Xavier Amorós, primer valedor de Miquel Escudero

Una tarda de fa 52 anys, que inútilment intentaríem de precisar, Miquel Escudero i Xavier Amorós es van conèixer en persona a Las Américas, el gran magatzem de roba per peces de carrer de Llovera on el segon treballava i que havia estat fundat el 1911 pel seu pare amb dos altres socis. Amorós, llavors amb 48 anys fets, duia, com sempre, americana i corbata; Escudero, que en tenia 25, vestia més informalment. Amorós tenia notícies prèvies del Miquel a través de la relació professional amb sa mare, la senyora Pepita Clavaguera, modista i revenedora de teixits, clienta de l’establiment. Escudero, per la seva part, sabia la brama que corria sobre Amorós, segons la qual, enllà de la pinta de venedor cordial i elegant, era un poeta iconoclasta amb vel·leïtats esquerranoses.

Aviat Escudero hi va establir una franca amistat. Amorós era la segona persona que coneixia, després del rector de Salou i també poeta Ramon Muntanyola, amb competència poètica, i en aquest cas a l’altura intel·lectual s’hi afegia la modernitat i les bones relacions socials. Havia publicat Qui enganya, para el 1968, guanyador del prestigiós premi Carles Riba, i a redós seu pul·lulava tota la jovenalla amb pretensions literàries de la ciutat. És cert que la poesia d’Amorós no sintonitzava gens amb el discurs d’Escudero, però el seu caràcter afable el va atreure com un imant poderós.

Escudero li va ensenyar les darreres poesies que havia escrit, també iconoclastes, però divergents la poètica de l’un amb la de l’altre. Els versos escuderians eren abarrocats i acratosos, amarats alhora del pensament antiautoritari del maig del 68, d’un modernisme sui generis i d’una angoixa existencial i religiosa molt allunyada de l’ideari d’Amorós. A través seu, una de les poesies emblemàtiques d’Escudero, «Del romanç d’Elsa Wllisson», fou publicada a la Revista del Centro de Lectura de Reus el juny del 1972 amb la següent presentació sense signar, mesurada, una mica recelosa, escrita pel mateix Amorós, llavors director de la publicació:

Miquel Escudero va néixer a Reus, l’any 1945. És un home inquiet i apassionat i no gens adaptat a l’ambient on li toca viure. Els seus poemes reflecteixen tota la vehemència temperamental del seu autor.

La frondositat expressiva de Miquel Escudero està esmaltada d’una atractiva vivacitat verbal i d’una imatgeria no gens vulgar.

Era la primera poesia publicada d’adult per Escudero, d’ençà de les inserides al temps de l’institut en programes de festes escolars.

El 1974 guanyà per segon cop un premi literari a Vila-seca, i a Reus el Semanario Reus li va publicar l’elegia «En la mort de Mossèn Ramon [Muntanyola]», una de les poesies premiades al concurs. Llavors, afalagat i animat per Xavier Amorós, va intentar publicar-hi un full del seus, «Atura’m la tarda».

El Semanario Reus era servil amb el poder. El director, Carlos Giró, un fanàtic franquista, de seguida es malfià dels versos d’Escudero i només accedí a la pretensió amb la condició que el mateix Amorós li escrigués unes paraules d’encapçalament, a tall de pare carabassot. L’agost del 1974 aparegueren estampats el poema d’Escudero, «Atura’m la tarda», i la presentació d’Amorós, ara signada, que fora la següent:

Miquel Escudero va néixer a Reus l’any 1945. És un home inquiet i  apassionat al qual no li és gens fàcil adaptar-se a l’ambient que li toca viure. Els seus poemes reflecteixen, gairebé sempre, tota la vehemència temperamental del seu autor.

