Si ja no és ahir i encara no és demà, és avui. «Avui» és una cruïlla entre el passat i el futur. Avui: aiguabarreig del passat amb allò viscut amb situació present. Tot plegat nul·litat, si no en traiem l’entrellat. Ara som en una etapa perllongada de nul·litat acceptada: Temps sense consciència; no tenim el valor del suïcidi (Hortensi Güell).
Hortensi Güell degué fer un pensament: si avui (fi de segle) no és ahir, i tampoc no és demà, com soluciono el buit en mi mateix? No hi trobo sortida: em suïcido, que no deixa de ser un exercici de consciència.
Apel·lem a Gramsci com a moda burgeseta, però no en traiem el significat real: no tenim consciència. No acceptem la contradicció, el buit. O l’època dels fantasmes. Sempre ha esdevingut això, però: un ahir, un present i una síntesi: futur. La història ha estat, i és, l’esforç de superació del buit, de la fantasmagoria. O sigui que hem de pensar en l’avui tot comptant amb el passat. És l’única manera d’acarar-nos al futur (demà). Tampoc, però, no hem de dependre del futur. Si donem contingut a cada «avui»-«demà» (avui futur) guanyarem el futur, guanyarem el temps.
No cal determinisme, ni fatalisme. Cal donar sentit a cada avui individual amarat de consciència de grup (Machado, per cert, «Antonio» en un dels teu poemes n’és una antítesi, de la nostra consciència de grup: tan catalanòfob, ell).
Tampoc no cal apel·lar al feixisme (quan se n’ha anat?), ni a etiquetes de temps que esdevenen tòpics. Si apel·lem a allò que vivim, si pensem per nosaltres mateixos, si cerquem vies d’eixida, que n’hi ha, aleshores ja no estarem amb l’ai al acord de què serà demà, serà una altre fantasma?
Quevedo, un altre catalanòfob, de fet, fou abans que Gramsci. I entre nosaltres algú deuria pensar una cosa semblant. Si treballem per a l’avui, per cada avui, el fantasma, la por al buit, s’allunyarà.
I tot es resol a això: allunyament del fantasma, espai alliberat i bastiment d’espais de llibertat. Així, la crisi gramsciana té més solució. Ara, dir-ho per dir, suposa caure en una barreja d’estupidesa, infantilisme i cretinisme.
El títol del teu aplec poemàtic em suggereix tot això escrit. La diversió del teorema de Göedel és emprendre la vida helicoïdalment. Amunt! I la crisi del demà? Què serà demà? Què vindrà demà? El que fem avui. La clau és l’avui.
Fes poemes sobre l’avui i no et deixis endur per la buidor entre l’ahir i el demà sense subjecte. És el que volen: l’absència de subjecte. Aquest hauria de ser el motiu de reflexió de la teva propera obra. I millor, un assaig.
15 de juny de 2022