La comarca del Matarranya correspon al territori aragonès de llengua catalana al sud de l’Ebre que va quedar atrapat dins del regne d’Aragó en fixar-s’hi la frontera enfront del regne de València i el Principat de Catalunya a la baixa edat mitjana. En oficialitzar-se les comarques a l’Aragó en aquests darrers anys la del Matarranya ha estat partida en tres trossos: un per a afegir-lo a la del Bajo Aragón, un altre al la del Bajo Aragón-Caspe / Baix Aragó Casp i un tercer que manté el nom de Matarraña/Matarranya. Les raons per a aquest esmicolament de la comarca del Matarranya són fàcils d’imaginar i el resultat és que tot plegat ens obliga ara a parlar del Matarranya històric tot i que, fins fa poc, per referir-nos-hi n’hi havia prou de dir-ne Matarranya ‒coses d’Ariadna al laberint aragonès.
I ben a prop del Matarranya hi ha Gandesa on va anar a parar Joan Perucho quan va ocupar el càrrec de jutge d’aquesta ciutat l’any 1957 ‒o va ser el 1956, aquell any de la tràgica gelada? Gandesa ‒on es quedaria, sembla, fins al 1979‒ és només a uns dotze quilòmetres del Pont de l’Algars, que separa el terme de Caseres, a la Terra Alta, del de Calaceit, el primer del Matarranya històric. Si aquesta data del 1979 és realment certa, resulta que Perucho va passar gairebé un quart de segle a Gandesa, anant i venint de Barcelona cada cap de setmana, on seguia vivint amb la muller i els fills –això sí. Consta, a més, que un cop a la setmana, passant la ratlla fronterera, anava a dinar a Calaceit a la Fonda Alcalà. I és així com entre Gandesa i Calaceit va fer-se profundament ebrenc, ell, barceloní empedreït amb ancestres pallaresos i d’allà de les Castelles. Calaceit, l’actual capital cultural del Matarranya fragmentat, va ser la vila matarranyenca amb la qual Perucho va tenir més contacte en els anys gandesans, i puntualment també després. La gastronomia calaceitana el va atreure molt especialment, i també les fotografies del fondista Enric Alcalà, i no tan sols en el seu quasi obligat dinar setmanal, sinó en més diverses ocasions, com quan anava de pas cap a Alcanyís, la capital del Bajo Aragón ‒tant de l’histórico com del que no‒, i també quan ho feia a altres viles matarranyenques de pedres tant o més venerables –Queretes, Vall-de-roures, Arenys, Pena-roja, Beseit, Mont-roig, la Freixneda…–, o es perdia pel paisatge esclatant, profundament toscà de la comarca, que Calaceit és la porta d’entrada al Matarranya per a tothom qui vingui de Gandesa, i en Perucho sempre en venia –o hi tornava. A Calaceit, hi vivien en aquells anys un bon grapat de pintors i escriptors –Maria Girona, Ràfols Casamada, Teresa Jassà, José Donoso, Romà Vallès…‒ de bona tertúlia, i Perucho hi duia amics i companys a dinars i sopars: Nèstor Luján, els Gili, Cunqueiro…, o els trobava de pas, com va ser el cas de Maria Dolors Serrano, a qui va retrobar el 1986 quan ell ja feia uns quants anys que havia deixat de treballar a Gandesa; va ser l’any del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, quan Perucho, connectat a través del polígraf calaceità Joaquim Montclús, va col·laborar amb la tot just iniciada Renaixença de la llengua catalana a l’Aragó formant part del jurat del premi Guillem Nicolau, convocat per l’Àrea Territorial del Congrés i la Conselleria de Cultura i Educació del Govern de l’Aragó. I el 24 d’abril, junt amb Maria Dolors Serrano, que també formava part del jurat, ens van fer veure que a les obres franjatines presentades era ben present l’olor de farigola i romaní, o potser, de record meu, va dir timó i romer, no ho puc pas assegurar, i en va sortir guardonat Josep Anton Chauvell amb la novel·la L’home de França. Possiblement la darrera vegada que en Perucho va passar per Calaceit va ser el 2001, de camí cap a Alcanyís per a presentar en aquella ciutat els 40 anys de pintura de Romà Vallès. Ja no hi va tornar més, però ja abans i després van ser els matarranyencs els que van anar a buscar-lo. Primer va ser la codonyerenca Sigrid Schmidt von der Twer que, a mitjan dècada dels noranta del segle passat, possiblement els 92-93, va anar a Essen al nord d’Alemanya, on Perucho presentava, dins del marc d’una gira promocional pels països germànics, les versions alemanyes