Malgrat que els mitjans de comunicació escrits tinguin a Riudoms llargues arrels soterrades en el segle xix i xx, amb algunes lloables empreses periodístiques com La Unión Agrícola (1893), El Colegial (1893) o Germanor (1919) —que tractaven de ser compatibles amb els mitjans orals tradicionals, la trona de l’església, el nunci o pregoner del Comú, la tertúlia o comentari de plaça o carrer, cafè o safareig—, no serà fins d’ençà de la primera meitat del segle xx que es produirà un veritable desvetllament periodístic, en correspondència amb la demografia i vitalitat cultural del poble i amb iniciatives empresarials que experimenten en totes les àrees de la comunicació moderna: premsa, audiovisuals, xarxes socials…
Pel que fa a l’interès dels riudomencs per la premsa escrita, ens en dona fe una estadística de control de tirada de diaris i revistes locals elaborada i publicada l’any 1970 a la premsa comarcal en la qual es parla d’un total de 850 exemplars mensuals venuts o adquirits per subscripció: L’Om, mensual, 350 e. i, Guia Riudomense, setmanal, 125 e. A més a més, llavors al poble s’hi rebien 53 diaris de caràcter general (La Vanguardia, El Correo Catalán, etc.). Riudoms aleshores comptava amb una població de 4.361 habitants i un índex d’analfabetisme avaluat en un 6%.
En aquest article i atesa la cronologia que comprèn —de la dictadura franquista a la transició democràtica marcada per l’Estatut català de 1979—, hem analitzat els mitjans de comunicació presents en el període: els fulls religiosos de la parròquia de Sant Jaume Apòstol, els gratuïts publicitaris que aleshores comencen a aparèixer al país, la premsa escolar distribuïda entre les famílies i amics de l’alumnat del col·legi i, finalment, L’Om, el mitjà periodístic més important i transcendent de l’època, que passa de l’oralitat a la galàxia Gutenberg. I, òbviament, també hem de fer referència a d’altres mitjans, no escrits, com la ràdio, per tal d’obtenir una veritable imatge de la comunicació local en el període d’estudi.
A partir de l’Estatut de 1979 i a l’empara de les llibertats, valors i drets socials i culturals proclamats i reconeguts en la llei, aquest ventall periodístic exposat s’anirà obrint i expandint ideològicament amb tot un seguit de publicacions d’entitats culturals, religioses i polítiques de partit i de mitjans audiovisuals o de xarxes socials que mereixen una altra atenció i seguiment, ja fora d’aquest primer marc d’exposició dels mitjans informatius locals.
I. Els mitjans de comunicació de l’Església: de la trona al full parroquial
La cultura, la formació i la informació bàsica religiosa s’ha transmès, de manera secular, principalment a través de la trona, bé fos a través dels sermons propis dels serveis religiosos ordinaris o extraordinaris —missions, diades santorals, patronals o gremials, visites pastorals o d’autoritats polítiques civils o militars, setmanes culturals, etc.—; a través de la catequesi per a nens o adults —primera comunió, jornades i trobades de caràcter monogràfic, exercicis espirituals, cursets prematrimonials o tancades de reflexió espiritual— o bé mitjançant la confessió auricular, per les orientacions i conceptes morals que a la pràctica s’hi podien fer circular, però en qualsevol dels casos, de manera oral. L’edició d’un setmanari informatiu escrit com va ser La Veu de la Parròquia (1948), per a l’època no deixava de ser una novetat i un avenç respecte el passat: no s’hi deia res que els fidels no haguessin pogut escoltar des de la trona, però l’escrit tenia l’avantatge d’estar millor elaborat i sintetitzat i podia ser llegit a casa amb calma, comentar-ho i reflexionar sobre allò que s’hi deia.
