Tartera amunt,
on viu la roca mare
i alleta la glacera.
Camins enllà
on el silenci dorm
i nia el vent…
El local és fosc. Una llum minsa il·lumina l’escenari: una cadira, un tamboret, dos micròfons. Veus de poetes freguen el silenci amatent dels espectadors que hi ha. «Sento les veus, bramen/callen / sense escoltar/motiu…». Terrabastall de sons: poesia sorollosa, poesia murmurada, poesia closa, poesia intensa. «Esbandim fàcilment / les aparences públiques…»
Acabat el recital, un poeta que ha estat assegut en una taula del darrere surt de la fosca. Saluda algú breument: posat discret, somriure irònic, mirada fonda. El poeta que juga amb la mort en els poemes, que segueix els viaranys dels somnis, el poeta arrelat a la paraula com una pàtria, se’n va carrer amunt. «Absent de veus, clarors i olors, / sospira el desterrat d’enlloc.»
Sap que la paraula és l’ànima de la terra on habita, del seu poble. Sap que la vida és temps. I sap que el temps i la llum se li escolen a les mans com sorra. Perdura, però, la bellesa que la paraula ha dibuixat: «Al glaç etern, / ni llum ni temps. / L’art cluca l’ull.»
L’art i el record que ens has deixat són ben presents, Ton, perquè això sí que ha de durar.