Perucho-Fenosa. Indrets. Idees.

• 

• 

• 

• 

• 

És habitual que la nostra vida es desenvolupi en un entorn que conformen llocs i persones, amb els quals tenim vincles, especialment afectius. Hi ha éssers pels quals aquest recorregut es materialitza en diversos mons, en els quals es realitzen les seves vivències. És el cas d’aquells que tenen els dots dels creadors. Ho és el d’en Joan Perucho. Ho és el de l’Apel·les Fenosa.

Les terres.

La personalitat del nostre centenari escriptor prenia cos i es materialitzava en universos diferents. Els geogràfics són múltiples. La trajectòria que s’inicia amb el seu naixement al barri de Gràcia de Barcelona, té diverses referències que el vinculen als territoris de les comarques de Tarragona.

Des de la seva destinació com a jutge a Gandesa on arriba el 1955; la que durant anys va ser estreta relació amb en Joan Miró amb la masia de Mont-roig com a marc de converses i trobades; la coneixença de la gastronomia mediterrània que, com la de Cambrils, recull al seu llibre fet tête à tête amb Nestor Luján… Des de mitjan anys 60 la compra d’una casa a Albinyana fa que la relació amb aquestes terres s’estabilitzi i s’aprofundeixi, a la vegada que suposa un enfortiment de vincles que deixen empremta en la vida i l’obra de Perucho.

Perucho arriba a Albinyana de la mà d’Apel·les Fenosa, amb qui ja es coneixien des de l’exposició a la Galeria Jardín de Barcelona l’any 1955 a Barcelona. Tot i això la coincidència venia d’abans, quan als anys 40 col·laboraven a la revista Ariel, on participava gent d’una generació de postguerra com Palau i Fabre, Triadú… La relació de coneixença personal acabà essent una amistat entre dos homes que compartien inquietuds i referents comuns.

Els orígens familiars de Fenosa a Almatret determinen els seus vincles amb els paisatges austers de la Catalunya interior i de l’Aragó. Les terres que des de la Franja s’estenen cap a l’est per les terres de Lleida i Tarragona i cap al sud en direcció a la Terra Alta. Paisatges que són el marc de viatges i excursions compartits per Fenosa i Perucho i amb els quals es relacionen múltiples elements de l’obra respectiva. Aquests espais, aleshores de terres sovint àrides, que els retornen al món primari dels homes i les dones que han viscut en aquestes terres. Els colors del fang amb què Fenosa modela i compon el seu univers, natural, de les formes vegetals, que fins i tot sovint absorbeixen l’element humà de la seva escultura. La de les pedres, dels elements minerals…

Fenosa, conscient de l’interès de Perucho, el fa coneixedor de la possibilitat d’adquirir la casa de Ca l’Esquerrà, un antic edifici d’origen medieval que havia estat cafè, i sobre el qual rondaven històries que podrien haver estat pensades pel mateix escriptor. Històries pròpies de Lovecraft, autor que tant va tenir a veure amb les seves creacions. Aquesta compra l’any 1965 fa que el contacte entre ambdós s’enforteixi i la convivència, particularment durant les temporades en què el matrimoni Fenosa deixa París per instal·lar-se al Vendrell, es torna més quotidiana. Les tardes a sota la figuera d’Albinyana o a sota la palmera a la casa del Portal del Pardo on Fenosa estiuejava des del 1957 se succeeixen. Les passejades i les excursions. També les amistats compartides.

Perucho retrata les estones als seus escrits on, amb la capacitat i estil que li és propi, ens dona a conèixer els vincles de Fenosa amb el món que ells dos comparteixen. Posa l’accent en les coses naturals que corprenen Fenosa i que formen part de la seva obra, com passa amb allò que les onades aboquen a la platja, elements i formes que traspassen directament als guixos i als bronzes:

Estoy en la playa de San Salvador con Apel·les Fenosa y unos amigos […] y, sin embargo la playa vaciada ya de gente, tiene un punto suave de melancolía […] Paseamos junto a la espuma de las olas y, de vez en cuando, Fenosa se detiene y recoge un arbusto o un guijarro. Los examina con atención. Ahora es el cadáver de un pez lo que contemplamos pensativos.[1]

Les creacions.

No sorprèn la solidesa dels lligams que es forgen entre ambdós creadors. Poeta i escriptor Perucho, escultor Fenosa. Els galeristes Gaspar destacaven com, dels artistes que havien passat per la sala, Fenosa havia estat el que més havia interessat als poetes, a la vegada que havia estat font d’inspiració de poemes.

