M’han demanat que escrigui un article sobre la Núria o Nuri Valveny. He recordat que algun fill amb un to familiar, tendre i afectuós t’anomenava «Valveny».
Doncs començaré per explicar algunes dades sobre la Núria-Neus (aquest era el seu nom) Valveny Riquero.
Era la quarta filla de l’Amadeu i la Juanita. La més petita de quatre germans: la Juani, la Bel, l’Edu i la Nuri-Neus. Amb la Juani, que era la gran, es portava 19 anys i sempre van mantenir una forta unió.
Es va fer gran al Mas Valveny, on sempre eren benvinguts familiars i amics; on sota el sopluig d’un gran noguer, al voltant d’una taula rodona, que podia acollir a més de 20 persones, es podia menjar un pa amb tomàquet, parlar de política i riure una estona.
El Mas sempre va ser un referent en la seva vida, allí hi va viure després de casar-se amb el Joan Ballester i hi va fer grans els tres fills: el Joan, el Jordi i la Núria.
Va poder cuidar als seus pares fins al final i vam començar a passar-hi moltes estones els amics seus i dels seus fills.
La Nuri va ser una marassa, però va saber trobar temps per acabar la carrera de Magisteri i ser una gran mestra, que va aprendre a tractar als parvulets sota la mirada i els consells savis de D. Cèlia Artiga, a qui va ajudar durant un curs a l’Escola Prat de la Riba.
Després va ser parvulista a l’Escola Puigcerver. De segur que ara són molts els que recorden la mestra, que tot llegint-los un conte, els va fer entrar al món de les lletres.
A la Nuri li interessava la política, la religió, l’educació, la música, el benestar de la societat. És així que va participar en molts projectes i molts d’ells van començar-se a gestionar protegits pel Centre de Lectura:
- Conferències de persones, que en aquell moment, parlaven il·lusionats i a vegades perseguits, de país i de canvis.
- Reunions de la Secció de Pedagogia, de la qual va formar part. Organització i assistència als primers cursets d’estiu per a mestres de tota la comarca —el primer es va fer dins del Centre de Lectura.
- Seminaris per preparar materials adequats per als alumnes.
- Reunions, xerrades, entrevistes per tirar endavant escoles catalanes, actives i arrelades al país.
El Centre de Lectura també va ser el lloc on va assistir sempre acompanyada del Joan a teatres, concerts, recitals, cinemes, cafès, reunions, exposicions.
Eren recitals de la Noca Cançó, concerts dels Setze Jutges. En recordo un en concret del Raimon al Teatre Fortuny. En una llotja hi teníem els fills grans (3 o 4 anys) i a la porta la policia.
La Nuri era una entusiasta de la música i sempre, molt fort i amb bona veu, entonava les cançons que li agradaven de la M. del Mar Bonet, Francesc Pi de la Serra, R. Subirachs, Espinàs, Lluís Llach…
Van ser uns anys de fills, de família; però també de política, de país. Volia i desitjava un món millor, una Catalunya lliure per la qual calia lluitar.
Va participar en reunions amb les missioneres seglars del carrer de Sant Joan, amb els capellans joves que volien o pretenien canviar l’església.
Va inaugurar i ajudar a fer gran l’Escola Montsant, on els seus fills van ser alumnes.
El temps passa i a poc a poc les coses van canviant, el Mas Valveny es modernitza, els fills es fan grans i la Nuri va tenir un nou i extraordinari desig. El seu entusiasme per les flors, la va portar a crear un roserar dins del Mas. Roses de tots els colors i varietats. Hores d’adobar, regar, esporgar, anades als centres més importants a comprar novetats, amb la il·lusió de veure com el roserar era cada vegada més gran.
El seu home, el Joan, i els seus fills estaven molt implicats a cuidar i preparar les roses per presentar-se a l’Exposició de Roses del Centre de Lectura. Quina alegria!
L’any 2004 l’estant de roses presentat pel germans Ballester-Valveny aconseguia el primer premi. A partir d’aquell moment, any rere any es van anar acumulant els premis i els regals, fins que l’any 2017 va merèixer la Rosa d’Or del Centre de Lectura, que va recollir emocionada al costat de l’home, dels fills i dels nets. D’aquella il·lusió per les roses, n’ha quedat una rosa que porta el seu nom.
El seu entusiasme per la natura no en tenia prou cuidant el mas i les roses, volia molt més. El món de les excursions la va portar a alts cims del Pirineu, de Suïssa… i a l’hivern va esquiar fins que els dolors reumàtics, que anava suportant sense queixar-se, li ho van permetre. La Nuri tenia dins del seu cap les meravelles que havia vist: les muntanyes del Montsant, de Prades i molts altres llocs. Va ser membre actiu de la Secció Excursionista.
Quan ja no va poder trepitjar la muntanya, mirava la televisió i contemplava la natura. Era el seu estimat món.
L’Alzheimer va anar guanyant espai, però ella amb el Joan, amb els fills i amb els amics va continuar anant al teatre, al Centre, a passejar pels camins del seu Mas, a collir les primeres violetes i a admirar el prat verd de davant de casa seva esquitxat pels variats colors de les anemones que havia plantat al seu dia.
És difícil explicar en unes línies la vida d’una persona i el que he dit és la visió d’una bona amiga de la Nuri.
No sé si servirà perquè conegueu una mica la seva forma de ser, però segur que els que la coneixíeu, podeu omplir els buits que he deixat de les moltes coses que recordeu d’ella i la veureu en diferents moments de la seva vida.