L’Altafulla encisadora

A l’Otger, per acompanyar-m’hi.

Altafulla –«Paraula màgica de les bruixes per volar»–[1] podria donar per molt, en l’àmbit fantàstic de Perucho, per ser, segons la rumorologia antiga i la tradició oral, poble de bruixes –que ara ja sabem que només eren les dones que abans trencaven amb el cànon o gosaven apropiar-se de la paraula, ai las, com un home–,[2] potser precisament per això no podia deixar de fer-hi referència a Les històries naturals. Però no recorre a aquestes dones popularment transmeses com a dones velles, mal girbades, miserables i despentinades, que podien fer metzines i beuratges de tot tipus, per a bé i per a mal; permeses, a estones, i perseguides i cremades, més sovint, per ser comparades amb el diable. Apel·les Mestres, que estiuejava a Torredembarra, la dècada del 1920, sí que ens les recupera:

 

Les bruixes d’Altafulla

Quan era petit havia sentit contar que Altafulla era terra de bruixes, i fins que eren bruixes totes les dones d’Altafulla.

No fa molts anys, trobant-me a Torredembarra, i enraonant amb la dona d’un pescador, que resultà ésser filla d’Altafulla, aquella antiga creença va venir-me a la memòria i vaig preguntar a la bona dona sobre el que hi havia de cert en tan arrelada preocupació. Va arronçar-se d’espatlles i es posà a riure bo i dient: «–Coses dels vells!» Però com que vaig insistir per evocar-li records d’infància, heus ací el que, sense deixar de fer xanxa, va comentar-me:

–A Altafulla hi havia tres dones que eren bruixes. Cada nit sortien de llur casa, es reunien a la platja, muntaven en un gusi i desapareixien.

Havent-ho observat el marit d’una d’elles, va tenir la curiositat de saber on anaven a passar la nit, i, a l’efecte, sortí de casa molt abans que la seva dona i va amagar-se en el gusi ben arraulit, ben quietó.

A mitja nit arriben les tres bruixes, hi salten a dins, i una d’elles crida al gusi: «–Vara per tres!» Però el gusi no es mou. «–Vara per tres», torna a cridar-li; però el gusi no vara. A la tercera vegada de cridar-li, i després de veure que no dóna senyal d’obeir, ella que fa : «–Quina en fóra que una de nosaltres estigués embarassada sense saber-ho?» «També podria ésser» respon una altra. Aleshores ella que crida: «–Vara per quatre!» I tot seguit el gusi es llança al mar i se’n va mar endins brunzent com una bala.

Entretant, el pobre home s’estava arraulit en el seu amagatall, que ni gosava a respirar.

En un obrir i tancar d’ulls el gusi va ésser a l’altra banda del mar, aneu a saber on! Les bruixes van saltar en terra i van anar-se’n… podeu pensar que a fer malifetes de les seves.

Abans no claregés, van tornar a saltar un altre cop al gusi, i li criden: «–Vara per quatre!» I el gusi arrenca a córrer com un llamp, i abans de fer-se dia ja tornava a ésser a Altafulla.

Les tres bruixes, com qui no fa res, van entornar-se’n cadascuna a casa seva; però quan el bon pescador va arribar-hi, va agarrar a la seva dona i va apallissar-la de tal manera, que va treure-li per sempre més les ganes d’embarcar-se per anar pel món a fer maleses.[3]

A qui recorda Perucho en fer passar Antoni de Montpalau per Altafulla, però, és a Martí Ardenya, un dels seus fills més il·lustres i un destacat científic. Però qui era Martí Ardenya? Martí Ardenya també utilitzava herbaris i aparells diversos per fer experiments, perquè era naturalista, un famós naturalista, que havia fet una correcció a l’aportació del químic francès Antoine Laurent Lavoisier –de qui també hagués pogut escriure alguna història Perucho, ja que va acabar guillotinat a l’època del Terror.

El personatge que ens introdueix Perucho també era i és conegut com a Antoni de Martí i Franquès (Altafulla, 1750 – Tarragona, 1832), noble, de la casa pairal d’Ardenya –d’aquí el nom amb què apareix a Les històries naturals. Entre d’altres entitats a les quals va pertànyer, destaca l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona (1786), on va llegir diverses comunicacions, principalment sobre l’anàlisi de l’aire: «Sobre la quantitat d’aire vital que es troba a l’aire atmosfèric» (1790), que és on feia algunes rectificacions a Lavoisier. L’estudi es va reproduir en ciutats tan significatives com Madrid (1795), París (1801), Londres (1801) i Berlín (1805):

Així a tant a l’hivern com a l’estiu, a la primavera, a la tardor i en qualsevol estació de l’any en tots els mesos, en molts dies i en diferents hores d’aquests he trobat que l’aire de la meva pàtria, agafat en paratge descobert, es compon sempre de 21 a 22 parts d’aire vital i de 78 a 79 parts de mofeta.[4]

Va destacar, també, en les especialitats de la física, la química, la botànica i la meteorologia. Les seves despulles són al panteó familiar de la capella dels Dolors, a l’església d’Altafulla, on van ser traslladats el 1982, amb motiu dels 150 anys de la seva mort.

Altres autors també n’han fet alguna referència, d’Altafulla. Aquest n’és un poema de Marià Manent:

Altafulla

Amb olor d’estiu m’esperes
com un núvol oblidat,
Altafulla, amb cent palmeres
i un castell de vi daurat.
Saules tens vora la via
i moresc a l’hort tancat,
i al rec l’aigua que somnia
si no corre el vent salat.
Ai, adéu, vila menuda,
oliveres, camp de blat!
Pels camins, vora la ruda,
l’ase té un pas delicat.
I com l’ordi de les eres
el cloquer s’ha endormiscat,
Altafulla, amb cent palmeres
i un castell de vi daurat.[5]

I, recordem, sigui de pas, que el castell d’Altafulla, original del 1059, que esmenta Marià Manent fou adquirit al segle xvii per Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit; la mateixa propietat, per tant, que en una altra generació va cedir l’espai on avui tenim el Centre de Lectura. El d’Altafulla és un edifici del segle xvii adossat a les muralles de la Vila Closa –l’antic nucli medieval declarat el 1998 Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat– que ha permès donar molt de cos a la literatura oral, al misteri i a l’esoterisme.

---

[1] Amades, Joan (2002): Bruixes i bruixots. Tarragona: El Mèdol, p. 60.

[2] Vegeu: «No eren bruixes», Sàpiens, març 2021.

[3] Mestres, Apel·les (1929): Arxiu de Tradicions Populars, núm. 3, p. 183. Per saber-ne més, vegeu: Gelabert, Antoni (1971): Històries de les Bruixes d’Altafulla. Altafulla: El xilofòrum de la parròquia d’Altafulla. Tot i que les versions d’aquesta mateixa història, com és normal en la literatura popular, d’altra banda, no acaben de coincidir del tot. Joan Amades recull que aquest relat, amb les seves variants, s’explicava a altres pobles de la costa catalana. Amades, Joan (2002): Bruixes i bruixots. Tarragona: El Mèdol, p. 80-82.

[4] De Martí i Franquès, Antoni (1790): «Sobre la quantitat d’aire vital que es troba a l’aire atmosfèric i sobre diversos mètodes de conèixer-la».

[5] Manent, Marià (1989):Poesia completa (1916-1986). Barcelona: Columna, p. 94.