Seqüència del genoma
Antoni Alcasser
Suposicions
Loli Beltran
●1 d’abril de 2020, 8:10 a.m. Dia 20 de confinament.
«Això és insuportable!», «No puc més!», «N’estic fart!»…
Aquestes i algunes més, eren les frases que l’Albert, un veí de Tarragona que s’havia jubilat el gener del 2020 als seus seixanta-set anys, repetia una vegada i una altra, mentre passejava pel seu pis, després d’haver-se despertat d’un ensurt, derivat d’un soroll espantós procedent de les seves veïnes de dalt o més ben dit, dels fills petits de les seves veïnes de dalt.
L’Albert vivia en un pis petit d’uns 40 m², però això mai li havia importat perquè sempre havia treballat fora de casa, i un cop jubilat s’havia autoimposat una rutina que incloïa, com a mínim, dues sortides diàries. Cada matí es despertava tranquil·lament, esmorzava i marxava a passejar. Llavors anava a comprar i tornava a casa a preparar el dinar. Menjava mirant la televisió i, en acabar, arribava el que per a ell era el millor moment del dia. Sortia a la petita terrassa del seu pis i allí, assegut a la butaca, prenia el cafetó, mentre contemplava l’obra d’art que tenia penjada al menjador. Una obra feta amb pintura acrílica i amb pigment de màquina d’escriure antiga, sobre tela, d’un artista que es deia Antoni Alcàsser. Podia passar-se hores gaudint del silenci i observant aquell quadre. Cap a dos quarts de cinc marxava al casal i allí xerrava i jugava amb els seus amics. Tornava a casa, sopava i mirava la televisió fins que estava prou adormit per anar al llit. Aquella era la seva nova vida. Una vida tranquil·la que havia anhelant durant molt de temps. Llàstima que havia durat tan poc.
Feia vint dies que estava vivint un infern, o almenys ell, així ho sentia. Les parets del seu pis, sense poder sortir ni una estona semblaven moure’s uns centímetres cada dia, estrenyent l’espai que cada cop li semblava més reduït i a sobre, l’enrenou que provocaven els seus veïns se li posava a dins del cap i no podia concentrar-se. Necessitava silenci i necessitava sortir d’aquell pis urgentment.
Sempre havia trobat molt agradable la família del quart primera, però des que havia començat el confinament eren el seu principal malestar. Els nens es despertaven a dos quarts de set i no paraven de fer soroll en tot el dia. Ni un minut de descans. Feia dies que volia comentar la situació amb les mares dels nens, però per acabar de complicar-ho tot, des que estaven confinats, s’havia creuat algun cop amb elles a l’escala i no l’havien ni mirat a la cara. Aquella falta de consideració encara l’havia fet enfadar més.
−Bum! −Un altre ensurt esgarrifós obsequi dels seus veïns. L’Albert va seure a la butaca i es va posar les mans al cap. Aquell dia prometia…
●11 d’abril de 2020, 23:10 p.m. Dia 30 de confinament.
L’Albert estava assegut a la terrassa gaudint del seu nou millor moment del dia. Els petits monstres de dalt ja dormien i ell estava escoltant el silenci, mentre contemplava la seva obra d’art. Passada una estona unes veus el van alertar. Eren les seves veïnes, que com ell, havien sortit a la terrassa i estaven parlant:
−Però què farem, eh? Què farem? −deia una d’elles amb to desesperat−. Sembla que no t’importi res a tu!
–Què? Com pots dir això? Intento que els nens no se n’adonin. Ja en tenen prou a estar tot el dia aquí tancats. No et sembla?
–Però no ho veus que no podem pagar el pis? Si paguem el pis no menjarem!
–Ho sé tan bé com tu! I no em cridis que jo no en tinc la culpa. Ningú en té la culpa. I tu vas tot el dia amb aquesta cara d’enfadada i encara ho empitjores tot! –la noia no es va poder aguantar i es va posar a plorar.
–No, no, no ploris. Si us plau, no ploris, que tu ets la forta. Ho sento molt, és que estic espantada –va respondre la seva companya mentre l’abraçava.
L’Albert no volia escoltar, no li agradava gens tafanejar la vida dels altres, però el que estava sentint el tenia ben clavat a la butaca. Van passar uns minuts durant els quals no es va sentir res, i ell va continuar totalment immòbil. Finalment les veïnes van tornar a parlar.
−Això és horrible! Tenint feina totes dues com pot ser que haguem acabat així?
−Pensa que hi ha gent que encara està pitjor. Nosaltres ens tenim, ens estimem i estem bé. No em puc imaginar viure aquesta situació sola en un pis.
−Ai, sí, ha de ser tan horrible. De vegades penso amb el senyor Albert, què deu fer tot el dia sol? L’he trobat algun cop a l’escala i li he volgut donar conversa, però com que és població de risc em fa cosa parlar-hi…
Les veïnes van seguir parlant, però l’Albert tan silenciós com va poder va marxar a dormir. O almenys a intentar-ho.
●15 d’abril de 2020, 5:30 a.m. Dia 34 de confinament.
Encara era ben fosc quan l’Albert sortia per la porta del seu pis. Estava nerviós i semblava un lladre a punt de cometre un delicte. A les mans portava dues bosses repletes de menjar: conserves, arròs, sucs, llet i algunes llaminadures. Va arribar al replà de dalt i sense fer ni un soroll va deixar les bosses davant la porta de les seves veïnes. Estava ben decidit a no deixar que aquella família passés gana i s’havia proposat deixar menjar a la seva porta dos dies per setmana. Va baixar les escales en silenci i ja no va poder tornar a dormir pensant en la cara que farien en obrir la porta.
●6 de maig de 2020, 5:30 a.m. Dia 55 de confinament.
L’Albert tornava a dirigir-se al replà de les veïnes, com tots els dimarts i dijous de les últimes tres setmanes. Quan va arribar al replà, alguna cosa li va cridar l’atenció. A terra hi havia un sobre on ben gran hi posava: «Senyor Albert». L’havien descobert. Dins del sobre hi va trobar dues sorpreses. Primer, va trobar un dibuix dels nens, on hi havia dibuixades i pintades cinc persones. Sota el dibuix hi havia una carta:
«Estimat Albert,
No tenim paraules per poder agrair el que està fent per a nosaltres. Mai ens hauríem imaginat haver d’acceptar menjar d’una altra persona, però estem vivint una situació molt greu. Algun dia li ho tornarem tot. Volem dir-li que s’ha guanyat un trosset al nostre cor per sempre.
MIL GRÀCIES!
P.D.: Els nens li han volgut fer un dibuix. Esperem que li agradi.»
A partir d’aquell dia cada cop que l’Albert portava menjar a les veïnes trobava les seves cartes. Va començar a esperar-les i a guardar-les com un tresor.