A pròposit d’un poemari de Montse Farrés

Farrés, Montse (2021): Tu que te m’allunyes. Alzira: Neopàtria, 70 p.

Montse Farrés va publicar el seu primer llibre de versos, el 2014, després d’una dilatada trajectòria vital; a contracorrents, doncs, d’aquelles jovencelles o d’aquells jovencells, èmuls de Rimbaud, per a qui la poesia va associada a la flamarada de l’adolescència. Aquell primer llibre de versos es titulava Converses amb ningú, i a la contraportada declarava: «Converses amb ningú parla de la solitud. La poeta sap que també és un preu a pagar per l’afany de llibertat. De tant en tant, apareix un estrany interlocutor. No li importa compartir metafòrica la seva derrota.» El prologuista de l’obra, l’eximi poeta Xavier Amorós i al seu torn mentor de la poeta, hi afirmava, a propòsit dels versos d’ella: «Són poemes intimistes, és cert, però aquesta no és una poesia hermètica ni esquiva. En la seva intimitat és oberta i generosa per la gran humanitat que lliga pensaments i sentiments.»

Els versos de la nostra poeta pretenen exposar retalls de vida. Ens adonem que la matèria primera amb què estan bastits procedeix tant de les quimeres i de l’experiència pròpia com de les lectures canibalitzades, que, tenint present la seva anterior dedicació laboral de modista, ha procurat cosir sense que s’hi vegin les costures, tot i algun nyap maldestre que se li ha retret. En fi, que qualsevol que sigui la procedència del material –sens dubte d’una font sensible– se’ns presenta més o menys articulat dintre les diverses composicions.

Estrenada com a poeta aquell ja remot 2014, pocs mesos després Montse Farrés –esdevinguda un petit asteroide al firmament poètic local– fou temptada per les propostes comercials de l’editorial Neopàtria i hi publicà un segon recull poètic, titulat Mentre la llum declina. El prologuista d’aquest segon llibre, Manuel Rivera –també poeta i que, al seu torn, havia estat l’editor del primer poemari de Montse Farrés–, assegurava: «Tot i que potser siguin discontinus en el temps, hi ha una relació temàtica i formal entre els dos llibres. Temàtica en el fet que són diàlegs interiors sobre la solitud, sensació o estat que tantes maneres pot revestir. Formal en què són poemes curts en vers lliure, de veu serena i amb ritme molt fluid i aeròbic.» L’autora tornava a aprofitar la contraportada del llibre per comentar la pròpia poesia, en aquest cas, a propòsit del combat entre la realitat existent i la realitat inexistent, de vegades definides per la circumstància de la llum a què al·ludeix el títol. Deia Montse Farrés: «Així com el rostre que veig al mirall cada matí va canviant, també ho faig internament: soc sempre la mateixa persona i alhora, soc moltes més, les del present i les que he anat deixant pel camí. Ara esdevinc jo mateixa.»

Han passat set anys i hem arribat on som ara. Recorregut un camí iniciàtic o un pelegrinatge de formació, Montse Farrés torna de forma circular al punt de partida. La solitud, o, dit a la seva manera, les «converses amb ningú», i el debat intern, l’autodebat, entre la realitat existent i la realitat inexistent –i, si ho volem dir altrament, el debat entre realitat i fantasia, aquest debat «mentre la llum declina»– tornen a situar-se a l’eix dels seus versos. I, com si aquests set anys no haguessin passat i encara fóssim ahir, ha tornat en aquest tercer llibre a l’editorial del segon dels seus llibres de poesia, a l’editorial Neopàtria d’Alzira. De fet, alguns dels versos que ara ens presenta es van gestar anys enrere.

Acabo de dir que Montse Farrés torna amb aquest nou poemari a la seva temàtica habitual, i aquesta afirmació exigeix una ràpida consideració: aquest tercer poemari segueix la temàtica anterior de Montse Farrés, cert, però no menys cert que hi inicia una via nova, i aquesta via nova és la via de l’erotisme. La poesia confeccionada a Reus no es prodiga en aquest sentit i, curiosament, se m’acut que són tot dones les conreadores del que, si se’m permet l’expressió, es podria qualificar de «poesia eròtica». Em limitaré a tres produccions recents: la primera és el llibre titulat Eròtica, que Marta Aubà va publicar el 2014. Era un llibre d’una carnalitat directa i primitiva, que s’anunciava amb un suggeridor eslògan: «Eròtica és un batec del cor, que es passeja, insinuant-se sense roba.» Com que no és aquest el viarany triat per Montse Farrés, m’aturaré aquí i passaré al segon dels llibres a què em referia. Es tracta de Gosadies, publicat per Carme Andrade el 2016. Gosadies és un llibre «per a paladars exquisits que es deixin desafiar», segons diu el lema del recull. La comentarista Lena Paüls assegurava referent a aquest segon llibre que «deixa que el lector s’adoni de la circumstància que no percep el jo narrador, que l’interpreti i conclogui pel seu compte el relat, l’invita a ser-ne còmplice necessari.» I arribem al tercer llibre de poesia eròtica, que és el de Montse Farrés.

