Cita al Balneari de Pandicosa

Nota a l’edició

«Cita al balneari de Pandicosa» està publicat en el meu únic llibre de narracions, La mirada de pedra (Proa, 2013). La veu narradora es podria assemblar molt a la meva i el personatge del conte, tot i que mai en surt el cognom, és Joan Perucho, clarament identificat perquè el narrador parla i descriu el seu llibre Els balnearis.

Tinc l’agosarament de fer tornar Joan Perucho al món dels vius i ho faig, justament, en un dels escenaris que més estimava: un balneari. Però ho faig per explicar una història real. Tot el que s’explica va passar, excepte, és clar, el final, que és ficció narrativa.

Vaig ser l’editor que va publicar les seves Obres Completes a Edicions 62. I com el conte explica el vaig acompanyar a Albinyana i vaig dormir en una casa on hi habitava, segons Perucho em va dir, un fantasma. Tal era la seguretat que al matí següent el primer que em va dir no va ser  «Bon dia», si no: «L’has vist? L’has sentit?». Heus aquí, doncs, tot el que va passar.

A la seva memòria

En formalitzar la meva entrada a l’Hotel Sabocos de Pandicosa la recepcionista em digué que, poques hores abans, un senyor de cabells blancs, elegant, havia deixat un sobre a nom meu. Era estrany perquè no havia avisat ningú de la meva arribada.

Em vaig instal·lar a l’habitació que era al tercer pis, una mansarda espaiosa, i donava al davant de l’hotel just mateix en la línia sobre la porta d’entrada. Vaig desfer la maleta i em vaig dutxar, cosa que em relaxà de les moltes hores de viatge. Vaig obrir les finestres i entrà un aire temperat que era d’agrair en aquell xafogós cap de setmana de juny. Vaig seure i obrir el sobre. La nota deia: «T’espero demà a la tarda, a les cinc, a l’Hotel Balneari dels Banys de Pandicosa. Tinc moltes ganes de veure’t i de xerrar amb tu. Joan». Vaig reconèixer tot seguit la lletra. En vida m’havia escrit i guardava diverses cartes seves. No vaig poder evitar un rar pressentiment. No era sorprenent que en Joan hagués escollit un balneari per tornar, però se’m feia difícil imaginar per què m’havia escollit a mi tot i que podia intuir de què em volia parlar.

La resta del dia la vaig dedicar a passejar pels carrers de Pandicosa i a descobrir l’indret. Veure les estacions dels telecadires i els seus esquelets aturats que, inactius, pugen muntanya amunt a finals de juny és com sentir-se presoner d’un temps equivocat. El tràfec d’hivern contrasta amb aquesta placidesa estiuenca. Però era aquesta sensació la que, en aquells moments, buscava.

El matí següent el vaig dedicar a la lectura, objectiu primer d’aquell cap de setmana de repòs. Estava acabant una investigació sobre la literatura dels Pirineus i res em semblà més oportú que instal·lar-me en un lloc del Pirineu aragonès, a la vall de Tena, a la comarca de l’Alto Gállego. La investigació estava donant resultats sorprenents i estava segur que el meu treball capgiraria la visió pintoresca que es tenia sobre la literatura de muntanya. Havia trobat molta literatura recent que no solament mostrava una recreació d’un llegendari històric, sinó que, a més, tots aquests temes s’havien actualitzat en una visió contemporània a la qual no era estranya la gran transformació que la zona de muntanya havia sofert en les darreres dèades. La indústria del lleure i l’oci han canviat tots aquests paratges. Però tot i que s’estava construint un nou referent quotidià fruit d’una forma de vida que reflectia els canvis del nou segle que vivim, també hi havia un tema que anava prenent cos i que donava uns registres literaris que, per por o prudència, havien estat silenciats al llarg de molts anys. Ja no solament era descobrir que el Pirineu, com a zona de frontera, era un marc idoni per recrear històries que anteriorment tenien en el contraban un feix d’aventures possibles i que donava un resultat molt estimable. Les noves lectures em portaven a conèixer, ara que res no impedia dir-ho, moltes històries soterrades que tenien en la guerra civil, els maquis i la repressió un motiu que, sovint, et posava la pell de gallina. Eren cruels històries de venjances, actes de traïdoria i misèria humana que, també, de tant en tant, es contraposaven amb actes de generosa heroïcitat. Morts anònimes i desconegudes fruit de la defensa d’uns ideals pels quals encara es creia que es podia morir. El meu treball ja tenia títol: La literatura de la guerra civil al Pirineu, i estava dedicat a la memòria del meu pare, de qui lamento no haver escoltat més i millor quan em parlava dels seus primers mesos com a soldat de la República en aquestes muntanyes. De fa molts anys, massa, el pare és mort i ara no li puc preguntar el que voldria i, en vida, no vaig saber ni tenir la curiositat de fer-ho. Tinc, però, ara que escric aquestes notes, una foto seva a la taula de treball, en aquestes muntanyes, amb el pit descobert i sota un sol de justícia, com un petit homenatge personal al seu record. Potser per això, en darrer terme, he volgut venir a Pandicosa mentre estic enllestint els darrers capítols del meu llibre.