La poesia i la literatura conformen elements fonamentals de l’obra i del món de Fenosa, no en va el seu univers personal es troba farcit de relacions amb autors com Francis Ponge, Paul Éluard, Jean Cocteau, o com el mateix Espriu que publica el seu Formes i Paraules al voltant de les seves escultures. Perucho, que des dels anys 40 escrivia poesia, coincideix a compartir amb Fenosa aquestes inquietuds creatives o, potser més ben dit, la immersió en aquest univers que un recrea en lletres i l’altre en formes tangibles. A aquest vincle entre tots dos es refereix Jordi Cerdà quan, valorant la reescriptura per Perucho del poema «Escultura» dins de Quaderns d’Albinyana (1983) veu com «la reflexió sobre l’art i la recepció escultòrica s’havien enriquit a propòsit de la coneixença de l’artista i de l’amic escultor».[2] Els vincles van més enllà de la relació d’amistat, hi ha una complicitat entre dos homes que comparteixen les seves vivències i emocions creadores.

El 1965, coincidint amb l’exposició de Fenosa a la Sala Gaspar, trobem com Joan Perucho veu Fenosa immers al món dels poetes, i fa un cant a la relació íntima entre l’artista i allò primigeni que resulta de la naturalesa i de la vida senzilla, i a com les formes i les textures de les seves creacions les recreen:

Apel·les Fenosa es lírico, sensible a las formas naturales. Ve en ellas un temblor primigenio, desgajado de la primera ordenación del caos. Todo tiene este temblor y lo descubre, muchas veces dentro de las cosas, conservándose dentro de su cerrado caparazón. Un arte así debía fascinar a los poetas de la palabra, y éstos, en realidad, son los que han calado más hondo en el arte de Fenosa […].[3]

Les narracions.

Vistes aquestes pinzellades sobre el marc geogràfic i intel·lectual de convivència dels nostres protagonistes, fa que sigui necessari en el cas de Perucho que canviem de dimensió, tot traslladant-nos al seu univers narratiu. Aquestes terres, que Perucho coneix a resultes de la seva feina de jutge i de l’amistat amb els Fenosa, esdevenen també escenari de les seves creacions literàries. No tan sols de la poesia sinó especialment de l’obra narrativa i al seu quasi gènere d’històries apòcrifes. Obviem referir-nos a les històries reals per centrar-nos en allò més pròpiament (valgui per una vegada aquest desafortunat neologisme) «perutxià», que constitueix el seu món més personal.

Els recursos a l’extemporaneïtat volguda i a la recreació de situacions fictícies o oníriques, on personatges històrics o imaginaris i éssers de ficció es barregen, conformen un món narratiu que, en moltes ocasions, se situa en aquests territoris.

Al Llibre de cavalleries (1957), encavalcant la narració i l’acció en un viatge entre segles, veiem com aquest protagonista a cavall entre dues èpoques, Tomàs Çafont, es troba reclòs al castell de Miravet. Recrea com anaven a Batea a la cacera del senglar i a missa a Gandesa, davallant també la vall de l’Ebre fins a les envistes de Tortosa. Part del viatge, que és el fil conductor del relat, el situa al vaixell de cabotatge que nolieja, l’Aurora de Llevant, capitanejat pel cambrilenc Pere Escofet. Allà s’hi beu vi ranci enviat pel prior de Poblet («bon cep i, també, bona terra»), evoca els boscos de castanyers que porten a Prades, Siurana…

El naturalista Antoni de Montpalau, protagonista de Les històries naturals (1960), en un dels episodis parteix de l’Arboç juntament amb els seus acompanyants, on rememora el soroll dels boixets, i amb llicència d’Alexandre de Laborde (gravador al servei de Napoleó) descriu la vila com «un dels llocs més delitosos i encantadors del Principat». Sortint de la Gornal, de camí cap a Bellvei, han d’afrontar l’assalt d’un escamot de naturalesa confusa –entre carlins i bandits– del qual, després de resistir, aconsegueixen sortir-se’n gràcies a la intervenció en el darrer moment d’un batalló d’infanteria de la reina, comandat pel jove brigadier Joan Prim i Prats. Serà a la caserna de la Milícia Nacional del Vendrell, on l’alcalde els acull amb un «discurs de to liberal molt pujat», on es refaran de les tribulacions viscudes. Tot amb la presència llunyana i quasi onírica del príncep Lichnowsky.

Perucho juga amb el temps de l’acció en la qual intervenen personatges ficticis i d’altres, tot i que en accions de ficció, reals (Prim, Laborde, Lichnowsky…). Ens porta a llocs que coneix i dels quals refereix trets reals de la idiosincràsia pròpia de cadascun (els boixets, el liberalisme vendrellenc a l’època de les guerres carlistes…) i dels elements atractius que coneix (la cacera, el vi de Poblet, els castanyers de Prades…).