La Veu de la Parròquia
Full d’informació religiós editat per la parròquia de Sant Jaume Apòstol de Riudoms, de caràcter setmanal, distribuït a les misses de diumenge. Va ser propiciat per mossèn Ramon Muntanyola que, des dels Omells de Na Gaia, endegà la iniciativa en plena postguerra. Escrit íntegrament en català, es va publicar entre els anys 1948 i 1950, en l’etapa del rector mossèn Tomàs Galve Villuendas (1945-1953). En format paper, feia 15 x 21 cm. L’experiència editorial durà poc, ja que amb l’arribada del cardenal Benjamín de Arriba y Castro a la diòcesi tarragonina (1949-1970), fou suspesa i substituïda per la Hoja Parroquial, aleshores redactada pel servei de premsa de l’arquebisbat, amb una clara voluntat espanyolista i d’adhesió al règim franquista.
Hoja Parroquial
De caràcter diocesà, bilingüe —però amb predomini del castellà. Aquest butlletí deixava en reserva la seva darrera pàgina —la número 4— per incloure-hi la informació de la vida local, posada sota el títol de «La Veu de la Parròquia – Riudoms». El suport paper feia 16,5 x 23,5 cm, escrita en català. A l’Arxiu de l’Abadia de Riudoms s’hi conserva una col·lecció completa de 146 números consecutius, del 19 de març de 1950 al 28 de desembre de 1952. D’ençà del número 196, la capçalera del full apareix dissenyada pel pintor riudomenc Josep Maria Baiges. La publicació es va mantenir fins l’any 1955. Pel que fa als continguts, hi trobem el moviment parroquial —naixements, casaments i defuncions—, referències a l’associacionisme religiós, notes sobre moral i bons costums —amb campanyes en contra de la blasfèmia, l’aportació d’oli per a la llàntia del santíssim de la capella Fonda, la recomanació d’obres biogràfiques sobre Bonaventura Gran, etc.—, sempre sense signar, llevat de dues ocasions en les quals apareixen les sigles T. G. (Tomàs Galve) i X. X. (desconegut). L’interès d’aquest full no rau tan sols en les dades i informacions estadístiques que s’hi puguin trobar, sinó també, i molt especialment, per a l’estudi de la mentalitat de l’època, ja que a les seves pàgines s’hi reflecteix un determinat pensament religiós i moral mitjançant consignes, comentaris i advertències.
II. La ràdio local, pionera a la comarca
Malgrat que aquest article faci referència a la premsa escrita, tenint en compte que la ràdio és un altre dels mitjans de comunicació, no podem deixar de fer-hi una referència expressa, succinta, més encara quan aquesta va esdevenir pionera a la comarca. Endegada per un equip de radioafeccionats l’any 1953, va perdurar fins el inicis del segle xxi, en diverses etapes, períodes i denominacions.
En total, va tenir cinc etapes i amb noms distints: Radio Riudoms la Voz del Llano (1953 i 1960-1965); Ràdio Club Riudoms (1983); Ràdio Amics de Riudoms (1985) i Emissora Municipal Ona Riudoms (1988-2006).
III. La premsa gratuïta: el primer contacte regular dels riudomencs amb els mitjans periodístics
A l’hora de parlar de premsa durant la dictadura franquista, hom no pot negligir una referència directa als anomenats periòdics gratuïts, és a dir, a les revistes publicitàries de caràcter local que aleshores començaren a aparèixer en algunes ciutats importants de Catalunya i a pobles com és ara Riudoms. Entre 1966 i 1973, és a dir, en un període de vuit anys, al poble se’n van editar dos, la Guia semanal Riudoms i la Guia Riudomense. Malgrat llur manca de recursos humans i tècnics i a la seva no professionalitat periodística, aquestes publicacions van tenir un paper informatiu bàsic i elemental, prou important en una societat poc o gens familiaritzada amb els papers escrits i, sobretot, perquè trencaven amb la tradició secular i exclusiva de la trona i del pregoner com a agents de comunicació pública. De fet, la informació local es modernitza tímidament amb aquests nous mitjans. Recordem que la figura del pregoner, fins aleshores actiu, l’any 1960 acaba desapareixent de carrers i places del poble, desplaçat per la ràdio.