de les Històries naturals i del Llibre de cavalleries, que la editorial Hanser de Munic havia publicat com Der Nachtkauz [=El Mussol] i Ein Ritterroman el 1990 i el 1991, respectivament. Quan Perucho va saber que ella treballava al sud d’Alemanya, a prop de Karlsruhe, li va demanar si els podria ajudar –Perucho anava en companyia de Maria Lluïsa, la seva muller‒ a fer uns dies després un difícil canvi de trens a l’estació d’aquella ciutat, perquè no sabia alemany i duien, a més, molt maletam. I, efectivament, Sigrid els va salvar traient-los, a ells i maletes, a l’estació de Karlsruhe, d’un tren que no anava pas a Munic, com havien cregut, sinó que acabava a Stuttgart, i duent-los al tren que calia, arribat amb un cert retard. De tot plegat n’ha quedat constància a la pàgina 1 de les Obres Completes/8. Poesia de Joan Perucho: «Al nostre Àngel Custodi als Països Germànics, Sigrid, amb una forta abraçada. Joan. 4-1-97.» Uns anys després, el 2002, van tornar a ser els matarranyencs que van anar a visitar-lo, ara a casa seva, allà a la part alta de Gràcia, a l’avinguda de la República Argentina, per a presentar-li una proposta que havia pensat José Ignacio Micolau Adell ‒matarranyenc de la Torre del Comte, director de la Biblioteca d’Alcanyís i president del Centro de Estudios del Bajo Aragón‒, de fer una antologia de textos peruchians que tinguessin relació amb els territoris emmarcats dins del rombe Gandesa-Morella-Alcanyís-Mequinensa, i que es diria Fulls de les fronteres, les fronteres realment fictícies i fictíciament reals que l’esbocinen, i que fora bilingüe català-castellà, no pas perquè es posés en dubte que Joan Perucho era un escriptor català, o es volgués palesar el seu hibridisme lingüístic català-castellà, lluny d’això!, però sí perquè el llibre aniria adreçat sobretot als lectors de les comarques del rombe esmentat: dels Ports, el Matarranya i la Terra Alta, tots ells de llengua catalana, i del Bajo Aragón i Bajo Aragón Caspe ‒ Baix Aragó Casp, ambdós de llengua castellana amb diverses localitats de llengua catalana sostretes del Matarranya històric, per més que això impliqués bastant de feina de traducció tant en l’un o en l’altre sentit, perquè si bé les novel·les peruchianes havien estat majoritàriament traduïdes al castellà ‒o al turc, l’alemany, l’anglès…– no passava el mateix amb els moltíssims articles que només havien estat publicats o en català o més encara en castellà, però en Micolau, prevenint-ho, ja s’havia envoltat d’un nodrit grup de traductors. Joan Perucho va estar plenament d’acord amb el projecte i hi va ajudar eficaçment amb textos que altrament ens haurien costat de trobar. El 2003 Fulls de les fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís / Hojas de las fronteras. Entre Gandesa y Alcañiz fou a les llibreries –el mateix any en què va morir Joan Perucho.
Observo que en les anades i vingudes pel Matarranya Perucho va dirigir-hi els passos quasi només per les terres altes, les dites toscanes, de la comarca, deixant quasi oblidades les baixes, les de les estepes montnegrines, d’oasis quasi nilòtics, ja abocades a l’aigua de l’Ebre. En una ocasió, poc abans d’anar-se’n de Gandesa, es va arribar fins a Mequinensa passat el gran riu, però la infame rebuda que li van fer al castell, propietat de l’ENHER, i les calorasses estivals ‒era l’agost‒ el van deixar atuït, i desistí d’anar més amunt per la Franja, ni tan sols fins a Fraga, malgrat tenir-la quasi a cop de roc. De tota manera tingué prou notícies de la Franja Nord, perquè el 1970 ell mateix havia editat a Tàber (Barcelona) dins de la col·lecció «El cienpiés» ‒com a «Pie 19»‒ el llibre de Maria Dolors Serrano Crónicas de las fronteras, on hi ha 80 pàgines, d’un total de 348, dedicades a la descripció de la Franja des de Fraga a Castanesa. Malauradament, Serrano no hi va donar notícies del tan viu i característic llegendari ribagorçà de les encantàries i diapllorins, de bruixes i graieres on qui hi entra no en torna, o dels ressons arnauencs de Francés de Castanesa i del baró d’Espés al monestir d’Ovarra i a l’oratori de Brallans, que podrien haver fet les delícies escripturals de Joan Perucho, i més encara les del seu gran amic Álvaro Cunqueiro.
