El jutge de Gandesa

 |   |  Twitter

Joan Perucho i Gutiérrez és, possiblement, l’autor més ebrenc de la literatura catalana  contemporània nascut fora de les Terres de l’Ebre, si bé la seua vinculació amb el territori va ser fruit de l’atzar, per motius estrictament laborals, molt allunyats de l’activitat literària. Este autor va ser un personatge singular en el panorama de les lletres catalanes. Fou l’introductor del tema del vampirisme i va conrear la narrativa fantàstica en uns moments, els de la postguerra, en què el realisme social esdevenia l’opció literària dominant. També va ser un dels pioners de la literatura sobre gastronomia al nostre país, juntament amb altres amics de la seua generació, entre els quals Néstor Luján. Altres temes i gèneres que va conrear a bastament van ser la crítica artística o el periodisme. Harold Bloom, el crític literari més influent de la segona mitat del segle xx, va situar l’obra de Joan Perucho al costat de la d’autors com Riba, Foix, Rodoreda, Espriu i Gimferrer en l’annex del seu mític The western canon l’any 1994. Bloom va qualificar Les històries naturals ‒una novel·la impregnada de referències ebrenques de narració magnífica i de constituir una narrativa del futur.

Joan Perucho va guanyar les oposicions de jutge l’any 1948 i a partir d’aleshores va iniciar una carrera judicial que el va portar a treballar a les Borges Blanques (les Garrigues) i Banyoles (Pla de l’Estany). Cap a l’any 1956 hem de situar Joan Perucho a Móra d’Ebre, acompanyat de la seua esposa, Maria Lluïsa Cortés. L’estada a la capital riberenca degué ser realment fugaç, ja que hi ha poca consciència a la localitat d’haver sigut la porta d’entrada de l’il·lustre escriptor a les Terres de l’Ebre, un territori que, com veurem, va contribuir a configurar el seu imaginari literari posterior. El mateix 1956 ‒l’any de la gelada‒ o a molt estirar el 1957, Perucho es va traslladar a Gandesa per a fer-se càrrec del Jutjat de Primera Instància i Instrucció, una instància de més volada que la morenca. La descoberta de la Terra Alta, un territori que un parell de dècades abans havia patit com cap altre del país els estralls de la Guerra Civil durant la batalla de l’Ebre, va impactar profundament en l’esperit del nostre autor. Si el seu bon amic Pablo Picasso va afirmar que «tot el que sé ho he après a Horta», Perucho va deixar escrit que a la Terra Alta «vaig descobrir el sentit i la significació oculta de l’existència i del món».

Joan Perucho, amb la seua esposa, al pont d’Arcades de Móra d’Ebre (Fulls de les fronteres)

El cronista oficial de Gandesa, Anton Monner, recorda que quan l’escriptor barceloní va arribar a la capital terraltenca es va trobar una ciutat afonada en una profunda depressió social i econòmica. Els carrers encara mostraven de manera diàfana les ferides de la guerra i les estretors i les penúries presidien la vida quotidiana dels habitants de la contrada. Però sembla que este ambient no va afectar l’ànim del nou jutge, que estava molt més interessat en les lletres i en les muses que no pas en la prosa legal. Perucho aviat va sentir-se atret pel magnetisme d’aquells pobles, humils en béns materials però rics en cultura oral, en tradicions, en contalles, en personatges i fets extraordinaris… una comarca que considerava «intacta encara per a la poesia i el misteri». Tot plegat era el combustible que necessitava el nostre protagonista per a evadir-se de l’ambient deprimit que l’envoltava i per a activar la seua imaginació i la inquietud creativa.