Amb anterioritat a l’aparició d’aquests gratuïts, la informació es transmetia, com ja hem assenyalat, oralment —la trona, el pregoner i la ràdio en els períodes que funcionà i a través del taulell d’anuncis de Casa de la Vila— i, quan la notícia superava l’interès local o es considerava més transcendent o rellevant, aleshores hom podia trobar-la en la premsa comarcal o nacional —Diario Español (Tarragona), La Vanguardia (Barcelona), El Correo Catalán (Barcelona) i Ràdio Reus (Reus), atesos pels corresponsals i col·laboradors d’aleshores, Antoni Llorens Larrégola i Eugeni Perea Simón.
La crítica i el debat raonat, que són dos dels elements clau de la premsa, tampoc eren del tot absents en aquests mitjans gratuïts, per bé que expressats de manera subtil i amb moderació, sobretot respecte a Guia Riudomense. En el seu moment, van crear polèmica i punts de vista encontrats, determinats continguts informatius que al·ludien al tractament que la revista feia sobre la vida associativa o per la manca d’informacions no recollides a les seves pàgines i que la direcció de la revista atribuïa al fet que no li eren facilitades pels organitzadors. Aquestes opinions s’hi veieren reflectides en algunes edicions, sobretot a partir de la seva darrera etapa editorial, l’any 1973, per la crítica de la publicació feta a les actuacions de gestió administrativa de l’Ajuntament i del Club Deportiu. Mai no es tractava de crítiques polítiques, sinó de simples comentaris o objeccions les que s’hi expressaven, però suficients per molestar els representats d’un règim molt susceptible i radical en aquestes qüestions.
Guia semanal Riudoms
Setmanari informatiu i publicitari de caràcter local. Va aparèixer l’any 1966 i se n’editaren vint-i-quatre números, entre els mesos de febrer a l’agost d’aquell mateix any. Escrit en castellà, fou dirigida per l’agència local de publicitat de Joan Anton Gispert Sentís (1931-1997), impresa als obradors gràfics de Jordi Virgili, de Riudoms, en bicolor. El seu format era 15 x 11,5 cm, amb una mitjana de 16 pàgines setmanals. Sortia els dissabtes i es repartia de manera gratuïta entre les cases anunciants i els estancs locals de la vila, que els exposaven per proveir-se’n qui ho volgués.
La portada —fixa per a totes les edicions i de la qual només variava l’anunci de la cronologia setmanal corresponent— fou dissenyada per Pere Benet Rins Torres i s’hi podien veure figurats el monument de la font de la plaça Petita, l’església parroquial al fons i un reguitzell de fulls de calendari caient en cataracta per la banda esquerra de la il·lustració.
El gruix de contingut era la publicitat, però entre les informacions fixes d’interès local també s’hi trobaven els preus de mercat de la Llotja de Reus, bans de l’alcaldia, comunicats de la Germandat Sindical de Pagesos i Ramaders, la cartellera d’espectacles dels cinemes locals, la relació de números premiats de l’ONCE, anuncis de particulars, horaris d’autobusos i trens de Reus a Barcelona, etc.
Guia Riudomense
Revista de caràcter informatiu i publicitari, continuadora de la Guia semanal Riudoms, per bé que amb un altre format i amb més pàgines i un cert contingut periodístic. Es distribuïa els divendres. El primer número va aparèixer el 4 d’octubre de 1968 i el darrer el 26 d’octubre de 1973, amb la suma de 250 números publicats gairebé de manera ininterrompuda. Escrita en castellà, tenia un format de 21,5 x 15,5 cm i entre 14 i 16 pàgines de mitjana. En fou fundador i director Antoni Papió Jansà. La portada, també dissenyada per Pere Benet Rins Torres, era sempre la mateixa i només en variava la cronologia. En el dibuix d’il·lustració de la portada s’hi representava una roda de carro amb diversos raigs entre els quals s’hi intercalava un monument o paisatge representatiu de la vila.
