Joan Perucho a la vila vermella

 |   |  Twitter

Joan Perucho va ser sempre un d’aquells personatges que no se’l sabia on posar. Des de l’època d’Ariel, mítica revista on déu-n’hi-do com volaven els ganivets, malgrat demostrar-se de sobres el seu talent literari, sempre hi havia un però. No sé si Perucho n’era conscient o no, o si l’afectà massa. No va fer concessions de cara a la galeria amb aquella colla de protopatums que li feien la gara-gara en les cartes personals però que pel darrere… Perucho no s’hi atabalà i va decidir bastir una obra intel·lectual basada en un hedonisme erudit juganer, potser fins i tot infantil, que va practicar al costat d’altres amics, obrint el seu camp de visió molt més enllà de la literatura. Era un home enèrgic, apassionat, curiós.

Guanyar l’oposició del jutjat de la Granadella, fou un fet important. La descoberta de la Catalunya Nova dota Perucho d’una perspectiva renovada. Una mirada que li permetrà anar més enllà d’aquella Barcelona gentrificada que literàriament es mirava i potser encara es mira massa, el seu propi melic. El seu món penso que s’ordeix una mica a partir d’aquells passejos mig professionals, mig d’esbarjo, més avall del Llobregat. Perucho la ressegueix aquesta terra nostra i en parla amb fonament de causa. Només cal veure per on fa anar el periple del protagonista de Les històries naturals. Escenografies que ell coneixia perfectament. Hi ha una voluntat, per part de Perucho, de fer-nos veure que una Catalunya sense Barcelona, sense l’Empordà, també existeix.

Per tot això no és gens estrany que Joan Perucho decidís que les seves cendres reposessin a l’ermita de l’Abellera al municipi de Prades, Baix Camp. Situada a mil vint metres d’altitud, l’ermita està situada en una balma i és un balcó privilegiat de les muntanyes de Prades. Segons expliquen, va ser un pastor qui va trobar la imatge en una alzina tota voltada de ruscos quan buscava mel. La imatge hauria tornat fins a dues vegades al lloc on havia estat descoberta cada vegada que el pastor volia emportar-se-la cap a casa.

El 28 de gener del 2002, en la seva secció de La Vanguardia «El arquero dubitativo», Joan Perucho escriu un article sobre l’ermita. A «La Virgen de la Abellera» explica com després d’adquirir en una llibreria de vell la col·lecció completa dels Quaderns de Poesia, revista del 1936 dirigida per J. V. Foix, Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba i Joan Teixidor, va descobrir en el seu sisè número, nou poemes titulats com a «Nou poemes del Montseny» d’un tal Melcior Font amb un peu de pàgina on indicava que havien estat escrits a Sant Marçal del Montseny. Perucho intentà esbrinar qui era el poeta infructuosament, deixant la recerca en l’aire.

Tot seguit l’acció es traslladà a la Granadella on Perucho diu que des de «la catedral de las Garrigues» es trasllada al «Montsant, Siurana y la sierra de Prades», indicant que el camí de Siurana a Prades «es abrupto y difícil». Després cita Rovira i Virgili per parlar del poble, de la seva magnífica font renaixentista i de l’ermita de l’Abellera. Perucho hi fa cap tot afirmant, quan hi arriba, que és un dels llocs més bells de Catalunya amb el cant de tants de moixons com s’hi senten. També fa notar, reconnectant amb la primera part de l’article, que el 1960 s’hi va posar una placa per recordar l’autor dels goigs a la Mare de Déu, escrits el 1926 i amb música de Joan Llongueras, que resulta ser Melcior Font.

Arribat a Barcelona, Perucho investiga més exhaustivament qui va ser Melcior Font i ens en dona notícia. Nat a Sant Andreu de Palomar, el 1905, va ser periodista, escriptor, traductor i poeta. Acaba l’article afirmant: «He decidido enterrarme a los pies de la Mare de Déu de l’Abellera, desde donde veré los bosques de Cataluña y la pajarería en el cielo translúcido de amor.»

Set mesos després, concretament el dia 31 d’agost, Perucho torna a referir-se a Prades en l’article «Prades y la Abellera». Després de ser felicitat per Martí de Riquer per un article, aquest li pregunta quins plans té per a la resta de l’estiu, Perucho contesta amb el genial: «[…] mis hijos ensayaban tiernamente llevar a la ermita de la Abellera mis cenizas, o sea, a los pies de la sierra de Prades y lanzarlas al vacío». Segons Perucho, Riquer li diu que les seves cendres haurien de ser enterrades «en los aledaños» amb el permís de l’Ajuntament de Prades.

El dia 5 de juny d’aquell any, segons Perucho, des de l’Ajuntament de Prades es posen en contacte amb ell. Volen que pronunciï el pregó de les festes del poble. Se li diu que l’únic inconvenient és que no poden pagar-li. Perucho escriu: «Yo no cobro nada a mis amigos; sólo lo hago con las universidades, centros de cultura, instituciones y similares.» En contrapartida a aquest favor, però, Perucho demana ser enterrat al costat de l’ermita, en terreny municipal, a la qual cosa des de l’Ajuntament se li diu que ja ho pot donar per fet i que ho notificaran al rector d’Ulldemolins, encarregat de la parròquia de Prades. El rector no és desconegut per Perucho: «Yo ya [lo] conocía por entrevistas sobre bibliografía.» D’origen mallorquí i establerta, la seva família, al Principat amb una impremta i obrador litogràfic, «imprimía los “goigs” de los pueblos de la comarca y enderazando, a veces, versos defectuosos de los mismos, tal como los de la virgen de Loreto en Ulldemolins». Arriba a les seves orelles que el mossèn havia indicat que no hi havia cap problema a dir-li una missa, però que «si quería ser sepultado, que lo hiciera, como todo el mundo, en el cementerio de Prades, que era muy bello».

A partir d’aquí tot va pel pedregar. Amb la Medalla d’Or al mèrit artístic atorgada aquell mateix any per l’Ajuntament de Barcelona, Perucho afirma que el consistori de Prades no li ha enviat cap carta de convit. Perucho diu que puja a l’Abellera a donar les gràcies pel guardó. Hi entra amb tot l’ocellam cantant i posant-se als peus de la imatge. Acaba l’article fent sortir «la áurea picuda y la avutarda géminis, que me miraron tristemente y valoraron, como siempre, mi manera de estar en el mundo», aus fantàstiques que Perucho va inventar per a la seva extraordinària novel·la Les històries naturals.

Perucho se la sabia molt llarga i tot i que s’estimava de cor les comarques de sud, que coneixia molt bé, que les seves cendres fossin llençades a l’Abellera, no era de fet la seva primera opció. El 2001, en una entrevista també a La Vanguardia, parla de la casa que té a Albinyana. Explica que se l’ha anat fent a poc a poc, però que ell ja fa cinc anys que no hi posa els peus. La raó?, doncs probablement us sonarà: vol ser enterrat sota uns xiprers del cementiri de la localitat; no en un nínxol, sinó sota els xiprers, cosa que des de l’Ajuntament de la població del Baix Penedès no acabaven de veure clar. D’aquí que, enfurismat, decidís no trepitjar més Albinyana i que una vegada incinerat, les seves cendres fossin portades a Prades. Tot molt Perucho.