El dia 22 de novembre del 2016 l’Àngels Ollé va participar en un cicle de xerrades per abordar el tractament de la infància dels 0 als 6 anys organitzat per la Secció de Ciències de l’Educació del Centre de Lectura al voltant, sobretot, del fet de mantenir la tradició d’explicar contes. Les seves paraules estaven carregades d’experiència i de coneixement sobre el tema. A continuació transcrivim el que s’hi va dir.
Núria Olesti:
Avui ens tornem a retrobar en aquesta sala per continuar amb les xerrades del curs «Infància 0-6 anys». Avui és la penúltima, que porta per títol: «Per què encara expliquem contes de fades i de dracs?», a càrrec de l’Àngels Ollé.
A moltes de vosaltres no caldria que us la presentés, perquè ja la coneixeu o en teniu referència. D’altres potser esperareu que us llegeixi el seu currículum per situar-vos. Però m’haureu de disculpar ja que no escolliré ni la primera ni la segona opció. Per presentar-la m’ajudaré d’una capsa, una capsa que conté unes paraules que ens donaran una visió general de la seva persona i de la seva tasca, almenys així ho espero. De cadascuna de les paraules escolliré una lletra per formar una paraula nova o un acròstic. Començo.
La primera és «Autora» de més d’un centenar d’obres publicades; al començament, per necessitat, en comprovar que quasi que no existia material didàctic per ensenyar a llegir, llibres de caire pedagògic per a l’aprenentatge del llenguatge, per exemple, la col·lecció «A poc a poc». D’aquesta paraula, d’«Autora» agafo la primera lletra. Contes per habituar-nos a trobar-nos en la lectura, per exemple, Un conte sense cap ni peus. En té multitud, però n’he escollit un de tants, si no no hi cabríem aquí, que és un conte sense cap ni peus, premi Crítica Serra d’Or de contes l’any 1994. També a descobrir el món imaginari de l’artista, de Gaudí, fent un paral·lelisme entre la seva obra i la natura. I un altre exemple va lligat a la ciutat que l’ha acollit, les paraules que venen del passat, però que encara usem els reusencs, un llibre, sorgit, segons ella diu, des del record de les ganes de saber i del goig de compartir. Juntament, molts d’ells, els de la col·lecció «A poc a poc» i aquest, amb el Pere Prats Sobrepere, com a il·lustrador. D’aquesta paraula, com ja he dit, d’«Autora», agafem la «A».
La segona paraula que tinc és «Experiències». Al llarg dels anys, n’ha acumulat de diverses. El seu treball a l’escola Talitha de Barcelona, li va facilitar el coneixement de Marta Mata i altres membres iniciadors del moviment de Renovació Pedagògica. També l’experiència de la fundació de l’Escola Mowgli seguint els principis de l’escola activa. També encentant els primers llibres de la col·lecció de l’editorial La Galera. També membre de l’Associació de Rosa Sensat, del Consell de Redacció d’Infància, integrant d’un col·lectiu de mestres jubilades dedicades a recuperar contes tradicionals. D’aquesta no escolliré la primera lletra d’«Experiències», sinó que escolliré la «N».
La següent paraula és «Guspira», que és l’espurna que encén una foguera, un foc, com en els casos anteriors, del començament d’una nova escola, encetant els llibres d’una editorial, però també en alguns altres casos per mantenir aquesta foguera o revifar-la perquè doni llum i la claror necessària per continuar diferents projectes, com el seu treball com a pedagoga a la Universitat Rovira i Virgili, incitant els futurs mestres, els companys, a pares de l’escola. D’aquesta sí que trio la primera, la «G».
La següent és «Entusiasme». Una persona entusiasmada acostuma a desprendre una energia capaç d’encomanar aquest entusiasme a tothom que sigui a prop seu i com que hem de parlar de contes, entusiasme és un dels ingredients principals d’un bon narrador d’històries. Però com ella diu: «No soc un contacontes. Vull estimular la imaginació.» D’aquesta agafem la primera lletra.
La següent és «Lideratge». Sense el seu mestratge i lideratge no podríem explicar la irrupció de la Mowgli en el panorama educatiu de la ciutat. Certament es necessita un equip, però la seva tenacitat i passió va encomanar a tot un equip docent, així com la confiança dels pares que li van donar suport econòmic i la complicitat d’alguns membres de la societat reusenca. D’aquesta sí que escullo la «L».
La següent paraula és «Singular» per la seva manera de fer. Quan la van escollir per fer el pregó de l’any 1994, va sorprendre la concurrència començant així: «Vet aquí que hi havia…» I ens va tornar a la infància, a obrir uns ulls com a taronges i a restar atents per no perdre’ns ni una sola paraula. D’aquesta, és la «S».
La següent és «Somiadora», però no de somiar truites, sinó per intentar fer els somnis realitat. No es posa límits, només els que li pot marcar la salut, com a tothom. Perquè ella diu: «Jo el que vull fer és fer coses.» D’aquesta no trio la primera lletra, sinó la segona.
La següent paraula és «Lluitadora». Lluitadora per aconseguir noves fites, una rere l’altra. Ha trobat temps per explicar contes, escriure, per fer xerrades, per defensar i ser lleial a les seves idees, com el dret a l’autodeterminació. D’aquesta sí que escollim la primera que és la «LL».
