Introducció
Les protagonistes d’aquest retrat són Maria Dolors Pujol Solanellas i Elisa Pujol Solanellas, ambdues germanes naturals de Reus; nascudes l’any 1900 i 1902, respectivament. La seva ciutat natal les recorda, entre altres dones no menys importants, de manera destacada per la seva entrega humana, acadèmica i professional al Centre de Lectura de Reus on desenvoluparen la seva vocació arxivística com a bibliotecàries.
Per poder comprendre la magnitud, la importància de la vida i les aportacions de la Maria Dolors (la Lola en àmbits propers) i l’Elisa, considerem essencial situar-nos en el moment i el lloc on irromp la seva vida des del seu naixement. Ens situem a principis de segle xx, en un marc socioeconòmic peculiar, la fil·loxera havia acabat amb les vinyes donant pas al cultiu majoritari de l’avellana i gràcies a la creació del pantà de Riudecanyes arriba el regadiu a la ciutat. Té lloc un petit impuls comercial i industrial que fomenta l’existència de la jove classe obrera, però la fallida d’alguns bancs, entre altres esdeveniments, no va acabar de possibilitar un ressorgiment econòmic absolut. La ideologia política més representativa de la ciutat era nacionalista i republicana, tot i que es va veure assaltada per la Guerra Civil. En l’ambient cultural, destaquen noms vinculats al Modernisme de caire progressista i catalanista, com el de Cosme Vidal, Antoni Isern, Hortensi Güell, Joan Puig i Ferreter o Pere Cavallé. Tot plegat ens indica quina era l’atmosfera a respirar amb la qual es trobaren les dues protagonistes de la nostra història.
La Maria Dolors i l’Elisa Pujol Solanellas varen néixer el 25 de desembre del 1900 i el 29 d’octubre del 1902, respectivament. Eren la primera i la segona de cinc germans: Maria Dolors, Elisa, Pere, Paquita i Angelina. La família estava molt unida. El pare, Pere Pujol, d’origen benestant, es dedicà al comerç, tot i que malauradament la seva empresa va fer fallida i va haver de fer feina de comissionista de productes catalans per Aragó per tirar endavant. Era bon caçador, i d’ell l’Elisa recordava la seva imatge junt amb el seu gos fidel, també que patia de l’aorta, per la qual cosa va arribar a fer una consulta al premi Nobel Ramón y Cajal. Com a curiositats a afegir, sabem que tenia la facultat de la hipnosi i que va fer un viatge a Mallorca l’any i dia en què va passar el cometa Halley. Va morir de manera sobtada i molt jove, ja que tenia només 42 anys. La mare, Elisa Solanellas Aragonés, era natural d’Alforja, procedia de la família de cal Jaume Hereu, de la qual va ser la pubilla. Va estudiar la carrera de Mestra i en va exercir al seu poble natal.
Era una dona molt ben formada que va saber transmetre de manera natural al fill i a les filles el valor per l’estudi, així com l’amor per la cultura, en especial per la lectura i l’escriptura, la qual cosa volem destacar per tractar-se d’un moment en què la importància de l’educació adreçada a les dones no era sempre tan ben reforçada en alguns àmbits familiars de l’època. Molt religiosa i de caràcter dolç, ensenyà a les seves filles altres virtuts com la de fer labors i formosos brodats; era una dona ben plantada, intel·ligent, sempre va estar molt enamorada del seu espòs, el Pere, i quan va quedar vídua va procurar i possibilitar la continuïtat, en donar una bona formació a les seves filles i al seu fill.
Les germanes Maria Dolors i Elisa es varen educar, els seus primers anys, al col·legi religiós reusenc Maria Immaculada, on s’impartia una bona formació general «femenina». Quan va morir el pare elles tenien 15 i 13 anys, respectivament, i seguiren realitzant els seus estudis a l’Institut d’Ensenyança Mitjà de Reus on varen cursar el batxillerat, varen fer dos cursos en un. Un cop acabats aquests estudis, varen estudiar Biblioteconomia gràcies a la recent implementació de l’Escola de Bibliotecàries i Arxiveres de la «Escuela Superior de la Mujer», que oferia la possibilitat de fer els estudis amb la modalitat d’ensenyament lliure. Vet aquí una dada important que volem destacar, ja que reflecteix el tarannà de la Lola i l’Elisa i, sobretot, de la seva mare, sempre obrint camí i impulsant a les seves filles el que podia ser una manera de tenir autonomia econòmica i formació personal. Eren temps en els quals l’apertura acadèmica amb caràcter oficial estava arrencant, no oblidem que no va ser fins al 1910 quan es va aprovar a Espanya que les dones poguessin matricular-se en estudis superiors universitaris. Majoritàriament en aquells temps, les dones eren educades per ser «àngels de la llar», perquè estava normalitzat el fet que romanien sempre en segon plànol enfront del món masculí que dominava tots els àmbits públics, socials, culturals, econòmics i polítics. Tot i així, gràcies a la seva mentalitat i l’amor per la cultura, les nostres protagonistes superaren els entrebancs del moment i, finalment, ja ben formades i preparades, aconseguiren entrar al Centre de Lectura de Reus exercint com a bibliotecàries.