L’edició s’obria amb una editorial preferentment sobre temes d’actualitat local, a la qual hi seguien breus informatius, una pàgina referida a l’activitat esportiva del Club Deportiu i, segons l’època, sèries fixes sobre història i onomàstica signades per F. O. (Ferran de l’Om, pseudònim); una miscel·lània d’actualitat, que acotava temes d’interès riudomenc; una altra sèrie sobre la normativa de la conducció automobilística —el director de la revista era gestor d’autoescola— i unes pàgines franciscanes dedicades a la vida i obra de Bonaventura Gran, sense signar. A banda, també s’hi podien trobar informacions sobre els preus de mercat fixats per les llotges del territori, la cartellera d’espectacles d’establiments locals, els horaris dels serveis religiosos de la parròquia, informacions oficials de l’Ajuntament i de la Germandat de Pagesos i anuncis publicitaris de particulars.
IV. La premsa escolar: formar i educar des de la base
En aquest món de la premsa escrita cal reconèixer i valorar el paper i la transcendència que puguin tenir les publicacions escolars de caire local, per l’oportunitat que els alumnes poden tenir a l’hora d’opinar i formar-se en el diàleg i els hàbits democràtics. Riudoms n’és pioner, en l’àmbit comarcal. En aquest sentit, els mestres han esdevingut, tradicionalment, elements clau per al foment de la cultura i la presa de consciència social, per l’interès que podien despertar a les aules i, fins i tot, fora d’aquestes. En aquest punt cal recordar que la revista Germanor (1919) fou una iniciativa dels mestres locals vinculats a la Lliga Regionalista i que foren ells els qui promogueren la festa de l’Arbre, el desvetllament per l’excursionisme i l’estima pel patrimoni i la naturalesa a inicis del segle xx. La primera capçalera periodística escolar que apareix durant la darrera etapa del període franquista és Fem i farem que, malgrat la seva modèstia i pobresa de recursos, neix amb aquests mateixos propòsits de l’escola moderna.
Fem i farem
Revista ciclostilada, de caràcter escolar. Fou editada pel CEIP Beat Bonaventura Gran de Riudoms. El primer número va aparèixer per l’octubre de 1977 i es va mantenir fins l’any 1998, data a partir de la qual passà a denominar-se Dels més petits als més grans. Era de caràcter bilingüe, castellà i català i en els crèdits de la publicació no s’hi mostrava un director visible. El seu format era de 31,5 x 21,5 cm i la regularitat, de caràcter variable, com les seves pàgines, 15 de mitjana.
V. La consolidació periodística: L’Om, de l’oralitat a la lletra impresa
La revista L’Om, impresa a partir del mes de novembre de l’any 1968, té uns antecedents orals, atès que amb anterioritat a aquesta data, en el Casal Riudomenc i a l’empara de l’Apostolat d’Acció Catòlica de la parròquia, els dijous s’hi celebraven tertúlies periodístiques i informatives per part d’un grup d’amics amb inquietuds socials i culturals que fomentaven determinats debats sobre temàtiques diverses, sempre relacionades amb el món local i comarcal. Aquestes primeres taules de redacció foren encetades pel juny de 1960 i es mantingueren de manera gairebé regular fins el 1965. Les tertúlies eren coordinades per l’advocat Enric Castro Casanovas (1928-2002), amb una redacció formada per Lluís Fargas Cabré (1932-2020), Albert Micola Pallarés (1938-1999), Víctor Martínez Cisterna (1935-2021) i Lluís Solé Jansà (1923-1997) —que és qui va proposar el nom de la revista— i alguns altres personatges de la vida local de llavors que seria prolix d’enumerar.
