Francesc Bartrina, poeta i escriptor reusenc, germà gran de Joaquim M. Bartrina, va traduir en la seva joventut poesies de Goethe. De fet va ser ell el primer a traduir al català una de les famoses balades del poeta alemany, Der Totentanz, que traduí com «Lo ball dels morts», el 15 de desembre de 1868 a la revista Lo Gay Saber. Una balada de Goethe que recuperava el tema al·legòric de l’època medieval de la «danse macabre» —d’origen francès— o dansa de la mort que representa la fragilitat de la vida i la imparcialitat i final igualitari en el moment de morir. Goethe la va escriure cap a 1813, és una de les balades tardanes del seu repertori, que se situa en un cementiri a la mitjanit quan els morts s’aixequen de les tombes i es posen a ballar, observats per la mirada del guarda que es veu enredat en el ball de la mort. Amb aquesta traducció de Goethe, Bartrina contribuïa a la recepció del romanticisme, però també a la del gènere de la balada, especialment, en aquest cas, de les balades alemanyes de l’època romàntica (Gort 2024: 109-131). La influència de Goethe en Francesc Bartrina, com ja apuntava Montserrat Corretger, és ben clara per la tria que fa d’autors a l’hora de traduir els seus poemes: «entre els poetes francesos, anglesos o alemanys, Bartrina opta per Goethe, Lamartine i sobretot el nord-americà Longfellow» (Corretger 2006: 269). Els autors que traduïa influïen, òbviament, en la seva pròpia escriptura. I en el cas de Francesc Bartrina es mostra en la composició d’una balada molt concreta titulada «Lo Pescador», que va escriure el 1868 a l’estil de les que creava l’escriptor germànic. Bartrina va crear una balada que enviava per carta a Francesc Ubach i Vinyeta per al llibre que aquest darrer volia confegir sota el títol Els trobadors novells. Aquest llibre no va arribar a publicar-se mai, la qual cosa va fer que la balada de Bartrina quedés inèdita.
He pogut recuperar-la del fons Ubach i Vinyeta, actualment a la Biblioteca de Catalunya,[1] i em va sorprendre la semblança que mostra amb la balada Der Fischer de Goethe. Bartrina no només li posa el mateix títol, «Lo Pescador», sinó que també en segueix el ritme, l’ambient, el misteri, la figura protagonista i la desaparició final del pescador engolit per la mar.
M’ha semblat interessant publicar i transcriure la balada de Bartrina, d’una banda, pel fet de ser un text inèdit, i de l’altra, per mostrar i evidenciar la forta influència de Goethe en aquesta composició del poeta reusenc.
Lo Pescador (Balada) (de F. Bartrina)
Les ones s’enaspren, los estels tremolen,
Allà en la ribera sonen veus de mort…
Pescador, replega les nanses de pressa,
I dret al port rema, que s’alça el Migjorn!
—Lo peix salta amb l’ona que al ple entra la lluna;
De pesca n’és l’hora: plegar no vull, no!
—Pescador replega les nanses de pressa,
i dret al port rema que s’alça el Migjorn.
—La soga ja tiba, més no prou encara:
Deixa’m ara, deixa’m,
que és hora de sort!…
La campana branda, lo Migjorn s’aixeca
I en mig de l’esfera ne llu un estel nou.
La balada Der Fischer de Goethe és més llarga[2] que la de Bartrina, però els paral·lelismes són constants. Mentre el pescador de Bartrina sent unes veus de mort que li parlen de manera misteriosa, el de Goethe parla amb un ésser fantàstic com una nàiada o sirena, però en ambdós casos aquestes representen la veu del mar i de la força de la natura.
En la part dialogada de la balada, les dues veus alerten els respectius pescadors del perill de la mar mentre ells se senten seduïts, atrets i, finalment, atrapats per les aigües. La natura del mar reclama poder viure en pau, que el pescador deixi viure tranquils els peixos i es rebel·la contra el seu caçador.
A més a més del tema, la composició també mira de seguir-ne el ritme o, si més no, l’estructura en alguns versos o estrofes com, per exemple, el vers que es repeteix a l’inici i al final de la balada de Goethe, «Das Wasser rauscht’, das Wasser schwoll», que Bartrina també imita amb «Les ones s’enaspren, los estels tremolen», a l’inici, i, cap al final, amb «La campana branda, lo Migjorn s’aixeca».
