Tarda
Cristina Serra Juncosa
Massa tard
Rosa Pàmies
Tres mesos. Tres mesos tancat a casa. Tres mesos de comunicar-se amb els companys per mòbil i a través de la càmera de l’ordinador. Tres mesos de prendre cafès i refrescos a la terrassa ─més aviat un balcó gran─ del tercer pis d’un petit bloc al centre de la ciutat. Tres mesos de fer-se seu el terrat de l’edifici. Tres mesos de mirar i remirar els fils de plàstic que creuen el cel del terrat; com que ara tothom té assecadora ja ningú utilitza aquest espai que abans servia per estendre la roba, i tot estenent la bugada, xerrar i xafardejar del que passava a la resta dels estadants i veïns del barri. En Jordi no hi havia pujat més des que era petit, quan ell i la germana hi passaven hores escoltant al pare que els explicava històries fascinants dels estels en les nits que el cel semblava una mantellina brodada amb cristalls d’estràs.
Han estat tres mesos sense anar a l’insti. «Això no ha estat malament.» Malgrat que ell és un bon estudiant, ha agraït no caler anar a classe i poder avançar al seu propi ritme ─més airós que la majoria de companys. Els profes de Mates i de Física l’han felicitat pels avenços fets! Tot i així ha estat un temps que se li ha fet llarg, molt llarg, gairebé infinit. Avorrit. És que està en una edat un pèl difícil de catalogar: massa gran per ser considerat un infant i massa jove per ser tingut com a adult; així doncs, no ha pogut gaudir dels avantatges ni dels uns ni dels altres.
Ara però, gràcies a Déu, el confinament s’ha acabat, no és que n’hi hagi per tirar coets, però ja no és allò d’estar tancat i barrat. La mare li està molt a sobre, cada vegada que surt a córrer o amb la bici ─ell que no és gens esportista!─, no para amb la cançó de la mascareta. Per no discutir i acabar la festa en pau, se la posa en sortir i en tornar a casa, entremig la porta a la butxaca.
Els dies van passant en allò que se’n diu «la nova normalitat», que ni és nova, ni és normal. A la família estan tots bé; la Maite, la germana gran, es troba ja a la recta final de l’embaràs (en aquests moments ell ja s’ha assabentat de tots els ets i uts, reals i possibles, passats i presents, perquè ha escoltat interminables converses telefòniques sobre el tema entre ella i la mare, converses que després aquesta retransmetia al pare, afegint-hi de la seva collita). Als avis, a qui no ha visitat des d’abans del confinament, només els ha vist des del carrer estant; per sort, el virus maleït, tampoc els ha afectat; potser no ho aguantarien, són tan vells! I ell, ell està fort com un roure; és jove, i als joves no els afecta el coronavirus. Una mica nerviós pel resultat dels exàmens de la selectivitat, però solament un mica; té la quasi certesa que haurà tret una bona nota.
De mica en mica, la por a emmalaltir va fugint. Tothom va guanyant confiança. Diuen que a la tardor potser tornarà, però ara ve l’estiu, i ja se sap que a l’estiu tota cuca viu. De fet ja hi som. El sol, més potent cada dia, anuncia un final de juny calorós i els dies de platja s’esperen amb candeletes.
Som al dia que fa vint-i-tres del mes de juny: revetlla de Sant Joan. En Jordi està content, serà la primera vegada que el deixaran passar la nit fora de casa. Els pares, satisfets del seu rendiment escolar i del comportament modèlic que ha tingut durant el confinament, no li han negat el permís quan els ha demanat de celebrar la revetlla al mas del seu amic íntim, el Pep, als afores del poble del costat; allí podran posar la música a tot drap i no molestaran a ningú. Ben entès que seran solament sis o set, els més amics, els de sempre. No, no cal que el portin ni que el vagin a buscar com els altres anys, hi anirà amb la motocicleta i demà al matí tornarà a casa.
─Que t’he de preparar alguna cosa per sopar? No deixareu pas tota la feina als pares del Pep… ─pregunta la mare, ben disposada a cuinar el que sigui. Altres vegades que han fet alguna festa amb els companys, cada un ha portat alguna cosa i ho han compartit. Les mares ja hi estan acostumades.
─No, mare. Ja està tot previst. Comprarem pollastres a l’ast, coca-coles, vi i refrescos. Ah!, i la coca, és clar. Ho pagarem entre tots. Els pares del Pep no hauran de fer res.
No ho diu, però, que els esmentats pares no hi seran, els han deixat el mas per a ells sols.