Consolidat el grup de tertulians i amb la intenció de divulgar els continguts periodístics de les reunions, hom va voler traslladar els contingut orals al format paper i d’aquesta faiçó en va sorgir la idea, del Club Juvenil, de fer una revista ciclostilada. Pel gener de l’any 1967 se n’edità una primera i única edició, mecanografiada i encobertada amb cartolina de color rossa i amb l’anagrama de la revista imprès en portada. Però la distribució de la revista no fou autoritzada per la delegació provincial d’Informació i Turisme, atès que no disposava de la llicència governativa ni del corresponent dipòsit legal per a la impressió i distribució. Malgrat l’ordre que en prohibia la distribució, alguns exemplars circularen clandestinament, sense cap problema. Aquesta primera edició havia estat impresa en el maquinari de l’Ajuntament de Riudoms, a instàncies del batlle de la vila Enric Castro Casanovas, amb un tiratge de 1.000 exemplars, que es volien fer arribar a totes i cadascuna de les cases del poble. De la revista n’era consiliari mossèn Pasqual Gasol Simó, aleshores vicari de la parroquial.
L’Om
A partir de 1968 i després d’algunes gestions administratives del periodista Carles Sentís Anfruns (1911-2011), vinculat familiarment a la vila, a l’empara editorial de la parròquia de Sant Jaume apòstol es van iniciar els tràmits per a la legalització de la publicació, que arribà pel novembre d’aquell mateix any. El seu primer director va ser Josep Maria Franquès Bru (1912-1993), fill de la vila i bon coneixedor dels mitjans de comunicació provincials gràcies a la vinculació que mantenia amb el periodisme de Reus i Tarragona i a la seva bona relació amb el règim franquista i l’Església diocesana.
-Microhistòria de la revista
Hom recorda alguns fets que són reflex de la por atàvica dels mateixos polítics i gestors socials del poble respecte al règim dictatorial, del qual, paradoxalment, en formaven part i s’hi plegaven de gust censurant o controlant, quan convenia, aquella informació que podia ser susceptible de crítiques al sistema a través de la realitat local. En una edició de la revista de l’any 1976, de manera inconscient i involuntàriament, les caplletres dels paràgrafs de l’editorial, que aleshores es publicava en primera plana, van formar l’acròstic ETA i, en advertir-ho el director, ja impresa l’edició i a punt de ser enfaixada per a la seva distribució, va fer-la trinxar per temor a les conseqüències que se’n poguessin derivar, sobretot en uns moments en què el terrorisme al País Basc es mostrava amb una especial força i virulència. La revista fou reimpresa de nou amb l’ordre de text editorial lleugerament modificat per tal d’eliminar l’involuntari acròstic.
Un altre cas d’autocensura. Durant força anys, el control ideològic exercit per la direcció de la revista i l’editora parroquial, actuaren de manera implacable, tant en contra de la crítica local que aleshores despertava o volia fer-se sentir en alguns temes polítics i culturals com respecte a les opinions provenint de fora vila que, d’acord amb el seu parer, podien subvertir l’ordre. Un exemple d’aquesta realitat va ser la supressió d’una entrevista feta al mateix cardenal Benjamin de Arriba i Castro —fill adoptiu de Riudoms (1970)—, signada a Cardona el 5 de novembre de 1971, per la temença que el nou bisbe de la diòcesi, monsenyor Josep Pont i Gol, presumptament pogués interpretar-la com una desafecció o ingerència vers la seva autoritat eclesiàstica o pastoral, que aleshores tot just s’encetava. Els aires de canvi i de renovació de l’Església diocesana es feien perceptibles i calia estar-hi en sintonia, ni que fos bandejant el text del cardenal entrevistat en mal moment.
