A continuació teniu reproduïdes les paraules d’Antoni Nomen amb les quals presentà a Reus La grafitera aquella, seguides dels 60 haikus que la componen.
Bona nit, la meva presència aquí és deguda a haver escrit els haikus que es llegiran a continuació.
Agraeixo, després, a la Montse Ferrés les amables paraules que heu escoltat, i que hagi rebuscat als meus versos per treure’n l’entrellat, encara que digui que no són fàcils de llegir.
Quan vaig demanar a l’Antoni Giménez, un dels lectors que sentireu a continuació, què li havien semblat els versos, va fer un cop de cap i va afegir, al cap d’un instant de dubte: «diferents!». Després va somriure, alleugerit per haver sortit airós del compromís. Però ja sabeu que els que pretenem ser poetes ens complaem en aquesta «diferència», que de vegades anomenem «estil».
Agraeixo també als rectors d’aquesta Sala Santa Llúcia i a la companyia teatral El Trole que m’hagin convidat a participar amb la lectura d’avui al cicle «Els poetes reusencs d’ara», del qual aquest acte d’avui és la tercera entrega.
I, com no, agraeixo als tres lectors que sentireu a continuació que hagin donat veu als meus haikus. Aquestes pobrissones criatures, els versos, embolcallats amb la seva dicció, de vegades acaben semblant qui sap què. La Dolors Quintana ja la coneixeu: la Dama de la rapsòdia reusenca, amb la seva dicció diamantina ennobleix tot el que diu. La Halina Dutnitska, amb un peculiar timbre ucraïnès, universalitza la circumstància a la qual es refereixen els versos. I l’Antoni Giménez, al qual ja m’he referit, company des de la remota època d’estudiants de batxillerat, aporta la contundència que, en escriure’ls, havia desitjat per als haikus que ara tots tres ens llegiran. A tots ells, els reitero l’agraïment impagable per la seva valuosa col·laboració.
El que sentireu és un rosari de 60 haikus. No us espanteu, perquè els haikus són estrofes molt curtes, gairebé simples sentències. L’haiku és una forma que procedeix de la lírica tradicional japonesa i que la poesia occidental ha adaptat.
Originalment, el contingut d’un haiku manifesta la sorpresa del poeta davant la contemplació de la natura, utilitzant dos termes de vegades oposats que s’encavalquen. Però sovint s’han utilitzat amb un contingut moral, enunciant una simple proposició breu i enginyosa, sense argumentar-la. Per exemple, aquest haiku de Salvador Espriu:
Ensopegàvem
amb mots. Una per una,
riuen sabates.
Fins i tot, els haikus s’han encadenat els uns amb els altres, per explicar una història. I s’ha abandonat el seu llenguatge delicat per apropar-los al llenguatge col·loquial, de vegades volgudament provocatiu. És el cas dels «Haikus del camioner», que va escriure la Dolors Miquel. Us en llegiré dos:
Paret tan blanca
t’assetja el fosc gargot
l’eixarranca.
O:
Si m’hi mataven
fossin unes mans dolces,
plenes d’espines.
Aquesta confluència entre tradició i modernitat és la que he pretès en escriure els meus haikus.
Sentireu tres personatges[1], que corresponen als tres lectors que llegiran els haikus. Un és la transposició de la veu de l’autor; és a dir, de mi mateix. L’altre correspon a una reflexió sobre la pròpia naturalesa de la poesia. I el tercer correspon al personatge que dona títol al conjunt dels haikus: La grafitera aquella, i que, en certa manera, és el fil conductor del conjunt.
Es tracta d’una grafitera. Un personatge que fa pintades al metro, en una activitat que és titllada d’asocial o antisocial, que produeix un art efímer i desafiant. El metro és un lloc de refugi pels grafiters, en certa forma també el seu lloc de treball, un lloc on realitzen una forma d’art ratllant la il·legalitat. El metro és també un seguit de túnels per on es mou la gent anònima de la gran metròpoli, com si formessin part d’un gran organisme. Aquests òrgans de la vida ciutadana, remeten alhora al nostre cos i als òrgans de la poesia.
La grafitera anònima s’amaga al metro. El terra s’obre i els túnels són un refugi com en les històries de la mitologia antiga. Els darrers haikus es refereixen a la llegenda d’Aretusa: la nimfa Aretusa, del seguici d’Artemisa, es banyava després d’una jornada de caça. Alfeu, en contemplar-la, va sentir la fiblada del desig sexual. La fúria eròtica d’Alfeu no fou corresposta per Aretusa, a qui les divinitats van haver de socórrer fent aparèixer una densa boira per protegir-la del pretendent. Com la grafitera, Aretusa també es va amagar en un túnel subterrani. Per la seva banda, Alfeu, un cop calmats els deus, és convertit per ells en un riu. En aquesta història plena de fluids, Aretusa, en emergir de la terra esdevingué una font d’aigua dolça: l’ullal, o font ran de terra, que encara brolla actualment a Siracusa, a la costa est de Sicília.