Quan Miquel Escudero intenta el poema que podríem denominar acadèmic, queda frenat el seu impuls per falta, em penso, d’una disciplinada tongada d’exercici. Però quan el poeta abandona aquesta mena d’intents i es lliura, sense que perdi mai l’esma, a la torrencial alenada lírica que li és peculiar, gairebé consubstancial, llavors afloren uns poemes («Del romanç d’Elsa Ellisson», «Atura’m la tarda», etc.) la frondositat expressiva dels quals, esmaltada d’una molt atractiva vivacitat verbal i d’una imatgeria sorprenent, resulta alguns cops, per a alguns lectors, entusiasmadora.

Cal convenir que va ser una presentació condensada i profunda, ampliació i reble de la de dos anys abans.

Aquell factòtum que acomboiava el Semanario era català i parlava sempre en català, tanmateix expressava l’ultradretanisme en forma d’autoodi anticatalà particularment llefiscós. Amorós el qualifica sovint d’amic-enemic, però el cas és que Escudero se’n sortí prou bé. Aprofitant que era un patriota local furibund, l’entabanà perquè al cap d’un any li publiqués a tota pàgina un «Esborrany Lírico-Històric sobre Castellvell», ja sense caldre presentació. Fingint ser obra d’un amic seu, entaforà a l’esborrany un sonet propi relatiu a la localitat glossada, i hi brindà amb el vers de Virgili que assevera: «Benaurat el qui tan sols ha conegut les divinitats rurals.» Sens dubte, una declaració de principis. Corria el novembre del 1975 i la portada d’aquell número  anunciava: «Grave dolencia del Caudillo».

Tot i haver obtingut diversos premis locals amb facilitat, Escudero sabia que les captures obtingudes en aquell escarransit món literari eren peces de caça menor. Potser, al capdavall, el guardó que li va atorgar un reconeixement significatiu va ser el premi Antoni Isern en la seva primera convocatòria, l’abril del 1977, a Alcover. El guanyà amb els Fulls del romanç d’Elsa Ellisson. El jurat —Jaume Vidal Alcover, Francesc Vallverdú i Xavier Amorós— era solvent i entre els organitzadors hi havia joves i entusiastes estudiants universitaris, impulsats per Joan Cavallé, que el consideraven positivament i li reconeixien una certa ascendència. Amorós, que havia forfollat perquè Escudero guanyés el premi, val a dir que merescut del tot, relata les circumstàncies en què el Miquel recollí la distinció:

Les darreres setmanes s’havia engreixat molt. Va pujar penosament les escales de l’escenari per culpa del pes excessiu i abans de dirigir-se al que li anava a donar el diploma i el sobre amb les pessetes va venir dret cap a mi per abraçar-me ostentosament, amb els braços enlaire. Jo, instintivament, em vaig fer enrere i com que era més baix, em va fer un petó a la closca, a la calba, davant de la sorpresa dels més pròxims.

Acabat l’acte, en començar a baixar els pocs graons, li va fallar el peu, caigué volant i va petar estès a terra. La concurrència exhalà un esglai tement la desgràcia, però el poeta s’alçà fet un gínjol i l’ensurt es dissipà. Quan era a punt d’abandonar el teatre, Escudero va distingir Maria Aurèlia Capmany i, segueix Amorós:

Volia besar la Maria Aurèlia, però la Maria Aurèlia estava més enretirada i només va poder allargar-li els dits. I el Miquel, en ple entusiasme, li anava dient:

—Deixi’m, senyora; deixi’m que li besi ni que sigui una ínfima part del seu cos.

Ho va dir sense adonar-se de la ironia proferida, atès el considerable embalum de l’escriptora. La Bab, la dona d’Escudero, va presenciar l’incident entre distant i somrient, en un segon terme.

Deu mesos després, amb 32 anys, Miquel Escudero moria. L’escàs reconeixement literari de què va gaudir en vida fou degut en bona part a aquestes gestions d’Amorós, com a primer valedor poètic i com a mestre de cerimònies, en l’espantadissa societat literària indígena d’aleshores.

---