Per altra banda, cal destacar la formació i treball d’un grup d’opinió formada i raonada a l’entorn de la revista, amb l’aportació d’articles d’anàlisi sobre algunes qüestions d’interès local transcendent anomenat Quatre cantons. Aquest equip col·laborà amb la publicació i, fins i tot, es va plantejar assumir-ne la direcció, que en un moment determinat se’ls va oferir, en els anys 70 del segle xx. L’equip era format per Modest Guinjoan, Lluís Jové, Carles Martí i Joan Andreu Torres, els quals, però, pressionats per les crítiques i censures que van rebre per raó de determinats comentaris que havien fet sobre la reforma del presbiteri major de la parròquia, que aleshores estaven construint, acabaren foragitats de la redacció.
La censura i posterior rectificació de la revista a un article sobre el president Lluís Companys, va esdevenir un altre dels detonants de la crítica en contra de la línia editorial de la parròquia, sobretot per ser considerat un atac al catalanisme que aleshores es desvetllava. En aquell article, es parlava del president de la Generalitat Lluís Companys, mort afusellat a Montjuïc pel franquisme, reconeixent-lo com a màrtir de Catalunya, una consideració que aleshores era comunament acceptada i reconeguda pels sectors progressistes del catalanisme. La parròquia, però, va censurar aquesta qualificació santoral argumentant que només podia atribuir-se a un personatge de l’Església. Després de diverses discussions, estira-i-arronses, l’autor de l’article va acceptar l’esmena proposada per la direcció de la revista i parròquia, que va quedar resolt d’aquesta manera: «màrtir per la causa catalana».
Cal dir també que als anys 80, si més no, s’hi va produir una forta oposició a l’estil periodístic que portava la publicació, poc o gens democràtic, allunyada dels ritmes i polsos dels nous temps de transició social, política i cultural. En aquesta critica destacaren alguns grups o particulars amb opinions que divulgaren a través dels mitjans de comunicació provincials i a la mateixa revista, que generà tot un seguit de cartes al director i opinions que derivaren en enfrontaments i males maneres. Molts dels llavors crítics al mitjà de comunicació, però, amb posterioritat acabaren integrant-se als seus successius equips de redacció.
-Col·laboradors
A l’edició commemorativa dels vint-i-cinc anys editorials de la revista (març de 1994), hom publicà un índex de col·laboradors en el qual es podien comptar fins a 392 signatures periodístiques; 123 fotògrafs i 20 pintors i il·lustradors. Hi destaquen alguns col·laboradors de fora vila, professionals, com Carles Sentís, amb escrits de memòria personal o d’història, Eufemià Fort o Ezequiel Gort, entre alguns altres autors.
-Bibliografia d’interès
Tot i que la base de la revista fos periodística, no hi foren absents les col·laboracions de caire històric cultural o social. D’un buidat bibliogràfic realitzat d’entre els anys 1968 i 2011, aquestes matèries es poden agrupar en vint-i-un apartats: 1) Agricultura i cooperativisme; 2) Art, arquitectura i patrimoni; 3) Biografia; 4) Comerç i indústria; 5) Cultura i ensenyament; 6) Demografia; 7) Església i societat; 8) Esports; 9) Etnologia; 10) Festa, espectacle, oci i turisme; 11) Gastronomia; 12) Genealogia i llinatges; 13) Hagiografia; 14) Història —desglossada per èpoques cronològiques—; 15) Literatura; 16) Memòria i records; 17) Mitjans de comunicació; 18) Música, instruments i grups; 19) Onomàstica; 20) Teatre i, 21) Urbanisme.
-Fitxa tècnica de la publicació
Nom: L’Om. Subtítol: Revista de Riudoms. Lloc d’edició: Riudoms (Camp de Tarragona). Periodicitat: Mensual, en origen; actualment, bimensual. Llengua: Bilingüe, inicialment; actualment en català. Tiratge: 350 exemplars, en origen; actualment, a l’entorn dels 700 exemplars. Distribució: Subscripcions i punts de venda locals. Abast cronològic: 1968–. Director: Josep Maria Franquès Bru, a l’inici; actualment, no hi consta. Impressió: No hi consta. Preu de venda: 10 pessetes, inicialment; 4,50 euros l’exemplar a l’actualitat.
