Volem venir a Can Coriol
Oriol Enguany
Miau
Sebastià Martori
La tieta Consol va caure i es va trencar el maluc. Aquelles coses que passen a la gent gran. No era el primer ensurt que ens donava, i sospitàvem que no seria l’últim. A part de la llarga corrua de petites desfetes anatòmiques, el cap també se li començava a espessir. Per Nadal ja es trobava millor i la vam dur a casa a dinar. El pare i jo la vam anar a buscar amb el cotxe. Però va haver de portar també l’Elvis, un dels seus maleïts gats. No volia venir si no se’ls enduia amb ella tots tres, ves què havien de fer el dia de Nadal tots sols a casa, pobrets, però al final el pare la va convèncer perquè vingués agafant-ne només un. Com la canalla.
En arribar a casa, es passejà per tots els racons, buscant un espai que es pogués fer seu. És el que fan els gats. Li vam posar un platet amb llet, però ni se’l va mirar. Les llumetes de l’arbre l’encuriosien tant com l’atemorien, i va remenar tot el pessebre mentre l’àvia es persignava compulsivament com si fos davant el mateix dimoni. Els nens hi van estar jugant una estona –oh, Déu meu, quan hi penso ara!– i, com a premi, va poder gaudir d’un bon tall de gall dindi que algun dels cosinets ni tan sols devia haver tocat. La tieta ens va explicar, abans de quedar rendida en una de les butaques de davant la llar de foc, que els seus altres dos gats són més tremendos.
–Ja sé què esteu pensant, ho veig a les vostres cares: que m’he convertit en una d’aquelles vídues velles i mig boges que acaben vivint entre deixalles i gats –I no, no pensàvem que ja s’hi havia convertit. Però sí que anava pel bon camí.
Dels altres gats ja no en va explicar res, perquè tot i la seva insistència a rentar els plats es va quedar ben adormida. Deu ser el xampany que em fa agafar soneta, tanco un moment els ulls i després ja em poso de seguida amb els plats…
Al cap d’un parell d’hores, quan la nit ja havia estat oficialment inaugurada i les converses havien mort, el pare la va despertar. El foc ja era tot brasa i el menjador feia olor de dia gastat, de nit freda d’hivern, d’espelmes acabades d’apagar. La major part de la família ja havia marxat, jo ja duia el pijama posat. Va passar-li la mà per la seva, fregant-li la pell amb cura, mentre li xiuxiuejava el seu nom. La Consol cridà, es va aixecar de cop, i va tornar a cridar. Estava com embogida, mirant a dreta i esquerra amb aquells ulls grans i perduts. Era incapaç de reconèixer res ni ningú. Va empentar el pare, la butaca es va tombar i, en arrossegar-la, la va tirar per terra. Es va fer un trau al front amb l’atiador del foc, a sobre d’una de les celles, que li va començar a sagnar. En posar-la dreta, el maluc no l’aguantava, i ella seguia cridant coses com on estic, qui m’hi ha portat i qui sou vosaltres. Després de mil explicacions, de paraules suaus i d’un tovalló xop de sang, el pare se la va dur a urgències per què li cosissin el trau i li donessin un calmant. Un de ben fort.
*
Per Cap d’Any ja s’havia decidit que el millor era posar-la en una residència. A la seva edat, viure sola al poble i en aquell estat fràgil de salut s’havia convertit, gairebé, en un perill per a ella mateixa. Així que un cop passades les campanades, el raïm i les ressaques, vam començar a visitar residències que fossin properes i assequibles econòmicament.
No hi va haver manera. Sense els seus gats, no anava enlloc. I les residències no estaven disposades a cuidar, a més de persones delicades, unes mascotes capricioses de suplement.
–Imaginin que cada resident es porta les seves bèsties. Això semblaria el zoo de Barcelona –va dir la responsable de les visites, un fantasma blanc de llavis roig passió, amb to imperatiu, veu seca i mirada tallant–. I les olors, els excrements, les restes de menjar… –feia una expressió de fàstic profundament sentit–. Seria intolerable!
D’alguna manera la vam aconseguir enganyar. Aviat arribarien els felins, li havíem dit, de moment el millor era que s’anés instal·lant sense patir per aquelles bestioles. Que als gats no els agraden les mudances. Que són animals molt territorials. Que el millor era que continuessin a casa, fent la seva. En uns dies, els durien a la residència i l’alegria de tornar-la a veure els provocaria el desig de quedar-se amb ella i d’adaptar-se a la seva nova llar.
Els primers dies no va deixar de preguntar pels seus gats. Els havia reservat per al sorral un espai al balcó, just sota el llindar, on un petit rafal d’obra els protegiria del mal temps i el mantindria sec en cas de pluja. La zona per a menjar estaria a tocar de l’armari, on el bol d’aigua i el plat de pinso no fessin nosa, i per dormir ja escollirien el lloc que més els plagués. Es delia per agafar l’Elvis al capvespre, quan la tarda es tenyia de lila i taronja darrere les palmeres, posar-se’l a la falda i passar-li la mà per la catifa suau del llom, sentir els seus roncs greus, compassats, sords, mentre tots dos feien una capcinada abans de sopar.