Fundat per Josep Güell i Mercader el 1859, l’existència del Centre de Lectura de Reus respon a la iniciativa i el caràcter de la burgesia del moment de caire liberal. Calia crear un lloc on tothom pogués accedir, un «tothom» que expressa el desig d’impulsar la possibilitat d’aprendre a llegir i escriure adreçat sobretot a les classes socials més vulnerables, tot en contrast amb els objectius socials i culturals del també reusenc «Círcol dels senyors» fundat el 1852. La Biblioteca del Centre de Lectura va ser la primera biblioteca del país, fundada el 1859 i amb un objectiu clar: arribar a la gent treballadora, acostar-se en especial a la població més humil i possibilitar l’accés del seu fons al servei de tota la comunitat. Treballar en un lloc tan emblemàtic va ser, sens cap dubte, un repte enfront al qual les germanes Pujol respongueren amb competència i responsabilitat.
A continuació volem destacar un fet de grandesa, ja que mostra la unió, sororitat i estimació existent en la família de les nostres protagonistes, donat que ambdues varen col·laborar econòmicament a la unitat familiar sobretot per fer costat a la germana petita, l’Angelina, i fer possible que es traslladés a Barcelona per cursar Ciències Exactes (Matemàtiques) a la Universitat, la qual cosa va realitzar amb molts bons resultats i de manera brillant. També volem deixar constància de la categoria de l’Angelina, que va arribar a ser una dona exemplar, no menys reconeguda en la seva ciutat com a catedràtica a l’Institut Gaudí de Reus, del qual va ser directora durant 5 anys. Gran pedagoga i millor persona, va fer tots els possibles per impulsar i fer accessible la cultura i la nostra llengua, ja que va aconseguir iniciar l’ensenyament del català a partir del curs 1967-68, a més de possibilitar el transport a l’alumnat de les comarques properes a la ciutat, organitzar un menjador escolar, així com la implantació del batxillerat nocturn entre moltes altres coses que ens mostren un tarannà sublim pel seu compromís cultural i social alhora.
Com veim la saga de les dones Pujol Solanellas no ens deixa indiferents. Reprenent el relat de principis de segle en referència a Maria Dolors i Elisa en el període de la seva joventut, la història ens desplega com, malgrat les dificultats econòmiques i els impediments propis de l’època, impulsades per l’empenta i alhora la dolça mirada de la seva mare enfront de tot plegat, les germanes Pujol Solanellas tal vegada no eren conscients del gran exemple de sororitat i de la petjada que, com a dones, ens han deixat.
La Maria Dolors i l’Elisa vivien intensament la seva vocació arxivística, l’estimació a la saviesa, per això alguns estius els varen passar al castell d’Escornalbou (des del 1927 al 1931), per portar a bon terme la restauració de llibres de la seva valuosa biblioteca, la qual cosa els va permetre tenir contacte professional amb don Eduard Toda i també amb don Pau Font de Rubinat (que més tard seria testimoni de noces de l’Elisa). Entre llibres, alguns fins i tot incunables, la riquesa de les lletres i el tacte de les nostres protagonistes s’ajuntaren en una festa dolça. Elles, les germanes Pujol Solanellas, creixeren i es relacionaren dins aquest ambient literari i arribaren a gaudir fent amistat, fins i tot amb els editors Torrell de Reus (en especial l’Elisa i el que seria el seu futur marit, l’intel·lectual mallorquí Bartomeu Forteza i Pinya).
Quines foren les aportacions de les germanes Pujol més enllà de la seva gran i competent tasca al Centre de Lectura de Reus?
D’una banda, la Maria Dolors va publicar un conte al Centre de Lectura que portava per títol Diada de Sant Pere, també és l’autora de la Bibliografia de l’il·lustre reusenc D. Eduard Toda i Güell i, a més, va guanyar el VI Certamen Literari per commemorar el centenari del Centre de Lectura de Reus amb la dotació de 2.000 pessetes d’aquell temps.
