Començo per la teva roba, em diuen que m’ajudaran a buidar els armaris que així no serà tan dur. No saben que m’és indiferent perquè el pitjor és l’absència absoluta de tu. Per si de cas hi trobo algun escrit, controlo les butxaques dels pantalons, de les camises, de les americanes, etc. Ho encerto, apareix un paperet molt petit i molt plegat, s’hi pot llegir un haiku. Tres versos escrits potser a correcuita. Sempre anaves amb un bolígraf i un full ben plegat per si la inspiració feia acte de presència. Alguna idea t’havia vingut al cap i de segur que en aquell moment no duies un foli adequat, aquell minúscul paperet, humil en essència, ple d’altres anodines anotacions, ja va fer el fet. L’haiku en qüestió el trobo més endavant entre els reculls de poemes que ens has deixat. El segon vers ha canviat i és ara que hi trobo el sentit exacte. La lletra del paperet costa de desxifrar. Què hi diu: peu o neu?
terra cavada;
(peu/neu) als crestalls, altiva,
pensa en glaceres.
A la versió definitiva:
terra cavada,
crestalls on neu altiva
pensa en glaceres.
Ara sí, la neu voldria formar part de fites elevades per romandre permanent en una glacera i no acabar essent aigua que s’escola cap a bassals pútrids. Tanco el cicle de la roba i me’n desfaig. No té cap sentit guardar-la.
Continuo remenant per casa, trobo, entre les carpetes del despatx, un gros recull del que tu anomenares «Producció plàstica ANX», així consta a l’epígraf de la carpeta on ho guardares. La majoria són dibuixos fets en trossos de papers aprofitats, et deurien semblar interessants com a suport creatiu. Alguns són petits poemes visuals. Aquest recull pertany quasi tot a una època de quan encara no et coneixia i em sento com una espia que remena vivències alienes. El que sí recordo són les vinyetes il·lustrades que deixaves penjades per la cuina. Els nostres fills reien moltíssim. Eren versions iròniques de fets quotidians. Una llàstima que s’hagin perdut.
Una altra afició que tenies eren les plantes, als gats en canvi no els vas fer mai gaire cas, i mira que en vam arribar a tenir tres. He recollit aquesta teva dèria i ara en faig la meva versió. He omplert la terrassa de plantes en flor. Deies que les flors portaven massa feina i tenies força raó. L’olivera que vas plantar l’any passat ha tornat a fer olives. Les de l’any passat les vas collir tu i jo en vaig fer la conserva, però no vas ser a temps de tastar-les. Quan arribi l’època de la collita en tornaré a fer conserva. És només la successió infinita del cicle de la vida que ens regala naixences i finals. Ara m’ha arribat el temps de recordar-te i les petites coses que deixares pels racons de casa m’ajuden en la tasca.