I l’última: «Creativa». Ja que sap afrontar les situacions problemàtiques de manera creativa i poder trobar les solucions més satisfactòries. D’aquesta, de «Creativa», és la «E».
Amb tot això veieu les dues paraules que formen: Àngels Ollé. Però el millor que puc fer és callar i donar-li la paraula perquè pugui ser la protagonista o, com en els contes, el personatge principal. I captar la nostra atenció. Àngels, quan vulguis.
Àngels Ollé:
Jo vaig venir a la primera xerrada i tot era molt protocol·lari, hi havia autoritats… No és que avui m’esperés cap autoritat, ni molt menys, però tanta originalitat… No sé vosaltres, jo no havia anat mai a cap presentació de cap persona ni cap autor, en què s’hagués fet per part del presentador aquest esforç d’imaginació com has fet tu. T’ho agraeixo molt, Núria.
Espero que la gent que em coneixeu, ja em coneixeu, però els que esteu més endarrere i no em coneixeu tant i sou molt joves, intentaré defraudar-vos el menys possible. Ara davant d’aquesta presentació he quedat bastant a dit.
Avui parlarem de contes. Per traspassar contes en algunes escoles baixen les persianes, baixen els llums per crear aquell moment d’una certa intimitat per compartir històries. Convido els que esteu més avall si us voleu acostar, si us va bé, i si després heu de marxar abans que acabem, no em sentiré gens ofesa. És una qüestió de sentir-nos, tots plegats una mica més ben acollits.
Dit això, el títol de la xerrada era el perquè encara expliquem contes de fades i de dracs, el perquè encara. Tot i la distància que hi ha entre els més joves i jo, tots més o menys hem viscut la gran irrupció que ha tingut el conte en el món que ara vivim, en el món del dia a dia. Quan jo era petita el conte no s’explicava a les escoles, s’explicava a casa. Era una mica, si s’explicaven algunes històries, eren històries sagrades, mai contes. Es considerava en aquells moments que potser es perdia el temps. Sortosament el conte ha sortit de casa, ha anat a les escoles, a les escoles s’ha fet servir per unes altres finalitats que potser és les que es feien servir a casa. A casa eren unes finalitats que normalment eren entretenir criatures, distreure-les en moments conflictius: a l’hora de sopar, d’anar a dormir, poca cosa més. I de les escoles jo diria que han saltat al carrer. Estan a tot arreu. Estan en llocs d’oci. Estan molt comercialitzats. Han trobat deu mil suports. A part del llibre, el conte oral que és d’on venim, a part del suport llibre que és el primer que sempre ha recolzat la narració, ha trobat deu mil suports. Això només cal que ho veiem: la quantitat de dibuixos animats, de jocs, que hi ha recollint els contes o fent servir els contes. Però també en altes àmbits com ara la psicoanàlisi; es creu que els contes poden ajudar a curar. Per tant, al món dels adults també hi ha tota una branca on les narracions, la reflexió d’aquestes narracions, es diu que són terapèutiques. I n’hi ha moltes més.
Aquests dies reflexionant, pensava que en aquest moment no hi ha poble ni poblet ni campana ni campanaret que no hi hagi algú que no hagi publicat un llibre o un conte sobre aquell campanar, aquella església, aquell castell… S’han agafat els contes per divulgar històries populars, o s’han inventat històries per divulgar el coneixement d’una església, d’un castell, etcètera, etcètera. O sigui que aquest moment jo diria que és un moment d’un gran ús i utilització dels contes. I ara bé, aquí ve la meva pregunta i el perquè d’aquesta pregunta: Tot i aquest gran devessall de contes que ens arriben per tot arreu, per què encara hi ha algú, entre els quals em conto, que encara expliquem contes? Expliquem, no mirem contes, no observem; sinó que expliquem contes.
I llavors ella ha dit una cosa que faig, que vaig amb un grup de mestres jubilades, antigues companyes d’aventures i de feines i d’estudis. Som un grup de vàries de Barcelona i de Vic i de Reus i anem pel món explicant contes a les escoles que ens conviden. Per què ho fem això? Per distreure’ns? Jo soc d’aquelles persones que m’avorreixo poques vegades. Però, no. Tenim unes quantes raons. No us les explico. Però sí que penso que ara podríem fer un exercici comparatiu. Jo us explico com s’explicaven els contes abans i vosaltres feu una mica de reflexió sobre com els vostres nens avui dia saben els contes.
En principi, deia jo, en començar, que els contes estaven al redós de la família. A casa, als capvespres o en moments una mica conflictius s’explicaven històries. Normalment en la família o al veïnat hi havia algú que en sabia més o que tenia una certa traça a explicar contes. Normalment eren persones grans que tenien la santa paciència d’aguantar les criatures en unes hores no massa plaents. Aquestes persones no tenien gaire repertori, sabien quatre o cinc contes que els hi havien explicat a elles i que elles més o menys refonien i explicaven. Hi afegien alguna anècdota i para de comptar. I això passava avui i demà es tornava a explicar el mateix conte. Hi havia, en la petitesa del repertori, hi havia una repetició. Segurament això xoca frontalment amb l’ús que fan avui els nostres nens del conte. El mirem, un llibre, i ja està. Fora, un altre. Els nens avui són uns devoradors.