D’altra banda, gràcies a la seva constància i dedicació recopilatòria, l’Elisa va ser qui va possibilitar la publicació de la Bibliografia espanyola d’Itàlia dels orígens de la impremta fins a l’any 1900, que consta de 5 volums (editorial: Castell de Sant Miquel d’Escornalbou 1927-28-29-30-31). A més, sabem que va ser l’autora d’alguns contes, tot i que malauradament, donat el pas del temps no els hem pogut arribar a trobar.
Més enllà de les seves aportacions acadèmiques, la Maria Dolors i l’Elisa varen aconseguir un reconeixement entre les persones que visitaven la biblioteca, que s’hi referien de manera normal com a «les senyoretes Pujol», sobretot per les bones maneres amb què resolien la seva tasca. Sempre disposades a ajudar a grans i petits, gaudiren regalant tacte i respecte cap a allò que per vocació representaven.
Maria Dolors
La Maria Dolors tenia un caràcter enèrgic, era una dona competent i sociable. Es va casar amb Josep Maria Capdevila de Balanzó, un intel·lectual compromès amb la seva terra, que havia quedat vidu i comptava amb dos fills fruit del seu primer matrimoni: el Francesc Maria i el Vicenç Maria. Després, l’any 1937, la vida els va regalar l’arribada de la seva única filla: la Maria Elisa, de manera que la Maria Dolors (per voluntat del seu marit, com era propi de l’època i la mirada patriarcal) hagué de firmar la renúncia a seguir treballant al Centre de Lectura. Poc temps després, l’any 1939, la Lola va haver de lidiar amb l’exili del seu espòs, que va partir primer cap al sud de França (junt amb Sagarra i altres escriptors també amics seus), per després anar a Colòmbia on se li va brindar l’oportunitat d’exercir la docència. La partida va tenir lloc sobretot a raó d’un escrit que Josep Maria va publicar a El matí, el diari que ell mateix havia fundat. Eren temps convulsos, perillosos, amenaçadors i conflictius ocasionats per la Guerra Civil Espanyola i les polítiques centralistes del moment. La separació va ser molt dolorosa per a la Maria Dolors, i això va determinar el transcurs de la seva vida. Ella va romandre sempre enamorada del seu marit, que no va tornar mai més a conviure amb ella, donat que va continuar a l’exili un cop instaurada la dictadura de Franco. En el moment en què la Lola es veu sola amb la seva filleta que tenia només amb 2 anys és quan la seva germana Elisa i el seu marit Bartomeu (que alhora mantenia una gran amistat amb el seu cunyat Josep Maria Capdevila) li ofereixen anar a viure amb ells a Mallorca, en concret al poble de Felanitx on la família tenia la seva residència. Un cop allà, Bartomeu, que tenia la plaça a l’estació enològica com a enginyer agrònom, va aconseguir que la Maria Dolors pogués exercir com a mestra a l’institut d’ensenyament de Felanitx, la qual cosa va poder fer amb cura i dedicació. La seva filla Maria Elisa compta amb bons i agradables records d’aquells anys de la seva residència a Mallorca, tot i això també guarda en la memòria la falta del pare. Allà hi varen viure uns cinc anys, i després les coses varen donar un gir, possibilitant l’oportunitat de tornar a Catalunya. En un moment en què ser dona i cap de família alhora no era fàcil, la Maria Dolors va ser capaç de treure’s la carrera de Mestra, i després de treballar a Felanitx va anar a exercir a l’Ametlla de Mar. En aquells anys el que li preocupava, sobretot, era l’educació de la Maria Elisa, perquè tenia clar que volia que la seva filla tingués accés a la vida acadèmica i estudiés el batxillerat, la qual cosa no era possible donat que no hi havia escola superior al poble on residien. Però la vida li va somriure quan la varen cridar del Centre de Lectura de Reus; havia sortit una vacant i tot d’una pensaren en ella, donada la bona petjada que ja hi havia deixat temps enrere. La Maria Dolors amb molta alegria va poder tornar al Centre de Lectura de Reus on fins i tot hi va exercir com a directora. Allà hi va romandre fins que es va jubilar. Així, la Maria Elisa va poder estudiar el batxillerat a Reus on també residia la germana petita, l’Angelina de qui ja hem parlat en línies anteriors, també una dona excepcional a qui la guerra havia deixat vídua molt jove, de manera que, també sola, va haver de treure endavant el seu fill Josep Maria i a la seva filla Pilarín. La nostra història encara s’omple de més sororitat entre germanes, ja que l’Angelina no va dubtar a avisar la Maria Dolors quan hi va haver la possibilitat de viure al mateix edifici (tot i que en pisos diferents) al raval de Jesús, demostrant també el seu suport i el tarannà afectiu que les unia. Per tot plegat, a la Maria Dolors no podem sinó recordar-la per ser una lluitadora incansable, una gran professional, dona i mare, que va sortir endavant fent front a tantes dificultats en temps convulsos.
