El Ton ens ha deixat, però d’alguna manera s’ha acomiadat amb els aplaudiments recollits a les taules d’un escenari. No com Molière, però gairebé…
En aquests últims anys l’hem vist mostrar-se com a actor, un bon actor amb una vis còmica. A més de dramatitzar l’obra Lliure poble de Porrera de Josep Robrenyo, el 2022, amb motiu del 200 aniversari de la seva estrena i dels bèl·lics fets que el sainet relata; i la confecció dramatitzada de l’espectacle Guardeu-me la paraula, en què feu la tria dels textos amb prosa de l’obra memorialista de Xavier Amorós, a més de fer escenografia, cartells i escrits de difusió crítica, com hem dit, en ambdós casos va actuar.
Representació de la peça Poble lliure de Porrera de Josep Robrenyo. Antoni Nomen dins el paper del Jaio Damià, liberal, i Ramon Llop, com el Servil Llorenç
Això ens pot fer pensar, als qui no l’hagin conegut a fons, que la relació del Ton amb el teatre és superficial i tardana. Deixeu-me que contradigui aquesta percepció, tot relatant la relació certa del Ton amb el teatre.
Ho faré en primera persona. Devia conèixer el Ton l’any 70, quan ell feia el Preu a l’institut Gaudí de Reus (ara Institut Doctor Salvador Vilaseca). El lligam venia del fet que alguns dels alumnes del curs formaven part del grup de teatre independent La Tartana, teatre estudi del qual podem citar alguns dels components, com era el cas de Lluís Vallverdú, Santi Roigé, Antonieta Prats…
A l’institut hi havia dos professors emblemàtics: el poeta gallec Bernardino Graña i la catedràtica de literatura espanyola Isabel Llacer. Doncs bé, per la celebració de les festes de Sant Tomàs d’Aquino s’havien proposat representar dues peces breus de Bertolt Brecht: L’excepció i la regla i El confident (aquesta última forma part de les 24 peces curtes de l’obra Terror i misèria al tercer Reich). I fou traduïda al català expressament per Josep Escoda (germà historiador del Jordi que presidí el Centre de Lectura). De les dues peces, la segona va ésser prohibida per la direcció del centre, o més ben dit per les objeccions d’un dels professors. Membres de La Tartana aliens a aquest curs els van ajudar en els aspectes tècnics d’escenografia i luminotècnia. Sense pretensions d’esdevenir actor, el Toni ja pul·lulava engrescat en aquest ambient, on com ja he dit ens vàrem conèixer.
Quan va anar, ben lluny de Reus, per terres andaluses on va coincidir amb el seu amic Lluís Vallverdú, a fer la mili ens allunyàrem del teatre, però no d’una densa i jocosa relació epistolar: sovint aprofitava el membrete militar del paper que xuripava i la retòrica castrense de l’escrit per entabanar els amics, tot cridant-los a files…
Tornàrem a coincidir novament, i ja de forma ininterrompuda, en les activitats del Centre de Lectura, durant la presidència d’Emili Argilaga, de partida, seguida de la de Ramon Amigó i molt activament des de llavors: Revista del Centre de Lectura, Teatre de Cambra, Cineclub…
D’aleshores ençà hem mantingut, amb les nostres parelles, una amistat duradora fins al final dels seus dies.
Ja a redós del grup El Trole, hi participa com a corrector, a més d’elaborar notes de premsa i, també, encarregat d’aspectes legals, més pel seu tarannà amatent a entomar qualsevol feina que per coneixement previ de legalitats vigents. Deixeu-me recordar una anècdota que exemplifica que el Toni sempre hi era, encara que no ho semblava. El 23 de febrer del cop de Tejero ens trobem, sense acord previ, al local del PSUC, partit del qual, el Ton i jo, érem militants, al mateix temps que apareixia el Ramon Ferran. Al local del PSUC hi havia el Lys, el vell camarada responsable d’organització del partit. Hi vam fer cap tots tres per iniciativa pròpia. El Ramon Ferran va prendre i amagar una part dels arxius del partit, l’altra part la vam prendre el Ton i jo. Ho vam amagar a La Palma, seu de l’Escola de Teatre Bonaventura Vallespinosa, però no on hi havia els locals de l’escola de teatre, sinó que vam saltar a la propietat del costat, un solar abandonat. Allí, en el que va ser una nau bodega de la casa exportadora de vins del pare dels Ferrater, vam dipositar la resta dels arxius; l’indret concret el trobàrem en una mena de soterrani, ple de garrafes de vidre trencades o mig trencades. Vaja, la sort d’aquells papers, que podien comprometre, si el cop reeixia, depenia d’un amagatall sota una trencadissa de vidres i de la influència benèfica d’un espai dedicat al teatre, gràcies a la llibertat recentment recuperada.
Altres relacions amb el fet teatral són de tipus de tipus gràfic: Dissenya l’anagrama de L’Escola Municipal de Teatre Bonaventura Vallespinosa (icònicament centrat en el quadre Una ballarina del futurista Marinetti). Posa nom a un dels muntatges del TEBAC, grup de teatre que en depenia: Tan- ta-ran-tan, recull de diverses peces del teatre europeu dels segles xv i xvi, amb cançons de Pere Anguera, i fragments readaptats lliurement de l’Opera de Tres Rals de Bertolt Brecht. Nombrosíssims pasquins per reiterats recitals de poesia, a Reus i pobles del seu entorn. Sense oblidar els cartells que, amagat en el pseudònim Agip prop, confegí per a les exitoses Nits d’estiu a La Palma, en totes les temporades de mandat del primer Ajuntament de la recuperada democràcia.
