Una casa grande: Acqua Felice IV
Jorge Conde
Un parell de querubins
David Figueres
Quan la meva germana i jo érem petites volíem ser atracadores de bancs. Pensàvem que havia de ser fascinant poder entrar en un local farcit de diners brandant les nostres armes i ordenant a tothom que guardés la calma; que si tothom feia el que nosaltres dèiem que havien de fer, ningú no havia de sortir malparat. Sempre que a la tele feien una pel·lícula d’atracadors la seguíem fil per randa i si calia en preníem apunts i tot. «Serem les reines», deia ella aixecant la mà. «Les putes reines», reblava jo fent sonar fort els nostres palmells. Els pares ens miraven amb aquella amable indulgència que es gasta contra els plançons que pugen amb la presumible necessitat d’un bull de més. «Les bessones em preocupen, Rosamari.»
Com ens agradava entrar a les oficines bancàries i olorar-ne la mica de perfum que desprenien els bitllets en ser comptats en aquelles maquinetes que ririririririririri els convertien en zeros i zeros i més zeros. Preguntàvem en quines condicions podríem obrir un compte corrent, què ens cobraríem per tenir una targeta de dèbit, una de crèdit… Robàvem caramels i bolígrafs, encara que estiguessin lligats amb una cadena o un cordill. «Què vol dir aquesta actitud, senyoreta?», va dir a ma germana una senyora grassa a petar encabida dins un jersei sense mànigues amb rens i trineus teixits. Havia arrencat d’una estrebada un Bic de merda lligat amb un cordó. Ella va subjectar el braç de la bacona, que va quedar esgarrifada, i arromangant-li la brusa, va escriure-li amb el Bic de merda: «Money, money, truja!». Vam marxar corrents i rient.
El pare, caçador del senglar, de seguida va ensenyar-nos a fer anar l’escopeta. Ho trobàvem indispensable per poder portar a terme de la millor manera la nostra escomesa. No volíem que en les nostres accions hi morís ningú, però si un agent de seguretat volia fer-se el Harry Callahan, teníem molt clar que el pelaríem sense cap contemplació; o potser un director de banc d’aquells tan ben repentinats, ràpid amb el dit per pitjar l’alarma; o potser un desgraciat que pretenia actualitzar la seva llibreta i havia vist massa vegades Rambo en VHS. Hi havia molta gent susceptible que una o altra fes clic amb el gallet i l’enviés a l’altre barri.
La descoberta del sexe va apaivagar una mica la nostra fal·lera pels atracaments. Ja feia temps que ens fregàvem i ens refregàvem amb tot el que podíem perquè el nostre capciró estigués content i ens fes contentes a nosaltres. Allò dels refrecs estava molt bé, però calia buscar algú que ens fes la feina i no estàvem disposades a esperar un príncep Meravellós que ens encaterinés amb flors i sopars i regalets, i a l’hora de la veritat haguéssim de fer-li un mapa per fer-lo arribar, ell i llengua, a la destinació desitjada. «Havies de girar a la dreta, xato; a-la-dre-ta.»
Descartats els que feien pudor, els que anaven massa borratxos o els massa grollers, poc ens quedava per triar. Una miradeta tendra escalant el got dels nostres martinisambllimonada era suficient per sortir a l’encalç del mascle i fer-li propostes de marro. Ens vam adonar que, la majoria de vegades, el subjecte, no disposava ni del més mínim artefacte que impedís que aquell esguard es transformés, al cap de nou mesos, en un impediment més per no figurar a la mateixa llista d’honor que Bonnie i Clyde. Així que la decisió va ser ben fàcil: primer atracaríem una farmàcia; ja continuarem amb els bancs més endavant.
El cop va ser un èxit. Passamuntanyes, les escopetes del papa; un Renault Twingo que vam robar al nostre mateix veí de plaça de pàrquing (el compartia amb la dona i pel que fos només tenien una clau que deixaven al tub d’escapament). Primera hora. Una noia de la nostra edat amb una bata esgrogueïda sense botonar passant-se la llima per les ungles. Mastega xiclet, mastega xiclet, mastega xiclet; una bombolla. «Càgum Déu que no es mogui ningú i les mans on les puguem veure», ma germana. Jo amb una bossa del Pryca arrambo amb condons, lubricants i qualsevol andròmina que serveixi per divertir el meu bistequet. La farmacèutica té el canó de l’escopeta als morros, mastega xiclet, mastega xiclet, mastega xiclet; una bombolla: «Agarreu les cremes d’ací que valen una pasta.» Un èxit.
Una nit, avorrides d’una festa a la platja on no ens deixaven posar les nostres cintes de Nirvana i molt tocades per una maria que e-ra-la-bom-ba (comprada amb els guanys de les cremes), vam decidir tocar el dos. Portàvem el Seat Toledo del papa. Vam parar en una benzinera perquè de tant fumar teníem molta gana. En entrar, vam haver de fregar-nos els ulls per estar segures que el calamars no ens haguessin enterbolit la vista; però no, davant l’encarregat amb les mans aixecades, dos xics igualets –galtes botides, cabells rinxolats, pigues per tot arreu– sostenien una pistoleta i li demanaven les pessetes de la caixa. «Teo atraca una benzinera», per partida doble. Ens afegirem a la festa. Ells no vivien gaire lluny. Un Suzuki Santana. Els vam seguir camins endins. Vam aturar-nos sota una alzina molt gran. Hi havia una lluna preciosa. Al maleter hi portàvem tot l’arsenal que havíem robat a la farmàcia: per sort nostra sabien com fer-lo servir.
Aquest matí, durant la meva ruta matinal revisant contenidors, quan he trobat el quadre amb els dos angelets, m’ha vingut al cap com de bé ens ho vam passar aquella nit. He decidit que me l’emportaria cap al meu racó. Només hi cap de gairell, però és igual, m’acompanyarà els dies que em queden. Ara no recordo si ens vam tornar a veure cap altra vegada amb aquell parell de querubins. M’és igual saber-ho o no, quan miri el quadre, me’n recordaré i recordaré ma germana que va passar els darrers dies de la seva vida endollada a una andròmina que respirava per ella. No vam arribar a atracar cap banc, més aviat va ser tot el contrari: ells es van quedar el nostre pis per no poder pagar el lloguer. Just abans de dinyar-la, la meva germana, va arromangar-se el braç i va assenyalar, amb la mica de mirada que encara li quedava, un bolígraf que hi havia a la seva tauleta. Hi vaig escriure «Money, money, truja!» i vam riure totes dues una bona estona i encara riem ara de tant en tant.