Cabré, Tate (2020): Avui per mi, demà per tu. Tarragona: Diputació de
Tarragona, 132 p.
La periodista Tate Cabré, amb el suport de la dissenyadora Anna Gómez, ha fet una recerca de síntesi útil. Ha aplegat en un volum de butxaca el conjunt dels cementiris pertanyents a les Terres de l’Ebre i els que s’adscriuen a la vegueria del Camp.
De manera molt plàstica, amb imatges que guien el lector, cada capítol és dedicat al recorregut de les necròpolis de cada comarca. Cada registre dels espais mortuoris consta d’una introducció que aplega la història de la construcció del conjunt arquitectònic. La part final del volum inclou una cronologia de la legislació més notòria sobre el bastiment de cementiris en l’època moderna i contemporània, i un vocabulari i un apartat dedicat a l’anàlisi iconòlogica dels símbols funeraris.
Del detallat estudi cal assenyalar les fases per les quals han passat les construccions de les ciutats dels morts. Primer, els referents més antics de primeres tombes i espais de record als avantpassats –prehistòrics, ibèrics, romans i paleocristians– dels quals es té constància. Segonament, la presència de cementiris a l’interior del mateix vilatge. Seguidament, la seva datació als afores. I, finalment, la ubicació en un lloc fix, exterior a la ciutat o vila. Tot plegat, duu el lector a resseguir i vincular el procés de desenvolupament i de configuració de cada espai rural, semiurbà i urbà a un context d’oscil·lacions demogràfiques a causa de les epidèmies i fases de crisi de subsistència. També cal remarcar –en casos concrets com el cementiri de Reus– la vinculació entre la construcció del primer cementiri laic a Catalunya (1871) i un cicle de transformació política, com fou el del Sexenni Revolucionari, esdevingut Sexenni Democràtic (1868-1874).
L’apartat dedicat a les imatges que l’autora ha considerat incloure com a mostra de cada cementiri és d’interès perquè permet d’identificar biografies que han esdevingut remarcables en algun àmbit de la vida pública, intel·lectual, cultural i política. En aquest sentit, cal destacar, sota la guerra dels Tres Anys (1936-1939), l’esment d’execucions sumàries entre bàndols d’un mateix poble, l’al·lusió a integrants de lògies maçòniques, la referència a combatents republicans de les Brigades Internacionals. No cal minoritzar, però l’evocació a soldats allistats sota l’armada feixista italiana –fer història comparada és important. També, cal remarcar mausoleus dedicats a milicians liberals i militars carlins morts en campanyes que, per la seva significació, han passat al bagatge de la memòria col·lectiva.
Cal assenyalar, d’altra banda, un cementiri a Tarragona, previ a l’existència del cementiri municipal del 1809. Fou un precedent, primer al Principat, d’àmbit protestant, bastit el 1709. Contenia les restes de soldats anglesos que lluitaren contra els Borbons francoespanyols durant la guerra d’ocupació (1705-1715). De l’espai mortuori tarragoní, cal destacar-ne el llegat memorial de la guerra del Francès, que hi és ben present; com també hi és l’espai adreçat a les fosses que recullen les despulles de soldats republicans o de maquis assassinats per la Guardia Civil o per partides de delators als anys quaranta.
Del text de Taté Cabré –que anteriorment ha aprofundit en altres episodis de la història com són la trajectòria dels indians o la constatació dels ressons d’avantpassats que arrelaren a Cuba–, cal fer al·lusió, com a cloenda, a la funció que pot tenir aquest estudi. Em refereixo a la funció educativa, car, ben treballat, el text esdevé guiatge d’itineraris que, assumit en un pla d’ensenyament amb sentit (em consta que és demanar massa), hauria de ser obligatori. Obligatori perquè els cementiris remeten, inevitablement, a la història, ja que s’hi concentren pàgines de fets i de trajectòries. Cada tomba, o fossat, és –conté– història. L’estudi dels cementiris, doncs, hauria de ser assignatura de primer curs de batxillerat i universitari de qualsevol matèria pròpia de les ciències socials.
Les necròpolis són indrets dels records –llocs de memòria– per la seva enorme càrrega simbòlica i perquè remeten a un triple exercici ben terapèutic. Primer, perquè ens enfronta amb el passat, i amb el passat present; segon, perquè el cementiri és un espai cultural de primera magnitud: interpretació dels fets a través d’iconografies que han de ser analitzades i llegides des del coneixement del context determinat. Tercerament, encara que no deixa de ser obvi, encara que no sé si arriba a ser prou assumit: el cementiri ens interpel·la que comencem a morir d’ençà de l’instant que naixem i que hem de fer front a la mort com ho fem durant la vida.
Assumir aquest senzill principi, que no és altra cosa que constatar la mateixa expressió de la dialèctica del cicle vital, implica ensenyar a morir: situar la mort en el seu just sentit i no fer-ne escenificació banal ni ridícula. La mort es comercialitza perquè no tenim cultura de la mort, com, de fet, sí que la tenen altres cultures. No hem de sacralitzar la vida i hem d’assumir la mort.