Als haikus finals, «la grafitera aquella», en un estat de solitud gairebé místic, contempla la font dedicada a la nimfa, a Siracusa, envoltada per la multitud habitual de turistes. Ve’t aquí l’argument, més o menys, dels haikus que sentireu.
LA GRAFITERA AQUELLA
Una estatuària de paraules
Lucia Pietrelli
Quelle âme se disputera mon corps?
Arthur Cravan
Els forats negres
tenen pèls per on bada
boca el vacúol.
Vine que et besi,
vine sense manies,
maleït dandi.
Túnels als versos
que s’amaren, feréstecs,
de trens i sutge.
Llepa la ira
mucoses encetades.
Put. Les aviva.
Una estrebada
ha esquinçat la freixura.
Tumult de flaixos.
No pas lloant-me,
noms d’animal m’etziba
quan me’ls ofrena.
Trempes al metro
si t’electroestimulen
llampecs o ganyes.
Dinyà un poeta
d’enrampada en pixar-hi
d’amagatotis.
Et cou l’esfínter
i ungüents, llepant l’estrofa,
calmen morenes.
Boca d’incendi,
rapada talment cactus,
el dit repassa.
Qui gosaria
rebregar l’elegia
ben apamada.
Qui gaudiria
segant la baula infame
d’una paraula.
Flames i fosca
de diamant a l’aigua
glaçada al tacte.
Desvarieja,
neix. Formigó fingint-se
torsos d’atleta.
Ser, per exemple,
grafiter on té l’àrid
verb les cotxeres.
Freguen brossaires
del Txad i a cops d’escombra
Haussmann dibuixa.
Un matí esclata.
Damunt neu de Brueghel,
nens gargotegen.
Esbotzar rimes
i acampar vora els temples
a la serena.
Tòtems malmesos,
venus falsificades,
la imatgeria.
Pels antiquaris,
pedres, fustes, sextines.
Pels arqueòlegs.
Suturen versos
minadors que apuntalen
les galeries.
Em feia nosa
l’empiocat silenci,
la xiscladissa.
Al vent escampa
l’inorgànic poeta
cendres de Gramsci.
No joc de versos,
la lògia que es torna
daga assassina.
De droga esclava,
cabellera enterrada,
mig socarrada.
Un bram blasfema,
sagna l’esgarrapada.
La veu és l’urpa.
Sanglots i espasmes,
figaflor en jaç de palla.
Jeu, sargantana.
Caricatures.
Dames guillotinades
pels perdularis.
Les pessigolles
minven. Ara esdevenen
una armadura.
Semalers flàccids,
aclaparats, envegen
carn que menstrua.
Dalt l’escenari,
un ruixim que projecta
l’actriu pixant-se.
Té. S’eixancarra,
i escarnint la vergonya
fa tarantel·les.
Samba d’imatges
estrafetes i tangos
sense sintaxi.
Nega’m la teca,
nega’m el cos comestible
que et proposava.
Quan ribotava
haikus, quan perpetrava
fals testimoni.
Desa’m la llima.
Dona’m fregalls de cendrosa.
Netejo vòmits.
La sinalefa
cus traus. Rere la nafra,
un clavell raja.
Crostes amaguen
més pus. S’inflen bombolles
de merda i dístics.
Dubta d’enigmes
quan en vocals i pàmpols
remenis brossa.
De l’úter salpen
veus de la bogeria
vers la tenebra.
Versets malignes.
Bisturís esventraren
el mot divorci.
M’obres els llavis
i amb llengua regires
vels del meu conte.
A batzegades,
perla intrusa, t’enquistes
dins l’espectacle.
Com combatia
desesmat a l’arena.
I, viu, moria.
I, mort, vivia
perquè vençut perdia
l’alè la pròrroga.
Se m’escolava.
Jo com la llum corria
i el temps ja hi era.
Emmalaltida
bufada desvalguda
que tant encises.
D’exiliada,
ballava al vent la soga,
germana humana.
Diccionari.
Fems d’orgànica mussa,
ve’t l’encanteri.
Torts epigrames.
Dius foscor, gelosia.
Fot-li, poeta.
Com el polític
o jugador de pòquer,
tibant la corda.
O futbolista
que amb ziga-zaga encara
la porteria.
O un pocapena
tastant zels, fumant fàstic
junt a una meuca.
Cal calç que colgui
tripijocs del trafica
si xafardegen.
Tips d’avorrir-se,
convencionalismes
s’autoimmolen.
Ni masturbant-me,
cap paradís escàpol.
Ni emborratxant-me.
Tels d’azalees
m’aturaran debades,
golut bulímic.
L’ànec, al vespre,
llegeix Cravan. Recita,
quec, entre canyes.
Brunzits. Escolta
la solitud extrema
la grafitera.
Davant gentades,
Aretusa ejacula
feta fontana.
[1]Els poemes presenten tres colors per establir la correspondència de la qual ens parla Antoni Nomen.