El jutge de Gandesa era, com corresponia, una persona d’orde, senyor de coll i corbata ‒ell mateix se definia com a catòlic i de tarannà conservador. No va tardar a congeniar amb els senyors de la població, la petita elit de la ciutat gandesana de finals dels anys cinquanta: el metge forense, Galván; el farmacèutic, Ruiz; el notari, Ocaña; algun comerciant, Sol; l’alcalde, Alcoverro… Amb ells compartia llargues tertúlies i alguna partida d’escacs al local de la Societat Unió Gandesana. El càrrec de jutge li va permetre emprendre el que Joan Perucho anomenava «visites d’inspecció» als municipis del partit judicial ‒Corbera d’Ebre, el Pinell de Brai, Horta de Sant Joan, Arnes, Miravet…‒, on mantenia contacte amb les «forces vives» de cada municipi. Una geografia que Perucho aviat va ampliar amb incursions a les contrades veïnes del sud de Catalunya, del Matarranya i el Baix Aragó, i del nord País Valencià: Calaceit, Morella, Alcanyís, Mequinensa, Tortosa, el delta… Unes excursions que li van oferir l’oportunitat de descobrir el paisatge, el patrimoni arquitectònic, les tradicions, les dites populars ‒«Corbera la Foradada / Gandesa, la flor del món / les costes de la Fontcalda / per a mi ben planes són»‒, la gastronomia i, sobretot, l’esperit profund dels habitants de la regió.

Ermita de la Mare de Déu de la Fontcalda a Gandesa

Perucho va quedar captivat pel paisatge agrest de la Terra Alta, dels Ports i del Maestrat; per les històries tràgiques de les guerres entre carlistes i liberals, per les llegendes transmeses de generació en generació que li explicaven els seus col·laboradors del jutjat, Rafel Navarro i Maties Sabaté, secretari i oficial, i els amics de la tertúlia del cafè de la Societat. Paratges, gents, històries, ambients… que anaven configurant de mica en mica els confins del seu «país  fantàstic», un territori on l’autor va començar a sedimentar el seu imaginari literari de la mà de personatges ‒reals o ficticis‒ com el Tigre del Maestrat, Montpalau, la Çerena, el Fardatxo, el Mussol… Fins i tot els companys de tertúlia i partida al casino gandesà van esdevindre actors de la narrativa de l’autor. A Les històries naturals (1960), l’autor situa la trama d’esta novel·la culta i sorprenent en un territori físic que encara no formava part de l’imaginari literari català. Un paisatge escrit ‒el de l’interior de les Terres de l’Ebre, els Ports, el Maestrat…‒ pel qual Perucho transitaria habitualment a partir d’aleshores.

L’any 1968, el jutge de Gandesa va organitzar una cèlebre trobada de la judicatura de la província de Tarragona a la capital de la Terra Alta, que va batejar amb el nom de Capítol de Conventus  Tarraconensis de la Justícia Municipal. Hi van acudir, endiumenjats, jutges i fiscals de tota la demarcació acompanyats de les parelles respectives, amb l’objectiu de conèixer, enmig de libacions de vi de la Terra Alta, «las bellezas arquitectónicas» de «las rúas gandesanes», segons la ressenya que va publicar La Vanguardia Española. Tot plegat va finalitzar amb un tiberi a la calaceitana Fonda Alcalà, una casa de menjars de culte que encara existix avui, que el jutge de Gandesa, acompanyat de les seues moltes i selectes amistats del món de l’art i de les lletres, freqüentava durant els anys seixanta i setanta del segle passat.

Menú del Conventus Tarraconensis del 1968 a la Fonda Alcalà de Calaceit

A mesura que el nom de Joan Perucho va fer-se cada cop més present en els cenacles literaris, artístics, gastronòmics, culturals… socials del país, el seu interès per la paperassa judicial anava minvant de mica en mica. El senyor jutge cada cop era més car de veure pel despatx del jutjat i pel cafè de la Unió Gandesana. Hi ha referències ‒vagues i inconcretes‒ de la presència de Joan Perucho als tribunals de Tortosa (Baix Ebre) a la darreria dels setanta i, potser, primeríssims vuitanta, si bé sembla que la seua activitat podria limitar-se als afers vinculats a la Junta Electoral. El final de la relació ‒física‒ del nostre autor amb les Terres de l’Ebre i el «país  fantàstic» en general l’hem de situar en la darrera data que hem esmentat, ja que el 1982 va fer-se càrrec del jutjat gandesà el seu substitut, després que l’escriptor demanés l’excedència de la carrera judicial.