***
Què n’ha passat d’aquests molts anys matarranyencs i de la breu estada mequinensana de Perucho a la seva escriptura? A l’obra poètica pràcticament res,[1] i a les novel·les ben poc, per no dir gens. Només a Les històries naturals els personatges novel·lats –Montpalau, Cabrera, Lichnowsky, Onofre de Dip (dit també el Mussol)…‒ pugen i baixen repetides voltes, adelerats, per les contrades matarranyenques entre Gandesa ‒o l’Ebre‒ i Morella, i en una única ocasió l’autor els permet d’esplaiar-se, embadalits, en el territori:
Enfilaren, doncs, cap als Ports de Beseit, a marxes forçades. Era un paisatge de meravella. A mesura que ascendien es renovava l’aire, es feia més pur, i un perfum salvatge de plata boscana i d’animal en llibertat es mesclava curiosament. […] Passaren per dessota de grans cascades d’aigua eixordadora, que es projectava violentament a l’abisme, trobaren coves remorejants, enormes com palaus encantats; avencs profunds s’obrien sota la carrasca i la brossa dels bosc […]. Contemplaren, també en la solitud violada dels prats, àgils cérvols indòmits, que Montpalau identificava com a raríssims exemplars de la classificada capra hispanica.[2]
Però serà als assaigs on la vida vidanta matarranyenca de l’autor es trobarà reflectida, molt sovint amb caràcter autobiogràfic. Un cas ben cridaner és el del menú del tec jurídic a la Fonda Alcalà calaceitana que Perucho va muntar l’any 1968:
Conventus Tarraconensis
«Ubi lex non distinguit nec non distinguere debemus.»
Menú
Jamón del País, Cecina de Morella y Butifarra de Calaceite.
Aceitunas aragoneses verdes y negras.
Longaniza y lomo con guarnición de judías salteadas a la usanza antigua.
Estofado de perdices con fajos de col a la catalana.
Almendras mollares. Pan de higos y repostería de cocina.
Helados al gusto. Vinos de Valderrobres y Champaña del Panadés
Cafe y Licores.
En la Fonda de Gregorio de Calaceite, el día 19 octubre 1968.
i que va incloure el 1970, «como curiosidad», a El Libro de la Cocina Española,[3] sense declarar-ne, tanmateix, l’autoria. Aquesta arribaria vint-i-dos anys més tard en passar el «Menú» a formar part d’Els jardins de la malenconia. Memòries.[4]
La gran majoria d’aquests assaigs són –inevitablement, podria dir‒ de temàtica calaceitana, perquè, com Joan Perucho declarà diverses vegades: «em captiva Calaceit, i haig de confessar que sento una afectuosa debilitat pels seus antics i espaiosos casalots».[5] «Feia poc que havia descobert aquesta vila de la Franja d’Aragó i en vaig quedar literalment enamorat».[6] A més de contemplar-hi molta arqueologia i «unes grans i estranyes capelles bastides damunt voltes de pedra»,[7] unes veritables «capelles volants»,[8] ens fa saber que «També hi havia fantasmes que es reunien en placetes solitàries. L’Enric [fa referència al seu bon amic Enric Alcalà, fotògraf i fondista calaceità d’anomenada] els fotografiava amb atenció».[9] I no oblidarà de constatar que Calaceit «pertany a l’àrea lingüística catalana».[10] En aqueixa vila va tenir els primers contactes amb els escriptors i activistes de la Renaixença aragonesa de la llengua catalana, i feu ressenya d’algunes publicacions d’aquesta temàtica. És el cas de Pa de casa. Converses sobre coses passades i presents de la vila de Calaceit, del precursor Don Santiago Vidiella Jassà, escrit el 1916 i no publicat fins al 1984,[11] i Contalles. Així parlem a les comarques de la Franja, de Teresa Claramunt del mateix any.[12] En dues ocasions escriu sobre la seva participació com a jurat el 1986 a Calaceit del premi Guillem Nicolau,[13] en el qual també participava Maria Dolors Serrano: «Ella defensava una novel·la aspra i ardent, gairebé èpica, titulada L’home de França.»[14]
Tret de Calaceit, Perucho va escriure poc d’altres viles i paratges matarranyencs. Poc més que la ben esguerrada visita al castell mequinensà de l’ENHER, on quan venint de Gandesa passant per Faió, «En arribar a la cruïlla de Maella, girant a la dreta me’n vaig anar, sense saber-ho, directament a l’infern. Era una terra devastada, cremada, arrasada, al·lucinadament assedegada, que conduïa a allò que en diuen depressió de l’Ebre, a aquests enormes i erosionats congosts solitaris i lunars.»[15] Aquest desgraciat viatge i la mala rebuda al castell, que més amunt he citat, el van fer desistir, sembla que per sempre més, de continuar Franja amunt.