El títol del llibre és Tu que te m’allunyes, de vagues reminiscències ferraterianes pel que fa a l’ús pronominal i que parafraseja un vers de Ma solitud, la cançó de Moustaki versionada per Marina Rossell. L’autora signa aquesta següent, brevíssima i impròpia, presentació del llibre, on afirma: «L’erotisme és animal de moltes cares. Sovint el mateix verb anomena desig, fusió, sentits o coneixença. Tant de bo qui em llegeixi es capbussi amb mi en la terbolesa de les paraules.» I l’editor aclareix a la contraportada que es tracta d’un llibre de «realisme intimista de temàtica amorosa, sensual, però també ens parla des d’un punt de vista personal de l’art de la creació literària i dels petits detalls de la relació imaginada amb l’ésser hipotèticament estimat.» Ras i curt, doncs, com en el plantejament de Carme Andrade, el plantejament de Montse Farrés ens fa còmplices d’una «relació imaginada» que ens transporta alhora a l’obscur objecte del desig sexual en forma de «gosadies», però que alhora ens proposa aquest «atreviment» en el marc de la creació literària, és a dir, fent que «l’ésser hipotèticament estimat», de què parla l’editor del llibre, sigui l’excusa per interpel·lar-se i interpel·lar-nos sobre el mateix fet de la creació literària. Acudint a Francisco de Quevedo, podríem rematar la qüestió citant els dos primers versos del sonet «Amante agradecido a las lisonjas mentirosas de un sueño», on, per disculpar-se, aclareix que el desig que l’arbora només ha estat un somni sense implicacions reals:

¡Ay, Floralba! soñé que te… ¿Dirélo?

Sí, pues que sueño fue: que te gozaba.

El llibre de què estem tractant, Tu que te m’allunyes, és adreçat, segons llegim a la dedicatòria: «Al meu amic, mestre, col·lega, company i confident.» Faríem bé de no escorcollar la identitat del, com he comentat abans que diu l’editor del recull, «ésser hipotèticament estimat», ja que, si de cas, pertany a la intimitat de l’autora. Però sabem també que aquest vel de discreció de vegades no és més que un esquer, intencionat o no, per posar el cuquet de la xafarderia a la boca de l’eventual persona interessada en el tema. De manera que no em queda més remei que considerar-lo «tema zanjat», en paraules d’aquell directiu del Barça, de nom Joan Gaspart, que fins abans d’ahir ostentava el títol de pitjor president de l’entitat futbolística.

Som, al capdavall, davant d’un recull de poesies on la poeta Montse Farrés parla a una persona –recordem-ho: «amic, mestre, col·lega, company i confident»– que assoleix davant seu la categoria de Venerable. És dipositària, aquesta persona, més que del desig físic, de l’agraïment, de l’admiració intel·lectual i del respecte propis d’aquells llegendaris savis orientals davant dels quals no queda més que empetitir-se fins a quedar reduït a una «petita llagosta de camp». Si de cas, el Mestre seria l’inductor, per un procés vicari, de l’erotisme de la poeta, però en cap cas receptor efectiu del seu afecte eròtic. Aquest ésser Venerable ―Ésser Superior, si em fos permès una vegada més recórrer a un suat símil futbolístic― és l’Absolut per la nostra poeta i, d’aquí que s’hi arrapi com qui va a la font de la saviesa. He estat rumiant quines altres parelles d’alumna i mestre s’haurien assemblat a la que exhibeix Tu que te m’allunyes i, la veritat, m’és difícil de trobar-les. Potser en serien una vaga referència els duets formats per Rosa Leveroni i Carles Riba o per Maria Kedama i Jorge Luis Borges, però la comparació no s’hi acosta gaire. Les comparacions sempre són odioses. Doncs, això mateix.

Resulta, per postres, que aquest apropament devocional acaba sent carregós pel Mestre Venerable, potser quan la, diguem, alumna exigeix que la devoció incondicional sigui corresposta d’una manera parella. El Mestre viu a les alçades, repartint els beneficis de la seva diplomàcia excelsa i envoltat de la plèiade de deixebles femenins i masculins, i no vol que cap persona pervinguda faci trontollar el seu personal món d’equilibris i relacions socials. De manera que no li queda més remei que alçar un mur de distància entre tots dos, ella i ell, i és llavors quan la poeta sent que la relació s’esquinça, que ell se li allunya. És aquest procés, si no m’erro, el que dona títol al recull poètic. La gràcia i l’atreviment ―o «gosadia»― de Montse Farrés és que ha convertit aquesta mena de desavinença en uns poemes que, com diu l’editor del llibre, creen o evoquen «atmosferes que embolcallen sentiments i emocions, i ho fa amb una gran senzillesa i amb una precisió notable. [El llibre, així compost] Té una lectura àgil, agradable, de bona redacció, lèxic ric, agradable, però que defuig els mots complicats i difícils que fan ensopegar els lectors.»

He comentat també que la poesia actua, i ha actuat en aquest cas, com a font d’autoconeixement a propòsit de la relació eròtica, encara que sigui proposada com a mer exercici literari. L’amable/a lector/a ja haurà endevinat a hores d’ara que darrere aquesta particular relació, entre l’alumna ja madura i el mestre savi i ancià, batega allò que en termes psicoanalítics anomenaríem el complex d’Electra. O, dit en termes més planers, una mena d’enyor o nostàlgia per la figura del «pare absent», navegant per mars de vegades llunyans. Darrere la solitud «existencial» –no pas personal, vull que se m’entengui– de la poeta, darrere la seva confrontació entre la realitat existent i la fantasia inabarcable, el plantejament «eròtic» de Tu que te m’allunyes és el viarany escollit per manifestar la seva angoixa vital i, per dir-ho pomposament, la seva particular, i tal volta impúdica, recerca del Jo i de l’Absolut.

Que, fet i fet, és el que persegueix la poesia, mal que sigui amb paraules manllevades.