De petit era ben escanyolit, la meva mare sempre ho deia, que li havia costat de fer-lo menjar, no tenia mai gana, era molt inquiet i no parava. Un cop el van portar a unes colònies a Arbolí, amb l’esperança que allà s’engreixés una mica, però encara va tornar més prim.
Un dels records més antics que tinc d’ell és de ben petita, ell donant-me la mà fins a l’amagatall on els pares tenien desats els regals de reis, eren tots dalt d’un armari. Vaig tenir una forta sensació d’incredulitat i com molts altres infants en aquesta situació vaig fer veure que aquella imatge no havia existit. Abans no hi havia tele per fer de cangur i el que passava quan els pares i les mares deixaven els fills sols a casa és que aquests feien alguna entremaliadura. Ell sempre estava disposat a veure quina una en podia fer, com podia gaudir d’aquella estona de llibertat. Això sí, no deixava mai rastre i no l’enxampaven mai. Discret, sigil·lós i genial, com sempre ha estat.
Tenia ocurrències de tot tipus i de petit ja li agrada experimentar amb substàncies que avui en dia no serien permeses a un nen de poca edat. Els ulls li brillaven quan es tractava de fer qualsevol experiment. No sé d’on li va venir aquesta dèria, però el cert és que va començar com un joc i va acabar estudiant la carrera de Física i exercint de professor d’aquesta matèria.
El formol i l’alcohol eren uns productes que es podien adquirir a cal Coder, la drogueria de la plaça del Mercadal, els feia servir en diferents experiments. Un cop el vaig acompanyar a comprar alcohol de cremar a cal Coder, el dependent per demostrar que era una substància inflamable i que anéssim amb compte en va tirar un bon raig al taulell de marbre i hi va acostar un encenedor. I tant si es va encendre! Vam quedar ben sorpresos. Imagineu dues criatures anant a comprar aquestes substàncies a dojo, eren altres temps.
Un dels experiments als quals vaig assistir va consistir a obrir en canal una granota, naturalment prèviament anestesiada amb formol, per observar en viu els batecs del seu cor. No recordo si va sobreviure a aquesta dissecció, però molt em temo que no. No era per sadisme o crueltat animal era per comprovar com era per dins un animal en vida.
A cal Coder també s’hi podia comprar pólvora i petards. Amb la pólvora i uns quants petards va muntar una tronada. Era la nit de Sant Joan al mas dels avis a Salou, quan érem tots al voltant de la foguera, va encendre una tronada que havia preparat amb un reguerol de pólvora i uns quants petards. Va petar força bé donades les circumstàncies. Els avis van tenir un fort esglai i van anar corrent a buscar ferrades d’aigua, però no va passar res. Sempre he pensat que «La pólvora del temps», el títol del seu lloc web, li venia d’aquesta afició que de ben petit tenia a la pólvora.
La petita plantació de moresc del meu avi també va ser objecte del seus experiments i malifetes. Era un petit bancal de moresc per donar a les gallines, encara que els turistes francesos que començaven a arribar per la zona el volien comprar per menjar-se’l. Aixada en mà i d’amagat de l’avi el Ton volia esbrinar què passava si tallava les arrels de les plantes o si no els arribava l’aigua i el que feia era canviar la direcció dels reguerols, llavors l’aigua s’escapava per algun lloc no previst i s’inundava el tros. L’avi sempre que hi havia algun incident no tenia cap dubte de qui era el culpable i cridava: Ton! Què has fet?
Per desesperació de la família combinava els experiments amb les bromes. De petit, quan vivíem al carrer de Sant Elies, al pis de sota hi vivia una tieta i la seva broma preferida era després d’alguna visita que li feia, simular que marxava, quedar-se ben quiet al rebedor i esperar el moment adequat, normalment era quan sortia de la cuina amb els plats a la mà per parar la taula, llavors sortia del seu amagatall i li donava un bon ensurt. La bona dona el renyava, però en el fons es divertia amb les seves ocurrències.
Tots els que l’han conegut sabien de les seves bromes, especialment els professors de l’Institut Salvador Vilaseca, on vam compartir claustre durant molts anys. Encara que era un parell d’anys més gran que jo sempre es referien a ell com el meu germà petit i és que no va perdre mai la imatge de nen entremaliat. Hi havia el costum de penjar la llista dels que s’apuntaven al sopar de Nadal, o dels que s’oferien per fer una sortida, o notes escrites a mà avisant de qualsevol cosa, a ell li agradava afegir-hi alguna nota que de vegades portava a situacions ben gracioses. El cert era que a la sala de professors quan ell hi era l’ambient era distès i entretingut. Era un savi i ho dissimulava, i per un moment de desànim o per un maldecap, sempre tenia un acudit o una broma a punt.
