| Apreta fort les dents. | Controla el cor. |
| Apreta fort els punys. | No tanques mai la boca. |
| Infla’t d’aire els pulmons. | Crida ben fort. |
| Obre bé els ulls. | Deixa’t anar. |
| Fes treballar el cap. | Dona’t tot tu. |
| OVIDI MOTLLOR |
Agnès Toda i Antoni Nomen a LANOVA Ràdio amb motiu de l’entrevista sobre Esquerpes o bucòliques
Era un dia especial, molt especial, d’aquells que fan història i que marquen per a sempre, quan el vaig conèixer. Vaig reconèixer-ne la tasca perquè suava, de nerviós com estava. I sí, de sobte, va preguntar-nos si havíem d’entrar a dins suposadament per passar-hi la nit i quan li vam dir que sí, ens va explicar que havíem d’esperar a ser uns quants més i, finalment, quan ho vam aconseguir, ser uns quants més, ens va obrir per passar cap a dins i després va tornar a tancar la porta. Tota precaució era poca.
Vaig veure que entre ell i jo hi havia una certa complicitat, que ell em coneixia; jo potser també ho hauria d’haver fet, però, si més no, no el recordava. Tot i que després vaig anar lligant caps. Perquè jo a aquella escola no hi havia de passar la nit, només anava a engruixir el número de gent amb què es partia d’entrada. Jo havia de passar la nit en un altre centre educatiu. I en aquell altre emplaçament també me li vaig trobar. Junts, entre molta altra gent —la unió va ser la clau de la força—, vam acabar d’adobar-ho tot: cartells, urnes, paperetes i la disposició de tot plegat.
Així vaig conèixer l’Antoni Nomen. Després hi hauria de passar moltes altres experiències, sobretot vinculades a la Revista del Centre de Lectura; experiències més mundanes —o, si més no, a priori, menys políticament críptiques—, però sempre eficients i compromeses, perquè l’Antoni era d’aquells amb qui de debò pots comptar, que n’hi ha pocs; d’aquells que assumeixen una responsabilitat i l’executen, perquè si ho deia s’hi posava de debò i complia.
Sempre proper i amb ganes d’aportar i de fer-ho fàcil, a part d’assumir el que se li proposava, era ell mateix que plantejava diferents idees. I que comprenia, també n’hi ha pocs d’aquests, que per ser de la casa i per tractar-se aquesta d’una feina abnegada i voluntariosa, a vegades els seus articles eren els últims a ser publicats.
Gràcies!