La Cesca Ferran Girona, de la Selva del Camp, va entrar al Centre de Lectura amb vint i pocs anys, quan l’il·lustre Xavier Amorós n’era el president, a principis dels anys 80. Quatre dècades endarrere. La primera feina: actualitzar a mà els llibres oficials d’actes, amb excel·lent cal·ligrafia, és clar. Més tard es va encarregar d’actualitzar el fons d’art, que gràcies a les donacions dels artistes que hi exposen és un fons molt valuós. Sense gairebé adonar-se’n, el Centre es va convertir en casa seva. Va ser també la secretària del Conservatori de Música de la Diputació quan va tenir aquí la seva seu a Reus. Després va passar a l’àrea d’administració, en va ser la cap, abans de convertir-se en la gerent, amb Jordi Agràs com a president, responsabilitat que ha tingut durant 15 anys, abans de jubilar-se a principis d’aquest 2025. Encara parla del Centre de Lectura en primera persona.
Et vas jubilar al gener però hi segueixes venint?
És un sentiment molt gran cap al Centre de Lectura. M’ha agradat molt treballar-hi, en les diferents feines que hi he fet. He agafat fins i tot les dades de l’estació meteorològica.
Has fet de tot…
Semblava la conserge també, obrint portes i donant claus. Som una família. Una empresa petita. Tot es fa més fàcil i agradable gràcies als companys.
En la darrera etapa al capdavant com a gerent…
No hi havia un precedent de la figura de gerent. Quan vaig entrar al centre hi havia l’oficial major, el Josep Maria Argall. Era una altra època. En ser molt regular en la meva feina; durant molts anys, constant, em va tocar a mi. En ser cap de secretaria ja estava al càrrec de moltes coses i m’agradava. Amb el Xavier Filella de president em van habilitar el despatx on vaig estar fins a jubilar-me, l’antic despatx del secretari general de la junta.
Quina era la teva feina? Com era el teu dia a dia?
Feines diverses i variades. Des de la gestió de personal, l’agenda, les activitats, rebre les propostes, les exposicions o el calendari. Controlar les agendes del president i el consell directiu. I totes les subvencions passaven per les meves mans. Que tot quadrés. M’hi passava moltes hores, dinava aquí. Era com la meva primera casa. Vist des de fora sembla que no pugui ser. El Centre de Lectura gestiona cada any un pressupost de gairebé un milió d’euros. I molts cops estem curts de personal.
Quants treballadors tenies al teu càrrec?
Hi ha 22 persones, incloent també els professors de l’Escola de Dansa, Teatre o Lletres. I també les bibliotecàries, el personal de consergeria, d’administració, els tècnics, el personal de neteja, de comunicació…
Has viscut 40 anys d’evolució i canvis. Com explicaries aquest viatge?
El Centre mira d’adaptar-se als temps i una prova és que va aguantant. Hi ha un esforç de modificar l’activitat i la gestió. Sempre et sembla que no estàs prou adaptat als temps, que podries fer més i arribar a més gent, a captar nous socis, sobretot arribar al jovent, un esgraó pendent: fer el canvi generacional. Un altre punt complicat és mantenir la massa social, els socis. Tenim 1.800 socis i una part és el soci de tota la vida, es va fer soci per sentiment i segueix encara que no en faci tant ús en l’actualitat. És un coixí molt valuós. Ara costa molt crear aquesta empatia. Ara és més d’usar i llençar. Quan la nena ja no ve a l’escola de dansa o ja no vinc a estudiar a la biblioteca, potser demano la baixa. Una de les coses més complicades és mantenir la massa social, com fidelitzar el soci, com fer que tingui el sentiment de pertinença a l’entitat.
El sentiment de pertinença al Centre de Lectura com l’explicaries a algú de fora? Aquest orgull de creure-hi…
A Reus hi ha institucions molt marcades: el Reus Deportiu, el Círcol, els Ploms, l’Orfeó… Cada família s’identificava més amb una entitat que amb una altra. Recordo quan la gent gran venia a llegir el diari al Centre, amb les taules plenes. Ve d’un sentiment de la gent de Reus de tota la vida. Amb entitats molt característiques. A escala cultural, el Centre ha marcat la diferència. Amb un ventall de coses molt diverses, conferències, xerrades, les escoles, les seccions, que marquen la diferència, per als amants de l’excursionisme, la història, la literatura, el cinema. Això s’ha mantingut en el temps.
Gràcies en part al voluntariat?