¿A què afavoria el fet d’escoltar històries avui i demà i potser demà passat la mateixa història? Què podia afavorir? Per a mi, la repetició em penso que afavoria la memòria. Els nens el podien recordar; com que el repetien tantes vegades, al final se’l sabien. I, a part dàixò, a part d’aquesta repetició que ajudava a la memòria, també ajudava a la comprensió. El que no he entès avui, com que demà m’ho tornen a explicar, avui en pesco un tros i demà en pesco un altre, si m’he distret. Això, pràcticament, jo diria que ha canviat perquè qui explica contes a casa avui no és l’àvia a la vora del foc sinó que és una televisió o els enxufem el vídeo quan plou, sí? I, per tant, és una màquina que explica històries, no són persones.
Quina altra consideració o diferència entre la màquina i aquesta persona que explicava contes hi ha? L’altra és el ritme. I això ho sabeu molt bé les mestres. Quan parlem, no sé si ho heu vist que jo proposava de baixar a baix, perquè va molt bé veure la mirada, quan parles de contes, dels que t’escolten. I això ho sabeu molt bé les mestres, quan veus en un alumne segons quina mirada t’atures, repeteixes, te’l mires. A què ho feu això? O sigui, el ritme de la narració te l’imposen els nens. Quan enxufes la televisió, allà hi ha un ritme; hagi seguit o no el nen, allò segueix, no va al ritme individual del nen.
Una altra diferència és que la persona que narrava, si era gran, ja us ho imagineu, veus esquerdades i havia de fer servir, modular, o sigui tots els recursos que tenia hi eren, en la seva veu. Utilitzar onomatopeies: Truc-truc, cric-crec… Allargar la paraula: Allà lluuuuuny. Repetir: Va ser molt molt… Repetir un adjectiu, repetir un adverbi, per donar aquestes impressions que avui un llibre, o sobretot els vídeos, en un moment posen la música, et posen la llum, ja saps on ets, no cal tot això.
Una altra cosa a la qual aquesta persona que narrava per tenir l’atenció havia d’esforçar-se era, com que es repetia tantes vegades, havia de ser fidel. Ella també havia de ser una persona amb memòria. Ja sabeu que els nens diuen: «No això no és així. Ens vas dir…» Per tant, aquestes persones havien de tenir bona memòria i tenir un domini del llenguatge que fos atractiu i allargar els contes sense allargar la història, donar-hi –he dit abans– el ritme, però també aquella densitat que a vegades donen els mateixos contes. La densitat d’un vocabulari específic. Jo puc explicar els tres porquets i puc dir que van trobar una pila de palla, una pila de llenya i una pila de maons. Quina llàstima! He perdut una gran ocasió. Això no es feia abans. Havia trobat una garba de palla, un feix de llenya i una pila de maons. O sigui puc fer servir tres paraules molt diferents, però que corresponen a tres objectes que s’acumulen de formes diferents, perquè aquests objectes en si ja ho són diferents. O sigui que hi ha les maneres de dir, els girs… Tot això, el llenguatge, la narració oral, ho exigia. I aquestes persones, aquests familiars que explicaven contes, sense saber res sabien que això era important per atraure aquests nens amb uns mitjans molt pobres comparats amb els que tenim avui.
El que hem de fer avui –jo penso amb aquest grup d’amigues, d’àvies, que anem explicant– és veure que en aquests moments la realitat que viu el nen és una realitat tan impregnada d’imatges que aquesta oferta de la comunicació oral l’estem deixant de banda perquè hi ha altres formes d’explicar contes que són tan satisfatòries pel nen, perquè immediatament el nen ja està en la situació, aquell dibuix, aquell soroll, aquella llum… ja l’ha situat. En canvi, el narrador s’hi ha d’esforçar, però el nen també s’ha d’esforçar per comprendre’l.
Un altre punt que penso que és molt interessant és tot l’aspecte… Nosaltres, en aquest grup de les àvies, recuperem contes populars i la forma popular d’explicar contes. No anem disfressades ni portem dibuixos ni res perquè esperem i volem que les paraules siguin les que suggereixin al nen la possibilitat de crear ell sol la seva realitat.
Si jo ara us explico un conte, un conte que jo explico molt, que és «El gat i el lloro», si quan l’acabo d’explicar li pregunto –ja us n’explicaré un, però aquest no–; si ara parlem d’un gat i pregunto aquí, a primera fila, el gat que t’imagines, com és, de quin color és. Ens trobem que quan ho fem, si alguna vegada ho fem, que els nens o les nenes han imaginat o el gat que tenen a casa o el gat de la veïna o el gat que van veure… Però no tots han vist un gat blanc i negre, o blanc, o negre, o tacat. La paraula «gat» suggereix als nens un animal conegut, generalment, però li hem deixat la llibertat que ell es creï, com si diguéssim, el decorat, cosa que no permeten ni les pel·lícules de vídeo ni els llibres, perquè el decorat ja te l’ha fet algú. En canvi, en la narració oral el decorat te l’has de fer tu. I perquè el nen es faci el decorat realment hi ha un esforç per part del narrador, però a la vegada és molt gratificant perquè deixes al nen que lliurement imagini tot aquest món, aquestes situacions.
Una cosa que hi ha i que a vegades comentem i que a vegades ens ho qüestionem. És tot el tema del conte popular d’on ve. Quines històries populars, quins personatges expliquen les històries populars? Parlen de pagesos, parlen de sastres («El sastre valent»), parlen… El Patufet el seu pare estava a la vinya o estava al tros o… Quants nens dels que us escolten han vist una vinya o han vist un tros o han vist un pagès o han vist un sastre?
