Una cosa que m’agrada recordar sobre l’Antoni Nomen és la manera amb què es relacionava amb persones del seu entorn en algun acte literari dels que organitzava al capdavant de Terrabastall Poètic de Reus, juntament amb Montse Farrés i Quim Besora. Pel que en vaig arribar a conèixer, em sembla que l’Antoni era d’aquells que mirava de donar a cadascú el que creia que mereixia: recordo que a una bona amiga seva sempre la burxava per fer-la riure i treure ferro a cabòries i darrere seu sempre me’n parlava bé; en canvi, sobre algun altre poeta vanitós n’explicava anècdotes perquè riguéssim. Es relacionava d’una manera semblant, a l’hora d’escriure, amb els gèneres poètic i assagístic, perquè dominava els recursos que els són propis i se’n servia com volia, però mostrava un respecte profund per la influència clàssica dels textos.
Lectura de poemes a El Círcol a càrrec de poetes del Baix Camp; cada participant va llegir-ne un de l’Antoni Nomen
Nomen va estudiar l’obra dels reusencs Xavier Amorós, «antiromàntic i alhora sentimental, i ha estat localista i universal tot plegat», de qui «m’he divertit llegint-lo i escrivint sobre la seva obra»[1], i la de Miquel Escudero, un «poeta desmesurat», «de qui se n’ha sentit més que no se n’ha sabut»[2], sobre qui també devia ser de justícia que algú aprofundís en la seva obra de la manera en què ho va fer el nostre home. Quan presentava els seus propis llibres o els d’algú altre i en diversos articles que va escriure es feia evident la capacitat per enllaçar diferents formes d’art i camps d’estudi; em sembla especialment interessant el seu interès per parlar del temps «tal com el veu la física», allò a què es dedicava, comparant-se amb David Jou, un catedràtic de física, poeta com ell, només que «massa missaire».
Repassant l’obra de Jou m’ha impressionat el poema que va dedicar a un ratolí clonat que ell mateix va transportar durant un viatge en tren, perquè s’hi pot veure la identificació entre escriptura i vida del mateix Nomen o de Xavier Amorós:
Però no:
arribem tranquils a la darrera estació,
jo —lletraferit de fa tants anys—
i tu —escriptura viva, viva icona
d’aquests temps que aprèn a escriure amb gens amb tants afanys—
i ens endinsem, anònims i apressats en el tumult de Barcelona[3].
A l’Antoni li agradava aquesta mirada científica que es denota en el fons dels poemes de Jou i que també es pot trobar en alguns de seus. En aquest sentit, l’any 2014 va deixar escrit en el mateix blog, i posteriorment al llibre Ja no és avui i encara no és demà (Edicions 96, 2022) el poema «Siracusa o la gàbia del temps», que acaba així:
Diem: el taumaturg que tot ho cura i tot ho esborra.
Lent el del cargol entelat,
veloç la còpula enfebrada.
Precipitat quan sent que ho volem tot i ho volem ara.
Temps de dins i temps de fora,
més diferents pel frenesí del moviment.
Temps contret, temps jove,
amb infinits futurs, amb infinits rius paral·lels,
Mahaltes que el temps corromprà.
El temps etern de quan gaudim del temps;
el temps inexistent del que més hem desitjat;
tant de temps, sense temps, pels laments.
Temps monòton del savi que medita sobre el temps
passejant pels ponts de Königsberg.
Temps que s’esgota, dilatat del tren amb embranzida,
que s’ha saltat les estacions i arriba embalat a la darrera,
amb les vies davant que es contorsionen,
que es neguen a seguir la geometria del vell Euclides.
En una entrevista a Reus Digital, que li van fer el 2022 a partir de la publicació del llibre Si això ha de durar, acotava una mica més els seus referents científico-literaris:
A mi, m’agraden les propostes d’Stephen Hawking, l’autor de la Breu història del temps i d’El gran disseny, descregut, que pretén demostrar l’origen del món sense la intervenció de cap déu, només per la simple actuació de la matèria. A part de sobre Déu, la física també té molt a dir amb relació al temps i a la naturalesa de la matèria. Un físic primitiu, Lucreci, va ser un gran poeta, volia alliberar la societat de l’opressió religiosa amb la raó i la ciència. Definitivament, hi ha una gran relació epistemològica entre poesia i física [4].
Un altre article del 2014, en què Nomen tornava a parlar de Jou, llegit entre línies pot sorprendre amb una dada més: «la meva poesia vol acostar-se als sentits i no a la fe catòlica»[5]. Aquí diu el que ja sabíem, però també s’hi pot entendre que les destinatàries dels poemes que escrivia no són les nostres ments, menys clares que la seva; com d’altres, volia arribar a la pell de cada lector ensenyant la vida com només ell podia fer-ho. Ja veurem si a l’hora d’estudiar-lo i aplegar-ne l’obra Antoni Nomen rep una justícia semblant a la que va donar.
En els fractals del temps em sé fugaç
i aprenc que el vers tothora és l’artifici
que exalta sons i llamps i buits i pors.
[1] Diversos (2022, setembre). «Recordant Xavier Amorós». Revista del Centre de Lectura: https://www.centrelectura.cat/revistadigital/recordant-xavier-amoros/
[2] Escudero, Miquel (Nomen, Antoni (ed.)) (2023): Terres de llum. La vida i l’obra d’un poeta desmesurat. Benicarló: Onada Edicions.
[3] Jou, David (2002): L’èxtasi i el càlcul. Barcelona: Columna Edicions.
[5] https://antoninomen.blogspot.com/2017/10/
[6] Nomen, Antoni (2022): Esquerpes i bucòliques. Calonge: Adia Edicions.