***
En dos autors de la Renaixença franjatina es troben clares influències de Joan Perucho. Es tracta del poeta i artista plàstic de la Codonyera Josep Miquel Gràcia, i de proses de mi mateix. En l’obra de Josep Miquel Gràcia hi ha una referència explícita a Joan Perucho al poema «El baró de Maldà» del llibre Vers a vers a Barcelona:
El baró de Maldà
i les bèsties de l’infern.
El baró de Maldà
amb Perucho s’han trobat.[16]
I hi sovintegen paral·lelismes d’estil, que van des de la inclusió en els propis textos de fragments etnopoètics i volguts anacronismes a senyes ben característiques de l’escriptura peruchiana.
En el meu cas hi ha molts aspectes del meu llibre La Vall de Balat. Memòries aragoneses 1948-2017, que sovint freguen un desenfadat epigonisme peruchià, si no en la trama i argument, sí en l’estil, com es pot comprovar llegint-hi la breu biografia d’Antoni de Montpalau, l’heroi de la novel·la Les històries naturals:
Montpalau Antoni de. Naturalista i professor de la Facultat de Farmàcia de Barcelona. Havia nascut el 1813 al carrer de la Quintana al casal familiar on ara hi ha Can Culleretes. Va morir a Amsterdam el 1882, segons ens diu en Joan Perucho que l’havia tractat força. Perseguint el Mussol vingué al Matarranya quan la carlinada, i fruit d’aquella estada entre nosaltres és la seua exacta descripció de l’Àurea Picuda.[17]
[1] A la p. 370 de les Obres completes/8. Poesia. Barcelona. Edicions 62 1996, hi ha una menció dels Ports de Beseit per tal com cenyeixen la Terra Alta.
[2] Perucho, Joan: Les històries naturals. Barcelona: Edicions 62, 1986, p. 132-133 (El Cangur, 69).
[3] Luján, Néstor; Perucho, Juan: El libro de la Cocina Española. Barcelona: Danae, 1970, p. 237.
[4] Perucho, Joan: Els jardins de la malenconia. Memòries. Barcelona: Edicions 62, p. 131.
[5] Perucho, Joan: Fulls de les fronteres. Entre Gandesa i Alcanyís / Hojas de las fronteras. Entre Gandesa y Alcañiz. Alcanyís: CESBA 2003, p. 219.
[6] Perucho, Joan: Els jardins de la malenconia. Memòries, p. 129.
[7] Perucho, Joan. Fulls de les fronteres, p. 208.
[8] Perucho, Joan: Fulls de les fronteres, p. 240.
[9] Perucho, Joan: Fulls de les fronteres, p. 239-240.
[10] Perucho, Joan: Fulls de les fronteres, p. 220-221.
[11] Perucho, Joan: Fulls de les fronteres, p. 211-212.
[12] Perucho, Joan: Fulls de les fronteres, p. 233-234.
[13] Perucho, Joan: Fulls de les fronteres, p. 224; 244.
[14] Perucho, Joan: Fulls de les fronteres, p. 244.
[15] Perucho, Joan: Fulls de les fronteres, p. 280.
[16] Gràcia, José Miguel: Vers a vers a Barcelona. Saragossa: Gobierno de Aragón 2005, p. 57.
[17] Quintana i Font, Artur: La Vall de Balat. Memòries Aragoneses 1948-2017. Saragossa: Rolde 2018, p. 128.