En «Lo Pescador» de Bartrina també apareix una campana, un element recurrent en les balades del romanticisme alemany, que precisament dona títol a una altra de les balades més conegudes de Goethe: Die wandelnde Glocke (La campana que camina). En aquest cas, un noi que mira d’escapolir-se cap al camp en lloc d’anar a missa quan sona la campana de l’església, malgrat els avisos de la seva mare, es troba que la campana el segueix vagi on vagi. L’esglai del noi fa que mai més se salti l’hora de missa dels diumenges. Un element màgic a la balada de Goethe que Bartrina aprofita també per fer «brandar» amb intenció d’un avís de mal presagi a la balada del seu pescador.
Al desenllaç final de les balades de Goethe i Bartrina el pescador desapareix, de manera que mai més se’n sap res. En el cas de l’alemany el pescador mig s’endinsa a l’aigua, mig l’estira la sirena «i ja no es va veure més» i en el de l’autor reusenc el converteix en «un estel nou» al cel. Bartrina també manté, doncs, aquesta desaparició i misteri finals.
La recepció de les obres del romanticisme alemany arribava a Catalunya especialment a través de la revista La Abeja, dirigida per Antonio Bergnes de las Casas, en què apareixien les primeres traduccions al castellà de les obres d’autors com Schiller, Eckermann, Heine, Herder, Klopstock, Tieck, Uhland i també de Goethe, entre 1862 i 1866. Entre les obres de Goethe que es van traduir a La Abeja, s’hi troben el Werther, el Faust, i algunes poesies soltes, però cap d’aquestes era Der Fischer. En canvi, el 1853 Jeroni Rosselló havia publicat Hojas y flores, en què hi havia una primera traducció al castellà de «El pescador», juntament amb altres balades de Schiller i Bürger. Aquesta podia ser la traducció que en llegís Francesc Bartrina, a banda de rebre també la influència de les obres i poesies de Goethe a través de la revista La Abeja.
Bartrina resulta ser, doncs, d’una banda, un dels primers traductors de les balades de Goethe al català, amb «Lo ball dels morts» (Der Totentanz) de 1868, ja que la resta de traduccions al català del poeta alemany no arribarien fins a partir de la dècada de 1880 a través de la revista La Renaixensa, que publicava altres títols com «L’aprenent de bruixot» (Der Zauberlehrling), «El rei dels verns» (Der Erlkönig) i «La campana que camina» (Die wandelnde Glocke).
I, d’altra banda, també esdevé un dels primers autors catalans que imita l’estil de les balades de Goethe, amb «Lo Pescador», que havia enviat per carta a Ubach i Vinyeta, el mateix 1868. I ho fa també en català, com pocs altres autors ho havien intentat abans que ell. Només Tomàs Aguiló, amb el recull Poesies fantàstiques en mallorquí, de 1852; Víctor Balaguer, amb algunes composicions poètiques escrites entre 1860 i 1862, i Francesc Pelai Briz, amb Les set balades de 1867, havien provat de seguir l’estil de les balades de Schiller, Goethe i Bürger, els autors més destacats del primer romanticisme alemany, que havien iniciat l’anomenat any de les balades el 1797.
En definitiva, Francesc Bartrina, que va col·laborar també com a redactor d’El Eco del Centro de Lectura al costat del seu germà i altres companys de la generació de joves que reberen la influència de Josep Güell i Mercader, és un més dels introductors de les obres del romanticisme alemany a Catalunya, especialment, per ser un dels primers a traduir Goethe al català i en assajar balades d’estil germànic amb clara influència d’un dels impulsors del moviment romàntic i del grup de l’Sturm und Drang. És, doncs, indispensable reivindicar, encara que fos petita, la significativa aportació de l’autor reusenc per a l’estudi de la recepció del romanticisme a Catalunya.
BIBLIOGRAFIA
Abeja, La (1862-1870). Revista científica y literaria ilustrada, principalmente extractada de los buenos escritores alemanes por una sociedad literaria. Barcelona: Librería de D. Juan Oliveres.
Aguiló, Tomàs (1852) Poesias fantásticas en mallorquí, Palma: Impremta de D. Juan Guasp.
