With god’s hands around your neck
Jordi Martorell
L’ansietat de l’home llop 
Dràcula al divà de Freud 
La torre del rei penjat
Vençuts sense combat
Albert Ventura
Dràcula, que va caure rodó al divan de Freud, plorava desconsoladament dolls de sang calenta. Mai no l’havien vist en una situació semblant: ell, rei de la nit, estava acostumat a terroritzar viles i contrades senceres. De vegades, només amb el rumor que una nit havia fet visita per alimentar-se d’una o altra bona ànima ja n’hi havia prou… O bé si l’endemà al matí algú se sorprenia amb les incisions acurades dels ullals del príncep Vlad. A ell, entronitzat a final del segle xix per Bram Stoker, Vlad Tepes, Vlad l’Empalador, li havia arribat un moment clau de la seva existència immortal. Se sentia frustrat. Incomprès. Segles de maledicències, de novel·les, de pel·lícules, d’imatgeria llegendària arreu del món —fins i tot de tenir els dips com els parents pobres que duien la seva estela als indrets més recòndits de la geografia—, de no ser tractat com un qualsevol, no com un paràsit, sinó com el príncep de les tenebres i de la mort… Ara i aquí, en ple segle xxi, desplaçat completament per una petita cosa, que alguns també gosen imprudentment d’anomenar llegendària, s’ha vist obligat a buscar ajut en la teràpia de mestre Freud.
Com ell, l’Home-Llop es troba en una profunda desesperança. En temps remots els humans alçaven el cap per observar els astres, seguir-ne la traça, regir-se’n. D’un temps ençà, però, ningú ja no vigila les nits; menys encara el cicle de la lluna. Ni si arriba la lluna plena fatídica per si s’esdevé una metamorfosi temporal, però insegura i sense equivalències: l’ansietat d’algú, que se sent en flames davant d’un món que no entén, esdevé perillosa. Un licantrop que arrasi el que trobi, pres de la fúria animal, arrabassa vides i existències. L’ésser que van gosar de dir mitològic es troba desemparat. I aquesta vegada no hi ha cap corriol d’homes amb forques i torxes, sinó la nova sèpsia.
Diuen, també, que de torres més altes han caigut reis, presos per la follia i la desesperació. Víctimes d’una soga que han teixit com Penélope, però sense adonar-se’n. Tirans que, altrament, haurien massacrat sense dubtar-ho els seus súbdits i acòlits en vespres d’ira han caigut pel mal invisible. I mentre això passa, negacionistes d’arreu propicien el canvi de mentalitat: podem ser vençuts sense combat. El que no existeix, no ens ataca; no podem combatre la inexistència. L’ingredient actiu d’una medicació impossible per a qui no vol que el mediquin. Filibusterisme contra la ciència; filibusterisme contra la raó: jo tinc la creença feta paraula divina. Sé el que tu no saps, sé el que és ocult. Sé que ara, tu, vençut per l’invisible, afrontes el pànic de la decadència. Les vacunes que et controlen la ment, invent del capitalisme que no combatré mai, són un dolç placebo.
Però al final la realitat s’imposa, tossuda, malgrat les voluntats i les intencions dels nostres. Tot passa. Tot arriba, tot se’n va, tot torna: La màscara per a Dràcula, que el fa impersonal; el confinament per a l’Home-Llop, que l’isola; i la distància social per al rei a la torre que, com un pèndol, tornarà com la història feta cicles.