Tenia un sentit còmic, fins i tot irònic de les situacions, de les persones, i de la vida en general. Era capaç de revertir moments complicats, tristos o fins i tot dramàtics i veure’ls amb una mirada divertida i fins i tot grotesca. Feia certa a aquella dita de «se’n fot del mort i del qui el vetlla». Aquest sentit irònic i fins i tot sarcàstic es nota en el fons d’alguns dels seus textos.
De ben jove ja va començar a escriure versets, críptics, ben contundents i ben rimats. Ell mateix els classifica com d’experimentació formal. Un dels primers va ser el dedicat a la nostra mare pel seu aniversari. Ella n’estava orgullosa i el tenia emmarcat al capçal del llit. Les paraules no tenien secret per a ell: les feia anar com volia i sempre trobava l’expressió adequada i precisa.
No sé en quin moment exacte va començar a estudiar la carrera de Filologia Catalana, com aquell qui res. Tenia passió per la literatura, la poesia i la història. De seguida es va centrar en la poesia i a escriure els seus propis versos, encara que no els va publicar fins anys més tard.
Organitzador de terrabastalls poètics, incitacions al poeticidi, trobades i lectures poètiques. Estudiós de l’obra de Xavier Amorós i Miquel Escudero.
La seva obra, altres l’analitzaran millor que jo, ha estat increïble, extensa, profunda i amb múltiples referències a personatges i fets literaris, històrics i científics. Fa un abordatge molt interessant entre l’art i la poesia, i també entre les matemàtiques i la poesia.
I és infinit el mot amb què parlem d’allò inabastable,
d’allò format per parts tan grans com el conjunt sencer,
d’allò que té el poder dels déus.
En les arts musicals no va destacar mai. Al cor de l’escola li deien mou la boca i prou. En canvi dibuixava molt bé, li agradava experimentar, té molts dibuixos que guardava en carpetes. Gaudia de l’art i li agradava divagar sobre el paper de l’art i de l’artista. Els seus alumnes recorden els esquemes animats que feia a la pissarra per explicar diferents fenòmens físics. Eren uns ninotets molt graciosos.
El van enviar a fer la mili al Cerro Muriano, i allà un militar li va dir «que tal las gallinas de Reus?». I és que potser el van fitxar quan van aviar unes gallinetes amb un rètol que deia AMNISTIA, devia ser per allà l’any 1978, quan cridàvem «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». Aquestes gallines van ser alliberades en diferents punts, en concret n’hi va haver a la plaça del Mercadal de Reus i a la Rambla de Barcelona. Em sembla que no va aclarir mai com va arribar aquesta informació al Cerro Muriano, el cert és que va quedar ben parat del comentari del militar.
En relació amb la política tenia les idees molt clares, era intransigent. El referèndum de l’1 d’octubre del 2017 el va viure de forma intensa, així ho explica al seu escrit «Una jornada particular» en un recull publicat per l’Òmnium Cultural del Baix Camp.
Ja han tocat les set. Encara és de nit, però despunta el dia. La Crida va demanar: «és imprescindible que tothom estigui al seu col·legi a les cinc de la matinada». Al carrer hi ha centenars de persones, callades, neguitoses. Potser mil. Diu que acaben de dur les urnes, només un moment s’ha obert la porta. «Duc les urnes», s’ha sentit una veu. «Qui?» Ja no hi és.
Admirador de l’astúcia i l’ingeni del comissari sicilià Montalbano, li agradava escapar a tota mena de control, escapolir-se, gaudir dels seus moments i dedicar-lo a diverses activitats, moltes de les quals encara em resulten desconegudes.
Tan aviat podia estar col·locant rajoles en un quarto de bany, com cuinant, escrivint versets o fent informes d’un accident de trànsit per a alguna companyia d’assegurances.
Encara em queden moltes preguntes sense resposta, moltes coses per comentar amb ell, per saber el seu punt de vista i sobretot per donar-li un caire divertit i irònic a mil coses, a records familiars, de l’institut i especialment a situacions difícils. Amb el temps m’hi hauré d’anar acostumant, però se’n va anar massa aviat i el trobo molt a faltar.
Juliol del 2025