Recepció crítica de Gabriel Ferrater en els textos de Xavier Amorós

 |   |  Twitter

Com és sabut, Gabriel Ferrater i Xavier Amorós van néixer a Reus. El primer, el 20 de maig del 1922; el segon, el 7 d’abril del 1923. Es duien, doncs, gairebé un any, i en l’àmbit escolar això volia dir un curs de diferència. Sovint, Amorós explica que aquesta petita diferència va fer que no coincidissin a les aules, tot i compartir els mateixos recintes escolars, primer als padres del col·legi de San Pedro Apóstol i després a l’institut local. De fet, tots dos procedien de la burgesia comercial reusenca, més gran i arrelada en el cas de Ferrater, més petita i incipient en el cas d’Amorós.

Ara, no eren de la mateixa colla i el contacte durant l’etapa escolar fins al 1936 fou només circumstancial. Amorós hi al·ludeix en una distant tercera persona: «Els companys de curs estimaven el Gabriel de debò. Ell, d’un bon gust que ho abastava tot, tenia una marcada preferència pels que li resultaven més divertits.»[i] No cal filar gaire prim per entendre que Amorós no participava d’aquesta marcada preferència. Moltíssims anys després, el 1997, entrevistat per Ramon Gomis, recordava un episodi dels anys de l’institut: «Durant el curs 1935-36, quan feia segons de batxillerat, [Ferrater] va demanar al senyor Planella que li deixés fer els apunts en català. Això va causar admiració i sorpresa no tan sols al seu curs sinó a l’institut sencer.»[ii] Però Amorós sempre va insistir en la superficialitat de la relació amb Ferrater: «Sempre he protestat ―dèbilment― que m’atribuïssin una gran amistat amb el Gabriel. Jo de qui era amic i company era del seu germà Joan, dos anys més jove que ell i un any més jove que jo.»[iii]

Els germans Ferraté-Ferrater al voltant del 1950

L’escàs tracte directe entre Amorós i Ferrater s’estronca ran del cop d’estat del 36, amb la separació física. Avançada la guerra, el segon es trasllada amb la família, primer al Picarany, prop d’Almoster, després a Barcelona, i el 38 a Bordeus. Entre el retorn del Gabriel a Reus, el 42, i quan s’instal·la a Barcelona, el 48, per començar a estudiar Exactes, van tenir alguns contactes, podríem dir, de joves. Foren esporàdics i gens relacionats amb la vida de xerinola i gresca que dugué aquests anys Ferrater a Reus. Amorós ho evocava així el 2012: «Jo, per cert, no tenia cap interès de veure ni parlar amb el Gabriel.»[iv] D’ençà del 1950 Ferrater ja no va viure a Reus i només tornava alguns dies al Picarany. Després del 52 ja no hi va tornar més. De vegades, la relació personal Amorós-Ferrater passava pel Centre de Lectura, en d’altres per l’amistat d’Amorós amb Joan Ferraté, el germà de Gabriel. Tot plegat, poca cosa encara que significativa.

Al lliurament de memòries publicat el 2002, Amorós explicava que a Ferrater, d’una forma distant, «se li coneixia, de sempre, el seu interès d’alt nivell pel gènere poètic», però que:

[…] de versos, directament, [només] li n’havia sentit parlar, d’una forma una mica estranya. Ens vam trobar al Centre de Lectura, un matí de festa, quan ja no vivia aquí [a Reus]. Era sol a la sala de converses i semblava avorrit. Hi vaig entrar també sol; jo duia un llibre de Maragall. Me’l va agafar, el va fullejar i em va parlar del tema «L’ametller»; no d’«Els ametllers», sinó de «L’ametller», únic. Em va parlar del poema amb tanta riquesa que em va deixar enlluernat, bocabadat. No se m’havia acudit, ni remotament, que aquell poema, ni cap altre d’aquelles dimensions, pogués donar tant de si. Amb mi no hi havia perdut mai el temps, parlant de poesia. A fi de comptes, fins feia pocs anys (la idea li va durar) em seguia considerant «un dels mocosos que feien el curs del meu germà Joan, encara que els meus mocadors, en aquells moments, ja havien superat la trentena».[v]