Gandesa va voler perpetuar l’estada de Perucho a la ciutat dedicant-li l’avinguda on actualment s’ubica el Jutjat de Primera Instància i Instrucció. L’Ajuntament de la ciutat, però, no va tindre gaire pressa ‒va tardar anys‒ a instal·lar la placa del carrer amb el nom de l’exjutge i del prestigiós literat, cosa que Joan Perucho va considerar un menysteniment vers la seua figura: «Gandesa es un pueblo muy simpático. Todos los lugares en los que he vivido han sido agradables y los paisajes, maravillosos; però no puedo decir lo mismo de determinadas persones.»

Perucho amb amics intel·lectuals a l’Ajuntament de Gandesa

L’any 2020, amb motiu del centenari del naixement de l’autor de Les històries naturals, des del Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l’Ebre vam voler posar de manifest la seua vinculació amb el territori a través d’una iniciativa que vam anomenat «Perucho ebrenc», amb la qual ens fixàvem en una vintena llarga de petits fragments de narracions i poemes de l’autor extrets d’alguns títols de la seua extensa bibliografia: Diana i la mar morta (1953 i 2003), Les històries naturals (1960), Històries apòcrifes (1974), Monstruari fantàstic (1976), Museu d’ombres (1981), Incredulitats i devocions (1983), Els jardins de la malenconia (1992), Picasso, el cubisme i Horta de Sant Joan (1993), Els secrets de Circe (1998), La darrera mirada (2001) i Fulls de les fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís (2003). Textos vinculats a les Terres de l’Ebre i, per extensió, al país del fantàstic de l’imaginari peruchà, dels quals mostrem aquí uns exemples:

Exposició «Vampirs a Gandesa», l’any 2020, amb motiu del centenari de Joan Perucho

El país fantàstic 

[La Terra Alta] És un país fantàstic, una comarca agresta i viril, desconeguda pel turisme, intacta encara per a la poesia i el misteri. Hi vaig estar lligat durant una etapa feliç de la meva vida, i hi vaig descobrir el sentit i la significació oculta de l’existència i del món.

[«La Terra Alta». Pròleg al llibre: Garriga i Argente, Josep: La Terra Alta. Barcelona: Dissenys Culturals, 1994, p. 9.]

Mosaic de manises que identifica, als anys setanta, els cellers de la DO Terra Alta

 

La garbinada 

Arribàrem a Gandesa mitja hora més tard. A la darrera volta de la carretera aparegué l’esvelta silueta     del campanar entre els massissos de Cavalls i Pàndols. Vaig pensar que era una terra il·lustre de vinyes i de morts; la flor de la joventut morta en batalla damunt dels camps nutricis. Va començar a bufar un ventet, que aquí anomenen garbinada, i el cor se’ns alegrà.

[«Introducció a la Terra Alta». Obres Completes, V. Assaig literari, 1. Incredulitats i devocions. Les delícies de l’oci. Carnet d’un diletant. Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 18-22.]

El vi brisat 

El producte més excels de la Terra Alta és el vi. M’emociona pensar que la nostra gran figura cultural, el nostre Picasso, el bevia absort, delectant-se, tot esguardant els ports alterosos. Picasso em preguntava quan anava a veure’l a Mouguins: «I el vi generós de la meva joventut, el de la terra?» Naturalment, li duia sempre un parell d’ampolles de vi verge i vi brisat.

[«L’art i el vi de la Terra Alta». La darrera mirada. Barcelona: Columna, 2001, p. 206-209.]