Hi ha un conte popular japonès que jo explico molt perquè el trobo molt bonic, almenys és una mica irònic –l’explico a més grandets– que és «La princesa dragolina», que és una princesa del fons del mar. Fa molt temps, molt temps, manava, era el rei del mar, un drac que estava casat amb la princesa dragolina, que era molt maca, molt maca, i que s’estimaven molt. Però vet aquí que un dia, tot i que tenia unes galtetes roses i estava molt plena de salut, un dia va començar que no volia menjar, i no tenia gana, i un dia rere l’altre es va anar aprimant, es va anar aprimant, i res li venia de gust. I el rei va començar a estar preocupat. Els cuiners de palau li feien tots els menjars i requisits, i res, no menjava. I va arribar un punt que van buscar metges per tot arreu, medicines; no res. Aquella reina que no es refeia, que no hi va haver manera. I el rei va arribar un punt que va pensar: «Se’m morirà i jo me l’estimo molt. Això no potser ser. Què passa? Què faig?» Total que un dia va anar-la a veure i li va dir: «Això no pot ser. Hem buscat tots els metges, els millors de l’altra banda del mar. I no. I et fan uns remeis i te’ls prens i no et cures. Va, dona, va. Digues-me, digues-me, va has de menjar, has de fer alguna cosa. Digues-me alguna una cosa que et vingui de gust.» I la reina dragolina va dir: «Fetge de mico.»
Ara faig un pas: Algú menja fetge aquí? Ja no en mengem de fetge, a que no? En molts contes populars el menjar exquisit era el fetge. Algú recorda «La Marieta mal creienta», aquella nena que també volia fetge? En alguns contes, el fetge anys enrere era una part de l’animal que es considerava molt alimentícia i molt bona. Els nens d’avui no saben què és el fetge; és clar, si no saben què és això resulta… Acabo el conte.
El rei dragó va avisar el cap dels seus exèrcits, que era un pop, i li va dir: «Heu d’anar a buscar el fetge d’un mico. Perquè la reina… I a veure si amb això…» I el general dels exèrcits, el pop, de seguida li va dir: «Majestat no patiu.» Va cridar-los a tots, els crancs, els lluços…, tots, i van marxar un gran estol a buscar el fetge d’un mico.
Navegant, navegant, navegant, en un moment van veure allà lluny una palmera en una illa. I van dir: «Ai, potser allà hi viu un mico.» I sí, a dalt de la palmera hi vivia un mico. El pop va dir. «Espereu-vos.» S’hi va atansar i va cridar el mico i li va dir: «Escolta, mico, que vius aquí?» «I tant: He nascut aquí.» «Ah, sí?» «Sí, sí.» «I tu no has vist mai món? No has vist mai res?» «No, jo visc aquí. És el meu lloc. Jo hi estic molt bé aquí.» «Escolta, que no vols veure altres llocs? Jo vinc del meu país que és al fons del mar, que està ple de perles, està ple d’estrelles de mar, està ple de nenúfars. És una meravella. Ja ho veuràs. És una meravella.»
Ja sabeu vosaltres que els micos són molt xafarders; ja ho sabeu a que sí? Diu: «Ah, doncs, mira, potser sí.» «Si vols venir només cal que facis un salt i de la palmera pugis a la meva esquena.» «Ah, doncs sí.» Va saltar i es va posar a l’esquena del pop. I nadant, nadant mar endins.
Però quan ja havien nadat una mica, el mico va començar a pensar: «Ara a què ve aquest pop que a mi no em coneix de cap manera, a què ve a convidar-me si jo no el conec de cap manera.» I diu: «Escolta, pop, per què vens a buscar-me a mi? Si no som amics.» I el pop que era una mica babau, va dir: «Mira, és que la nostra reina, la reina, la dona del nostre rei, que és el drac, resulta que està molt malalta, molt malalta, molt malalta, no menja res, res, res, i resulta que ara li ve de gust menjar fetge de mico. I per això t’hem vingut a buscar.» «Home, això m’ho havies d’haver dit abans. Perquè tu no sé si ho saps, pop, però els micos mai no viatgem amb el fetge. Jo el tinc penjat dalt de la palmera.»
Bé, ja està el conte, ja us ho podeu pensar. Al final, aquest conte japonès acaba dient, evidentment, com podeu pensar, que el pop torna, puja a dalt, i encara hi és, diu el mico que encara hi és a dalt de la palmera. I el rei dragó va fer estovar tant el cap dels seus exèrcits, el va fer estovar tant, que per això avui dia els pops, això ja ho sabeu tots, que els pops són com a tous. Ve d’aquell dia de l’estovada que li va donar el rei.
Heu rigut, perquè el conte té una certa gràcia, això del fetge, la picaresca del mico, etcètera. És clar, si no saben que… M’enteneu? Perquè el fetge, avui dia ha perdut…
Què fem? Això deia abans, què fem? No parlem de fetges? No parlem de sastres? Perquè de sastres… Hi ha un conte que a mi m’agrada molt que és «El gra de mill», que és aquell home que va amb un sac amb un gra de mill i va passant de poble en poble i cada vegada que arriba en un poble sent tocar les campanes i aquell home diu: «Haig d’anar a missa, que toquen les campanes.» Truca a la porta d’una casa: «Que em podrieu aguardar el sac?» «Ai, bon home deixa’l darrere la porta.»
