Al poemari de Gabriel Ferrater Teoria dels cossos (1966), un dels tres que s’integrarien posteriorment a Les dones i els dies, hi ha tres epígrafs extrets de l’obra Algèbre (1946) del matemàtic francès Paul Dubreil (1904-1994), encapçalant cadascuna de les tres parts del llibre, etiquetades respectivament amb ubicacions geogràfiques, que estableixen, utilitzant la terminologia matemàtica, sengles relacions d’equivalència que l’autor va emprar per classificar els poemes segons la localització d’allò que hi és referit. Les etiquetes són les següents: A. Cadaqués; B. Londres, Colliure, Hamburg; C. Calafell, Hamburg. Amb els termes propis de la teoria de conjunts, constatem que la intersecció entre les dues darreres classes és no nul·la. El primer dels epígrafs inserits per Ferrater es refereix als conjunts numèrics (els nombres racionals, els reals i els complexos) que tenen l’estructura algebraica de cos, el segon descriu les dues operacions del cos commutatiu més petit (de només dos elements, un dels anomenats camps de Galois) i el tercer parla del procediment de construcció del cos de ruptura K’ d’un polinomi irreductible sobre K. Si convenim que Teoria dels cossos és un llibre que conté poemes eròtics i que al·ludeix a persones concretes, els cossos del títol serien cossos humans, cossos de carn i ossos, i si convenim també que el llibre practica un realisme basat en el fet que els poemes han de dir coses concretes (segons proclama el pròleg de J. M. Castellet), llavors els «cossos» es referirien a aquestes «coses» concretes; allunyades, per tant, d’un idealisme vaporós o simbòlic. En tot cas, la cita en clau matemàtica, o algebraica si es vol, no passaria de ser una aclucada d’ull per part de l’autor, una altra de les seves boutades, car no hi ha res, absolutament res, en els poemes que s’acosti, ni de lluny, al món algebraic. I, en efecte, constatem que en l’edició posterior d’aquests poemes a Les dones i els dies desaparegué qualsevol rastre d’aquests epígrafs. És possible que en el anys de màxim apogeu de l’estructuralisme, situat a la dècada dels seixanta, Ferrater s’hagués deixat temptar per exhibir una connexió entre aquest corrent de pensament i el que enunciava la seva poètica, mal que sigui a nivell estrictament nominal, al voltant de la paraula «cos» i del concepte d’estructura algebraica compartit formalment al camp semàntic del tal vocable.
Els interessos i la producció de Ferrater van ser diversos; tots ells han estat examinats i valorats de l’indret i del revés: comentarista d’art, crític literari, lingüista, traductor, poeta, gramàtic. En tots hi apunten la intel·ligència esmolada, la postura iconoclasta, la voluntat rupturista. És evident que l’afany d’originalitat, aconseguida sovint de manera brillant, era a l’arrel de la seva pretensió. «Vull subornar la joventut», declara sense embuts al vers 305 del «Poema inacabat». I el seu amic Gil de Biedma l’homenatjà així: «Trabajos / de seducción perdidos fue tu vida. // Y tus buenos poemas, añagazas / de fin de juerga, para retenernos.» Ramon Gomis ha investigat quin va ser el contacte de Ferrater amb l’estudi reglat de les matemàtiques i, en aquest cas, la conclusió és decebedora. Al documentat i rigorós llibre El Gabriel Ferrater de Reus (1998), conclou que el 1950, a 28 anys, pel que fa als estudis de matemàtiques a la Universitat de Barcelona el balanç acadèmic no podia ser més pobre:
En qualsevol cas portava tres anys i no havia aprovat gairebé res. Una realitat molt llunyana a la imatge que vol donar a Baltasar Porcel [en una entrevista posterior, publicada a Serra d’Or el 1972] quan, referint-se al seu pas per la Facultat de Ciències, diu: «No vaig fer més, aproximadament, que tres cursos» i més endavant [concreta que] «en àlgebra era francament bo i fins i tot, el primer curs seguia també el de doctorat.»
Gomis, a la p. 172 del seu llibre es demana: «Per què necessita explicar que ell era bo en matemàtiques? Potser volia justificar d’alguna manera el que pot semblar un fracàs acadèmic, però si fos així no en parlaria, ho deixaria estar o [ho] devaluaria.» El parer de Gomis, exposat en diverses conferències i que sens dubte ampliarà en la reedició del llibre dedicat a Ferrater que prepara, respon a la qüestió formulada:
Des del meu punt de vista forma part d’aquest desig que té Gabriel Ferrater de demostrar al públic que és intel·ligent, que està molt lluny de la vulgaritat dels mediocres. I certament no ho era i, per tant, no li calia explicar-ho. Si ho fa potser transmet aquella inseguretat, aquella necessitat d’afirmar-se que tenen aquells que procedeixen de llocs com Reus, i que quan arriben a la gran ciutat necessiten fer-se l’espai que creuen que els correspon.
