ROS HOMBRAVELLA, Jacint (2018): Pàgines viscudes d’un economista català. Barcelona: PUB, Barcelona, 129 p.
Les denses vivències de l’economista Ros Hombravella (1934-2020) són exemple d’un gènere encara no prou desenvolupat entre economistes, una mena de filòsofs materials de la societat. Dues qüestions que potser en pot derivar el lector, per bé que no sigui pensador econòmic, són: a) la importància dels quadres tècnics emergents al darrer terç dels anys cinquanta i, en conseqüència, b) la connexió d’una part substancial d’aquest departament humà amb la modernització de l’Estat espanyol franquista.
Pel que fa al primer aspecte, la trajectòria biogràfica i intel·lectual de Jacint —Cinto— Ros detalla graons, avenços i deliberacions entorn de la gestació d’una consolidació acadèmica (universitària) i d’una estabilitat econòmica. Ambdós objectius —l’institucional/universitari— i el pressupostari personal/familiar són presentats prou harmònicament, enmig de maltempsades, dissensions professorals i giragonses en un ambient generador d’una progressiva generació de reformes administratives internes: els circuits, les connexions i les propostes professionals que en sorgeixen i les opcions d’ocupació en espais de treball sorgits a l’escalf del procés d’obertura econòmic i polític del darrer franquisme, els moviments tàctics del quals començava a deixar entreveure com aniria tot plegat (sobretot entre el 1975 i el 1978 i els anys 1978- 1982).
La vida econòmica de Ros Hombravella, i pel que fa al primer apartat esmentat, exemplifica ben clarament els trencacolls pels quals ha hagut de passar un economista acreditat a fi d’assolir una projecció en espais com el CEAM, l’Instituto Español de Moneda Extranjera —a l’ombra de l’empresari tèxtil Manuel Ortínez— o l’Ajuntament de Barcelona —sota la batllia de Porcioles (la conjuntura clau —convergent amb la de l’Estat espanyol—, 1957-1973), sota el mecanisme articulador (fonamental) de la Barcelona metropolitana. Aquests són alguns dels casos que recull l’autobiografia de Ros a fi d’exemplificar la complementarietat entre treball públic i treball universitari, que és l’altra columna —si no de tota l’obra— que obsedeix l’autor de Pàgines viscudes…
En aquest sentit, és ben rellevant per on podia sorgir el fil vocacional d’un futur professional: Dret, primera carrera cursada pel nostre protagonista quan encara no hi havia, a Barcelona, la Facultat de Ciències Econòmiques de la Diagonal. I és central subratllar, com ho denota Ros, el poder acadèmic (i no acadèmic: polític), que tenia Fabià Estapé per a «fitxar» alumnes percebuts com a molt destacats. El graó de l’ascendent d’un professor era un fet que, en alumnes concrets, venia a funcionar com a «xarxa de seguretat», de rescabalament. Avui (des del Pla Bolonya) no sé si els ascendents encara funcionen i com ho fan. Les baules de relació són, si més no, un factor rellevant en la biografia que comentem, i que, per cert, podem trobar en altres individualitats nascudes, i agafo un període recent, entorn del 1930 i del 1950.
El precedent referencial, doncs, marca. I en el cas de Ros Hombravella la marxa universitària —essencialment: Universitat de Barcelona, Universitat de València, Universitat Autònoma i Universitat de Barcelona, com a punt de retorn— resta perfectament explicada de manera que el lector es pot fer cabal de l’ambient social i acadèmic i dels grups docents pel que fa a les fílies i fòbies entre companys (les càtedres!). En aquest ambient universitari, però, paga la pena de subratllar l’estranyesa de Jacint Ros quan, durant la seva estada a València, coincidí amb Vicent Ventura, el qual li va dir que coneixia tants empresaris perquè els havia tractats personalment (p. 87). Ros creia que només es podia saber d’economia pel fet d’haver passat per l’acadèmia? Ventura era un tot terreny, segons com, molt més que Fuster. Una lliçó.
Un altre aspecte a destacar de les gairebé memòries són els canals de formació. Crida l’atenció (avui, no abans) l’experiència que donava elaborar una simple ressenya, que no era tan simple, la redacció d’un informe tècnic, l’elaboració del primer estudi ben fet o la funció substitutòria de l’articulisme de diari (especialment al fonamental El Correo Catalán dels cotoners catalanistes…, amb cercles d’opinió fusterians i, després a Tele/exprés, com apunta Ros). Hem perdut pistonada?
Segon apunt: aportació —caram!— d’un grup d’economistes catalans (és a dir de l’anomenada perifèria) a la modernització de l’Estat espanyol. L’assaig de Ros aporta, de manera substancial, l’ambient de l’administració espanyola. Ho fa, en part, a partir del que l’autor considera pedra de toc respecte de la guerra d’Espanya, també contra Catalunya, del 1939: el començament de l’aplicació del Plan de estabilización del 1959 ideat per Joan Sardà Dexeus. En conjunt, el text de Ros esbossa els inicis modernitzadors de les estructures d’un estat, en decadència (implosió?) fins a la política concebuda i aplicada per Sardà. Als anys 60 i 70 els equips d’economistes organitzats funcionaven i difonien —en llibres col·lectius— concepcions, no estrictament econòmiques, que remetien a la reforma de les infraestructures i als renovellaments de mecanismes de funcionament. No tots els equips, és clar.
En qualsevol cas, el material aportat per les Pàgines viscudes… explicita una qüestió, gens secundària, que algun dia caldrà escatir: quadres tècnics d’economistes i sociòlegs, i modernització de l’Estat espanyol entre el 1959 i el 1982. El PSOE, nou partit estat configurat pel tardofranquisme —Suresnes (1974), serà l’intel·lectual col·lectiu executor d’un material previ planificat als anys 60 i 70. El segon cicle modernitzador (1982-1990) també arribà, és clar, als recursos (para)policials. No ho oblidem: Ernest Lluch, Narcís Serra, Josep Borrell i companyia en són fautors i militants actius (la «quota catalana»), de l’estratègia modernitzadora del neonacionalisme espanyol expansionista.
La trajectòria d’aquesta etapa resta apuntada, potser entre ratlles, però el fet que l’autor situï vers el 1993 l’allunyament envers Lluch, i redefineixi la via de la independència econòmica de Catalunya és un senyal pel que fa a les conseqüències viscudes d’aquell élan reformador, amb grans continuïtats, dels budells d’un estat. I Ros, que arribà a donar suport al CDS, es féu sobiranista independentista. No tots els economistes, doncs, acabaren essent engolits pel nou partit estat.
La fi de l’assaig introspectiu acaba amb l’etapa dedicada a la Sindicatura de Comptes, que no coarta la seva trajectòria intel·lectual, amb la continuïtat de la recerca. Ser i temps, sí, però arbitrats per la socialdemocràcia i el realisme econòmics (la identificació amb Pla) que no menystenen, és clar, la via lliure d’un país. Llegiu-lo.