Però tots aquests pensaments no lligaven en res amb la nota que havia rebut d’en Joan i que canviava del tot el meu programa de treball i de lectures. Però no podia defraudar el vell amic, amb tot el que ha passat, i més quan havia pres la decisió de citar-me en un lloc com aquest. Vaig fer un dinar lleuger perquè no volia que res enterbolís la nostra trobada.

A un quart de cinc vaig agafar el cotxe i vaig fer els vuit quilòmetres que separen el poble del balneari. És un trajecte abrupte que, seguint el riu Caldarés, travessa el que es coneix com la Garganta del Escalar. Mentre conduïa atent a la carretera pensava en un dels seus llibres, Els balnearis, si no dels més coneguts, sí dels més reconeguts dels bons lectors de la seva obra. És un dels millors exemples de la seva literatura. Com és habitual en molts dels seus contes es crea una atmosfera de rares suggestions fruit d’aquesta hàbil fusió entre elements reals i purament imaginatius fins al punt de ser impossible destriar els uns dels altres. La versemblança amb què és introduïda una nota erudita o falsament erudita enmig de la narració atorga categoria de veritat al text, tot i que sabem que, objectivament, no ho és. Martí de Riquer, en el pròleg a l’edició castellana del llibre, Historias secretss de balnearios, ja adverteix el lector despistat de no fer una lectura equivocada. Els balnearis recull vint-i-set narracions en què explica, amb recursos ben diversos, la història arquitectònica o civil de diferents balnearis, les riques i diverses capacitats salutíferes i les característiques medicinals de les seves aigües, que, sovint, ens són descrites i classificades amb científica precisió. Però, també, la història dels seus estadants: velles famílies aristòcrates; senyores de bon veure i digna condició; hereus i personatges de famílies reials, les europees i l’espanyola; militars de carrera a la recerca de la memòria de bells temps passats; heterodoxos espanyols que pertanyen a la nòmina establerta, encara que en aquest cas equivocadament, per don Marcelino Menéndez y Pelayo; detectius a la recerca d’aventura ‒Hèrcules Poirot‒; el cèlebre naturista català Antoni de Montpalau, present en més d’una narració, personatges de novel·la com  Alfonso von Worden, protagonista d’El manuscrit trobat a Saragossa; o el mateix capità Nemo i el seu Nautilus que freqüenta les aigües submarines i minerals de l’illa de Crespo; romàntics i romàntiques que han fet època amb l’exemple de les seves vides; el mateix tsar Alexandre I, qui, gràcies a les aigües, feia desaparèixer les seves visites més indesitjables; o Bismarck, que sempre s’instal·lava d’incògnit; bandolers de la condició de Joan de Serrallonga amb el record de la seva estada, l’any 1626, a les aigües termals de Caldes de Montbui; o el cèlebre cowboy Buffalo Bill, que sempre em retorna a la meva infantesa ‒de petit, en els jocs, jo sempre volia ser Buffalo Bill, el millor de tots!‒ o el mateix Leonardo da Vinci, qui, en el balneari italià de Civitavecchia, on tothom somreia enigmàticament després de beure les aigües, va conèixer Mona Lisa. Explicaria així aquesta estada a Civitavecchia un dels enigmes més importants de la història de l’art? També descobrim la relació entre Bram Stoker i el comte Dràcula i la fidelitat de l’amistat entre tots dos: Stoker llima els ullals de Dràcula, i aquest, amb agraïment, li lliura material i documents a partir dels quals Stoker escriu la seva famosa novel·la. I els més professorals i especialitzats en novel·la gòtica retrobaran la bellesa enigmàtica però ferma de la baronessa Bathory, neboda del comte Dràcula, i família llunyana de la coneguda comtessa Meczyr, que fou amant, com és sabut, del cavaller Onofre de Dip, història que amb tota mena de detalls s’explica a Les històries naturals. El coneixement erudit del narrador ens va explicant la relació que s’amaga entre els personatges i els llocs, com arriben,  i per què hi arriben, però també les circumstàncies que envolten la història de cada balneari. Només l’exhaustivitat i precisió del coneixement es contraposen, a vegades, amb la ironia explícita de l’autor en tractar certes situacions o les històries que explica. El que no pot suscitar cap mena de dubte és l’existència dels egrégors, ens ficticis que transiten sinistrament pels balnearis i que són el fruit directe de la catarsi i de les tensions espirituals i les angoixes alliberades en el procés de purificació que viuen els banyistes.

