Estimadíssima Àngels, em demanen d’escriure alguna cosa, alguns records de tu.
No ho faré sobre la teva vida professional-vocacional. Ho han fet i ho faran persones molt més autoritzades que jo, però sí que m’agradaria parlar de l’Àngels amiga i familiar.
El nostre primer contacte va ser el 1955 a la Universitat de Barcelona. Al curs, érem molts alumnes, o a mi m’ho semblava: un gran percentatge de noies, bastantes monges i un grup de nois. I tu i jo, per alguna raó, vam connectar aviat i vaig tenir la sort de conèixer la teva família, en especial els teus pares, als que vaig estimar i als que, encara avui, vull agrair les visites que et/ens feien quan estàvem als campaments, obligatoris, de la Sección Femenina a Begur.
Recordes com ens escaquejàvem de les avorrides classes del Espíritu Nacional (crec que es deien així)? o dels entrepans a mig matí que venia la conserge del campament?
Quantes vegades hem recordat tantes anècdotes d’aquells dies!
Però molt aviat i, potser també una mica, gràcies a l’Espíritu Nacional, ens va anar arrelant amb més força el sentit crític del que havia passat i estava passant a Espanya. De la terrible realitat social i política que vivíem, no per elecció, sinó per imposició.
La situació social i política del moment es va materialitzar en vagues i importants protestes a la Universitat que va «obligar» la policia, els grisos, a entrar a la Universitat en un moment en què la majoria de les facultats estaven a Plaça Universitat. Mànegues d’aigua, porres, cops sobretot als nois….
Que la policia entrés al recinte universitari va forçar els estudiants, entre ells tu i jo, a tancar-nos al Paranimf, on vam estar tancats moltes hores, fins que la policia ens va obligar a sortir, no sense, abans, prendre les dades de cada estudiant, fet que va comportar l’expulsió de la Universitat per un mínim de 6 mesos i/o pagar una altra vegada la matrícula del curs. Molts vam haver d’anar a declarar, a la central de la policia a Via Laietana i ens van fitxar, cosa que no ens va fer canviar les nostres conviccions, ben al contrari.
Encara ens quedarien molts anys fins que, per la mort del Generalísimo, hi va haver un símptoma de canvi al govern de Madrid.
Les xerrades existencials, del sentit de la vida, del que ens preocupava, de les il·lusions i l’alegria en un futur millor, eren part important de la nostra amistat i de la nostra vida.
I, en aquest temps, va aparèixer el Ramon, al que vas elegir entre altres admiradors, poetes la majoria. Amb ell vau formar una família entranyable.
Les nostres vides es van allunyar físicament: Reus i Mallorca. Com si fos avui o ahir, recordo quan vaig tornar a Barcelona i ens vam trobar: com si ens haguéssim vist el dia abans, cosa que m’ha passat amb poquíssimes persones!
Els fills començaven a haver d’anar a escola, i tu volies una escola amb uns valors i un projecte pedagògic que no tenien les que hi havia. I per això va néixer Mowgli, on vas plantar la llavor d’una nova escola.
Ja vivint a prop, hi va haver alguna trobada «calçotera» en aquella primera casa, amb la il·lusió per tenir un mas del que la família i els amics poguéssim gaudir. Passat un temps es va fer realitat el mas que desitjàveu que va acollir els amics a on vam passar dies inoblidables. En aquest acolliment, el Ramon va ser fonamental.
Els fills començaven a volar, autònoms, al mateix temps que els pares anavent fent-se grans. Ja no podien volar sols i, vosaltres, cosa rara en aquells dies, els vau acollir a tots, en una mostra d’amor per ells, de la vostra humanitat i exemple pels vostres fills i amics.
Anys molt fèrtils professionalment i personalment. També algun desengany que vas viure sense rancúnia.
De sobte, com un terrible terratrèmol, el càncer del Ramon. La vida no sempre és justa!, però el vostre exemple va propiciar que tota la família us aboquéssiu a abrigallar el pare, lluitant, recorrent a qualsevol possibilitat de millora. Però al Ramon se’l van emportar, perquè ell no volia deixar-vos.
I tu, Àngels, a poc a poc vas ressuscitar de les cendres a les que t’havia precipitat l’absència del teu home i vas treure forces per tornar a la teva passió per la pedagogia i per la literatura infantil.
Alguns anys de pau i felicitat gaudint (i patint, perquè som patidores de mena) dels fills, els nets, els amics i la teva feina. I llavors, es repeteix en tu la injustícia de la vida.
No puc, no vull, dir-te adeu, perquè siguis on siguis, si és que hi ha un lloc on anar quan marxem, et segueixo sentint devora meu, pensant que puc agafar el telèfon o el tren i continuar les nostres converses, i riure i plorar juntes.
T’estimo molt, Àngels.
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus