Aquesta revista la dediquem a l’Antoni Nomen, membre del consell de redacció durant aquests anys en què n’he estat al càrrec, però amb una llarga trajectòria de vinculació no només amb la revista sinó també amb l’entitat, el Centre de Lectura, que abasta molts més anys, per això no volíem ni podíem deixar de retre-li aquest record homenatge. I ha estat gràcies al seu abnegat amic Quim Besora que ha pres cos i embranzida, primer, a través de la seva pròpia veu i, a continuació, a través d’unes col·laboracions, diferents entre elles —per poder-ne abastar tota la profunditat—, però totes molt sentides i molt emotives. I si és Salvador Juanpere l’encarregat d’obrir-la, la revista, amb la portada, una portada que recorda aquell Dolcet Verí que van compartir; és ell mateix qui clou totes les aportacions. Unes aportacions que ens permeten conèixer-lo millor i mantenir-lo viu més enllà de les seves paraules, les que ja va publicar, les que publiquem i les que encara s’han de publicar.
Un altre petit monogràfic figura tot seguit, sobre algunes publicacions de caràcter comarcal, per copsar i entendre la importància que han tingut, tot i l’àmbit més concret, a priori, d’irradiació: les de Riudoms, per una banda, de la mà d’Eugeni Perea, així com, a continuació, una publicació de Reus: URBS, que ens reporta Carme Puyol, i una altra de la Selva del Camp: ADESEL, que jo mateixa analitzo.
I, d’altra banda, hi ha les seccions de sempre: «De la vida del Centre», amb una entrevista feta per Esteve Giralt a la Cesca Ferran, gerent del Centre de Lectura entre el 2010 i el 2025 —una entrevista que tampoc volíem/podíem evitar—, així com l’anàlisi de diferents actes duts a terme a l’entitat; «De llibres i altres», amb ressenyes de diferents àmbits: una exposició —«Boscos», dels artistes Teresa Felip, Angelita Keinzler, Esteve Lerga i Joan Rehues— i llibres tant d’assaig com de literatura —amb les ressenyes habituals de Xavier Ferré, entre d’altres—, i l’apartat «Vària», que recull, de fet, un article que emergeix de les jornades sobre els càtars ressenyades prèviament.
Teniu a les mans, doncs, un nou número que segueix l’estela d’aquests que hem anat bastint durant tants anys, des que com a directora vaig assumir la responsabilitat de l’edició de la Revista del Centre de Lectura, per continuar donant cos a aquesta publicació centenària i de referència no només per a les nostres contrades. Les persones que han passat pel consell de redacció —no voldria pas deixar-me ningú: Jaume Massó, Montserrat de Anciola, Empar Pont, Fina Masdéu, Josep-Lluís Pau, Meritxell Blay, David Figueres, Isabel Martínez, Aureli Ruiz, Joaquim Besora, Txell Ferré, Miquel Bonet, Neus Anglès Isabel Baixeras i el malaguanyat Antoni Nomen— hi han ajudat molt i també, evidentment, qui s’ha encarregat de penjar-la tant en línia com a RACO —el sempre eficient, diligent i resolutiu Eduard González, i la impagable Montserrat de Anciola—, sense ells ni el contingut ni l’accessibilitat seria el mateix. Però tot allò que comença acaba. S’acaba una etapa, però la vinculació hi continuarà sent, perquè el Centre de Lectura és una entitat de referència i essencial per a tots els reusencs. I que així sigui per molts i molts anys.
És com la vida mateixa, ho vèiem en parlar de l’Antoni Nomen, i també ho podem tenir present en recordar Robert Miralles i tot el seu activisme per la llengua catalana i per la sardana, feina sovint de picar molta pedra, per deixar el món una mica més endreçadet. No es tracta d’un punt final perquè tot recomença després, amb el pòsit d’allò que s’ha fet i que s’ha deixat per als altres.
Després, doncs, de tants anys fent feines d’aquelles que no es perceben, però hi són i comporten moltes i moltes hores de dedicació: buscar temes i demanar i reclamar articles —alguns de manera totalment ineficient, malgrat haver-ne assumit el compromís—, aportar a cada número un enfocament diferent, amb tot el que representava això —d’esforç, però també de reconeixement de la revista, que es va arribar a presentar a València—, i haver després de revisar i corregir, fer resums i marcar paraules clau i traduir-ho, i adequar al format pertinent cadascun dels articles, així com vetllar per les imatges i perquè tot quadrés… ara arriba el moment de passar el relleu. Endavant!
Encantada d’haver estat aportant amb tota la meva passió, en la mesura que m’ha estat possible —tenint en compte que es tracta d’una tasca altruista i que hi havia altres tasques, remunerades o no, que també s’havien de dur a terme. Ha estat tot un honor i un privilegi i no puc més que estar agraïda als presidents Jaume Massó —que és qui em va obrir la porta, en un primer moment— i Lluís Miquel Pérez —que me la va continuar deixant oberta, després— per la confiança dipositada en mi. Com deia abans, no és un adeu, que és un fins ara, perquè el Centre de Lectura és casa.
Espero haver estat a l’altura, tot i les limitacions amb què s’ha hagut de treballar, com el pressupost inexistent, i haver sabut fer front de manera prou airosa a alguns malentesos i desencontres que ha calgut gestionar amb paciència i mà esquerra. Ja ho sabeu: només qui es queda a casa de braços plegats s’estalvia queixes i crítiques; qui fa, sempre n’acaba rebent, i el que es fa no pot agradar mai a tothom. Amb tot, confio que el balanç final sigui positiu per a tothom.
En qualsevol cas, gràcies a tots per haver-hi estat. És entre tots que hem estat donant vida i forma a aquesta revista. Que la flama no s’apagui!