Però els gats no van arribar mai i la Consol va acabar entenent l’engany. Les guspires de la seva mirada es van fer cendra, la seva vitalitat boira, els seus moviments fum. L’esquena se li encorbà, li caigueren les espatlles. Es va anar apagant fins que un silenci eixordador es va instal·lar en la seva vida. Tot el que tenia per passar els dies que li quedaven era la companyia d’aquells animalets. Se’ls estimava, pobrets. I ara, algú havia decidit en nom seu que no, que aquests dies que li quedaven els passaria sola. Sola. La paraula ressonava dins les seves entranyes amb un eco de to especialment trist i sòrdid. Sola. Que potser no se’n podia fer càrrec, ella, dels seus gats?
Al principi encara baixava a la sala comuna, però ja no participava de les activitats, només mirava els jocs i les manualitats dels altres. El febrer ja s’escolava calendari avall quan es va refugiar en la televisió, però era com si no la mirés. Les notícies parlaven d’un xinès que s’havia menjat un ratpenat en un mercat i s’havia infectat de no-sé-què. A qui li importava, allò? A qui li importaven les històries truculentes dels telefilms, els partits de tennis, la previsió del temps?
Va deixar de sortir de l’habitació. Va deixar de menjar.
*
–I què, què fa la Consol? S’ha adaptat bé? Perquè el Siscu, el de ca la Toneta, l’altre dia deia que no sabia si era massa recomanable. Que havien tingut problemes de brutícia i d’higiene. Que els havien fet una inspecció per falta d’intimitat dels residents. Deia que havia sentit a dir que els netegen amb les portes obertes, despullats, és clar, que diuen que si no es posen nerviosos i criden. Però vagi vostè a saber, eh? Que és el que diu el Siscu. El de ca la Toneta.
Ens anaven arribant comentaris d’aquest tipus. Que si hi havia hagut alguna denúncia per subministrar medicació caducada. Que els havien obert l’any passat un expedient sancionador. Que havia sortit al diari. O ho havien dit a la ràdio, que ara no se’n recordava. Però que juraria que era la mateixa residència.
Així que al final, entre unes coses i unes altres, vam decidir treure-la d’allí. Una nova residència, de moment, quedava descartada. Tornaria a casa seva. Una dona del poble passaria cada dos o tres dies, li deixaria menjar i faria neteja. Si convenia, l’ajudaria en la higiene personal. I si hi havia alguna cosa, ja els avisaria. També el pare es va oferir a passar-hi sovint. A veure com anava la cosa, sinó caldria pensar un altre mètode. A més, li vam instal·lar un d’aquells sistemes que, prement un botó penjat del coll, s’encén una alarma en algun lloc i es pot parlar per telèfon amb el mateix dispositiu. Li vam tornar a deixar els gats.
El canvi va ser espectacular. Va millorar la seva salut en general, li va augmentar l’apetència i li va tornar el color a la pell. La seva mirada tornava a tenir guspires. A més, ara caminava millor i dormia més.
El mes de març va començar amb les notícies insistint que, per seguretat, tossíssim dins el colze, que ens rentéssim molt les mans. Es parlava d’una grip molt forta i vam aprendre que un gel hidroalcohòlic és un líquid dens i enfigassós que feien servir els hipocondríacs habituals tres o quatre cops al dia.
La Consol anava bé, ara ja s’atrevia a sortir tota sola a fer les seves compres pel poble, amb l’ajuda d’un bastó i a poc a poquet. Semblava la dona més feliç de la terra. I els gats van recuperar els seus territoris respectius i es van tornar a fer els amos de la casa.
Allò de la grip es va convertir en un virus perillós. La cosa es va complicar i vam acabar tots confinats dins de casa. Què us he de dir que no sapigueu! Fou una frenada brusca a la vida estressada, uns punts suspensius tancats entre parèntesis que es van iniciar amb una barreja d’alegria i preocupació. Al principi tot semblava una exageració. Les mesures de protecció, els professionals de la sanitat disfressats com astronautes emmascarats. La manca de paper de vàter als supermercats, la incertesa i el què passarà. Els aplaudiments al balcó. Calia aguantar quinze dies. Quinze maleïts dies.
Les notícies de les residències començaven a arribar amb preocupació. El virus es transmetia a la velocitat de la llum dins les residències de la gent gran.
Els primers dies de confinament la trucàvem cada dia. No sempre sentia el telèfon, però quan per fi parlàvem amb ella se la notava animada. S’apanyava bé, no li faltava de res, gaudia de la companyia dels seus gats. Com que a la seva edat i amb els malestars físics que tenia, ja no era de sortir molt al carrer, tampoc no se’n sentia tant com això. Mirava coses a la tele, escoltava la ràdio, cuinava una mica. I si no, feia neteja als armaris escoltant una mica de música.
