Ramon Marcer Ollé al Centre de Lectura, on va tenir lloc l'entrevista

Ramon Marcer Ollé: «La mare va ser mestra fins a l’últim dia»

 |   |  Twitter

Som 30 de desembre, encarem el final d’any. I els anys sempre deixen enrere moltes coses. I Nadal ajunta les famílies, però algunes han deixat enrere la vida d’algun membre i sempre es fa tot més pesat, més feixuc, sobretot en el primer Nadal; aquest, evidentment, és el cas de la família de l’Àngels Ollé. Per tant, en primer lloc, disculpes a la família i, en especial, al Ramon Marcer que és qui ens acull al mateix Centre de Lectura, perquè sé que tot és molt recent i que no és fàcil parlar-ne, i menys encara enmig d’aquestes festes. Però a part de l’Àngels que es projectava amb força cap enfora, volem saber com era l’Àngels portes endins, en el clos familiar. Gràcies per deixar-nos-hi entrar.

-Com era l’Àngels mare? Com vivíeu la seva excepcionalitat?

Va ser una mare fantàstica. Tinc uns records d’infantesa increïbles: els estius al Mas Sant Joan –al camí de Pedra Estela– eren idíl·lics; d’estar amb ella, de jugar amb ella, d’escoltar contes… De fet, hi passo de tant en tant a mirar-me’l. Em sento afortunat. Què t’he de dir! És la mare d’un, que és la millor del món, com acostuma a passar. Jo soc el seu fill i, per tant, era només la mare, senzillament… gairebé res! Però només això. Tota la resta ho hem viscut de manera absolutament natural. Publicar llibres era, només, una part de la seva feina.

-Extenia allò que aplicava a la docència entre vosaltres, els seus fills, en la manera d’educar-vos i d’encarar el dia a dia?

Sí. Casa era una segona escola. Què fèiem a casa? Jo m’imagino que a casa fèiem el mateix que feien els altres nens a casa, no era conscient de viure una cosa diferent. Ens feia estimar la lectura i ens explicava contes, és clar; i ens dedicava les hores que tenia, si. Però feia el que pertoca a una mare, jo no hi veia res d’excepcional perquè era la quotidianitat. Mai va fer res pensant en un reconeixement futur. A més, era tot molt natural. No hi havia llibres, doncs els feia. És com qui fa una barra de pa, perquè és forner; es vivia amb una normalitat absoluta. Venia el Pere Prats a casa, ens ensenyava els dibuixos, era fantàstic; un dia bonic, divertit, grans records. Recordo mirar els dibuixos al sofà del menjador al costat de l’artista. Ho vam fer moltes vegades; però a mi em semblava que jo gaudia d’això i un altre nen gaudia d’alguna altra cosa amb la seva mare.

-Quan t’adones tu, en concret, que la teva mare és un personatge públic i que trepitja per la vida amb una força més punyent que en altres casos de mares i pares?

Tot era normal. T’adones que la seva feina és important en la mesura que creixes, però tampoc no massa. T’adones que és una persona estimada, això sí. Ho veus. I penses que maco, que bonic. En relació amb la trascendència de la seva feina en concret, jo només soc un fill, i ni tan sols soc mestre, només soc advocat. Per tant, això ho han de dir els que hi entenguin, si la seva aportació va ser important o no. És que, a més, ella no tenia cap mena de neguit de transcendir o de deixar de petjada de cap tipus. No ens ensenyava un conte acabat de publicar dient: «Mira, què he fet!», no; en gaudíem, però això era tot.

-Us explicava els projectes que tenia?

Sempre: «Tinc un conte al cap. Estic parlant amb el Pere Prats –o amb qui fos– sobre una nova col·lecció. Tinc una sèrie d’idees…he aprlat amb l’editorial, etc.» Per exemple, un viatge al Marroc. I: «Mira, farem un llibre sobre nens d’altres països.» Això era abans que hi hagués immigració aquí. I t’ho explicava: «Es veia venir. Havíem de fer alguna cosa.» O un llibre sobre el Gaudí perquè tenim un mas a Riudoms a tocar del Mas de la Calderera i en va tenir la idea. Li va semblar que era interessant perquè hi havia poca cosa editada.

-I els contes? Alguns contes, de fet, els va fer pensant en vosaltres. Què us en deia?

N’hi ha de dedicats, de fet. És ara que t’emociones quan hi ha un conte en què hi ha un nen que es diu Ramon. Tot i que, ella, en el seu moment ja m’ho havia dit: «Mira, hi ha un nen que es diu Ramon com tu.»

-Tu arribaves a l’escola i ho explicaves, que la teva mare havia escrit un conte?

No, mai. Ella feia aquesta feina, com algú altre en fa una altre. Ens van educar així. Érem molt discrets. Era la seva vida, era la seva passió i era la seva feina. I ja està. Li agradava escriure contes i que els hi publiquessin. Però no era conscient del que estava fent. D’aquests llibres, n’hi ha que tenen més de 40 anys i que encara es venen! En cap cas, però, es van fer amb voluntat de deixar petjada com a Àngels Ollé, sinó, en tot cas, amb voluntat de millorar i de servir el país i de fer escoles millors. Era com qui és metge i vol curar, sense més pretensions.