A partir del 1950 Gabriel Ferrater ja no va viure a Reus. Aclareix Gomis:
Aquell any es va matricular de nou de les assignatures pendents de matemàtiques i tampoc no va aprovar res de res, ni a la convocatòria de juny ni a la de setembre. Deixava Reus, i mesos més tard abandonava els estudis a la Facultat de Ciències. Quatre anys més tard tornarà a la universitat i es matricularà de filologia.
Tot plegat, aquesta petita inseguretat il·lustra potser una cara d’allò que ha estat considerada com la por que s’enfrontà al genial poeta. L’escriptor reusenc Xavier Amorós, convilatà que fou tant de Gabriel Ferrater com del seu germà Joan Ferraté, bon coneixedor d’ambdós, va puntualitzar amb encert el 2012:
Em sembla que en pensar amb els Ferrater-Ferraté ―potser ho hauríem d’escriure així per la curiosa discrepància en la grafia del cognom― convindria oblidar les anècdotes i la mitificació barata del Gabriel i estudiar-los a fons. Crec que els estudiosos en sortirien beneficiats de fer-ho. Ells i tots plegats. (Obres Completes V, p. 596)
El que sí que és cert és que Gabriel Ferrater va tenir un contacte posterior, potser tangencial però alhora profund, amb les matemàtiques ran de la coneixença, la primavera de 1968, i de la posterior relació i col·laboració amb Eduard Bonet, llavors professor d’ESADE i del Centre d’Estudis de Matemàtica Aplicada. La col·laboració es va plasmar al llibre Espais de probabilitat finits, publicat conjuntament el desembre de 1969, on l’aportació de Ferrater se centrà en l’aspecte terminològic i en la redacció del capítol 0.1 introductori, «Indicacions de metodologia general», el qual aborda la relació de les teories matemàtiques amb la lingüística, a què es dedicava precisament Ferrater, i també la relació entre els llenguatges formals —com és el cas de la matemàtica o la cibernètica— i el llenguatge natural o usual. A propòsit de la teoria objectiva de la probabilitat, la que Bonet pretén exposar al llibre, Ferrater n’il·lustra el plantejament amb un bocí de la poesia pròpia «Literatura», aquella en què un calamar temptat per l’inefable «deia fe en el llenguatge».
Eduard Bonet va publicar el març de 2009 un llibre, Gabriel Ferrater i Robert Musil: entre les ciències i les lletres, al qual s’ha prestat escassa atenció en la celebració de l’actual Any Ferrater. Segons l’autor, el llibre volia manifestar «l’agraïment que sempre he sentit per l’amistat, la generositat intel·lectual i el mestratge que Gabriel Ferrater em va dispensar» i alhora «contribuir al coneixement de la personalitat de Gabriel Ferrater, posant sobre la taula alguns temes i aspectes que no s’han considerat gaire» (p. 18-19). Certament, el complex text de Bonet palesa l’enlluernament envers la figura intel·lectual de Ferrater i confessa que alguns amics li havien aconsellat «no mitificar la personalitat de Gabriel Ferrater i no confondre els lectors amb teories a les quals no va fer cap aportació» (p. 22). El matemàtic explica la seva participació a interessar Ferrater envers les estructures algebraiques, en concret «els cossos de Galois, que Gabriel Ferrater va fer servir, amb una intenció irònica, en el llibre de poemes Teoria dels cossos» (p. 26). Bonet ratifica l’ús de la paraula «cos» al títol com un «divertiment irònic» (p. 174) i justifica el fracàs acadèmic de Ferrater com a estudiant universitari de matemàtiques: «Va ser tota l’acumulació d’entrebancs i d’expectatives no satisfetes, juntament amb el seu caràcter, el que va portar Gabriel Ferrater a deixar la carrera de matemàtiques» (p. 337).
La conclusió de Bonet complementa, de fet, l’exposada per Gomis i per Amorós:
Crec que les raons del seu desig que reconeguessin la seva formació matemàtica no eren trivials i que giraven entorn de dos temes: volia expressar la importància que la mentalitat matemàtica tenia en la seva personalitat i en totes les seves obres, i volia indicar, enfront de les dues cultures [utilitzant la terminologia del famós assaig de C. P. Snow, publicat el 1959], un camí que transcorre ajuntant el món de les matemàtiques i el món de les arts i de les lletres (p. 342).