Joan Perucho amb Picasso (Fulls de les fronteres)

Els estrets 

Em vaig banyar, doncs, en els profunds estrets d’aigua gelada, no sense cert temor, fins que vaig guanyar confiança. Vaig nedar tot el matí entre les parets de granit, donant-me algun cop de tant en tant. Vaig dinar en un rústic hostal amb gana voraç.

[«Introducció a la Terra Alta». Obres Completes, V. Assaig literari, 1. Incredulitats i devocions. Les delícies de l’oci. Carnet d’un diletant. Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 18-22.]

Els Estrets d’Arnes

El Fardatxo 

Natural de Gandesa i comarca, té la forma aproximada d’un enorme llargandaix. Viu a la copa dels arbres i salta fàcilment de l’un a l’altre.

[«El Fardatxo». Obres Completes, II. Narracions, 1. Botànica oculta. Els    balnearis. Monstruari fantàstic. Gàbia per a petits animals feliços. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 343-345.]

Tortosa 

Tortosa fou, per a mi, des del parador de la Suda, la magnífica ciutat històrica i medieval, amb la gran catedral i la capella de la Mare de Déu de la Cinta […], recordada per les reines d’Espanya. Ho contemplo des del record, evocant la figura del canonge Querol i la Junta del Cens Electoral, tot sentint la remor de l’Ebre i escoltant la conversa erudita del gran escriptor, amic meu, Gerard Vergés.

[«Les viles i ciutat de la meva vida». Avui, 29 de juliol de 1998, p. 16.]

Gerard Vergés, l’escriptor tortosí amic de Perucho

Móra, l’Ebre i el pont 

En arribar a Móra, gairebé al migdia, vaig veure l’Ebre, ample i somnolent, cenyir les hortes i els canyissars de la ribera. M’atordí uns instants la llum enlluernadora i salvatge del sol, i de seguida vaig començar a amarar-me de suor. Les aigües, sota els arcs del gran pont de ciment, dibuixaven suaus i lents remolins que anaven a perdre’s al lluny del corrent. Llavors, recolzat a l’ampit, vaig descobrir la remor imperceptible del cant del riu. Era quelcom semblant a una queixa, o potser a múltiples rialles ofegades.

[«Introducció a la Terra Alta». Obres completes, V. Assaig literari, 1. Incredulitats i devocions. Les delícies de l’oci. Carnet d’un diletant. Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 18-22.]

La clotxa 

En un revolt de camí, Ramonet va preparar una clotxa explosiva: alls, arengada picada, cebes i tomàquets, bitxo i olives fetes a la brasa. Va partir dos crostons de pa, en va buidar la molla i els va farcir amb aquella dinamita. Després, va bufar les brases de la foguera, ventant-ne la cendra, i hi va acostar els crostons, mentre els anava untant amb oli d’oliva d’una ampolla. Aquest és un adob totalment ibèric, que cal assaborir quan el cos està baix de calories i amb abundoses libacions de vi negre. Hom queda amb els ulls encesos, i el fred s’allunya.

[«Ramonet, la nena de les trenes i la rosa petrificada». Històries apòcrifes, Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 45-51.]

Horta cubista 

Horta és realment un poble cubista, amb un perfil de les seves cases fortament contrastat en cubs, l’un damunt de l’altre, amb el ple i el buit de les seves masses i forats-espai, homologant-se tot allò en un conjunt presidit per l’església. És un poble antic fent d’estrep a una església antiga. El resultat és perfecte.

[Picasso, el cubisme i Horta de Sant Joan. Barcelona: Edicions 62, 1993, p. 17-56.]

El cant de la Çerena

A la fonda d’Arnes, de cara als ports blavosos, mentre escollia per dinar una truita amb suc o unes arengades amb salsa d’hivern o una clotxa regada amb un vi de 18 graus, vaig sentir una noia que feia bugada a la plaça tot cantant una tonada atàvica, exquisida per la seva lletra i melodia:

Çerena de riu,
devorà en Feliu;
Çerena de prat;
devorà en Servat;
Çerena de vol,
devorà un mussol.

