CASAGRAN, ROC (2025): Somiàvem una illa. Barcelona: Univers, 288 p.
Perquè hi haurà un dia que no podrem més
i llavors ho podrem tot.
Vicent Andrés Estellés
La vida està plena d’atzagaiades i les atzagaiades impliquen pèrdues, pèrdues sentimentals i, a vegades, també físiques, i la globalització no ajuda a fer-hi front, perquè ens fa més inhumans, més perduts enmig d’aquest magma impersonal que impera arreu. Perdre’s en una illa pot ser la solució per retrobar-se, per retrobar el sentit a la vida; per descansar i agafar aire. Les illes poden ser àncora, refugi, bàlsam, com les mares. Però què n’ha estat de la realitat i de la identitat d’algunes de les illes més recòndites on, potser, ens agradaria perdre’ns?
Roc Casagran ens endinsa en totes aquestes elucubracions a Somiàvem una illa —premi Sant Jordi 2024. Una novel·la formada per 8 capítols a través dels quals ens planteja la realitat de 8 illes recòndites diferents escampades arreu del món, amb la història de la Carla en primer pla. Una història bastida de mort, però també d’amor, al qual la protagonista haurà d’aferrar-se, si pot, perquè l’existència tingui certa gràcia. Estimar acaba esdevenint l’antídot al pessimisme subjacent en el batec dels dies.
Un llibre per reflexionar, que ens fa aturar enmig de la voràgine en la qual ens sumeixen la quotidianitat, en què ens deixem portar pel pas del temps, sense nord, sense fixar-nos en les implicacions d’aquest vagar —suposadament— sense rumb, en tot allò que es construeix o desconstrueix mentrestant… Perquè la vida passa, els anys passen i la realitat canvia, potser a contracor, potser també sense adonar-nos-en, però canvia; i els canvis no sempre són benvinguts. No sempre és fàcil acceptar-los i resignar-s’hi.
Acabem comprenent que viure és un desafiament constant: «viure és intentar-ho mil vegades» (p. 170), «l’únic fracàs és rendir-se» (p. 170) o «és un fracàs aspirar només a sobreviure» (p. 235). Amb aquest horitzó com a expectativa, cal tenir en compte que mantenir-se impassibles davant de tot allò que s’esdevé també és una tria i que tota elecció té unes conseqüències. Per sobreviure dignament cal mantenir l’esperança i la perseverança; o valorar les petites coses, que és allò que realment importa en les nostres vides i les dota de sentit i significat.
La particular història de la Carla esdevé una història col·lectiva; una història d’esforç, renúncies, silencis —tot i que a vegades els silencis també són reparadors— i foscor, pensant que l’opció presa és la millor, però sense arribar a sospesar-ho gaire i comprendre que potser no és això, que les nostres expectatives vitals i allò que volem haver generat quan la vida ja no hi sigui, en nosaltres, és una altra cosa i que ens estem equivocant de mig a mig.
Perquè sense adonar-nos-en, enmig de «massa feina-feina-feina» (p. 260) hem estat engolits al fons d’un pou, que és un abisme del qual costa molt sortir. I estem perdent pel camí bous i esquelles: la nostra identitat, la personal i la compartida —ja sigui com a habitants d’una Terra que estem malmetent o com a ciutadans d’uns Països Catalans les peculiaritats dels quals estem malversant.
Roc Casagran a través de la Carla —que s’obre en canal per fer-nos les confessions més íntimes— ens n’alerta perquè potser encara hi som a temps d’assumir les regnes del nostre propi destí, abans que l’aigua —per culpa del desgel, com en el cas de l’illa de Tuvalu, una de les que apareixen en el llibre— s’ho endugui tot, i ja només puguem lamentar-nos d’allò que vam ser i/o vam voler ser; a tot estirar, un record o un somni utòpic.
Malgrat que tot ens vagi en contra, doncs, potser encara podem trencar la corda que ens té emmordassats i fer que aquest món i aquesta vida —la nostra, la de cadascú de nosaltres— valguin la pena i ens omplin més. La vida de la Carla, doncs, acaba essent un mirall de la realitat, de la dura realitat, un retorn afligit de la nostra existència globalitzada i impersonalitzada. Què, reaccionem?