Característiques físiques: Suport paper (30 x 21cm). Il·lustracions: gravats, dibuixos, fotografies. Impressió: Inicialment en blanc i negre, bicolor a partir del número 2 i, des de l’any 2010, a colors. Data del primer número: 15 de novembre de 1968. Contingut: Informació, cultura i història local. Editor: Parròquia de Riudoms, fins l’any 2006 i, d’aleshores ençà, l’Associació Cultural Amics de l’Om.
La revista és membre fundador de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal.
Premis: Gaziel de Periodisme (1984); Andreu de Bofarull (1985); Ventura Gassol (1994) i Gaudí de periodisme (2002).
Bibliografia de referència
Part de la història de la premsa local ha estat recollida i anotada en el catàleg general de Catalunya per especialistes en el tema —Guillamot, Torrent, Tasis—, tanmateix, per conèixer-ne els orígens, evolució i desenvolupament a detall, no es pot negligir una bibliografia local molt més àmplia i detallada preparada per tot un seguit d’autors coneixedors de la matèria, que relacionem tot seguit amb la corresponent fitxa bibliogràfica.
Bertran: “L’emissora local”, Lo Floc (Riudoms), 34 (maig 1982), p. 7.
Corts, Joan R.: “El butlletí ‘Riudoms’ nou òrgan d’informació local”, Lo Floc (Riudoms), 98 (març 1988), p. 14-15.
Guillamot, Jaume: La premsa comarcal. Barcelona: Generalitat de Catalunya-Departament de Cultura, 1983.
“La Diana Constitucional, política y mercantil de la villa de Reus”, en el marc del trienni liberal (1822). Introducció de Ramon Arnabat. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 2007.
La Veu del Camp. Periòdich de la Associació Catalanista de Reus, a cura de Mercè Costafreda; índex a cura de Jaume Massó Carballido. Vols. I-IV. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 1993-1994.
Llorens Larrégola, Antoni: «De l’Om parlat a l’Om escrit», L’Om (Riudoms), 100 (1977), p. 28. – «L’emissora local», Lo Floc (Riudoms), 35 (juny 1982), p. 8-9. – «L’emissora local Ràdio Club Riudoms», Lo Floc (Riudoms), 44 (abril 1983), p. 14-15. – «El periodisme per afecció donava a conèixer Riudoms a la premsa provincial, catalana i estatal», L’Om (Riudoms), 312 (1995), p. 40.
Lutosal: «Riudoms i els seus mitjans de comunicació», L’Om (Riudoms), 165 (1982), p. 11.
«Mitjans de comunicació», L’Om (Riudoms), 200 (1985), monogràfic sobre els mitjans de comunicació local, p. 3-9.
P(erea) S(imón), E(ugeni): «Estadístiques» (sobre els mitjans de comunicació local), Lo Floc (Riudoms), 15 (setembre 1980), p. 7.
«Ràdio Riudoms», L’Om (Riudoms), 197 (1985), p. 26-46.
Toda Serra, Josep M.: «Amb “l’Om-TV Riudoms” s’amplia el camp de la informació local», Lo Floc (Riudoms), 92 (setembre 1987), p. 16-17.
Torrent, Joan; Tasis, Rafael: Història de la premsa catalana. Barcelona: Bruguera, 1966.
VI. A tall de cloenda
A Riudoms els mitjans de comunicació contemporanis tenen uns antecedents periodístics que arriben al segle xix; una destacada presència i influència durant la dictadura franquista, que hem analitzat per bé que succintament i, d’ençà de la recuperació democràtica que marca l’Estatut de Catalunya de 1979, una clara efervescència i diversitat ideològica. D’entrada, el que convé subratllar d’aquest marc general ampli, més enllà del caràcter i valor del mitjà de que es tracti, és l’estima i reconeixement dels riudomencs per la informació i la cultura, que els porta a endegar tot tipus d’iniciatives empresarials en aquest camp, esdevenint pioners de la comunicació a la comarca. Per fonamentar l’argument, volem ara anotar aquells mitjans de comunicació locals que sorgeixen a partir de la recuperació democràtica del país, un cop acabat el règim dictatorial. En certa manera, aquesta llista de noms és la representació del que taponava o retenia el franquisme: la vitalitat diversa, rica i plural d’un poble que ara ja pot expressar-se i manifestar-se lliure i responsablement.