Les juntes i les seccions són gràcies al voluntariat. Unes 50 persones de les seccions més una quinzena al consell directiu, dediquen el seu temps a projectar i fer activitats. Això sembla que cada cop és més difícil, trobar aquest perfil de gent altruista, dedicada, perquè la gent s’ha tornat més materialista. No sé si la gent treballa més… el jovent ha de fer dues feines, més precarietat, entren tard a crear una família. Això es reflecteix a les seccions, algunes van més coixes. Hi ha un anar i venir. El consell directiu és un altre perfil, més estable. Tot i això les seccions funcionen totes i hi ha lluita per trobar espai per fer les activitats perquè l’ampliació s’ha quedat a mitges.
El Centre està en un palau noucentista. La història s’hi respira, l’espai és important també?
La seva arquitectura, l’elegància, que s’hagi conservat té un valor. Els de fora ho veuen més, nosaltres en el dia a dia ens hi acostumem. L’escalinata, el bust d’Evarist Fàbregas… i quan entres a la biblioteca històrica ho acabes de rematar. Ha mantingut l’essència, és un lloc on es respira pau i cultura, té un encant especial i un valor incalculable.
La raó de ser del Centre quina és?
Apropar la cultura, amb aquest tarannà de diversitat cultural. Si t’agrada la cultura, pots estar al dia. En matèria d’educació, arquitectura, literatura… és una possibilitat d’aprenentatge continu. Qui te la dona en les nostres comarques? Jo diria que ningú amb aquesta continuïtat. Ara estem fent feina a les escoles per convidar-les a conèixer la biblioteca. També des de l’Escola de Dansa per apropar la dansa a les escoles, que venen a actuar al teatre Bartrina.
Hi ha una relació molt especial amb el teatre?
És del Centre de Lectura, tot i que es va cedir a l’Ajuntament a través d’un conveni. És el nostre teatre, ens el sentim nostre. S’hi fan els festivals de dansa i de música.
Per què es necessita més espai?
El projecte d’ampliació va venir sobretot perquè l’Escola de Dansa pogués créixer. A partir d’aquí es va buscar més espai per a les seccions i per poder fer altres escoles i activitats. S’ha anat dilatant en el temps i ara s’ha quedat estancat. La primera fase està acabada, però encara no enllestida. Hi havia el projecte de traslladar la cafeteria allà, al nou edifici. Un altra part pendent és que la biblioteca ha de créixer. Necessita més espai per encabir més llibres. Les bibliotecàries ja no saben com moure els llibres. També es crearia una sala diàfana per a exposicions i per fer petites conferències a peu de carrer. Cada junta té la seva visió, però.
La biblioteca està plena de vida, molta gent jove s’apropa al Centre a través de la biblioteca?
Sí, quan a Reus només hi havia una biblioteca es va fer el conveni de col·laboració amb la Biblioteca Xavier Amorós. No poden fer servir tots els serveis perquè els socis del Centre tenen uns avantatges.
Amb quin espai del Centre et quedes, quin és el teu?
La biblioteca, perquè m’agrada estar-hi i sentir-la. La sala d’actes també és un espai interessant, o la sala Fortuny, per les pintures del sostre i el vitrall, amb independència de l’exposició que s’hi faci. El terrat també, veure el campanar és la foto més bonica del Centre, sembla que el puguis tocar. S’hi fan coses però està com desaprofitat.
Llarga vida al Centre de Lectura?
Per què no? [Riu.] Són ja 166 anys, el Centre ha passat per tots els alts i baixos que puguem imaginar. El tema econòmic sempre és el més complex. De totes les èpoques, sempre ha girat al voltant de l’economia, de recaptar fons… Sempre anem amb problemes i dificultats. Però mai s’ha deixat de pagar cap nòmina, sempre ens en sortíem, però hi ha aquesta angúnia i neguit pels recursos econòmics. Se n’haurà de continuar sortint pel que representa i pel que és, cada junta a la seva manera. Sí que els Estatuts del Centre de Lectura diuen que si no se’n surt el Centre passa a l’Ajuntament, passa a la ciutat… I és una llàstima que no es pugui acabar l’ampliació, crec que s’acabarà l’obra, però no de manera tan àgil com es preveia.
Si tinguessin més recursos públics es podria acabar més ràpid?
És una obra de molta envergadura, sí que s’hi ha implicat l’administració pública, l’Ajuntament, la Diputació i la Generalitat. Però és una obra de molta envergadura. Mantenir un edifici històric és molt car, com les obres de la biblioteca, que s’han fet amb ajuda de la Generalitat i la Diputació. Caldria una subvenció directa per mantenir els edificis històrics, amb uns recursos anuals per fer front a les reparacions.