Mai no he pogut saber ni tan sols intuir si la meva relació amb un llibre com Els balnearis està sotmesa a la impúdica acció i al malefici d’algun d’aquests ens o egrégors cansat se la seva trista dissort i venjatiu personatge contra esperits purscom el meu, que, com a estadant, no ha trepitjat mai cap balneari ni ha tingut necessitat fins ara ‒sogre les xacres del futur, Déu dirà‒ d’acollir-se als efectes miraculosos de les aigües termals. El cas és que jo sempre he tingut una estranya relació amb el llibre perquè en el meu exemplar hi ha un conte doblat, repetit, hi és imprès dues vegades i, justament, és el que més a prop està del seu autor, el que porta per títol «El doctor Escofet i Antoni de Montpalau a Albinyana» i ocupa de la pàgina vuitanta-nou a la noranta-dos i que el meu llibre té i presenta doblement repetida aquest extensió. Sempre que he tingut ocasió de tenir un altre exemplar del llibre a les mans he buscat si aquesta rara circumstància es donava i mai no n’he trobat cap on el conte estigués doblat. Fins i tot quan, l’any 1983, visitàrem junts la Unió Soviètica invitats per la seva associació d’escriptors i poguérem visitar la gran Biblioteca de Literatura Estrangera de Moscou, dirigida per la generosa i catalanòfila Helena Wolf, el resultat fou advers. La biblioteca té un fons molt important de literatura catalana i Els balnearis està doblement catalogat, per autor, a literatura catalana i, per matèria, a medicina. El llibre que vàrem demanar tots dos ‒ell, amb especial il·lusió, jo, sense explicar la raó del meu interès‒ tampoc no tenia aquesta estranya errata d’edició. D’aquell viatge el recordo amb cara d’espant mirant-me al bell mig de la plaça Roja fent cua i esperant per veure la mòmia de Lenin. Com podíem dir que no als soviètics en aquella visita d’honor? Finalment no va consentir a veure cap mòmia, fos de qui fos. A vegades, quan ho recordàvem, rèiem, però a mi sempre m’ha quedat la incògnita i el recel de saber per què aquell terror a una mòmia, ell, tan amic del misteri i el sobrenatural. Quant al conte, «El doctor Escofet i Antoni de Montpalau a Albinyana», Martí de Riquer, en el pròleg esmentat, també ens recorda que a Albinyana mai no hi hagut cap balneari tot i que la narració ens explica que hi sojornà Antoni de Montpalau refent-se i preparant-se per a la seva obsessiva persecució del vampir Onofre de Dip. Amb tot, una vegada més, la fina ironia del narrador es manifesta quan situa el celler de l’actual cooperativa en el lloc on abans havien estat les aigües del balneari, com si l’aigua fos l’estrat inferior o hàbil barreja d’alguns populars sucs d’avui.

Però quan intentava recordar la darrera frase de la narració: «Una lleugera ombra, imperceptiblement, ha travessat la carretera», de cop la possible ombra es convertí en el guarda de seguretat del balneari que m’aturà i m’invità a identificar-me. Ho vaig fer i, com que, atesa l’hora, tenia temps, no hi havia ningú més i el guarda era una persona amable ‒això sí: es veia, perceptiblement, angoixat i incòmode‒, vaig aparcar el cotxe i, allà mateix, davant el llac, xerràrem una estona. En veure i descobrir el meu interès i la meva curiositat per tot el que fa a històries de balnearis i ara, molt en concret, el del lloc on érem, l’home es deixà anar i m’explicà les moltes transformacions que s’estaven produint. Ell ho comprenia ‒sóc jove, jo!, deia‒ però recordava la memòria del seu pare, que l’havia precedit en el lloc com a guarda, i m’explicava el poc que queda d’aquell temps. Les parets de finals del xix de l’actual balneari han estat conservades, davant la incomprensió i el pragmatisme de molts, perquè estan protegides per llei. Igual que la Casa de las Horas, que serà l’única edificació d’abans que es mantindrà com ara és. Totes les altres edificacions a peu de muntanya, a mà dreta, des de l’entrada fins a la Casa de las Horas seran enderrocades, i alçava el braç i la mà i les assenyalava quan m’ho deia, com si no pogués arribar a creure-s’ho:

‒Sí, aquestes, les d’entramat verd i groc, totes seran enderrocades!

Com portats per la necessitat i un estrany impuls començàrem a caminar i em conduí a un dels edificis condemnats a la desaparició. Obrí la porta. Un petit museu acumulava peces i estris de l’antic balneari ‒quina estranya fascinació i quins veritables misteris de forma i ús amagava cada un d’ells!‒ a l’espera d’una millor, més acurada i científica localització perquè darrere la façana conservada de l’edifici principal no quedava res que recordi el temps en què foren utilitzats. Unes moderníssimes instal·lacions n’han substituït la decadent bellesa decimonònica que hi imprimia un majestuós caràcter d’època. Aleshores m’agafà del braç, m’aturà i, com enfurismat, mirant-me em digué:

‒Fins i tot hi ha un casino interior! La nova propietat sap que tot això és el que busquen els joves emprenedors d’avui per a qui, principalment, estan pensades aquestes noves instal·lacions. Ara l’antic balneari és un complex hoteler de primeríssim nivell europeu i internacional amb moltes moderníssimes edificacions per acollir més estadants i per a les funcions més sofisticades que es puguin imaginar i preparades per organitzar, al llarg de tot l’any, activitats d’esport, lleure, oci, termals i medicinals.

Quan m’ho deia, m’ho deia com recitant una lliçó apresa però dolgut que, necessàriament, hagués de ser així i no d’una altra manera. Es percebia. Estava orgullós de treballar-hi però també trist de fer-ho i que del món de la seva infantesa, al costat del seu pare, ja quedés ben poca cosa i el poc que quedava estigués tocat pel temps i condemnat a mort.

