1976. Galerades
El títol, quasi una nota de numerologia cabalística, pretén sintetitzar la voluntat de l’Antoni Nomen d’arribar a publicar fins a 10 llibres de poesia. Qui ara escriu considera que, mancant només de tornar a passar per la impremta, ho ha assolit abastament. I sense necessitat de comptar els dos llibres d’assaig; un sobre la narrativa memorialista del poeta i escriptor amic Xavier Amorós i l’altre sobre la vida i l’obra del reusenc Miquel Escudero, junt amb l’edició de la poesia d’aquest poeta.
Aquest monogràfic, Dolcet Anton, no deixa de ser una baula, ferma però de transició, en el camí de preparar l’edició de la poesia inèdita del nostre poeta, l’Antoni Nomen, que podrem titular com La rosa de ningú (nom aquest del nou projecte que Nomen estava covant). No de tota la seva poesia, només d’aquella que ell consideraria amb la qualitat requerida per ser-ho, de publicable. Comptem amb el compromís amic, generós, però sobretot carregat d’autoritat del professor i consoci Magí Sunyer, que tindrà la cura de preparar els textos… El temps no ens colla amb terminis, però sí que ens obliga la voluntat que la tasca sigui feta amb diligència per arribar a bon port o, si voleu, per fer cim.
La Teresa, la seva dona, ens va avisar que trobà dues capses, una mica grans, plenes de poemes i poemaris; ordenats i numerats (bé, n’eren tres, les capses, si comptem la dels papers escrits en prosa). Ja les hem remenat, però ara resta veure què és recomanable de publicar, la qual cosa comporta enfrontar-se amb dues menes de problemes: el primer és el més senzill, ja que només demana llegir-los tots, pacientment, i separar tot fent llista els que encara no s’han ja publicat, incorporar a aquesta relació aquells que, malgrat canviar títol o alguns versos, o paraules, ja han trobat cabuda en pàgines impreses, en forma de llibre, opuscle o esparsos per revistes… I reagrupar tots els encara inèdits! La segona comesa és més complicada, si es vol ser fidel al parer de no publicar-ho tot, com, incorruptible, sempre defensà, verbalment i a la pràctica, el nostre poeta.
L’Antoni Nomen, malgrat que escrivia de ben antuvi una poesia culta, en què prioritzava la forma i les seves exigències (sempre deia que la poesia és primer de tot un art formal), aquesta, els seus poemes, no es pot qualificar en absolut de poesia pura. Sovint era descriptiu, o fonamentava la seva brillant inspiració en alguna realitat, ja sigui aquesta trivial o, en registre contrari, sigui nascuda d’experiències exaltades o de constatar les vivències més mesquines o escabroses que es generen a la nostra realitat social i humana…
Comencem, en treball previ, per l’obra que hem trobat dels anys 70. Junt amb la poesia, publicada en revistes de perfil underground com l’Ajoblanco o en publicacions col·lectives com la reusenca Èpsilon, l’Antoni Nomen també escrivia prosa: una mostra, en forma d’un conte llarg i policíac, la podem llegir al llibre col·lectiu Iº mostra de narrativa reusenca, 3r. Volum de Creació, Edicions del Centre de Lectura Reus (1980).
Amant de la novel·la negra, l’Antoni Nomen es deixava influir pel to d’aquesta mena de narracions, tant en prosa com en poesia. Era difícil que es deixés enxampar en una fotografia sense que ens fes una ganyota: a l’esquerra el tenim, absort i desprevingut, llegint un llibre. A la dreta, prosa poètica mecanoscrita.
De moment tenim quatre llibres de poesia publicats, cinc si sumem el recull d’haikus, La grafitera aquella, que publiquem ara a la Revista (altres col·leccions d’haikus s’agrupen sota els títols Blanc de blancs, Síndrome vacacional, Punta del cavall…). Fou només objecte d’un recital públic, tal com expliquem. Aquests llibres passats per la impremta es titulen: On gosi aturar-me, Ja no és ahir i encara no es demà, Si això ha de durar i Esquerpes i bucòliques. No comptem les plaquetes que ell mateix autoeditava i que tant costen de trobar… Que siguin els col·leccionistes qui ens facin la feina!
Deixeu-me justificar un criteri per decidir la publicació pel que fa a les seves composicions primerenques. Ens ha deixat les galerades de Cairats amb antifaç, del 1976 amb previsió de formar part de la col·lecció Ribot, amb el número 3; amb un pròleg ja escrit del Josep Albanell (amic que després triomfà com a autor de literatura juvenil, molt publicat a la col·lecció El vaixell de vapor de Cruïlla). Junt amb les galerades, la proposta de portada que li feu, el 1976, el fotògraf Branchart, lligat a la Secció d’Art del Centre de Lectura. A més de les galerades trobem els mateixos poemes, mecanografiats, sota el títol Rere l’antifaç. Hem agrupat com un conjunt Lava freda, remor de ganivets i Mapa mut, que presentà al premi de poesia ciutat de Reus. Aquest premi el guanya, cosa que hauria justificat abastament l’edició, però, massa primmirat i autoexigent, no va voler donar el pas. Anys a venir, en un poema no gaire bo en ser un pèl denotatiu, se’n fa un retret autocrític. D’aquest primer recull podem afirmar que tots els poemes eren bons, malgrat haver passat ja gairebé 50 anys.