Fragments de pasquins, del 1981 i del 1984, signats com a Agip Prop
Per cert, amb la Josepa Bonet feu de bàrman a la petita cantina de La Palma: els seus còctels eren singulars, en el sentit que mantenia el nom, però no les proporcions.
No s’han d’oblidar altra mena de col·laboracions: Tradueix del castellà L’ultima cinta i fa les indicacions escèniques per a la peça Acte sense paraules de Samuel Becket que havia d’escenificar l’Escola de Teatre, en el context d’un taller de pantomima que dirigeix el professor de l’Institut del Teatre de Barcelona, Ricard Sierra. Es fan tres versions diferents de la mateixa obra, cada una interpretada per un sol actor: aquest foren Santi Nogués, Andreu Ortiz i Victòria Figuerola. La luminotècnia fou a càrrec de Lluís Ortiz. Col·labora aportant textos a obres escenificades per grups locals; a tall d’exemple reproduïm aquí dos fragments de l’obra Àligues vençudes. Temps de memòria que corre a càrrec del grup de teatre El Trole.
El 22 de juliol de 1209, els croats francesos que lluitaven contra els càtars van saquejar la població occitana de Besiers. Les tropes van massacrar tota la població indiscriminadament. Hi va haver milers de morts i fou llavors que el delegat del Papa de Roma, Arnau Amalric, va esperonar els croats dient: «Mateu-los tots i Déu, després, ja sabrà conèixer els seus».
És una arenga que ens repugna doblement per la seva crueltat i pel cinisme de pretendre actuar en nom de qui se suposa dipositari de la major quantitat d’amor i benvolença. Aquest deliri inhumà, que podríem anomenar bestial si així no ofenguéssim les mateixes bèsties, l’hem vist reproduït després tantes vegades que hem acabat per veure’l amb una aberrant insensibilitat ètica. Qualsevol excusa ha servit a diferents exèrcits de croats per perpetrar tota mena de crims, per cometre tota mena de saquejos, genocidis, atemptats contra el progrés social i el pensament lliure.
Han actuat a tants llocs, al Congo, al Vietnam, al Salvador, a Bòsnia… Si ara parlo de la croada del feixisme contra Catalunya no és per oblidar totes les altres croades, és simplement perquè va esdevenir al mateix país on nosaltres vivim.
[Paraules dites mentre es projectaven unes fotografies de Robert Capa que feu a la fugida de població civil per terres tarragonines, camí de l’exili:]
Hi ha persones a les quals no podeu mirar sense sentir una esgarrifança. Aquí teniu unes dones silencioses i quietes, petrificades, que són imatges de la tristesa infinita, escrivia Rovira i Virgili.
Les carreteres es van omplir de corrues de gent atemorida que caminava cap a l’exili, camí de la frontera francesa. Els avions enemics volaven rasant i disparaven als fugitius. Les víctimes queien a les vores de les carreteres i els supervivents caminaven d’esma entre els cadàvers.
Aquí s’ha aturat el carro d’una família que havia arreplegat el que havia pogut i s’havia posat en marxa. Els ha caigut una bomba al damunt, els cavalls han caigut esventrats, l’home i els fills també han mort.
La dona, que veiem amb pinta de pagesa, faldilla negra fins als peus i mocador al cap, s’ha salvat. Commocionada, camina al voltant dels morts. Robert Capa acaba de fotografiar l’escena, a la carretera de Tarragona a Barcelona.
Potser després de tanta humiliació morir pot semblar un alliberament. Però han de quedar els vius per donar testimoni de la barbàrie.
Realitza la selecció de textos de l’escenificació de No hi havia res a dir. Els homenets de Xavier Amorós Escriu el text del programa de mà amb el títol: Els homenets de Xavier Amorós o una sociologia del franquisme. Se’n fan tres versions amb diferències l’una de l’altra dels textos que Nomen ha triat. A aquestes representacions hi va assistir el poeta, com en dona fe la fotografia que reproduïm en aquest article.
Els components d’El Trole, amb la presència de Xavier Amorós i Antoni Nomen, després de representar No hi havia res a dir, espectacle basat en textos del Xavier Amorós triats per Antoni Nomen
Sense oblidar, és clar, la dramatització i tria de textos de l’obra memorialista de Xavier Amorós per l’espectacle titulat Guardeu-me la paraula. A més de participar en l’escenografia i apunts de direcció, va actuar en diversos esquetxos de l’obra. Vàrem portar aquest muntatge al Teatre Bartrina, al teatre de la Sala Santa Llúcia i a Pradell de la Teixeta.
Cal deixar constància de les realitzacions del grup de teatre El Trole en què el Ton participa, de manera molt protagonista: sobretot en recitals de poesia organitzats pel mateix grup de teatre o pel col·lectiu Terrabastall Poètic, que ell va fundar i va cloure alhora.
Ja molt malalt, el Toni col·laborà amb El Trole, realitzant el pasquí publicitari de la lectura dramatitzada de Coral romput de Vicenç Andrés Estelles. Va assistir a l’assaig general, però no ho va poder fer quan la lectura fou amb públic; El Trole va oferir els aplaudiments al Toni i decidí fer d’aquell acte la seva darrera actuació com a col·lectiu teatral.
El darrer pasquí confeccionat per l’Antoni Nomen