Vaig mirar l’hora. Faltaven cinc minuts per a les cinc i em vaig dirigir a l’entrada de l’hotel. A la recepció m’esperaven. No va caldre demanar per ell. M’acompanyaren per uns passadissos molt clars. Travessàrem la zona de bar i sortírem a una petita terrassa. Estava sol, d’esquena, mirant l’arbreda i el llac. Com si em pressentís es va girar en el moment que em dirigia cap a ell. Ens vàrem mirar i no ens poguérem dir res. Vaig sentir la seva profunda abraçada ‒que fou llarga i sentida‒ i la corpulència equilibrada del seu cos. Com sempre. Quan ens miràrem tots dos teníem els ulls humitejats. Amb veu tremolosa se m’adreçà:

‒Com estàs?

‒Bé, i tu?

‒També, amb molta feina per fer però bé. Llegeixo més que mai i això m’estimula.

‒Per què m’has cridat?

‒Perquè tu i jo tenim un afer pendent. Fa anys et vaig fer una pregunta i no em vares respondre i ara, sabent que venies, he pensat que, en aquest lloc, era el moment.

Sabia de què parlava. De fet, en llegir la seva nota a l’hotel ja vaig pressentir el motiu de la seva crida. Un dia o altre podia passar però no sabia quan ni a on. Per això en el trajecte que separa Pandicosa del balneari vaig refer la memòria del meu record d’Els balnearis fins a aturar-me al doble conte d’«El doctor Escofet i Antoni de Montpalau a Albinyana» i tot el que representa per a mi. I també, segur, per a ell. Ens asseguérem, demanàrem unes aigües tòniques i, com retardant el moment que tots dos sabíem que ens convocava en aquell lloc, endegàrem una plàcida conversa. M’explicà les característiques terapèutiques i medicinals del balneari. De la zona de l’spa que visitava cada dia féu una lloa de les seves instal·lacions ‒no lliure de crítica per l’indescriptible i l’excessiu luxe que representava‒ i de les noves tècniques que s’empraven, algunes de les quals eren incorporades de l’experiència dels més importants balnearis del món. Era una nova filosofia balneària del benestar: aromateràpia, cronoteràpia, musicoteràpia al costat de les tècniques més tradicionals que ell ja coneixia. Era savi i jo el coneixia bé; per això observava com, hàbil interlocutor, estava preparant el terreny que ens havia de portar al punt clau de la trobada. Anava de menys a més i així, després de la descripció i el comentari sobre els efectes i propietats de les aigües de Pandicosa, com quasi sempre feia en les seves narracions sobre balnearis, féu un nou pas i em començà a parlar d’ell.

‒Jo ara només vinc als balnearis de muntanya i, a més, que siguin com aquest. Dels altres ja he dit tot el que havia de dir. Treballo en un nou llibre sobre balnearis moderns. Visc, ara, en una situació contemplativa que m’ho permet. Tinc temps i el diner ja no és cap problema. Però si ho faig és perquè m’inquieta el mateix que m’inquietava quan vaig escriure Els balnearis ‒quan ho digué la seva cara canvià d’expressió i continuà‒: Existeixen de veritat els egrégors? O el que és més inquietant… en l’atmosfera actual dels balnearis s’acumula també una tensió especial fruit de la catarsi alliberada que es desprèn dels cossos purificats dels banyistes? És en això la modernitat diferent de la tradició tal com jo ja vaig descobrir i escriure? Els nous balnearis són en aquest punt diferents dels antics? Les noves tècniques han pogut temperar i controlar aquests efluvis o, malgrat tot, segueixen tan lliures i perillosos com abans? Són preguntes que em faig i, de fet, per intentar respondre-les, sóc aquí. Passo moltes hores a la biblioteca del balneari investigant, però és una biblioteca que em serveix de poc. I pot ser que, encara sense possible resposta, aquestes preguntes evanescents no justifiquin del tot la meva vinguda. Per això, també, per distreure’m i saber més d’ells i de les seves vides ‒ara, la mirada era picardiosa‒, algunes vegades convoco, com he fet amb tu, els meus personatges narratius. Tenir-los tots entorn d’una taula és una experiència que no podia preveure. És apassionant i entranyable descobrir tot allò que no sabia d’ells i mai no vaig poder dir. Tinc ara noves històries per escriure que, amb el temps, m’han dit i he descobert. La condició humana és imprevisible i hi ha més per explicar d’ells que el que vaig poder imaginar o fer en el seu moment. Un dia, quan ens retrobem un altre cop, te n’informaré. Ara ja no ho puc publicar, he fet tard i no estaria bé. I no voldria que el meu exemple fos seguit per d’altres en la mateixa condició que jo i us trobéssiu amb una nova literatura, sens dubte lluminosa, però que crítics com tu, portats pel vostre zel analític, no sabéssiu com hauríeu de considerar. Amb tot, si avanço en aquest camp, no dubtis que t’ho faré saber. Per això si veus ara monsieur Dupont i Antoni de Montpalau no et sorprengui. Estaran aquí, m’han dit, només uns dies. També volen parlar de les seves coses. Però tu no marxaràs sense conèixer un altre estadant. Per això també t’he cridat ‒deigué, mirant-me de fit a fit, i vaig sentir la frase com una sotragada‒. Serà del tot inesperat per a tu, però el seu coneixement t’acostarà més a la meva realitat i desfarà l’equívoc en què has viscut tots aquests anys. Per l’afecte i amistat que ens tenim em sabia greu que dubtessis de la meva percepció de les coses, els ambients i les persones.