Mentre l’home va a missa hi havia una gallina que picotejant picotejant va posar el bec a dins del sac i es va menjar el gra de mill. Ja el sabeu aquest, no? És un conte acumulatiu….
Una vegada vam anar a una escola que ens van dir: «Ai, surt molta missa aquí.» Però les campanes del campanar d’una ciutat per a què eren? Això és una opinió meva. En els contes hi ha una història que és la història quotidiana, d’on venim. Venim d’una societat que hi havia pagesos, que la gent menjavan fetge, que hi havia sastres, que hi havia campanars que encara hi són. Hi ha tota una sèrie d’elements culturals que els contes els traspassen. Què passa? Algú dirà: I la comprensió? I amb aquests nens petits, què passa?
Hi ha un altre conte, el de «La gallineta roja» –aquest us aniria molt bé amb els nens molt petits– que parla d’una gallineta que era molt endreçada i molt polida, i tenia els seus fills, els pollets, i portava sempre un davantal i sempre hi portava, a la butxaca, una tisora, un didal i un agulla, i fil. I era molt endreçada.
Quantes de vosaltres us poseu davantal? Quantes mares dels vostres alumnes porten davantal? Quantes mares de nens forasters porten davantal? Pensem que no. Que els convé sentir la paraula davantal? I tant. I els convé sentir la paraula fetge, i campanar, i missa. Encara que no creguin en res. Totes aquestes paraules que els contes recullen i que parlen d’aquesta vida –torno a repetir–, d’aquestes formes de vida de les quals venim, és el que es diu l’imaginari col·lectiu.
L’imaginari col·lectiu és tot allò que apleguem els humans que vivim en una comunitat pel fet de viure en aquesta comunitat, aquí i ara. Coses que sentim i ens fan coneixedors d’una realitat de coses que potser mai hauríem d’estudiar, és que ni s’han d’estudiar, s’haurien de sentir.
Aquest dia vaig anar a una escola de Torreforta. Eren els nens de 5è o 6è. I vaig explicar «El ferrer de Figueres». Aquesta escola és una escola de barri, ja m’enteneu quan dic barri; molts nens forasters. És el ferrer que ven l’ànima al dimoni. I això passava en aquella època que sant Pere i Nostro Senyor anaven pel món. Sabeu que en la rondallística popular catalana hi ha un plec, un corpus important, de narracions que expliquen coses que passaven quan Nostro Senyor i sant Pere anaven pel món. Vendre l’ànima al dimoni forma part de moltes històries que s’han explicat. Aquells nens, no. Ni sant pere que era el porter del cel.
El ferrer, dic, sent unes peülles d’un cavall que rascaven fort i en va baixar un home amb vestit fosc i un barret… Qui pot ser? Ningú va dir el dimoni. Ja no és un personatge de por d’ara. Que hem de deixar de dir el dimoni o el diable? Jo penso que no. Penso que els contes populars transmeten el que no és la història, els fets històrics; tal dia, tal batalla i tal senyor va fer això, no. És com vivia la gent i com pensava. Les creences, el que pensaven, el que sentien, com vivien. I això es traspassa amb els contes populars.
A part d’aquestes formes de vida, aquests conceptes, tot aquest món que es va transformant, evidentment, però que queda amb tota aquesta part de les rondalles populars. Hi ha un altre aspecte que a nosaltres ens sembla –i aquí he vist alguna exalumna meva que havia treballat molt tot allò de Breitenberg del conte de fades que és un dels aspectes més importants que no heu de menystenir. Per a mi el conte és una peça tan complexa que ofereix tantes possibilitats, i aquesta era una de les gràcies dels contes explicats a casa, perquè els contes no era triats, s’explicaven perquè aquell avi o aquell padri el sabia i era per a més grans o era meravellós o era d’animals, la temàtica no importava, però la canalla escoltava, com que allò que he dit abans es repetia, anaven comprenent aquella història, però el que és important en aquests contes meravellosos és que els personatges permeten una reflexió, la paraula no és reflexió, però sí un compartir amb els personatges aquells sentiments i angoixes que els personatges dels contes senten.
Hi ha un psicòleg italià que va fer un treball molt interessant que començava explicant la sensació, si ens ho podem imaginar, del petit Polzet. El petit Polzet és el nen que es perd al bosc. Perdre’s al bosc és un element molt repetitu en els contes; es perden. El Ton i la Guida també es perden, la Blancaneus també es perd, la Ventafocs en la versió catalana també es perd –perquè fuig de casa i es perd al bosc–; es perden. Aquest senyor feia una comparació entre la sensació que podia sentir el personatge del conte i la sensació que podia sentir un nen de 3 anys quan comença l’escola. I la comparació era: No se sent perdut un nen de 3 anys en un espai i amb unes persones noves i diferents? No se sent perdut? No és un nen abandonat? El sentiment d’abandó, de pèrdua, quan et perds et sents abandonat, ningú et dona un cop de mà; aquest sentiment d’abandó que el conte explica a partir d’aquesta història, del petit Polzet, del Ton i la Guida, etc., és un sentiment que el conte explica lluny, però que al nen que el sent li permet, a partir del conte, projectar aquesta angoixa que sent, si més no sentir-la una altra vegada. I diuen els psicòlegs que el fet de sentir una angoixa compartida, t’allibera. És una mica com una catarsi.