Elisa
I com era l’Elisa? Era una persona amb tantes qualitats! Qui la va conèixer la recorda sempre com a dona de molta paciència, pulcra, educada, amable en el tracte, molt responsable i entregada a les seves tasques acadèmiques i professionals. Discreta, mai va tenir cap ànsia de protagonisme, d’una bondat natural, sempre respectuosa, mai va ser dominadora amb res ni ningú. Era una persona que desprenia confiança, valgui l’exemple de la seva germana petita Angelina per a qui de jove va ser la gran confident, a qui podia explicar qualsevol cosa, com és ara l’existència de cartes d’amor entre ella i el que seria el seu futur marit: Josep Maria Planas Corbella. El destaquem també com a una bellíssima persona que va entrar a la família; es doctorà en Ciències Exactes i obtingué la càtedra de Matemàtiques a la Universitat de Saragossa el 1934. Morí l’octubre del 1936, malauradament víctima de la Guerra Civil.
Les fines mans de l’Elisa semblaven de pianista, la seva lletra era elegant i exquisida. Ja de ben petita sentia amor pels llibres, igual que les germanes i germà. Es va familiaritzar amb la nomenclatura arxivística; coneixia i sabia com usar el termes de classificació, signatura, fitxes i, fins i tot, el de l’«infern de la biblioteca», o el «racó dels llibres prohibits». Tot aquest món la va apassionar. L’Elisa va exercir com a bibliotecària entregada al Centre de Lectura de Reus durant 11 anys, fins que va acabar els estudis la seva germana Angelina a Barcelona. Fou en aquell moment, en concret l’any 1932, quan ella va poder matricular-se al que era també la seva vocació: estudiar llengües semítiques a la Universitat, satisfent les ganes de saber més, d’anar una mica més enllà i formar-se en profunditat.
Però tot es va capgirar quan l’any 1933 es va morir la seva mare estimada amb qui tenia un gran vincle i amb qui estava tan i tan unida. Aquest va ser un cop emocional molt dolorós per a l’Elisa, que va renunciar a continuar els seus estudis donant un gir determinant a la seva vida. En aquella època visitava la biblioteca amb freqüència l’enginyer agrònom Bartomeu Forteza i Pinya, destacat intel·lectual mallorquí que l’any 1934 va ser destinat com a enòleg al Priorat. Entre Bartomeu i Elisa nasqué un enamorament i un afecte que acabaria en petició de matrimoni per part d’ell i acceptació per part d’ella. Les noces es van celebrar a l’ermita de la Mare de Déu de la Misericòrdia, i els nuvis partiren cap a Mallorca on fixarien la seva residència. A Bartomeu el destinaren a l’estació enològica de Felanitx, i va ser en aquest poble on nasqueren els seus quatre fills estimats: Aina, Tomeu, Xesc i Elisa.
L’Elisa Pujol ja no tornà a residir mai més a les seves terres catalanes per les que sempre va sentir nostàlgia, tampoc va tornar a exercir pus mai com a bibliotecària. A les filles, fills, nets i netes, sempre els va transmetre els bons records. Gaudia d’explicar i recordar en veu alta aquells estius al castell d’Escornalbou per petició del senyor Pere de Rubinat, on reparava llibres antics que el temps havia deteriorat i on desenvolupava amb cura la neteja de la pols de manera delicada, sempre amb cura dels llibres dels quals el temps s’apodera. L’Elisa no va poder tornar a gaudir de la seva vocació arxivística, tampoc no va poder acabar de cursar el somni d’estudiar les llengües semítiques, però amb dolçor i tendresa sempre va expressar que els seus quatre fills foren després la «seva pròpia universitat».
Qui la va conèixer i estimar la recorda sempre activa: sabia cuinar, fer labors, sempre estava llegint o cosint. La seva filla petita Elisa recorda que quan feia els llits cada matí, cantava les lletres de les sardanes i moltes cançons catalanes que ella, de tant d’escoltar a la mare també va arribar a aprendre amb afecte. La filla recorda que en els cants l’Elisa Pujol deixava entreveure l’estimació i l’enyorança per la seva terra, una enyorança viscuda des d’una vivència tendra. La seva religiositat i fe la van acompanyar sempre, molt connectada a una espiritualitat autèntica, viscuda i convençuda.
