De vegades no saps com, però amb certes persones sentim una connexió especial i això és el que em va passar en conèixer el Ton. Els camins de la poesia són inescrutables i la nostra afinitat va ser com una exhalació. Ell: exigent, pulcre i mesurat amb els seus poemes, i jo: impulsiva, ràpida i d’una immediatesa inusitada. Ens reconeixíem coincidint en opinions de certs poetes d’ara i d’altres èpoques. Conversàvem llargues hores per Whatsapp sobre el tema fins que em vencia la son; gairebé sempre arribàvem a una entesa vers el poeta en qüestió, jo respectava la seva capacitat analítica i ell, tot i la meva incipient desconeixença del tema, com engolia i absorbia coneixements quant a poesia fins al punt de poder discutir sobre la matèria amb encert. Vull pensar que admirava la meva prompta evolució sobre el tema, semblant a una esponja, i sobretot saber que ho feia per divertiment; s’entestava a mostrar-me el funcionament d’un sonet o una tanka quan jo només utilitzava el vers lliure, el que em sortia a raig.
He tingut la sort de tenir bons mestres particulars, el Xavier Amorós i ell, ambdós des de distintes vessants. Per al primer era una alumna avantatjada, sempre em lloava, tot i que no m’ho vaig creure massa, però jo em deixava lloar sabent que el seu tarannà de botiguer de tota la vida era del tot qüestionable.
Vaig llegir tanta poesia de casa nostra en tan poc temps que vaig aprendre a adoptar un criteri propi vers el que llegia. Penso que era això el que m’apropava i divertia del poeta Ton Nomen, ja que quant a criteris érem molt distints; malgrat tot, vam arribar a apropar opinions no massa errades sobre la poesia de l’actualitat i els poetes de culte.
Quan ens trobàvem en petit comitè d’amics per conversar de l’afinitat comuna com era la poesia, l’estona se’ns feia curta i ens resistíem a donar-ho per acabat, reconeixíem que el seu cervell era el que destacava, però mai ens va tractar amb superioritat. Era un privilegi conversar amb ell, i vam arribar a apreciar la fina ironia que gastava. És més, vaig ser feliç quan em va demanar li presentés a la cafeteria de l’entitat Sant Isidre i Santa Llúcia, un text que havia escrit, que consistia en 60 haikus, anomenat La grafitera aquella —ara pendent de publicació—, que els van llegir amics rapsodes. Una breu mostra:
En aquest text mostra una grafitera que, en practicar un art asocial o antisocial, s’interroga sobre la connexió de l’artista amb la societat i amb ella mateixa, partint del seu propi cos que veu com una cova o forat on va a parar tot el que viu i sent (igual que els forats o túnels del metro on va a fer pintades), part de la qual cosa digereix, no sense dificultats, i part expulsa en forma de secrecions cap a l’exterior. Part d’aquestes coses que digereix i/o expulsa són poesies i això permet que s’interrogui sobre la mateixa naturalesa d’aquest art.
He de reconèixer que em va costar, vaig haver de llegir-lo unes set vegades. Va quedar gratament satisfet i per a mi va ser el millor regal.
Bon amic que, quan em vaig trobar en una situació molt desagradable en què se’m va matxucar per terra, mar i aire, titllant-me de plagi, informada per bona gent, absolutament desconegudes per a mi, que dominen totes les variants informàtiques, i una realitat aclaparadora em va asfixiar, el món se’m va fondre als peus, ell amb la seva subtil intel·ligència de Quixot a contratemps, a qui la menfotesa de carreres i estudis li suaven, com si no es pogués escriure amb el bagatge molt ampli de lectura al llarg d’una dilatada vida avançada que molts desitjarien, em vaig sentir atrapada en una teranyina d’hipocresia, com si no sabéssim tots que «només som un polsim en aquest bast univers», paraules dites pel venerable X. A. S. I vaig prendre consciència d’aquesta frase lluminosa i aprendre una lliçó (no pots caure bé a tothom —i, això també passarà—).
Ambdós vam idear i tirar endavant Terrabastall Poètic. Ell era el cervell pensant i jo ho empescava tot amb sentiment i empenta i, déu-n’hi-do si va tirar endavant; fins a 32 actes. Però va decidir cloure aquest fill comú. Ja havia fet el suficient recorregut, el Terrabastall; jo hi estava d’acord, tot i que em dolia que es perdés aquest nom tan encertat fruit de la seva ment. No dubtis, Ton, que els actes quedaran sempre en la memòria de molts i sobretot en la de tots els que hi van participar.
La teva poesia esmolada i normalment complexa per a la majoria, denota una gran intel·ligència, sensibilitat i una necessitat constant d’amagar-te, molt més còmode realitzant articles i treballs com Terres de llum.
La poesia ha perdut un gran referent, però la teva petja romandrà per sempre més amb qui t’ha conegut. Fins sempre, Ton.
Reus, 10 de maig