En sentim el nom d’Antoni de Montpalau se m’il·luminaren els ulls perquè, si el trobava, em podria confirmar si havia fet estada i si existí o no el balneari d’Albinyana, però, a mesura que em parlava, creixia en ell la seva vehemència, perquè en Joan era i és un home vehement, i jo sentia com si em fongués al respatller de la butaca, com si m’empetitís davant seu. S’estava acostant el moment. Tots dos ho sabíem i la tensió creixia. Jo intentava guanyar temps, compostura i respiració. Intuint la meva debilitat fou quan en aquell moment, contundent i clar, m’etzibà:

‒Però el vares veure, sí o no?

Joan, tants anys amb la mateixa pregunta dins teu!, vaig pensar mentre sentia que defallia del tot i sense saber, de moment, què dir. Atordit, el que sí que vaig veure en aquell moment era com s’acostava, com una mena de salvació, un somrient cambrer amb una safata a la mà i un petit sobre.

‒És per a vostè ‒li digué.

Ell com si ho esperés, l’obrí, el llegí i s’aixecà, no sé si contrariat o no per la interrupció, mentre em deia:

‒Perdona’m, espero un amic, acaba d’arribar i he d’anar a rebre’l.

Mentre veia que s’allunyava tot es posà a lloc i l’ordre de la memòria reconstruí tots els esdeveniments. Fou a finals dels anys noranta i a l’editorial estàvem publicant els diversos volums de les seves obres completes. Ell i jo ens vèiem molt sovint i teníem llargues converses i no solament sobre la seva literatura, la seva obra i el procés editorial de publicació dels diversos volums. Somrient i amable sovint em deia que la nostra diferència d’edat era un avantatge per a ell, perquè tot allò que no comprenia de la gent més jove, del nou món que s’estava configurant, m’ho preguntava. I jo sempre tenia, equivocada o no, resposta i reflexió per a quasi tot. M’agrada, sempre em respons, deia, i continuava l’amable interrogatori, les respostes, les matisacions, les contrarèpliques, els acords, els desacords. M’agrada, tens recursos per a tot, repetia.

Un dia, quan estàvem preparant el seu volum de memòries en què explica els seus orígens graciencs, ben a prop, per cert, dels meus, em digué:

‒Ja no pujo a Albinyana. Sóc gran i he venut el cotxe i, a més, m’he barallat amb Albinyana i ja no vull ser enterrat allà. El que més em dol, però, és que fa molt de temps que no pujo a casa meva, ni puc retrobar-me amb tots els llibres que hi tinc, ni portar-ne de nous.

La meva resposta fou ràpida i sincera, segura i explícita:

‒Joan, si un dia necessites xofer, avisa’m. T’hi portaré.

Passaren mesos, el llibre de memòries fou publicat i un dia em trucà a l’editorial:

‒Continua en peu el teu oferiment?

‒Ben segur, continua en peu.

‒Doncs pujarem la meva dona i jo.

Era una tarda de divendres. Els vaig passar a recollir per la casa de República Argentina i férem cap a Albinyana. Ell anava amb dues maletes plenes de llibres. Tot fou molt amable i jo em vaig deixar portar. Aparcàrem en una plaça, ara em seria difícil precisar on, i creuàrem uns carrers fins aarribar a un mur ample i alt darrere el qual no s’endevinava res. El mur era cantoner amb un petit carrer a l’esquerra. Baixàrem fins a arribar a una porta davant per davant de la porta de la casa situada a l’altra banda del carrer. El pas de l’una a l’altra era un salt, l’amplada d’un carrer estret.    

‒Tu dormiràs aquí ‒em digué assenyalant la casa de davant del mur‒, és casa nostra. La primera casa. Durant molts anys, mentre els fills han estat petits, sempre hem viscut aquí, fins que vàrem poder comprar aquest gran terreny, davant per davant de casa, on n’hi ha una de més petita i millor condicionada i on ara, quan venim, vivim nosaltres. Ara, aquesta és la casa dels invitats.