Una vegada, a finals dels anys quaranta, que Amorós va anar al Picarany a visitar Joan Ferraté, convalescent d’una tuberculosi, va descobrir per casualitat un dels quadres de soques de pins que el Gabriel pintava, en una manera que recorda Cézanne i Joaquim Sunyer. El Joan li va explicar que son germà pintava «perquè vol saber com solucionen els problemes els pintors i no res més». La descoberta no li va interessar gens i, en evocar-la, més de mig segle després, encara afegia: «El mèrit (?) que em concedeix haver vist una d’aquestes pintures a mig fer l’utilitzo per dir que el valor pictòric d’aquests quadres està per calibrar i per demostrar.» Decididament, la valoració d’Amorós ―hàbil a administrar la murrieria― sobre la capacitat criticoartística de Ferrater dista de ser entusiasta: «El Gabriel Ferrater va fer de crític d’art amb el que a mi em sembla fortuna i originalitat, encara que no sé què en pensen els entesos.»[vi]

Un dels quadres de pins pintats per Gabriel Ferrater

Malgrat que Amorós «no és que tingués cap afecte personal pel Gabriel» perquè «el trobava cregut, mort de ganes d’épater le bourgeois, de deixar la gent badant»; assegura que en arribar a Reus el primer poemari de Ferrater, Da nuces pueris, el maig de 1960, «vaig llegir el llibre de seguida i, immediatament, em va fer seu: em va seduir del tot. Quins versos! [… ] Aquella profunditat ―els detalls de la qual no acabava d’entendre, però que em semblava intuir sense acabar de formular-la― em produïa una mena vertigen», tot i fer constar la indiferència, o més aviat el rebuig, amb què els versos de Ferrater, considerats procaços, foren rebuts per l’establishment reusenc.[vii] Amorós reconeixia que «des d’aquell primer dia se’l considera un poeta genial», tot i que no li va dedicar, fora de les molt aconseguides siluetes biogràfiques, cap aproximació literària a fons ―com ha fet, en canvi, amb alguns versaires minúsculs―, de ben segur per la dificultat descrita de comprensió textual i per aquella petita antipatia personal que arrossegava, sumada a les «falsedats i exageracions que no cal repassar», amb què Ferrater adornava de vegades la seva imatge i que Amorós titllava vagament d’hipòcrites: «Aquests maquillatges no fan cap favor a la memòria del Gabriel, com tampoc en fan les exageracions. Considerat sincer i directe i que jutja el pudor com un defecte literari capital, no s’entenen les seves mentides per millorar la imatge davant del suport públic que buscava».[viii]

Només en dues ocasions Amorós i Ferrater és van acostar en públic per motius literaris, i les dues foren del tot singulars. A la recent biografia de Ferrater, escrita per Jordi Amat, em sembla que el nom d’Amorós no hi apareix. Tampoc no figura mai esmentat als escrits del Gabriel. A la inversa, sí: Amorós es refereix in extenso a aquestes dues, diguem-ne, aproximacions. La primera se situa en publicar Ferrater Menja’t una cama i Amorós Guardeu-me la paraula, el mateix 1962, ocupant respectivament els números 7 i 8 de la col·lecció Signe, que editava Joaquim Horta a Barcelona i que dirigia Joaquim Molas. Eren el segon i el primer llibre de poesia publicats per cadascun dels autors, i encara que s’inscriuen a la poesia que, per contraposició als corrents dominants aleshores, podem anomenar «realista» eren d’un realisme que ara, passats 60 anys, veiem ben diferent en un cas i en l’altre: el de Ferrater era el realisme de l’expressió personal, mentre que el d’Amorós era el realisme del compromís social, o, com va ser anomenat al seu moment, històric. Però diria que Amorós no va dir ni piu sobre Menja’t una cama, mentre que a propòsit de la mort de Ferrater puntualitzava el següent sobre el tercer i darrer poemari del seu col·lega: «No entenc el “Poema inacabat”, tot i el gran nombre de referències que tenen a veure amb Reus. Però també m’interessa més el personatge; el personatge, amb el temps, el pots anar rumiant i filtrant.»[ix]