Les coses no varen ser fàcils per a l’Elisa perquè el seu marit va morir el 1957 i ella es va quedar vídua massa prest, tot i que va saber sortir endavant. La seva aparent fragilitat física no amagava el caràcter d’una dona forta i lluitadora. Va procurar estudis i una gran formació als fills i filles, sempre encoratjada des de la fe per una confiança en Déu vertadera i sentida. Varen anar passant els anys, l’Elisa va anar envellint, amb cura, amb calma. Volem destacar també l’afecte mutu que sempre la va acompanyar fins al final de la seva vida amb l’Angelita, qui de joveneta va entrar a la casa per servir i va acabar sent una més de la família, tot gràcies a la bellíssima manera de ser tant d’una com de l’altra. La nostra singular catalana, «la senyora Donya Elisa», va arribar a ser una dona reconeguda a Mallorca per ser educada i cultivada, però sobretot una molt bona persona i propera alhora, ja que sempre es feia estimar per qui l’envoltava.
Qui subscriu aquest article és la seva neta Elisa, la segona dels tretze nets que li va regalar la vida i a qui va omplir d’estimació. A l’àvia Elisa li agradava escriure cartes amb sentiment, aprofundir, conversar, transmetre la seva fe en Déu de manera convençuda i passional. Amb cada un dels seus nets i netes hi tenia una relació personal, era una persona única i admirable. Per a mi va ser un gran referent, em va fer sentir estimada. Recordo gaudir amb ella de llargues converses. Amb l’àvia es podia parlar qualsevol temàtica, tant es podia xerrar amb ella d’actualitat, com d’història, d’esports, de l’amor o del sentit de la vida. La recordo sempre amb el periòdic La Vanguardia sobre la seva taula braser, sempre ben informada, i també era divertit veure com vibrava d’emoció amb les victòries del Barça! Era capaç d’això i alhora de descobrir-me la lectura i admiració per les lletres de la gran Maria Zambrano, fins i tot quan encara no s’impulsava o visibilitzava amb força suficient la literatura escrita per dones. L’àvia m’encoratjava en tot. Era una dona amb una profunditat exquisida, tenia una gran sensibilitat per l’art de qualsevol indret, la pintura, la poesia… És bonic recordar-la recitant de manera sensual «Quantes coses té el mar» de Josep Maria de Sagarra, però també fer-ho destacant la seva vessant còmica i plena de gràcia quan recitava amb ironia «El silenci és d’or».
L’Elisa Pujol Solanellas va morir a Mallorca el 23 de juny de 1992. Una bellíssima persona, un gran referent.
Agraïments
Gràcies a la generosa invitació de les actuals professionals que com és tradició tenen cura del Centre de Lectura de Reus, qui subscriu aquest article, junt amb la meva mare Elisa Forteza Pujol i altres familiars molt estimades, vam tenir la joia i la sort de poder visitar l’exposició que es va fer el mes de març 2023 en homenatge a les dones que en algun moment de la història han estat vinculades a la biblioteca. Tot per a nosaltres va ser molt emotiu, com no podia ser d’altra manera. Quin regal poder respirar l’aire del lloc on el Bartomeu i l’Elisa es varen conèixer i enamorar! Em va embriagar l’emoció quan vaig comprendre l’encís que anys enrere els degué envoltar, entre llibres, fins i tot alguns incunables. Com no gaudir d’un enamorament amb l’aroma de les lletres o de l’art que expressa i no calla? A més ens vàrem assabentar que al Centre de Lectura es conserven les fitxes antigues escrites a mà, quina joia! Preservar el llegat de la feina exquisida i pulcra del passat desvetlla el bell tarannà de la biblioteca de Reus perquè, malgrat el pas del temps, mai s’hi ha minvat la mirada del valor que tots els llibres es mereixen, i sobretot la simbòlica intenció de fer-los accessibles a tothom.
Volem agrair també el suport i l’ajuda rebuda de la Maria Elisa Capdevila Pujol, la Pilarín Planas Pujol, l’Aina Forteza Pujol i la meva mare estimada: l’Elisa Forteza Pujol… Gràcies per la informació que m’heu fet arribar i el regal dels vostres records que també em deixen petjada.
Les germanes Pujol seran recordades com a dones excepcionals. Van viure temps convulsos en una època de moltíssimes dificultats; sortir endavant i cultivar-se sota un sistema patriarcal condicionava tot esforç. Eren temps de canvis socials en els quals ser dona i formar-se intel·lectualment era nedar contracorrent…
Gràcies al seu exemple de superació i de sororitat, junt al d’altres dones valentes, el record de la Maria Dolors i l’Elisa roman per sempre al Centre de Lectura de Reus i al nostre cor.