Tot seguit obrí la porta de la casa del mur i, certament, un ampli terreny amb zones enjardinades i amb zones més feréstegues, amb arbres fruiters, s’estenia davant nostre. A la dreta prop del mur de dalt se situava l’altra casa, on s’instal·laren. Abans no es fes fosc em va voler ensenyar la casa on jo dormiria. Amb una gran clau dins un vell forrellat obrí la porta. El primer que em digué i m’ensenyà era on hi havia l’interruptor del llum. Després vingueren totes les explicacions de la casa per tal que jo em sentís còmode i segur i reconegués, a la nit, si em feia falta, qualsevol cosa que necessités. També em digué que podia escollir l’habitació que volgués per dormir. Totes estaven condicionades, les de la planta i les del primer pis, però els invitats solien escollir les de la planta, la que hi ha entrant a la dreta, baixant unes escales, a prop d’un lavabo i on, per entrar, havies de passar per sota una austera llàntia visigòtica de ferro forjat que penjava del sostre i que tenia poders protectors i beatífics. La casa, tot i que, en general, no tenia la comoditat d’una casa reformada, tenia tota la bellesa i tot l’encant d’una casa rural on la història i el pas del temps han deixat senyat i on un home de la seva sensibilitat l’ha condicionada amb la bellesa d’esperit, humanitat i cultura que el caracteritza. Tot eren detalls on els ulls es perdien volent descobrir l’origen d’aquella ceràmica popular de color verd, d’una talla arcangèlica de fusta italiana en una peanya amb columna barroca, aquells canelobres al costat d’una màscara veneciana que ocultaven la mirada buida d’un enamorament possible, o aquells plats catalans del xviii de color blau i amb vaixells en vela hissada cap al camí dels somnis, o uns altres plats amb vaixells semblants però en sanefa circular de color gro, o el quadre d’aquella dama del xix ‒el quadra estava datat el 1878‒, d’ulls negres i tristos, asseguda en una senyorial butaca amb un ventall entre les mans d’on sobresortien un anell i dues roses, una de frontal en el floc de cabells negres i l’altra sobre el vestit negre, central, a l’altura del pit. Era mirar-ho tot mentre ell parlava i t’explicava detalls i aspectes que creia de necessària coneixement per l’invitat. Pujàrem al primer pis, on hi havia les habitacions familiars. La distribució era l’habitual de les cases de la petita propietat rural, un espai central on hi havia la llarga taula que concentrava la família i tot de portes entorn de l’estança que portaven a les habitacions. M’ensenyà l’habitació de matrimoni per si l’escollia per dormir i vaig reconèixer en els quadres i escultures la fe que tenia en els àngels custodis de la qual diverses vegades havíem parlat o jo li havia llegit en llocs diversos, un dels quals, justament, en la narració «Les aigües d’Aix-les-Bains i la teoria dels àngels de la guarda» d’Els balnearis. Però on em vaig quedar clavat va ser en girar-me per baixar les escales i retornar a la planta. Davant meu tenia un quadre de Miró, l’autèntic, que sovint jo havia vist i quan el veia en una reproducció m’aturava sempre a mirar per la intensitat de la força del contrast d’aquella taca irregular i vermella sobre fons negre de la qual sortia un filament llarg com si fos el final o l’origen d’un cabdell. Era el contrast de la sang amb la mort però també el de la força amb la penombra. Tota una elegia a l’acció i al dinamisme. Com endevinant la meva sorpresa i l’impacte que em produí veure’l allà es girà i només digué:

‒Aquí està segur. Ningú no sap que hi és.

La planta acollia els serveis de la casa. I la cuina era clarament deutora del trasllat a l’altra casa. Era evident el temps de la seva inactivitat així com les limitacions del seu vell condicionament per tal de donar un bon servei tal com avui l’entenem. Havia quedat aturada en un temps on, a l’esforç de dedicació, calia sumar l’enginy de la disponibilitat materna a resoldre totes les incidències quotidianes. Fou així com arribàrem a l’habitació, baixant a la dreta segons s’entra. Era espaiosa, suficient, ni gran amb excés ni ofegadora. Però tota ella era una gran biblioteca. Totes les parets eren recobertes de llibres deixant solament al centre i a la paret del fons, lliure, el llit de matrimoni. Mai no havia dormit tan voltat de ficció i realitat, tan a tocar, tan a prop meu, tan dins meu, com aquella nit. Era l’habitació dels invitats, em tornà a dir i, com per explicar la bondat del seu emplaçament, m’explicà que aquelles escales de pedra de la dreta donaven a una habitació on sovint s’instal·lava alguna de les seves filles i amigues quan hi venien. Sobretot quan es tancaven en èpoques d’exàmens per poder estudiar amb tota tranquil·litat i poder-se concentrar millor. I fou en aquell moment, en passar sota la llàntia visigòtica, quan s’aturà sota i mirant enlaire digué:

‒Si et passa res l’aura de la llàntia et protegirà.

Encara tingué temps de parlar-me dels molts anys que havien viscut, feliços, en aquella casa, de com els fills havien crescut i del que ell havia escrit en aquella pau serena d’Albinyana. Ens adreçàrem a la porta. La tancà amb la força que comporta una clau ferrenya i gran en un forrellat vell i en desús i, enmig del carrer, en donar-me la clau i, per tant, la possessió de la casa en aquella nit, mirant-me de manera seriosa i greu em digué:

‒Estigues atent i vés amb compte perquè la casa té un fantasma, l’hem sentit i també, algunes vegades, l’hem vist.

El sopar fou d’una gran cordialitat i la Maria Lluïsa ajudà en tot moment a fer-ho possible. Estava contenta de poder tornar a sojornar a casa seva i, de manera natural i pels motius que darrerament ho havien dificultat, la conversa girà capa les raons de la seva ruptura amb Albinyana. Arribat el moment, en Joan, volia ser enterrat al cementiri d’Albinyana, a terra. Creient com era i seguint el mandat diví volia retornar al clos d’on havia sortit l’home, ser pols i fondre’s en la pols. Però les noves ordenances municipals prohibien a tothom ser enterrat a terra. Tothom havia de ser entaforat, va dir, en els nous nínxols que s’havien fet al cementiri. Ell s’hi oposava del tot i defensava les seves raons, volia retornar a la terra perquè era el més natural de tot. Però el límit esclatà i fou definitiu quan sabé que l’enterrament a terra no tenia arbitris obligats i que sí que hi havia, en canvi, uns impostos municipals que s’havien de pagar per ser enterrat als nínxols. La reacció fou furibunda i tremenda:

‒Mai els diners m’allunyaran de Déu.

