?
I ella, com si no em sentís. I molts dies tornava a plorar i les abraçades del papa no li anaven bé perquè no podia parar de plorar. I a vegades em mirava a mi, molt trista, i després em deia «vine» i m’asseia a la seva falda i em feia petons i em pentinava els cabells amb la mà.
Però el dia que va plorar més va ser un dia que no va anar a treballar. A la nit m’havia dit «bona nit» quan jo ja era al llit i després vaig sentir que marxava. I no em podia adormir, però quan em vaig despertar, ella ja era a casa i plorava més fort que mai amb dos paquets de mocadors allí al seu costat.
L’altre dia li vaig agafar la mà i la vaig estirar cap a la finestra.
–Vine, mama! –i li vaig ensenyar les floretes. El secret no, només les floretes que havia plantat la iaia.
La mama va començar a plorar i jo altra vegada em vaig abraçar a les seves cames i també vaig plorar. Per què la meva mama, que abans sempre reia, ara sempre plora? No m’agrada que plori. I no m’agrada que no vingui la meva iaia. I ja no m’agrada estar a dins de casa! Ja n’hi ha prou del mosquit petit!
La mama em va pujar a coll i em va eixugar les llàgrimes i les seves també se les va eixugar.
–Nineta meva, les flors de la iaia són un oasi enmig d’aquest desert. Saps què? Cada vegada que et miris les floretes serà com si et miressis la iaia, cada vegada que en surti una de nova serà com si vingués la iaia i t’estigués parlant. Quan se’n vagi el mosquit, baixarem a regar-les cada dia i així no es moriran mai.
Oasi? No sé què és un oasi i no ho vaig preguntar perquè la meva mama ja tornava a plorar. A mi m’agraden molt les flors, però jo vull que torni la meva iaia! Vull que torni! Vull que torni i ja està!