Quin mirall?

Diaz Fouces, Oscar (2020). Entre inspiració i manipulació. El primer galleguisme en el mirall català. Barcelona: Llop Roig, 191 p.

L’autor —amb dilatada recerca en l’àmbit de la traducció i les implicacions sociolingüístiques galaicoportugueses— aclareix que el seu estudi suposa una «aproximació personal» a un objecte d’estudi. Cal afegir, però, que és una visió pròpia basada en una exhaustiva i actualitzada bibliografia i en l’explotació d’abundoses fonts de referència arxivístiques, com ho han estat els epistolaris. Tota recerca meditada conté, d’altra banda, la personalitat intel·lectual de l’investigador. La història «asèptica» no existeix.

L’estudi de Diaz Fouces és d’interès perquè analitza unes relacions —desiguals— entre el camp cultural i polític galleguista i els homònims catalanistes. En aquest sentit, el que l’assaig entén per «inspiració» és una característica pròpia de pràcticament tots els moviments culturals i polítics: els referents hi són. Pel que fa a la «manipulació, el lector pot fer-se cabal que organitzacions nacionals del Principat —la Lliga Regionalista, com resta detallat en la recerca— empressin de manera lògica unes relacions per possibilitar una pressió al govern espanyol en crisi abans del cop militar del 1923. Una pressió, el resultat de la qual també tenia un resultat clar a favor de l’estratègia intervencionista peninsular de Francesc Cambó. «Inspiració i manipulació» esdevenen, doncs, apreciacions comprensibles per al lector de l’obra. Una altra cosa és ponderar l’ús que d’altres forces polítiques (d’obediència espanyola i espanyolistes) han fet de la «manipulació» o, potser millor, «instrumentació» lligaire.

Les relacions galaicocatalanes denoten una manca de proporció, la qual, en part, es pot situar en el context econòmic rural i migratori de Galícia en comparació amb una tendència industrialitzadora del Principat —a l’origen amb un pes exportador derivat de la transformació del producte agrari— entre l’època moderna i contemporània. L’estructura econòmica, condicionant de concepcions ideològiques i actituds civils, no actua com a variable determinant. El fet, doncs, que Diaz Fouces introdueixi encertadament el factor de la burgesia enriquida per l’esclavisme negrer —sector, és clar, imbricat en l’estructura política de l’Estat espanyol, legitimador alhora de l’engranatge esclavista— no implica que el seu lligam amb una consciència nacional gallega sigui constatable. Almenys de manera significativa.

Per bé que Fouces estudiï les relacions galleguistes/catalanistes des del moviment cultural endegat com a Reinaixença —camp cultural forjat en el Romanticisme— fins als anys trenta —entre l’emergència del Partit Galleguista i Galeuzka—, cal remarcar que la darrera dècada del vuit-cents fou fonamental per impulsar les relacions entre galleguistes i catalanistes en el marc del Rexurdimento —els primers Jocs Florals gallecs i la fundació de l’Associació Regionalista Gallega. És un apartat (p. 46-51) molt ben situat per l’autor del treball i possibilita el coneixement del binomi Alfredo Brañas-Manuel Murguia i la Revista Gallega, referents sense els quals no es pot comprendre el perquè de la voluntat de relació galleguista. Una comunicació que comptà amb  continuïtat central entre la primera gran guerra europea i la dictadura de Primo de Rivera, conjuntura en la qual emergeix la relació polititzada de galleguistes i de catalanistes.

El període definit com a «primer galleguisme» defineix un primer assoliment fins a començaments dels any vint, amb la formació de la Triple Aliança. El recorregut d’una Renaixença gallega d’abast limitat (com ho era la valenciana i, segons com, la catalana fins al segon terç del vuit-cents) no podia influir en lideratges que s’estaven consolidant en l’àmbit del regionalisme i del posterior catalanisme que s’orientava a la reforma de les estructures polítiques de l’Estat espanyol. Diaz Fouces, doncs, aclareix la manca d’ascendent de caps d’ala del ressorgiment galleguista, teoritzadors del «regionalisme gallec», envers la política catalanista. Alfredo Brañas, en conseqüència, i com bé contextualitzada Óscar Diaz, no hauria influït, de manera determinant, en la presa de posició política del futur líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó.

La sèrie d’espills que recull el treball és disposada de manera estructurada: cada forma organitzativa del catalanisme d’intervenció social —àmbit de l’alfabetització en català dels minyons, ensenyament en gallec, la projecció de La Nostra Parla en les Irmandades da Fala i els Pomells de Joventuten l’efímer portaveu As Roladas— i (para)política —Lliga Catalunya/Liga gallega, Solidaritat Catalana/Solidaritat Gallega, Palestra i el seu corresponent gallec, relacions entre Galícia i Catalunya, Galícia i Portugal i model federatiu ibèric a partir de nacions lliures o independents— havia de tenir un reflex en el camp galleguista. Però més enllà dels «espills» que malden per una reciprocitat no assolida, el que ensenya el treball d’aquest filòleg historiador són els corrents interns de cada país —una xarxa ben interconnectada— que possibiliten la voluntat d’intercanvi cultural i polític. La trajectòria dels galleguistes i dels catalanistes es pot escriure a partir de la història comparada i observar moments de més aglutinació (entorn de la Lliga) o de reorganització, amb més concurs de forces polítiques (anys trenta) (p. 161-171).

Així, la confluència entre sectors socials afins —intel·lectuals, professionals liberals: coll blanc, capes mitjanes, treballadors del comerç i de la indústria, un sector de la burgesia que actua en funció de mecenatge, dimensió fonamental en algunes experiències culturals— descriu el significat d’unes relacions amb independència de la incidència obtinguda.  

La conclusió a què podem arribar és que, primerament, Diaz Fouces sistematitza críticament una estratègia —que podem fet extensible, també de manera desigual entre Bascònia i Catalunya i entre el Principat i el País València— que, en el cas que ens ocupa, tingué un preponderant pes cultural més que no pas polític. I, en tot cas, el rèdit polític fou més palès en el cas català que no pas en els ambients galleguistes. Un rèdit que, com Fouces situa, cal emmarcar en models urbans d’irradiació/articulació nacionals distints (p. 122). Amb tot, cal no menystenir reiterats projectes de relació sota dels quals hi havia l’espill (somni?) d’una confederació ibèrica de pobles lliures.  D’altra banda, com indica el treball foren unes vinculacions inter-nacionals que comptaren amb etapes posteriors de relació.

Segonament, pel que fa a una apreciació de caient metodològic cal destacar que aquestes iniciatives eren mediatitzades, és clar, per l’omniscient nacionalisme d’estat. Analitzar les relacions entre països sense estat suposa un pas endavant d’una historiografia emergent oposada a la satel·lització de l’espanyola. La resposta negativa de la Real Academia Españolaal suport de la Historia de Galicia de Manuel Murguía («ofensa a la madre patria») fonamenta, com a exemple, l’orientació comparativa (p. 175) «sense interferències».