Albinyana també és escenari de l’acció de part del seu univers de personatges. Com en el cas de la conversa del ja conegut i il·lustrat personatge Antoni de Montpalau al celler del doctor Escofet sobre el vi i la poesia, anys després de la publicació de Les històries naturals. Trobada que recrea en un article de la seva secció «Historias apócrifas» a La Vanguardia:

Ahora que se ha inaugurado el celler de la Cooperativa Agrícola me he puesto a pensar si no será éste el mismo lugar de emplazamiento del antiguo y desaparecido celler, que honró la presencia de Antonio de Montpalau; y muy bien podría ser, pues, como es sabido, la realidad, a veces, confirma y aun se adelanta a la ficción.[4]

Serà a la secció «Historias verdaderas» del mateix diari on recollirà la història d’un altre dels assistents a l’apòcrifa trobada del celler, la del soldat reialista Joseph Nin, anomenat Xaconín. Ho publica a resultes de la descoberta dels diaris d’aquest albinyanenc –aquest sí, històric– admirador del baró d’Eroles, que va compartir amb Perucho –tot i que amb estil, segons ell, «bastant pedestre»– l’ofici d’escriptor i poeta.[5]

El Vendrell tampoc és aliè als llocs on se situen les creacions de Perucho. Fa que Guillem de Montserrat neixi al Vendrell al segle xv (un prohom eclesiàstic que va servir el canceller del rei Lluís XII de França, que va ser autor d’uns comentaris dirigits al cardenal i pretendent al papat Georges d’Amboise sobre la Pragmàtica Sanció). Perucho dona suport al seu «descobriment» atribuint la font de coneixement a les memòries d’aquest cardenal, i s’estén en la història del personatge i les seves intervencions en la resolució d’assumptes eclesiàstics, entre els quals refereix la controvèrsia sobre el patronatge de la vila que definitivament resta atribuït a Santa Anna. Precisament el 26 de juliol del 1967 és quan publica aquesta història apòcrifa a La Vanguardia.[6]

La utilització del temps, dels llocs i dels personatges pròpia del món dels somnis caracteritza de manera clara part important del seu univers narratiu. Joaquín Marco en un article a La Vanguardia atribuïa aquesta tendència a «la comunión de Perucho con la pintura y la estética surrealista».[7] El Perucho bibliòfil i home erudit posava els seus extensos coneixements al servei de la creació literària, per, conforme a les necessitats del relat, traslladar el lector a uns mons nous i vells, a la vegada, traslladant, en una mena de flashbacks que actuen sobre el temps i l’espai, fets i persones. En paraules manllevades en aquest cas de Pere Gimferrer, aquests abundosos recursos de Perucho es converteixen en «piezas con las que monta su portentoso ajedrez mecánico, sillares de su palacio de Xanadú».[8]

El Vendrell, Albinyana, i molts llocs significatius de les terres tarragonines varen ser marc de referència de les relacions Fenosa-Perucho. Els llocs i els paisatges, les terres, les llums i les seves vivències també s’incorporen en les seves obres.

Potser per tancar aquestes línies evocadores dels seus indrets podem recordar el seu text Hi ha l’aigua blava,[9] on ens fa viure una trobada entre J. V. Foix i Joan Prats a Mont-roig, un moment en què parlen del llibre de l’enigmàtic Fulcanelli El misteri de les catedrals. Parlen justament a la cruïlla de la carretera de Pratdip el lloc que a Les Històries Naturals és «el país de l’escanyallops»: just al camí per on Josep Veciana aconsella a Antoni de Montpalau que no passi, perquè hi feia correries el Llarg de Copons. Tot un compendi del que hem dit.

---

[1] PERUCHO, Juan. «Actualidad de Apel·les Fenosa», Destino, 24 de setembre de 1966, p. 55.

[2] CERDÀ SUBIRACHS, Jordi. Fenosa i Perucho. O les converses inacabades entre Andròmaca i René. Barcelona: Ed. Mediterrània, 2009, p. 40.

[3] PERUCHO, Juan. «La escultura de Apel·les Fenosa», Destino, 23 d’octubre de 1965, p. 59.

[4] PERUCHO, Juan. «Antonio de Montpalau en el “Celler” de Albinyana», La Vanguardia, 29 d’agost de 1970, p. 9.

[5] PERUCHO, Juan. «El diario de guerra de Xaconín», La Vanguardia, 10 de setembre de 1970, p. 9. Inicialment publicat a PERUCHO, Juan (1968). Nicéforas y el grifo. Barcelona: Ed. Taber, p. 65-69.

[6] PERUCHO, Juan. «Un erudito caballero de Vendrell», La Vanguardia, 26 de juliol de 1967, p. 13.

[7] MARCO, Joaquín. «Juan Perucho, las historias secretas de balnearios y la literatura de imaginación», La Vanguardia, 9 de novembre de 1972, p. 51.

[8] GIMFERRER, Pere. «Setenta y cinco veces Perucho», ABC, 10 de novembre de 1995, p. 15.

[9] PERUCHO, Juan. Barcelona, 1964.