Pedrolo viu?

Escrit per | Amb data: | Articles | Arxivat a:

Resum

Ressenya, a càrrec de Xavier Ferré, del llibre de Sebastià Benassar: Manuel de Pedrolo, manual de supervivència, Barcelona: Editorial Meteora, 2018, 125 p. Síntesi contextualitzada de la ‘vida literària’ pedroliana que tradueix, alhora, els batecs de la història contemporània del país. Amb voluntat de definir claus de lectura de l’autor de l’Aranyó, Benassar acobla, amb claredat, distints registres narratius de l’autor de la sèrie Temps Obert.


coberta-llibre-pedroloL’assagista mallorquí Sebastià Benassar ofereix algunes claus analítiques substancials de l’obra pedroliana. Manual de supervivència esdevé una revisió dels diversos registres del narrador de l’Aranyó. De fet, la declaració d’intencions de Benassar hi resta definida amb la reproducció d’un fragment del parlament de Pedrolo en obtenir del Premi Sant Jordi (1962) amb Balanç fins a la matinada, en el qual l’escriptor vincula la relació entre obra i compromís polític. Tot just aquesta vinculació és el que confegeix, en gran part, el fil conductor d’aquest assaig, de gran utilitat per a qui vulgui estudiar el corpus intel·lectual de l’autor de Totes les bèsties de càrrega.

Pedrolo no es pot reduir de cap a manera al Mecanoscrit del segon origen (1973), per bé que a hores d’ara caldria plantejar si la reiteració d’edicions que se n’ha fet ha comportat un treball creatiu del que vol significar, en realitat –el rerefons de crítica social–, aquesta obra de ficció.

Benassar inicia el seu imaginari pedrolià a la distribuïdora Rotger de Palma, on descobreix l’obra de l’autor segarrenc. Aquest fet el duu a establir la influència de Pedrolo en referents coetanis com Antoni Serra, el qual situa l’escriptor en el marc de la literatura internacional.

Pedrolo explicita el vincle entre registre intern i intenció ideològica definit en la condició humana com a epicentre de motivació, objectiu ben concretat per l’autor d’aquest compendi. Tot plegat fa que gran part de l’obra de l’escriptor segarrenc destaqui la necessitat d’actualitzar-ne el llegat i de legitimar-ne l’aportació intel·lectual-política. Pedrolo com a lloc de memòria, com a imperatiu moral a projectar. No és gens estrany que el crític Àlex Broch remarqui en una enrevista inclosa en aquest volum l’etapa més política de l’autor –centrada entre la fi dels anys cinquanta i començaments dels anys setanta–, que és la que coincideix amb el significat ideològic pedrolià més notori. Tanmateix, malgrat les separacions temporals ad hoc, Pedrolo cal llegir-lo com a totalitat, com s’esdevé amb tots els clàssics. Aquesta finalitat comporta emprar les conjuntures temporals definidores d’una obra total com a pedres de toc analítiques, però en cap cas cal establir-les com a “fronteres interpretatives interiors”.

En aquest sentit, els apartats “Pedrolo, una relectura política”, “Pedrolo, el pare de la novel·la negra catalana”, “Pedrolo multiforme” i “Pedrolo, el Temps Obert i les sèries narratives” detallen els àmbits que malden per delimitar el codi literari pedrolià, el qual, com aclareix Margarida Aritzeta en entrevista inclosa en el text, no és contemplatiu. Aquesta és una apreciació substancial que explica el perquè d’una literatura experimental abocada a trencar límits –prejudicis– que acaben encotillant la modernitat literària, aquella que tradueix les palpitacions del temps. Només així podrem comprendre el sentit cultural de la col·lecció de narrativa policial, endegada per Pedrolo,“La cua de Palla”, o la trangressió, als anys setanta, definida amb el conreu d’un model de literatura de gènere, aleshores minoritzat: Un amor fora ciutat.

Però, amb tot, Pedrolo viu? Si prenem com a mesura un encapçalament de l’escriptor reproduït a l’assaig en qüestió –“una novel·la és més que una història ben o mal contada: és sempre un testimoni de la nostra condició, una presa de posicions i, en definitiva, una acte de protesta”– sembla que, internament, aquesta premissa és una constant en el conjunt de la narrativa de l’autor de Terra prohibida. Ara bé, no sé si la lectura crítica de l’obra pedroliana té la continuïtat que es mereix, enllà de centenaris convencionals. Benassar també ens fa pensar sobre aquest dubte persistent, ben palesat amb una constatació d’Àlex Broch: “la memòria històrica s’aprima”. La de Pedrolo, també?