A l’Infern de Casa Meva / Colors vius, colors morts

 |   |  Twitter

A l’Infern de Casa Meva

Cristina Ferré


Colors vius, colors morts

Agnès Toda i Bonet

M’agradaria que cada vida humana
fos llibertat pura i transparent.
Simone de Beauvoir

Vermell, vermell arreu. I negre. I morat fosc, molt fosc, quasi negre. Negre tacat de violència. I ràbia. Ja no queda espai per al blau cel i el rosa, i encara menys pel blanc, de la meva infantesa. Ja no hi ha prínceps blaus ni rosa que l’amor s’hi posa. Desencís assaonat. Ara només hi ha ràbia. Ràbia. Arreu on miri: ràbia. Ràbia feta foc. Ràbia que se m’urpeja. Ràbia ofegada en odi. I odi rabejat de fúria. Vesània. I ganes d’arrabassar-ho tot i de cridar amb totes les meves forces. I d’agafar un coltell i… matar. Assassinar. Sí, sang. Sang pertot. Sang de tot i de tothom, fins i tot meva. Dolor. Dolor alliberador. Acabar amb l’existència. Fulminar-ho tot. Matar amb la mirada. Matar amb les mans. Matar amb el cor. Mort. Fi. Deixar d’ésser. Deixar de patir perquè s’ha acabat aquest malson que m’agonitza. Però… [P–A–U–S–A] em mullo la cara, agafo aire, respiro profundament, mentalment conto fins a deu. Fins a vint-i-cinc. Fins a cinquanta. I obro la porta del lavabo. Dibuixo un somriure i esdevinc la mare més dolça del món. Sobretot això, que ells no en tenen cap culpa. Cap ni una. I són tan petits. Tan càndids, tan ingenus i tan vulnerables, i… No en poden prendre consciència. No. No vull. No li ho permetré. Això no. La vida ha de ser diferent per a ells. La seva vida ha d’ésser verd esperança i no gris renúncia. La vida ha d’ésser de colors alegres i no de colors que fugen. Això no és vida ni és res. Això és una puta merda. M’he de transformar en la dona més servicial que et pots tirar a la cara. Sí. Soc aquella que no vull ser, soc aquella que ja no puc ser més. Soc aquella que no he estat mai. I vull ser jo, necessito ser jo. Recuperar un rostre que ara només és nebulosa. Boira espessa. Davant del mirall es desballesta en engrunes de mi mateixa. Necessito espai i aire. Aire, sí. Sobretot aire. I no sé on trobar-lo. Perquè quan allargo la mà només trobo el buit. Res ni ningú. I una casa per tirar endavant. I uns fills per fer créixer i estimar. M’eixugo una llàgrima que s’insinua només. I ploro sense plorar, mentre faig una franca impostura. I penso en la manera d’escapar-me d’aquest orc fet de finestres tapiades i murs sense escletxes. A gratcient empentes i cops impetuosos, irats d’estupidesa perversa. Desdenys, vexacions i ignomínies tostemps, sense repòs ni frontera. Víctima d’una masculinitat mal apresa, mal transmesa. Víctima de trastorns i desordres que no són meus, però de nafres que se’m quedaran estampades per sempre més.

  • Societat

Una dona mor en precipitar-se d’un cinquè pis.