La segona aproximació es va produir el 25 d’abril del 1970 al I Festival Popular de Poesia Catalana, al Price de Barcelona, on llegiren un poema tant Amorós com Ferrater. En aquest cas, Amorós va escriure poc sobre ell mateix i, en canvi, s’esplaià parlant del Gabriel: «Gabriel Ferrater […] volia endur-se el públic.[…]. Sempre li havia agradat tenir una mena o altra de públic: dos companys que l’escolten en una barra de bar o quatre que ho fan en acabar la classe, o les noies del supermercat on anava a comprar a Sant Cugat.» I, tot i que declara que d’entre tots els poetes participants l’impressionaven sobretot Espriu i Ferrater, retreu al Gabriel la manera com va recitar el seu poema:

El va recitar amb una fúria que el feu posar al límit de les seves possibilitats vocals. I va escollir el poema adequat per a aquell moment; el poema que sonava adequat encara que el que deia no tenia res a veure a com sonava. El poema era la «Cançó del Gosar Poder». Algú m’havia assegurat que el text del poema era una mena d’exercici lingüístic o, almenys, que no tenia res a veure amb cap atac al règim. Però llegit d’aquella manera tan agressiva com ho va fer el Gabriel […] el poema semblava un descarat desafiament al règim, com si els plantés cara, com si digués al poder que gosés, que s’atrevís: «Gosa, poder», com si efectivament el desafiés. Mentre vociferava el poema, el públic del Price, altre cop, enfollia aplaudint i en acabar semblava l’ensulsiada del Price.

Val a dir, que el mateix Amorós a les seves memòries, reconeix haver utilitzat la mateixa argúcia en un cas semblant,[x] però aquí no li va agradar que l’utilitzés Ferrater.

Gabriel Ferrater llegint la «Cançó del Gosar Poder» al Price

En valorar Ferrater, Amorós coincideix fil per randa amb el que n’escrigué Ramon Gomis el 1998 i la coincidència no fa sinó trair el que, de ben segur, havien establert en múltiples converses. Argumentava Gomis:

Gabriel Ferrater era un personatge brillant, que sabia lluir les seves qualitats, que tenia veu pròpia i que la manifestava sense embús, i que fins i tot intentava imposar-la. Això els sorprenia, com també la manera d’utilitzar coneixements parcials i esbiaixats per enlluernar-los. Aquest fenomen és comú en persones que intenten seduir l’auditori. Adquireixen un coneixement profund d’un petit espai i repeteixen unes adquisicions establertes a partit d’una bibliografia de difícil accés o poc coneguda per l’auditori.[xi]

Així, el Gabriel va aconseguir astorar Amorós al moment de l’anècdota exposada abans, referida a la poesia «L’ametller», que seguint l’explicació amorosiana és aquesta:

A mig aire de la serra

veig un ametller florit.