Com molts d’aquests poemes els mantenia, perseverant, en els reculls que preparava per presentar a concursos i certàmens, en reproduïm alguns que foren publicats a On gosi aturar-me (títol llevat d’Ausiàs March: «Ab escandall io cerc tot fons e tente / e port no trob on aturar-me gose»). Llibre publicat a partir de rebre el 1r Premi de Poesia Francesc Martí i Queixalós, atorgat pel Centre d’Amics de Reus el 2003. Com que és un llibre difícil ja de trobar, reproduïm cinc d’aquests poemes primerencs (un d’ells un sonet, forma que tan sovint emprava Nomen) amb el desig de demostrar que cal la seva edició futura del conjunt total d’aquests versos. No reproduïm ara dos poemes fidelment extrets d’aquest primer poemari, tot canviant el títol, ja que estan publicats en paper a la Revista del Centre de Lectura de Reus, núm. 8, 4t trimestre de 2003; es tracta de «Crepuscle al vagó» i «Impactes de bala a les parets», que primer figurava amb el títol de «Rastre».
Som-hi , doncs:
Portada, mecanografiada, del poemari Mapa mut
Ones
Pastosa matèria,
runes de l’estiu.
Descoratjades lletres
tresquen pels sentits.
Pinten el mar
de color blau.
Jardí
Mal ajaçades
entre les soques, soles,
moren les hores.
Tu les encens. Les flames
corren pels munts de fulles.
Meditació a l’escenari
El vers primer sosté un immens mirall
i en el segon fantasmes o figures
en dur combat, davant del qual t’atures,
recerquen bells demàs en dolça vall.
Un altre vers ordena l’escampall
originat: separa les pells dures
de flonges carns, i alhora tu procures
arrecerar les formes de cristall.
Parlem d’amor, i endins de l’argentat
brillant i obscur, clapat, impenetrable
del gran mirall apunt un nou combat.
I finalment hem de seguir, venir a
deserts indrets d’aspecte poc afable
que poblarem amb fràgil companyia.
La mort a Venècia
Als camps brillen els tolls
de la pluja d’ahir.[1]
Ara el sol és benigne
i els fruits dels magraners,
badats, penjant als arbres,
amb la vermella entranya
al descobert, sorprenen
l’esguard del desganat
observador. Somriure
vegetal, trist. Presències
indiferents. Consols,
només consols. Objectes
perduts enmig d’un fang
intransitable. Cap
no parla, cap no sent.
Definitiva absència,
quin dia començada?
Rafal enrunat amb estàtues
S’omple l’aire de ganyes i rialles,
del xiulet d’un coet que s’enlaira.
Sona el dring dels gots de vi i els esquitxos
tebis i el bes decoren la revetlla
i el tuf de sofre.
La foscor de plata,
enllà de les figures,
les isola fins l’alba agra.
Cremen bengales i enlluernen
talment llampecs amansits
o felicitat que s’esbrava.
Una bombeta il·lumina el conjunt.
Diversos mecanismes el mouen.
Totes les estàtues tenen corda.
El gramòfon encara rutlla.
Ja tenim justificat el número 1; ara sumem el 4 dels quatre llibres publicats; afegim els 6 dels reculls preparats per l’Antoni que no recullen poemes anteriors al darrer dels seus llibres publicats: així, sumats, fan 11. Aquests 6 responen als títols: ‘neu a parir del 2015 (que tot i ser anterior al 2022 quan publicà Esquerpes i bucòliques només trobem arrossegat el titulat «Sanglot», publicat al poemari citat); Va bola del 2018; amb 100 poemes sense títol; Bestia esfereïda del juliol-setembre del 2019; El dimoni de Tasmània del juliol del 2019; Llavors ja del 2023, un poemari molt divertit i amb moltes referències a Reus. Per exemple, en té un titulat «El pi de Bofarull», dedicat a l’arbre recentment traspassat, del que us deixo dues estrofes, de les quals ens marca les cesures:
| se t’ha estroncat | el giny termodinàmic |
| que et feia treballar | amb teca escassa |
| els segles | que ha rutllat |
| (…) | |
| passavolants | t’hem abraçat l’escorça |
| i encorreguts | constatat el traspàs |
| provocat per | l’escalfament global |
(Quan els passavolants, que érem quatre amics, voltàrem la soca donant-nos les mans, l’Antoni ens digué: «aneu amb compte no li feu la corretgeta». En ser preguntat, respongué, com a home erudit i divertit alhora, tot fent referència a un article signat per mossèn Cinto Verdaguer, on parlava d’una alzina d’aspecte ufanós situada al passeig de Gràcia, dins l’Eixample, voltada de plàtans i a tocar, concretament, del Palau Robert. Aquest arbre era un relicte d’antics bosquets situats a dins de la milla militar que voltava les muralles de Barcelona, on era prohibit construir. Mossèn Cinto li advertia, a l’alzina, que no es tornés tan esponerosa, que li farien la corretgeta (una tècnica consistent a ofegar i agostar la tija de l’arbre amb un filferro per tal d’evitar les protestes per una tala prematura).
Cal afegir Nomen nescio i, el darrer que ens ha deixat preparat: el llibre de l’any 2024, Una carronya infame, de 50 poemes sense títol, que es relacionen amb el vers de Charles Baudelaire que diu: «Au détour d’un sentier une charogne infame».
Recopilem: ja tenim l’1 + (4 + 6) + 1 = que faran 10…?, o potser millor comptar 12; o 13, si afegim un apartat de Poemes esparsos, o ves a saber si en seran 14 o 15… i així fins que arribi la Incitació al Poeticidi cremant a la Pólvora del temps (nom aquest del blog de l’Antoni Nomen).
El dia que l’Antoni va morir, amigues i amics poetes i rapsodes es conjuraren per recitar els seus poemes, extrets dels llibres que Nomen havia publicat. D’aquesta acció ens resta un testimoni al qual es pot accedir a través d’aquest enllaç telemàtic de YouTube:
https://www.youtube.com/watch?v=DDqDI_wvuNw
[1] En vermell, dos versos nous en publicar-se.