I fou així quan decidí no ser enterrat a Albinyana. Després del sopar retornàrem a la casa on ells s’hostatjaven i encara tinguérem una llarga estona de conversa. Aquest cop sobre fets literaris i alguns dels secrets que havien il·luminat les seves obres i que havien ajudat a la seva redacció i que, naturalment, guardo per a mi.

Arribat el moment, eren quarts de dotze de la nit, m’acompanyà a la porta del mur que donava, davant per davant, a la casa vella. S’acomiadà, em desitjà una bona nit i agraí, una vegada més, l’amabilitat que havia tingut d’acompanyar-los a Albinyana. Vaig creuar el carrer, agafar la clau, obrir la porta, respirar fondo, dues vegades, i només d’obrir encendre ràpidament el llum l’interruptor del qual era a la dreta, a tocar mateix de l’entrada. Vaig tancar, mirar endavant, i pensar què passaria si ara hagués d’avançar, anar encenent llums, creuar l’estança, dirigir-me cap a les escales, pujar al primer pis, creuar el menjador i instal·lar-me en una habitació interior lluny de la porta. Vaig agrair que els invitats, com jo, tinguessin la bona pensada d’escollir l’habitació de la planta tot i que hi havia un petit desnivell i poques escales. Però era a pocs metres de l’entrada. Vaig anar encenent llums i després, retrocedint, els anava tancant, de lluny a prop fins a arribar a la porta de l’habitació. El primer que vaig fer ‒no tenia son i estava, no vull amagar-ho, una mica inquiet‒, va ser fullejar alguns llibres. Els que tenia davant eren d’alquímia, bruixeria i literatura fantàstica. De seguida vaig veure l’Antología de la literatura fantàstica de Jorge Luis Borges, Adolfo Bioy Casares i Silvina Ocampo que havia llegit, feia anys, en l’edició argentina del 1965. Aquesta era l’edició d’Edhasa del 1983. Al costat, en contrast amb el blanc de la coberta, hi havia un llibre que jo desconeixia, de cobertes vermelles, gran i potent, una Historie de la littérature fantàstiques en France (Fayard) de Marcel Schneider. Una veritable història, des del segle xii al present, de la literatura fantàstica al país veí. És interessant veure com s’articulen l’anàlisi i l’estudi de tot un gènere literari amb els seus dubtes teòrics, fugides conceptuals i, malgrat tot, realitzacions creatives. Vaig anar mirant el llom dels llibres. El Golem de Gustav Meyrink i diversos títols de la col·lecció de butxaca d’Alianza Editorial. Dos d’Arthur Machen, Los tres impostores i El terror, i també, dues antologies de contes que recollien el millor de la literatura universal, Pasaporte para lo sobrenatural. Relatos de vampiros, brujas, demonios y fantasmes de Bernhardt J. Hurwood, i els tres volums de l’Antología de cuentos de terror de Rafael Llopis i que també coneixia de la primera edició del 1963. Al seu costat, com un emblema, els dos extensos volums de contes d’Edgar Allan Poe amb el pròleg i l’esplèndida traducció de Julio Cortázar i que, publicats l’any 1970, tinc a la meva biblioteca amb una nota de compra que diu «febrer del 1972». El pròleg de Cortázar, síntesi de la biografia de Hervey Allen, Israfel, the life and times of Edgar Allan Poe, és una primera i correcta introducció al coneixement de la vida del bostonià Allan Poe. Però fou en mirar la prestatgeria de sobre quan vaig veure el nom d’un dels meus autors més estimats, costat per costat, no podia ser d’una altra manera, amb la Carmilla de J. Sheridan Le Fanu. Aquest irlandès, solitari i retret, fou en vida (1814-1873) un veritable desconegut i va ser M. R. James (1862-1936) qui el rescatà de l’oblit i reconegué la importància de Le Fanu. L’agermanament històric entre tots dos es confirmava ara a la biblioteca perquè al costat de Carmilla hi havia les Històries de fantasmes d’un arqueòleg de M. R. James, el seu primer llibre, publicat el 1904. James és un dels meus autors predilectes sobretot perquè no és freqüent que un savi llatinista, biblista, arqueòleg i paleògraf, un científic del coneixement del passat com ell ‒o, precisament, potser per això‒, fos un escriptor d’històries sobrenaturals, que no es poden deslliurar del seu saber erudit, i encara sigui, avui dia, un dels autors més llegits i populars dins la bromosa tradició britànica.

