Recital poètic de Joan de la Rúbia, presentat per Antoni Nomen (Reus, 29/07/2017)
NIT DE REIS
I som on som rocalla
endins d’aquesta sembra
ara i ací fecunda.
Un viure màgic tot
deliri encès i font
com la nostra mirada.
Cavalca, finitud.
Els noms i la partença
encara són encís.
DE L’ANHEL QUE NO ENYORO
Canta, missatger, canta i enlluerna
com la veu declama aquesta sort
aventurera i experimental.
Canta sempre on som l’irreal encís,
la perla cartogràfica del lloc
que sempre fa espera llum i motius
com tot caminar breu fins als confins.
Estimada veu, declama aquest dir,
aquesta plenitud de vida nova.
Lloa vendavals – virtut d’un poeta
cec i encisat per causes com la teva.
Canta, lloa i canta la serra encesa,
les balconades d’un cel com el nostre;
les vicissituds d’un jo com el mai
eternament canviant on som cloenda.
Sempre, sempre, sempre on l’encís batega
com aquesta llum i frontera on som
desig i sentit per Blanca la del mite.
Canta sempre – sí, canta i divinitza
aquest màgic plaer sentit a Prades.
AQUESTA LLUNA CAMPA ON SOM DESIG
In memoriam Antoni Nomen i Xatruc
Des d’una terra noble com la nostra
meravellat et vinc a dir qui soc
despullat i encès com, aquest volcà
que m’inspira i m’ofega on soc i dic
la paraula proscrita i el vers nu.
—Amic! Soc allà on cal i cal saber
qui érem i qui som on som arrel,
llamborda i colors sempre més constants
d’encesa i de foguera com volíem
al bell jardí de llavor i memòria.
Callats hem dibuixat cels i miralls,
plana i platja dels dies encisats
com aquesta nostàlgia d’or i flama.
Ensinistràvem la veu i el dolor,
mestratge de la font com aquest port.
Tot desig, tot mirar, tot vent i anar
com aquesta nostàlgia d’or i flama
ara són viure i escac permanent.
Crida fort sempre més d’aquesta vida
ara elegíaca i lúcida.