[«L’art i el vi de la Terra Alta». La darrera mirada. Barcelona: Columna, 2001, p. 206-209.]

Al·legoria a la Serena, al carrer de Miravet de Gandesa

El delta 

El delta s’estenia a la nostra espatlla, gairebé al mateix nivell del mar, amb les rosades llacunes mig ocultes pels arrossars, i les granotes xipollejant als canals i a les cunetes de la carretera. Sant Carles apareixia com una població estranya amb els seus palaus de l’època de Carles III a mig construir, i les ulleres de llarga vista a la platja per veure les Salines. Havíem anat a l’illa de Buda, travessant l’Ebre per Sant Jaume, desafiant el perill de veure naufragar el cotxe, que d’una riba a l’altra, transportava una decrèpita barcassa. Una mica més al sud hi havia els solitaris arenys i les terres de sospitosos aiguamolls que el riu sedimentava. Era un espectacle fascinant, però anguniós, car hom no sabia ben bé on acabava la terra ferma i on començava el mar […].

[«L’Evocació de Josep Carner». L’obra de Josep Carner. Volum d’homenatge a cura de setanta-dos autors. Barcelona: Selecta, 1959, p. 288-290.]

Capvespre al delta de l’Ebre

 

El vi de la Terra Alta 

És, doncs, el vi de la Terra Alta allò que entusiasma i admira en les diferents localitzacions del país: Arnes, la Fatarella, Prat de Comte, Bot, Corbera, Batea, Caseres, Vilalba dels Arcs, etc. És generós i poètic; imaginatiu, i amb el perfum dels cels. Això és aquest vi que ens eleva a una vida més enlairada, i ens fa recordar la bondat del món. Sols el vi obre el cor i ens fa sentir l’alegria de viure.

[«L’art i el vi de la Terra Alta». La darrera mirada, Barcelona: Columna, 2001, p. 206-209.]

El poble del Pinell 

Vaig arribar cap allà al migdia, quan el sol s’abraonava amb ferocitat damunt dels camps. Llavors començà a bufar el cerç i s’aixecaren grans núvols de pols, furiosament arremolinats més amunt de les copes de les oliveres. M’envoltaven el vent i les partícules de terra, i vaig tancar els ulls ajupint el    cap. Quan tot hagué passat, aparegué davant meu, encimbellat en un tossal, el poble, embrunit i solitari, del Pinell de Brai.

[«El Pinell». Obres Completes, V. Assaig literari, 1. Incredulitats i devocions. Les delícies    de l’oci. Carnet d’un diletant. Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 29-32.]

La catedral del vi

Vàrem explorar tot l’edifici, que és d’una grandiositat manifesta. Pujàrem als enormes dipòsits i recorreguérem unes estretes passarel·les fimbrants. L’aire flairava a most i a humitat. Baixàrem després a una mena de catacumbes, amb teranyines i bombetes elèctriques incertes, i em va semblar reviure l’ambient d’un film expressionista de Robert  eine. […] Quan sortírem a la llum del sol, els ocells cantaven enfilats damunt les branques dels arbres.

[«El Pinell». Obres completes, V. Assaig literari, 1. Incredulitats i devocions. Les delícies de l’oci. Carnet d’un diletant. Barcelona: Edicions 62, 1990, p. 29-32.]

Detall del fris de Xavier Nogués de la catedral del vi del Pinell de Brai

De cara al Maestrat 

Horta de Sant Joan és un agrest i bellíssim poble de la comarca de la Terra Alta que dona la cara al Maestrat. És famós pels seus ports de muntanya, per haver-hi sojornat Picasso dues vegades en la seva joventut (inici del cubisme) i pel solitari convent de Sant Salvador d’Horta al peu d’un cim alterés extramurs de la vila.

[«Sobre Sant Salvador d’Horta». Els jardins de la melenconia. Memòries. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 151-154.]

El convent de Sant Salvador, als Ports d’Horta de Sant Joan