No recordo el temps que vaig estar abstret amb els llibres oblidant-me quasi d’on era, però de cop em va retornar la consciència d’espai i lloc. Em vaig desvestir i em vaig allitar de cara a la porta d’entrada, tot vigilant. No sé el temps que vaig trigar a adormir-me però, a poc a poc, notava com el son m’anava guanyant i no vaig fer res per impedir-ho. A un quart de set del matí, quan s’esfilagarsaven unes primeres llums, un soroll em despertà. Vaig voler creure que estava despert i ho havia sentit. Estava atent i, certament, hi havia uns sorolls quasi imperceptibles però que jo sentia. Em vaig incorporar, glaçat, amb un control absolut de la respiració i atent a les característiques, tons i procedència dels sorolls. Eren a la banda esquerra del llit i provenien de terra. No em vaig moure. Durant la nit no m’havia aixecat a orinar i en tenia ganes, però en aquells moments el soroll m’inquietava més. Es repetia i no hi havia cap mena de dubte que el soroll era ben a prop. Em vaig aixecar i vaig intentar localitzar la zona de l’habitació d’on sortia. Era un rau-rau o, més aviat, un rec-crec a intervals descompassats. Vaig mirar el rellotge, tres quarts de set. Em vaig vestir i em vaig asseure a la butaca. Ja no em podria adormir. Quan ho he hagut d’explicar sempre he dit que era un rosegador al seu cau. Almenys és el que vaig pensar aleshores. El temps es féu lent i feixuc fins a les vuit, feia un dia assolellat quan vaig sortir de l’habitació per anar al lavabo a dutxar-me. Tal com havíem quedat, a dos quarts de nou tancava la porta de la casa i creuava el carrer. Ell m’esperava davant el dintell de la porta, a l’altra banda, i en veure’m, el seu bon dia fou:

‒L’has vist? L’has sentit?

No vaig saber què respondre. No m’ho esperava i vaig insinuar, vagament, que havia dormit bé i que al matí alguna cosa m’havia despertat. Aleshores ell certificà la seva presència i com altres visitants l’havien sentit i vist. Em parlà d’aquell viatge de retorn de Saragossa de fer unes conferències sobre art i de com ell i el seu acompanyant feren nit a la casa i de com aquest, al matí ‒havien dormit al primer pis‒, s’interessà, preocupat, per la seva salut, per com es trobava i com havia passat la nit perquè, estranyat, l’havia sentit tota la nit voltant pel pis, inquiet, nerviós, movent la cadira on seia i donant corda al rellotge de paret. O quan una amiga de les seves filles en aquells recessos d’estudi oblidat de cara a l’examen, des de dalt de les escales que porten a l’habitació, havia vist l’ombra creuant més enllà de l’espai que protegia la llàntia visigòtica. Mentre m’ho explicava ens havíem anat acostant a la casa i la Maria Lluïsa ens esperava. L’esmorzar era a taula. Esmorzàrem i després ell obrí les dues maletes i anà col·locant els llibres que portava en els espais més inversemblants que hom podia imaginar. Tot era ple però calia encabir-los. Per això els havia portat tot i que jo pensava si mai els podria consultar. Esmorzàrem a la saleta a l’entorn d’una taula rodona i mentre la Maria Lluïsa endreçava les coses per deixar-ho tot llest, ell i jo vàrem passejar pels diferents banals del terreny. Vaig mirar la casa on havia dormit i les seves finestres tancades sense saber, finalment, si la casa tenia estadant o no. Més tard férem un passeig per Albinyana i tornàrem a dinar a Barcelona.

Tot com un llampec s’havia reconstruït en la meva memòria mentre estava pendent del seu retorn i sabent el punt on havíem deixat la conversa abans de la nota rebuda del cambrer. Als pocs minuts vaig veure com, somrient, venia cap a mi. Jo m’havia alçat i tenia la vista fixada al llac, en el seu blau intens. En veure’l com s’apropava em vaig acostar i em digué que el seu amic ja havia arribat i s’estava instal·lant a la seva habitació, que l’excusés, que estava cansat i volia reposar una estona. Encuriosit per aquella visita i portat per un excés d’indiscreció em vaig atrevir a preguntar-li:

‒El conec?

‒Sí.

‒…

‒És el fantasma d’Albinyana. És aquí. Hem parlat molt de tu i et té en un alt concepte. Et recorda d’aquella nit i et vol conèixer. Ha vingut a veure’t. Hem quedat per demà a les dues, aquí mateix, al balneari, al saló menjador principal, el del mirall i les llunes. T’invita a dinar. T’hi esperem.

Fou un àpat extremament entranyable, d’una exquisidesa impagable. Com portats tots, en aquell meravellós paratge natural del Pirineu aragonès, per un gran desig de viure. De segellar una nova amistat. D’instituir-nos en fidels representants de la il3lusió possible. Des d’aleshores, quan hi penso, i hi penso sovint, em costa d’oblidar aquell dinar i la conversa divertida, amable i elegant que vam tenir tots tres. Hi ha fantasmes que, diries, són com un miracle. I el d’Albinyana ho és. I a més, com tots sabem, és un fantasma enamorat. Però no em va voler desvetllar el nom ni dir qui era ella. I jo, ara, encara, em pregunto si no deu ser, potser, l’altra ombra que al final creua la carretera en el conte doble i repetit de l’exemplar del llibre d’Els balnearis que tinc a casa.