Per tant, les pors dels contes, o els sentiments, sentir-se abandonat, no sentir-se estimat, sentir que et tenen enveja… La majoria de protagonistes d’històries –la Ventafocs, la Blancaneus…– són nenes envejades, algú les enveja; i aquest és un sentiment que els humans sentim: enveja; sentim gelosia; sentim abandó… Però no ho sentim ara perquè som adults i som capaços de dir aquestes paraules; ho sentim molt aviat, quan som molt petits, però a vegades no ho podem ni verbalitzar perquè no sabem ni la paraula «gelosia» què vol dir. I el conte que explica una història de la gelosia permet projectar aquest sentiment del qual no en saps el nom i t’allibera una mica d’aquest sentiment. Per tant, des d’aquesta perspectiva els contes tot i que nosaltres, els adults, els censurem molt… Per exemple, el conte de la mal creienta que m’explicaven de petita no l’he explicat mai, és un conte de por. És una nena que no menjava i que també volia fetge, ja ho he dit abans. L’he censurat. Per què? No explico mai el petit Polzet. Per què? No ho sé. Aquella escena que escapça el cap de totes les filles de l’ogre em sembla un pèl… En canvi, m’agraden altres contes que tenen una certa crueltat.
A part d’això, d’aquesta projecció de sentiments, una altra de les gràcies o de les riqueses dels contes, especialment dels meravellosos, és que metafòricament tenen guardat una sèrie de lliçons que potser així de viva veu som capaços de trapsassar als petits, només podem traspassar de manera metafòrica. Coneixeu el conte de «La pell d’ase»? No sé quina versió. Hi ha la versió d’en Perrault i la versió de l’Amades. La de l’Amades diria que està passada per una certa censurda. Però la de Perrault, comença quan el rei es queda vidu. Ho recordeu? I estava tan enamorat de la seva dona que no es pot tornar a casar. I té una filla. Una filla que és molt maca i va creixent. I és tan bonica, tan bonica, però ell està tan desesperat per l’amor que no té de la seva dona que no troba cap dona per casar-s’hi que es pugui assemblar a la seva dona. Però els seus assessors, els seus consellers, veuen que el rei s’ha de casar perquè falta un hereu en aquell tro i li busquen moltes pretendents, moltes dones, però res, ell no vol, no vol. Però n’hi ha un que li dona una idea: «Tu et vols casar amb algú que sigui igual que la teva dona. Mira, si la tens aquí: la teva filla.» Bé, aquest conte s’explica així, més o menys, el pare trist. És la nena, potser ho recordareu, dels tres vestits. La nena diu que no desesperada. No sap com sortir-se’n. Però en aquell castell hi viu una padrina, una velleta, i ella li va a demanar consell. Diu: «Demana-li un impossible. No et casaràs amb ell si no et fa un vestit més bonic que el Sol.» I el rei està tan enamorat que és capaç de gastar-se una fortuna perquè algú li faci a la seva filla un vestit més bonic que el Sol. I la nena té el vestit, però la nena no es vol casar de cap manera amb el seu pare. Torna a la velleta i li diu: «Un vestit més blau que el mar.» Fins que, i aquí ve la pell d’ase, hi ha tres vestits, jo ho escurço una miqueta, en aquell palau a baix hi havia un ase, un ruc, que, mira, no feia fems, feia monedes d’or. I d’això vivia aquell rei, per això era un rei tan ric. A la tercera, veient que no hi havia manera, que per molt que li demanés vestits el rei hi insistia, la velleta li va dir: «Demana-li la pell d’ase.» I el rei va ser capaç de matar l’ase i la nena va agafar corrents la pell i es va tapar i va fugir corrents. «La pell d’ase» –el trobareu, segurament, si aneu a algun quiosc, d’aquests troquelats– és un incest, no?
Jo vaig veure que aquest conte que aquí algú, més d’una persona, ha pensat: «Home, això és per a més grans», jo el vaig veure explicar en un parvulari a França, en una escola que vaig visitar no fa gaire temps i explicaven aquest conte a nens de cinc anys i després els nens i les nenes feien uns dibuixos dels vestits, del Sol i la Lluna… Una vegada que ho van explicar a una escola d’aquí, estaven molt preocupats per quan passen coses d’aquest tipus la possibilitat que el nen o nena tingui algú a qui comunicar-ho, a qui explicar-ho, i llavors aquesta figura d’aquesta velleta que viu en un racó del palau i dona consells, semblava una figura interessant per donar aquest punt de confiança als nens i a les nenes que es poden trobar amb situacions difícils o humanament molt difícils.
La Blancaneus també porta metafòricament tota una història. Perquè algú de vosaltres ha rumiat mai per què una madrastra per molt madrastra que sigui, en algunes versions és la mare, perquè aquesta madrastra la vol morta? Només perquè és mes maca que ella, si ella és la reina? Què hi ha entremig? El marit. Aquí es barallen per un home. Es barallen… m’enteneu? Hi ha el perill que aquesta nena arribi a ser tan maca… Això la gent que ho analitza i que mira els contes i en fa estudis ens diuen això: «Molts contes d’aquests populars, sobretot els meravellosos, porten en si una forma metafòrica…»
La Caputxeta remella és una història que –això sí, les meves exalumnes, que en veig algunes– és un avís. Si algú llegeix o s’entreté a buscar el text de Perrault, que és el primer que la va escriure… Era un conte que corria i el senyor Perrault el que va fer va ser escoltar contes de les àvies o de qui fos i el va posar per escrit, i ell es va inventar els versets finals, el que en diem ara la moralina. I la moralina del Perrault, perquè el Perrault se la menja la nena, i quan acaba el conte el Perrault, això passa de vegades en aquelles noies de cintura fina que parlen amb desconeguts. D’això ara en diem violació. És un avís. Expliquem el conte de la Caputxeta vermella molt aviat, no passa res.