Corretger Sáez, Montserrat (2006) «Francesc Bartrina: Renaixença i modernitat», Pensament i literatura a Reus al segle xix. Reus: Edicions del Centre de Lectura, p. 251-286.
Duran i Tort, Carola (2001) «La Renaixensa», primera empresa editorial catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Eckermann, J. P. (2000) Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida. Barcelona: Columna.
Gort Oliver, Jordina (2024) «La recepció i influència de la balada romàntica alemanya durant la Renaixença», La balada. Dels trobadors al romanticisme, del folklore a la postmodernitat (Magí Sunyer (ed.). Kassel: Edition Reichenberger, p. 109-131.
Gay Saber, Lo (1868-1883). Periodich literari quinzenal fet per escriptors catalans, mallorquins y valencians. Barcelona: Estampa de El Porvenir.
Pelai Briz, Francesc (1867) Les set balades. Barcelona: Editorial de Salvador Manero.
Rosselló, Jeroni (1853) Hojas y flores: ensayos líricos. Palma: Impremta D. Felipe Guasp.
ANNEX
Per si es vol llegir una de les primeres versions traduïdes al castellà de Der Fischer de Goethe transcric la de Jeroni Rosselló que va publicar al seu recull Hojas y flores (1853):
Der Fischer (El pescador)
Juguetona el onda sube
Y en la orilla un pescador
Su sedal atento mira,
Lleno de ansia el corazón,
Y observando va su presa
como gira en derredor:
Más, las ondas se separan,
Su seno la mar abrió,
Y de la mar en el fondo
Una ninfa apareció.
Ella canta melodiosa,
Ella dice al pescador:
—Por qué pérfido esos lazos
Así tu mano tendió,
Para dar al pez la muerte,
Fementido y a traición?
Si cuanto huelga en las aguas
Tu supieras, pescador,
Tu mismo en él bajarías
Hasta el fondo sin temor.
¿El ardor del rayo suyo
No templa en el mar el sol?
¿La luna sobre las ondas,
En apacible temblor,
Siempre su semblante bello,
Más bello no reflejó?
Y ese cielo azul, que en la onda
Se pinta con más sabor,
¿No te seduce los ojos?
¿No encanta tu corazón?
Mira en las ondas tu imagen
Retratada, pescador,
¿A gozar de esa tersura
Ni aún ella te invitó?—
La onda juega, la onda sube,
Moja el pie del pescador,
De deseos y deseos
Se le llena el corazón:
Ella canta, ella platica,
Ella ruega, y él… cedió,
Más ay, más ay, para siempre
Desaparece el pescador.
[1] Vull agrair al Servei d’Accés i Obtenció de Documents de la Biblioteca de Catalunya la seva eficiència i agilitat per facilitar-me el manuscrit de la carta amb la balada de Francesc Bartrina.
[2] Das Wasser rauscht’, das Wasser schwoll, /Ein Fischer saß daran, /Sah nach dem Angel ruhevoll, /Kühl bis ans Herz hinan. /Und wie er sitzt und wie er lauscht, /Teilt sich die Flut empor: /Aus dem bewegten Wasser rauscht /Ein feuchtes Weib hervor. /Sie sang zu ihm, sie sprach zu ihm: /“Was lockst du meine Brut /Mit Menschenwitz und Menschenlist /Hinauf in Todesglut?” /Ach wüßtest du, wie’s Fischlein ist /So wohlig auf dem Grund, /Du stiegst herunter, wie du bist, /Und würdest erst gesund. /Labt sich die liebe Sonne nicht, /Der Mond sich nicht im Meer? /Kehrt wellenatmend ihr Gesicht /Nicht doppelt schöner her? /Lockt dich der tiefe Himmel nicht, /Das feuchtverklärte Blau? /Lockt dich dein eigen Angesicht /Nicht her in ew’gen Tau? /Das Wasser rauscht’, das Wasser schwoll, /Netzt’ ihm den nackten Fuß; /Sein Herz wuchs ihm so sehnsuchtsvoll /Wie bei der Liebsten Gruß. /Sie sprach zu ihm, sie sang zu ihm; /Da war’s um ihn geschehn; /Halb zog sie ihn, halb sank er hin /Und ward nicht mehr gesehn.