La que havia estat la seva residència va sortir als informatius, junt amb altres centres similars. Estaven devastats, els decessos no paraven d’augmentar. Sembla que no es prestava una atenció adequada a l’alimentació, a la higiene o al descans. Es feien confinaments dins el confinament, en els propis dormitoris. El personal estava esgotat i no tenia l’equipament en les condicions degudes de manteniment. No s’informava adequadament als familiars sobre incidències rellevants en l’atenció als usuaris, i s’acusava una falta de transparència inadmissible en la comunicació de les dades. Es plorava amb impotència pels éssers estimats, sense saber si eren vius o morts. Ens alegràvem tant d’haver-ne tret la tieta! Miràvem estupefactes aquell desastre sense precedents, i ho celebràvem. Era un sentiment cruel i egoista que, en part, ens feia sentir malament, i ens sabia molt de greu. Pitjor, ens fastiguejava i ens remenava les vísceres pensar en aquelles pobres ànimes. Però la Consol devia estar a casa, amb les seves dèries i els seus gats, tan feliç. I, disculpeu-me, però ens n’alegràvem. L’havíem encertat.
*
Quants dies feia que no parlàvem amb la Consol? Tants? Vols dir? No, no agafa el telèfon. Els mals presagis. Les sospites més funestes. La foscor.
Al principi vam pensar, com sempre, que no devia haver sentit el timbre del telèfon. Que potser estava al terrat, regant les plantes, o a la cuina amb la tele a tot drap. La imaginàvem feliç a casa seva. Nosaltres també vivíem la nostra situació, distrets, mirant de fer funcionar des de casa situacions laborals per a les quals no estàvem preparats, atenent els deures escolars dins un oceà descontrolat de correus electrònics i missatges instantanis als mòbils, connexions de cables de colors i configuracions de càmeres, micròfons i fons de pantalla amb unes instruccions escrites o traduïdes per algun imbècil sense el certificat d’escolaritat. Amb preguntes que quedaven a l’aire, sense una resposta directa, tranquil·litzadora i plausible. Havíem d’atendre i entendre les directrius d’aplicacions desconegudes, assumir mandats per teleconferència i afrontar el caos i la por amb la millor cara possible.
I llavors va ser quan ens va trucar. La dona que cuidava la tieta havia estat uns dies amb molta febre. S’havia espantat molt i ens va dir que no volia sortir més al carrer. Que la Consol feia deu dies estava bé. Només calia que li portéssim menjar de tant en tant. Que només vivia per fer moixaines als gats.
*
Va ser baixant del terrat. Alguna cosa la va fer caure, potser un dels gats, potser el maleït maluc que s’havia tornat a desencaixar. Aquella escala antiga era un perill, esmolada i estreta. Les agulles per estendre la roba, de plàstic de colors llampants, estaven escampades per tota l’esgraonada. Els llençols, estesos a fora, encartonats com a secallones. Però no fou el cop, sinó l’ensurt. El cor va dir que per patir aquelles batzegades, ja n’havia tingut prou, que ho deixava estar tot just en aquell punt. I es va aturar.
Totes les finestres estaven tancades. A finals d’abril encara feia fred, al poble, i havia fet uns dies rúfols, mig plujosos. Els plats del menjar dels gats eren nets, rellepats, i els bols d’aigua patien una sequera que s’intuïa pertinaç.
El pare va parar el cotxe davant mateix de la porta. El poble estava desert, només va veure moviment en alguna cortina. Feia una calor xafogosa. En obrir la porta de la casa, l’Elvis va sortir com un coet. Anava tot brut, la cara, les potes del davant. El pare es va pensar que tenia ganes de sortir al carrer, com tothom. Dels altres gats no en va saber dir el què. Ara, passat un temps, em pregunto si aquella bèstia del dimoni no devia patir, d’alguna manera, un sentiment de culpa per allò que havia fet, una mena de vergonya que només atribuïm al comportament humà.
Devien començar pel nas, potser per les orelles, havia dit el forense. Són parts toves i es presten a jugar, a fer esgarrinxades primer, petites mossegades després. Potser la primera intenció dels animals no era menjar-se la cara de la Consol, sinó només mirar si es movia, si es reanimava. Després, l’instint de supervivència havia fet la resta.
El pare va dir que el pitjor no va ser veure el cos en una posició estranya, sense cara i amb les tripes a l’aire, sinó l’olor. Una barreja de totes les olors desagradables del món. Una fortor que no oblidarà mai, afirma, i que segurament és la bravada que es trobarà a l’infern quan li arribi l’hora. I l’àvia li diu que no parli així, i es persigna compulsivament, com fa sempre.
Mai més no vam saber res de l’Elvis. Per sort per a ell. I per a nosaltres.