─Vigila amb la beguda, fill, que tu no hi estàs acostumat a l’alcohol –«Ai, aquest noi que s’ha fet gran!», pensa.
En la mirada al marit veu reflectida la seva mateixa angoixa. Que difícil és deixar anar les regnes quan es van fent grans!
─Jo? Però si no en bec jo d’alcohol, ja ho saps ─contesta el noi. És veritat, és un xicot de costums sans.
─Recorda que demà dinem a casa l’àvia Joana. No facis tard!
─Sí, mare. No pateixis.
En Jordi no en beu d’alcohol, és cert, però no acaba de ser sincer. Han quedat que estaran sols i hi haurà birres a dojo i probablement alguna «sorpresa». Els organitzadors no han volgut aclarir en què consistiria la sorpresa. (Noies, begudes exòtiques, «pastís»?)
Quan arriba al mas veu que no seran sis o set, hi troba gairebé tot el curs, nois i noies, a més d’altres nois i noies més grans que no coneix. El pollastre s’acaba aviat. Les birres van com l’aigua. Ell s’ha limitat a la coca-cola, fins que una xicota desconeguda, pèl-roja, li ofereix una cervesa… No sap dir-li que no. S’ha quedat enganxat als seus ulls clars i als pits bellugadissos, sense sostenidor, que se li endevinen sota la samarreta, prometent-li tota mena de paradisos…
A punta de dia la set el desperta, té la boca com un raspall; un braç desconegut li estreny la cintura. Jeuen vestits i desvestits, damunt un matalàs en un embull de cames i braços. No té ni idea del que ha passat ni del que ha pogut fer o no fer. Per si de cas, després de beure un bon trago d’aigua, recull la caçadora que troba al seient de la moto i, sense fer soroll ni despertar ningú, se’n va. Farà una bona dutxa i esmorzarà. No vol pensar en la nit anterior. La vida continua.
Els avis els esperen amb il·lusió. Abraça l’avi i petoneja l’àvia Joana. Com cada any menjaran canelons i un gran pastís de trufa, el preferit de l’àvia. S’hi sent bé a casa dels avis: un piset antic, ple de tapets de ganxet, d’estors transparents, de fotografies antigues: de la mare i de l’oncle Pere quan eren petits, d’ell i de la Maite vestits de comunió i, naturalment, dels avis quan es van casar. Destapen el cava. Brinden a la salut de l’àvia, de l’avi, dels oncles, dels pares, del nadó que està a punt de néixer, per les seves bones notes… En empassar-se el glop de cava ─un ditet només per brindar─ al Jordi li ve una mena de basca amarga que dissimula. Record inconscient de la nit passada?
Finals de juliol. Mascareta obligatòria a tot arreu. Fira de Sant Jaume, festa major del poble del costat, que cada any celebren a casa de l’oncle Pere. Aquest any, però, no estan per festes.
Part de la família es reuneix en un lloc ben diferent: el tanatori. L’àvia Joana, que un mes abans tan alegrament brindava, és morta. L’avi està ingressat i no se sap si se’n sortirà. Als dos els ha enxampat la covid-19. La Maite, que també ha estat ingressada per coronavirus, ha donat a llum un nen prematur.
Al tanatori hi són el Jordi, son pare i l’oncle Pere. La mare s’ha quedat a casa, no es troba gens bé, no se sap si és pel disgust de la mort de l’àvia, per les nits de poc dormir en les quals ha hagut de cuidar de la Maite o potser perquè també ha agafat l’epidèmia.
Els han fet tests a tots. El pare i l’oncle ho han passat a casa, la tieta encara fa llit. Ha resultat que ell, el Jordi és asimptomàtic. És, probablement, el que els ha contagiat. Dels amics no en sap res. No s’atreveix a preguntar.
El Jordi no es pot acabar les llàgrimes. Massa tard. No ho ha dit a ningú, però ell es fa el culpable de tot el desgavell. Massa tard. De mica en mica ha anat recordant la nit esbojarrada de la revetlla. Massa tard. Va beure de tot: cava, cervesa, un licor fort que li deien «schnaps», beuratges que no sabia el que eren… Va perdre el control i ni se’n va adonar del que feia ni amb qui s’abraçava. Ara ja és massa tard.
Massa tard pel penediment. Massa tard per l’àvia que jeu freda al taüt. Massa tard per l’avi a la UCI i pel nadó a la incubadora. Les llàgrimes no serveixen de res, no poden remeiar res, tanmateix surten sense aturador. Massa tard.
Massa tard.