La quantitat d’informació de tots aquests contes, a part del món popular… No són tan ingenus com ens pensem, però en canvi el que sí sembla des de la perspectiva nostra d’adults és que donen un solatge d’informació que amb el temps un va lligant, va fent una relació i aquesta associació et permet unes informacions que et fan ser com ets i no d’una altra manera. Aquesta certa reticència a vegades a certes actituds, a anar sola, als homes, a no sé què. Evidentment, no és el conte de la Caputxeta vermella el que fa fer això, però hi ha un certs comportaments que amb altres comentaris fan un gruix d’una informació que en el nostre subconscient ens fa tirar cap a una banda o una altra.
[…]
Dues coses que voldria dir. Una cosa molt important, jo parlava abans que hi ha hagut un moment, almenys per a mi i les meves companyes, que treballem en aquest món dels contes, deia de l’imaginari col·lectiu. Compartir un imaginari és un element de cohesió social. La majoria de vosaltres que esteu, intueixo, en escoles on la varietat de proceències culturals és notable, el fet que hi hagi un corpus, que tots els nens sàpiguen «El Patufet» o «La Caputxeta vermella» per als nens que estan avui a l’escola fa una xarxa de cohesió. Perquè compartir històries d’alguna manera cohesiona, ens uneix. Compartim, estem una estoneta amb aquella angúnia, amb aquella satisfacció; compartim una sèrie de sentiments. I, a més a més, compartim un coneixement cultural d’una tradició del país que estem. Per tant, en aquests moments penso que els contes populars permeten aquesta cohesió.
Quant als contes, la insistència meva era per explicar oralment. Penseu que cada conte que expliquem i cada paraula –hi insisteixo i amb això potser hauria d’acabar i després si voleu preguntar o us explico un altre conte– és la capacitat que té la llengua oral per ajudar a la construcció del pensament dels nens. Cada paraula és una idea, és un sentiment, és l’extracció d’allò. Ara mateix, ella em va dir: «Que necessites res. No, no necessito res.» Segurament si hagués portat fotografies us hauríeu distret més. La vostra ment ha hagut de seguir –a ratets sí a ratets no, això ja ho sé–. La vostra ment ha hagut de fer un viatge mental, és el món interior. Les paraules ens ajuden a construir a tenir aquesta capacitat d’abstracció que a nosaltres ens sembla que és bàsica. Que en el moment actual hi hagi cinema, hi hagi pel·lícules, hi hagi llibres meravellosos, molt bé, vol dir que hem avançat, però a vegades avancem i deixem de fer els primers passos o uns passos tan importants com són saber escoltar, gaudir escoltant. Aquesta capacitat que té la paraula d’obrir-nos a un món nostre, privat, particular, imaginat; per a nosaltres això només, fins ara, només ho té el conte explicat, sigui la història que sigui. En això del pensament abstracte hi tinc molta mania.
Una altra cosa que us diré i amb això acabo. Suposo que com que sou mestres feu servir molts contes per ensenyar moltes coses, perquè els nens una història l’escolten bé, són capaços d’escoltar-vos. O un conte o poseu una pel·lícula, passeu un vídeo, perquè penseu que aquella història… Tingueu la tranquil·litat que només agafaran allò que els interessi. O sigui, els contes didàctics a vegades, i ja heu vist que jo n’he escrit molts, no és que em tiri pedres a la teulada però és que és cert, han de tenir llibres els nens és evident, però no es pot esperar tot dels llibres, ni es pot esperar tot de res. Cada lliçó, cada conte que expliques, sempre, ho sabem, que els nens agafen allò que ells necessiten en aquell moment i la resta queda fora. Si expliquem «Els tres porquets» només per treballar el número tres, bé, potser sí que agafaran el concepte de 3, cosa que dubto, però potser agafaran el concepte de resistència dels materials, potser agafaran el concepte que un ha d’ajudar l’altre, potser agafaran… M’enteneu? Depèn del moment. Per tant, d’aquí ve la grandesa dels contes, però també la seva fragilitat. Són fràgils perquè són els nens que els han de fer viure dintre d’ells mateixos. Aquí sí que els adults no hi podem fer res. I conte contat conte acabat.
Que voleu preguntar alguna cosa? Feu-me preguntes. Pregunteu.
Núria Olesti:
Si voleu fer alguna pregunta… Jo et preguntaria, la persona que explica contes se n’ha d’enamorar primer d’ell, no?, perquè el pugui explicar.