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia

entre el sol, núvols i vents…

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l’alegria.[xii]

Al seu moment, Amorós es meravellà dels comentaris del Gabriel prenent-los per una sobtada intuïció genial, però ara sabem que abans havia meditat amb detall les qüestions de què li parlà. Per exemple, el 1953 Ferrater havia estudiat, a l’article «El núcleo de Maragall», l’embranzida imaginativa i la incertesa artística del poeta de la paraula viva, i concloïa: «La honestidad imaginativa de Maragall se contrapone a una extraordinària inmoralidad verbal; se le contrapone y a veces se le impone, pero sólo a veces, y muy pocas.»[xiii]

Pel que fa a l’ideari poètic, Amorós i Ferrater coincideixen a perseguir la claredat en l’expressió i a declarar-se antiromàntics, però els crítics detecten que en el cas de Ferrater l’antiromanticisme ho és més en la forma expressiva que no pas en el fons del que expressa, i que fins i tot alguns dels topos utilitzats per ell s’inclouen a la sensibilitat romàntica.[xiv] Amorós, el 2012, abona aquest parer: «Sempre vaig pensar que el Gabriel Ferrater era un sentimental no descobert i per dissimular el que ell considerava una debilitat feia burla dels sentimentalismes amb tant de sarcasme com li era possible.»[xv] L’adjectiu sentimental ha estat, de totes maneres, objecte d’un estira-i-arronsa per part d’Amorós, atès que l’afirmació contradeia, bé que a posteriori, el que quinze anys abans havia escrit en una carta adreçada a Ramon Gomis: «Mai [no havia manifestat] que [el Gabriel] era un noi molt sentimental, que això fa riure; té un altre significat que no lliga en absolut amb el Biel [Ferrater].»[xvi]

La pirotècnia ferrateriana, segons el seu darrer biògraf: «Són rastres que es difuminen d’una intel·ligència superior. No li importa que no es vegin. No és que vagi a contracorrent. […] Va absolutament per lliure i per això només pot ser un outsider, una ment prodigiosa que no li ha permès construir-se una vida d’adult convencional.»[xvii] Comptat i debatut, Amorós proclama:

Em sembla que en pensar amb els Ferrater-Ferraté ―potser ho hauríem d’escriure així per la curiosa discrepància en la grafia del cognom― convindria oblidar les anècdotes i la mitificació barata del Gabriel i estudiar-los a fons. Crec que els estudiosos en sortirien beneficiats de fer-ho. Ells i tots plegats.[xviii]

Cal convenir, observant el culte que de vegades es munta entorn de la seva memòria, que com a vaticini la proposta dista de seguir-se al peu de la lletra. Ni tan sols pel mateix Amorós, procliu sense remei a l’anècdota!


[i] AMORÓS, Xavier: «El Gabriel Ferrater de Reus». Serra d’Or, núm. 153 (juny 1972), p. 15.

[ii] GOMIS, Ramon: El Gabriel Ferrater de Reus. Barcelona: Proa, 1998, p. 93.

[iii] AMORÓS: Obra completa, volum V. Reus: Ajuntament, 2017, p. 590. A partir d’ara cito l’Obra completa editada per l’Ajuntament de Reus amb les inicials OC.

[iv] DIVERSOS AUTORS: Seminari Gabriel Ferrater. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 2012, p. 51.

[v] AMORÓS: OC IV, 2010, p. 468.

[vi] AMORÓS: OC V, p. 590-591.

[vii] AMORÓS: OC IV,  p. 469-470.

[viii] AMORÓS: OC V, p. 593-594.

[ix] AMORÓS: OC IV, p. 1024-1025.

[x] AMORÓS, op. cit., p. 547.

[xi] GOMIS, op. cit., p. 158-159.

[xii] MARAGALL, Joan: Poesia completa. Barcelona: Empúries, 1986, p. 97-98.

[xiii] FERRATER, Gabriel: Sobre literatura. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 97.

[xiv] PERPINYÀ, Núria: «La inestable modernitat de Gabriel Ferrater». Veus baixes, núm. 0 (maig 2012), p.   211.

[xv] DIVERSOS AUTORS, op. cit., p. 56.

[xvi] GOMIS, op. cit., p. 67.

[xvii] AMAT, Jordi: Vèncer la por. Barcelona: Edicions 62, 2022, p. 323.

[xviii] AMORÓS, OC V, p. 596.