Pel que fa al món de la cultura i la història, cal esmentar Lo Floc (1979–), del Centre d’Estudis Riudomencs Arnau de Palomar, inicialment com a full informatiu dels socis de l’entitat i, amb posterioritat, oberta a la cultura i investigació en els camps locals, comarcal i nacional.
Relacionades amb l’efervescència de l’associacionisme juvenil durant la Transició política de la dictadura a la democràcia formal, trobem l’edició de Nosaltres (1979), portaveu del Grup de Joves de Riudoms, que s’inicia al final de l’etapa franquista.
Amb caràcter humorístic i satíric, però sense crèdits editorials, es coneixen quatre publicacions locals, ciclostilades, El Diabló (1984); A Riudoms, sac, podall i bona lluna (1996); La Dama oferent (2006), i Riudoms. Butlletí de contrainformació manipulada (2006).
En el camp de l’audiovisual, destaquem l’experiència de L’Om TV Riudoms (1987-1997) i de les successives emissores de ràdio que van seguir a aquella primera experiència de 1953, de la qual ja n’hem fet referència. Pel que fa a l’evolució de la revista L’Om, convé ressenyar igualment la seva xarxa informativa de Fem safareig.
Vinculades a la premsa informativa de caràcter municipal editades per l’Ajuntament, trobem el nom de la capçalera Riudoms (1987-1989), que tindrà continuïtat en el nou informatiu municipal escrit Riudoms (2003–).
Pel que fa als mitjans de comunicació de partits polítics, a través de les seves oficines locals, destaquem també diversos opuscles i publicacions de periodicitats irregulars, publicades en conteses electorals, que acabaran tenint regularitat a través de publicacions de partit: L’Esquerra de Riudoms (1992–), d’Esquerra Republicana de Catalunya; Punt i seguit (1994-1995), de Convergència i Unió; El nostre objectiu Riudoms (1995–), del Partit dels Socialistes de Catalunya, i Comptem amb tu (2010–), del Partit Popular.
En l’àmbit escolar, continuadora de Fem i farem, apuntem la revista La Mòbila (1996–), de l’Institut d’Ensenyament de Secundària Joan Guinjoan.
Pel que fa a l’Església, d’aquells primers fulls parroquials endegats per mossèn Ramon Muntanyola, transformats després en un butlletí diocesà, ha passat, finalment, a esdevenir una publicació interlocal (parròquies de Riudoms i de Vinyols i els Arcs), ara amb el nom d’El Campanar (setembre 2012), que enceta mossèn Josep Mateu Guarro i que fins avui porta 98 números editats.
En aquest marc general del periodisme, destaquem, finalment, que els mitjans de comunicació comarcals i nacionals es fan igualment ressò d’aquesta vitalitat local donant-li joc informatiu, bé a través de periodistes professionals o bé a través de les seves corresponsalies. En aquest sentit cal esmentar el diari Avui, que a Riudoms va tenir corresponsal; Mestral, com a mitjà de premsa escrita comarcal, amb un equip de corresponsals locals a la vila; Diari de Tarragona, amb diversos col·laboradors i corresponsals informatius en el decurs dels anys… I, òbviament, també les emissores d’abast comarcal o nacional, que durant força temps van tenir corresponsalies a la vila.
Tot plegat, configura un mapa informatiu ric, dens, plural i continuista entre els segles xix-xxi, amb vincles, relacions i influències amb la comarca i el país gens negligible a l’hora de valorar el pes de la cultura local en l’àmbit nacional de Catalunya.