Hi ha coincidències que tard o d’hora ens mostren un petit univers. Aquest fou el nostre barri, aquell on vàrem créixer a Reus, el dels Tres Llits. I és aquest indret comú, aquell que —n’estic ben segur— ens ensenyà paraules, ens descobrí moments, i ens feu còmplices.
El barri del Tres Llits existeix en moltes localitats de Catalunya. El trobareu a Barcelona, a Manresa i també a Reus, on el situaríem a l’espai que va entre el carrer dels Recs i el carrer de Sant Elies, a llevant i ponent, i el camí de l’Aleixar al nord i, al sud, amb el carrer de Sant Joan. No es diu així perquè al lloc hi hagués una fonda o un bordell amb tres llits, ni tampoc per cap altra de les múltiples raons que s’han esmentat sinó —i faig cas al filòleg Joan Coromines—, perquè al barri hi van anar a viure els traspassats, el «tressallits», aquells que canviaren de religió per conveniència o, millor dit, perquè no els quedà altre remei, per obligació, traspassar de jueus a cristians, catòlics. També podríem acceptar la versió que els veïns del barri eren els «Tras Litg», els que canviaren de llei, en convertir-se.
El barri en qüestió és on vam créixer l’Antoni Nomen i jo, al mateix carrer, gairebé davant per davant. El lloc reunia les característiques que en recordaven els orígens de petits menestrals: el tapisser, el fuster, la sargidora, el carboner, la botiga de queviures, el lampista, i moltes altres, persones d’ofici. Però no crec que la nostra vocació, ni la d’ell ni la meva, fos la de seguir en un petit negoci dels que he assenyalat sinó el de tenir present dos altres elements molts característics d’aquells que podien haver anat a raure al barri. Entendre que només amb l’aprenentatge, amb el saber, podíem surar en el món que ens havia tocat viure i, amb esforç, fer volar els somnis. I actuar amb aquell punt de rebel·lió que dona saber-se urbans, a la ciutat on havíem nascut, però fora del nucli del tot Reus, aquell que limitaven els ravals, i que s’entengui que parlo del Reus dels anys cinquanta i seixanta, quan encara amb prou feines havíem arribat a ser quaranta mil habitants.
L’Antoni Nomen era un home culte, estudiós, físic notable i escriptor rebel. I d’aquestes qualitats no se’n posava plomes, no en presumia, sinó amb autoexigència només en destil·lava brillants moments d’ironia.
Vaig tenir ocasió de tenir comptades converses amb ell, però en totes elles deixà petja del tarannà que he assenyalat. En comento tres:
La primera d’elles la reivindicació del poeta Miquel Escudero, com una exigència, de mostrar-ne la seva obra, la d’un poeta que considerava maleït, no tant per la qualitat de la seva poesia, sinó per la seva exuberància literària, en ocasions fora mida, que l’allunyava dels cercles convencionals i ves a saber si també pels seus orígens gitanos. Aquesta reivindicació el portà a donar a conèixer nous poemes de l’abundós poemari del Miquel, a l’edició de Terres de Llum.
La segona estigué vinculada a l’obra del Gabriel Ferrater. En un moment determinat, en escriure la seva biografia juvenil, vaig tenir el meus dubtes en relació amb la vocació matemàtica que ell manifestava. Sabent els coneixements de l‘Antoni Nomen li vaig demanar l’opinió. La resposta fou discreta, irònica, contundent. «De matemàtiques, hi ha el títol al llibre de poemes La teoria del cossos. No en sé res més». En vaig tenir prou. Més endavant, en un molt bon article a la Revista del Centre de Lectura, n’exposà amb detall el que en pensava.
La tercera tingué a veure amb un altre poeta, Xavier Amorós. De qui ell també en va reivindicar un poemari, el del Pradell. El comentari no fou el dia de la publicació del llibre, ni més endavant. Fou just en sortir de la cerimònia de comiat, al tanatori de Reus. En una rotllana, quan lamentàvem la mort de l’amic, del mestre, del poeta, l’Antoni em digué: «És trist. No hem dit gran cosa. Potser tampoc ho sabríem dir». Com si ens faltessin paraules. Sobre aquell Xavier Amorós, rebel i irònic, trencador del món que li havia tocat viure. Fou una reflexió diferent, pròpia. I he de dir, que el seu comentari m’estimulà a escriure Tots nosaltres on —a la meva manera— assajava una altra manera de parlar de l’amic, del poeta. A l’Antoni Nomen dec l’estímul inicial, que tota obra literària exigeix.
Han estat tres exemples, de la manera de ser i fer, d’aquell veí del barri dels «tressallits», a qui vaig veure sovint, com un veí més, dels dies d’abans, discret i proper i, amb els anys, admirat. La meva memòria.