Àngels Ollé:
Sí, s’ha d’enamorar del conte, si no no el pot explicar. Per això he dit jo el conte del petit Polzet és un conte preciós, però jo no l’explico, per què? Ja us ho he dit, perquè t’hi has de sentir còmode, l’has de disfrutar explicant-lo, si no no cal que l’expliquis. Una cosa d’aquests dies, en una escola vam preguntar què diuen els nens. I ara us aviso a tots, pares, avis i mestres, perquè els nens quan ens veuen que expliquem un conte una de les coses que valoren és que tenim molta memòria, perquè normalment el pare o l’avi que explica contes al vespre ho fa amb un llibre i moltes mestres l’expliquen amb un llibre. I llavors resulta que arriben unes àvies carrinclones i l’expliquem sense llibre. «Oh quina memòria», diuen. «Tienen mucha memoria.» I la mestra en té més, però no ho ha lluït, perquè porta el llibre, que és correcte, però la memòria és una facultat que tenim els humans i potser no està prou lluïda. Doncs ens van dir això aquell dia, que teníem tanta memòria per explicar un conte. I llavors vam fer aquesta reflexió, això és que els pares a casa expliquen els contes amb un llibre i a vegades els mateixos mestres ho fan; per tant, una altra raó per explicar contes així, a pèl, diguéssim, és que el valor de la memòria també, de tant en tant, val la pena lluir-lo. Perquè en tenim de memòria tots, no? Fins ara.
Núria Olesti:
O trobar el recurs quan un s’ha despistat. No tirar endarrere. Per exemple si estàs explicant un conte, si saps l’essencial…
Àngels Ollé:
A vegades ens despistem, això és veritat. Sobretot els contes encadenats són molt… Hi ha una companya que explica el del conillet de la boqueta esqueixadeta; que bé, el sabeu, no? És un conte molt bonic. Li feia tan mal, tan mal, se li havia esqueixat de tan riure, de tan riure, se li havia esqueixat la boqueta. I va anar a buscar algú que l’hi cosís, i el sabater i li va dir: «Sí que te la cosiré, però m’has de donar un pèl d’un porc.» «On el puc trobar?» Va anar al lletó: «Sí, però m’has de portar un bri d’herba.» I llavors de l’herba va a l’aigua, de l’aigua al riu, del riu… Acaba amb un pa. La història la pots allargar més o menys, però, és clar, tot té una lògica. Si t’has despistat, aquesta lògica… Els nens són molt comprensius, i disfruten tant… Però sí que ens despistem. Sobretot els contes encadenats són una mica més complicats.
Intervenció del públic:
I les il·lustracions? Hi ha uns llibres, jo recordo quan era petit que hi havia uns llibres que em llegia la meva germana, hi havia una única il·lustració en cada conte. Aquesta il·lustració d’alguna maenra te la feies una mica una referència. Quin tractament s’ha de donar a la il·lustració del llibre de contes? Ha de ser una cosa exhaustiva. O potser, potser és una mica contradictori, però també forma part de la manera de preocupar-te’n. Les germanes expliquen els contes amb llibres, no els expliquen com les àvies.
Àngels Ollé:
Una cosa és comparteixo un llibre amb el meu net. Jo l’hi vaig llegint i anem mirant les imatges. La mestra, això ho feu de vegades, no? I aneu amb el dit i dieu: «Aquí hi havia una vegada un nen que feia no sé què.» Molt bé. Això és una cosa que s’ha de fer i crec que es fa. El que jo venia a dir és el que potser es fa poc, que és explicar-los sense res. Les il·lustracions evidentment són importants, molt importants. Vivim en una era de la imatge. I ara aquí entraríem en un altre tema. ¿Fins a quin punt les imatges acompanyen el text i fan la feina d’ajudar a la comprensió del text o no, van pel seu cantó? I un altre tema que seria fins a quin punt les imatges que es veuen de petit van formant el gust estètic dels nens. Perquè és cert que en la literatura per a nens en aquests moments hi ha llibres molt ben il·lustrats, preciosos, tècnicament molt ben fets; però també n’hi ha de molt malament o d’un nivell plàstic molt fluixet. Una cosa, jo diria que una cosa, mirar un dia un llibre i llegir-lo compartint-lo amb el net, no treu el fet que algun dia escolti un conte només amb els recursos de la veu humana, de les flexions de la veu, de les onomatopeies, etc., etc., que és la forma tradicional que jo penso que ell també ha d’acostumar a sentir. Home, jo en tots els llibres que he fet per a primers lectors, el dibuix acaba d’explicar el que el nen no pot llegir. Quan escrius per a nens que comencen a llegir, saps que els seus coneixments de la mecànica lectora són poca cosa i, per tant, el dibuix acaba d’explicar allò que no pots dir per escrit perquè faries un text massa llarg i amb allò el nen no podria. O sigui que dibuix i text, que és el que fan els àlbums, els llibres infantils, i per a mi és un feina molt important, però no és el mateix que explicar contes.
Núria Olesti:
Alguna altra pregunta o alguna aclaració?
Àngels Ollé:
Jo us faig una pregunta i ja us la contestareu a casa. A vosaltres us agraden les històries? Per què? Pregunteu-vos-ho. És una gran pregunta. Per a vosaltres i per er mi, eh? Jo encara llegeixo novel·les d’amor. Ho deixem aquí? Doncs moltes gràcies.
Núria Olesti:
A mi només em quedava una paraula, que és gràcies per la teva intervenció, per la seva assistència. I recordar-vos que el proper dimarts, dia 29, té lloc l’última xerrada, que és: «Pares i mares avui», a càrrec de Josep Sanahuja. Fins llavors. Bona nit.