-El 2001 vau haver d’afrontar la mort del pare.

Ja tots vivíem fora de casa. En tot cas, el record que tinc de la mort del meu pare és que no vam viure massa la malaltia, ens ho va estalviar molt, tot i que érem grans. La de la meva mare l’hem viscut de ple. La mort del pare va ser una mort molt digna. I em va sorprendre la fortalesa de la mare, durant i després. Una dona, mare, supervivent. És clar, les dones! I va ser capç d’engrescar-se i de tenir projectes. No la vaig veure mai enfonsada. Segur que hi va estar, però no tinc un record de veure-la trista. Ens va estalviar moltes coses de la malaltia del pare i va tenir clar que havia de tirar endavant i havia de seguir lluitant. Li va dedicar un llibre; al llibre del Gaudí hi ha un menció a ell i a algun altre. Era una dona molt forta. Però jo crec que totes les dones d’aquest país, en general, són molt fortes. La meva mare era una dona creient i segur que la seva fe la va ajudar. La seva pròpia mort també la va viure d’una manera normal, reposada i tranquil·la.

-Ella destacava per la seva vitalitat.

Era una dona vitalment optimista, que creia amb la vida. I tant. I, per tant, amb la capacitat de fer, de lluitar, d’intentar-ho, un i altre vegada i de tirar endavant, és clar. Però jo crec que té a veure amb una generació de gent especialment valenta, amb les idees clares i molt conseqüents. Tinc aquesta sensació. Una escola, per exemple, no es fa sola. Trobo que va formar part d’una generació de gent extraodrinària, que s’estimava molt el país i que feien les coses perquè calia fer-les, sense esperar res a canvi.

-La recordo l’1 d’Octubre a l’escola Prat de la Riba quan, com a tot arreu, de sobte corria la brama: «Que venen! Que venen!» I ella feia apartar la gent dient: «Doncs, deixeu-me passar, que em poso al davant!» La seva determinació, tan petita com era, esborronava; perquè les imatges ja circulaven i sabies, i ella sabia, que si realment venien no s’estalvaria les garrotades. 

Era així. A les reunions i quan es feia alguna cosa era valenta. Però jo crec que a part de ser valenta i estimar el país, té alguna cosa a veure amb la generació de la que va formar part. És una generació per admirar en general i de la que aprendre moltes lliçons, segur. El dubte és si estem a l’alçada, tinc més fe amb la generació següent que amb la nostra. Ella deia que no hi ha res fàcil: «Mai res ha sigut fàcil i, per tant, ens en sortirem. Tampoc ho era fa dos-cents anys, de fàcil.» Un cop més la fe. Ens han deixat el llistó molt alt, aquesta generació. És una gent que ha fet tant per aquest país, que ara no sé si fem prou!

-I d’on treia el temps, l’Àngels, per estar amb els fills amb tanta dedicació per a la docència?

Ser mestra ajuda a arribar a tot: has de ser mestra. De fet, va ser mestra fins a l’últim dia. Va ser mestra sobretot, i per ser mestra va fer el que va fer: no hi havia escola, doncs calia fer-la; no hi havia llibres, doncs va fer llibres. Però de totes maneres els germans anàvem a l’escola Mowgli. Estàvem junts tot el dia, en la distància, però a la mateixa escola. Els estius, tot i que anava a fer cursos, els recordo com les moments que estàvem més junts; hi passàvem més hores, tant amb la mare com amb el pare. I durant el curs, la teníem allí, a l’escola. Però no tinc el record que no hi fos o que hi fos poc, en cap cas. Sempre estava present, no ho sé com. De fet, fèiem el mateix horari. Anàvem a l’escola i tornàvem junts. No tinc el record que no hi fos, en cap cas.

-Ja apartada del món de la docència, devia estar jubilada, el 2013 va liderar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir a Reus i el 2018 fou fundadora del col·lectiu Avis i Àvies de Reus, que tant ha marcat altres municipis i la lluita de solidaritat amb els presos polítics. Sembla que no podia parar de combatre, de postular-se en contra de les injustícies. Potser per això s’havia casat amb un advocat.

Era una dona que no parava. Però sempre va ser així, de no parar, de no estar-se quieta. Amunt i avall. A casa no s’hi va estar mai. Viatjava i anava a escoles, tot i estar jubilada de feia anys, seguia escrivint contes. Era una dona intel·lectualment neguitosa, és clar, que sempre havia de fer alguna cosa, hi havia molta feina per fer. Però un cop més, tant amb el Pacte Nacional com amb els Avis i Àvies són coses no buscades. Un dia va dir: «Hem de fer alguna cosa. Pobre Junqueras, pobra Forcadell, pobra Dolors Bassa… a la presó!!!» Va ser així. Es va fer perquè s’havia de fer i va anar bé, però no va ser una cosa pensada, no. Va ser: «Hem de protestar, perquè la situació és injusta.» I, amb la Carme van decidir fer-ho, protestar. Un ha de protestar si no hi està d’acord; si et segueixen o no et segueixen ja és una altra cosa. Ella no es podia estar a casa sabent que hi havia gent que estava injustament tancada a la presó. Ja està. Sense més. El primer dia van sortir tres, crec, després va córrer la veu. El mèrit és fer el que un creu que ha de fer. Com tot el que s’ha fet sempre en aquest país.

-No li agradava ser protagonista?

No li agradava, però no sabia dir que no. Si li demanaven alguna cosa ella ho acceptava, però no li agradava especialment això. Sovint deia: «Ara ja he dit que sí, i…» Això li vaig sentir dir tantes vegades que al final ja no li feia cas. Malgrat la imatge que oferia, no gaudia especialment quan feia coses públiques. Era una dona discreta. «I com els dic que no? Com puc dir que no al país?» Doncs ho has de fer. La satisfacció de lluitar pel país hi era. Jo crec que se’n sortia prou bé, però més aviat la incomodava. Recordo: «Ara he de preparar això perquè he dit que sí…» «Vinga, mare, que segur que et sortirà bé.» I, efectivament, hi anava i ho feia bé, però hi havia un patiment.

-Com us va marcar a vosaltres? Perquè aquella vitalitat es contagiava. Quin tipus de ciutadans sou ara?

Tant el pare com la mare ens han marcat en el sentit que tots quatre germans estimem el país, per convicció i per formació. Se’ns ha quedat i intentem traslladar l’estima pel país als seus nets; la lluita i no defallir, tenir sentit crític.

-Qui segueix la professió de la mare, si es pot dir així?

L’Àngels és mestra a un institut. I també ha publicat dos llibres sobre teatre, un taller sobre musicals. Però no hi ha ningú que es dediqui a escriure, no pas de manera pública… Jo crec que seran els que venen darrere. Sol saltar això.

-I com a pares, com sou?

Doncs suposo que explicar contes, la lectura, l’estima i la inquitetud pel país, el Sagarra i el Papasseit (ara que som Nadal), tenir opinió pròpia, què sé jo, faig el que puc… I assegurar-me, això sí, que anessin a la millor escola: la Mowgli. Explico contes als meus fills, també de l’àvia, és clar.

-I ella com a àvia, com era?

No era una àvia típica. Els explicava moltes coses, volia que sabessin. Tenia la necessitat d’explicar coses als meus fills sobre el país, la llengua, de Reus…; que sapiguessin, que llegissin. Però no era una àvia de fer pastissos, diria que no en va fer cap mai. Era d’«Anem», més que de quedar-se a casa. Havien fet algun viatge, l’àvia i els nens. I es dedicava a ensenyar-los coses: «Aquí hi ha això. Aquí hi ha allò.» No va deixar mai d’ensenyar: les tradicions, el tió, el pessebre, els reis… En això, hi tenia un especial interès; perquè fèiem cada cosa i què significava. Per sobre de tota la resta doncs, era mestra. I, per tant, com a àvia va ser mestra, també. Sempre explicant coses als nens. I els nens se’n recorden molt de l’àvia. Perquè era una àvia que no callava. Sempre tenia coses per explicar.

-L’Ajuntament va decidir concedir-li la Medalla de la Ciutat Com en va rebre la informació?

Ella patia: «No podré arribar i em sap greu. Si pogués arribar, però, ves ara quin problema els representaré.» Va ser l’alcalde qui li va comunicar i, és clar, es va emocionar.

-I se li ha de dedicar la plaça de davant l’escola Mowgli?

Una gran idea, per la ubicació; no se m’acut un lloc millor. Quan ens en vam assabentar, en l’acte a la biblioteca Xavier Amorós, ens vam emocionar molt. Ens va semblar que era una idea fantàstica; no nomes el fet en si, si no èr la ubicació: davant l’esola que tant va estimar i per la que tant va lluitar. És el millor lloc que podia tenir. Li hauria fet una mica de vergonya, a ella, segur; però li hauria encantat.

-Ara ens queda el seu llegat.

Però jo enyoro la  mare, no l’escriptora, ni la directora, ni la mestra. El llegat que ens ha deixat… Jo m’he quedat sense mare, per a mi el llegat és tot allò que ens va ensenyar a mi i a les meves germanes A l’exposició que en van fer, vaig pensar que déu-n’hi-do de tot el que havia fet, són molts llibres. Quina feinada! No voldria deixar d’agrair tantes mostres d’estima a la figura de la nostra mare, i, especialment a totes aquelles persones que la van ajudar en tot allò que va fer al llarg de la seva vida, sense elles, segur que el seu llegat no seria el que és, i a les que hi van ser fins a l’últim alè, elles ja saben qui són.

-Moltes gràcies per, malgrat la ferida oberta encara, apropar-nos-la d’una manera tan íntima.