Poblet i el seu entorn monàstic i geogràfic han estat àmpliament referenciats en la literatura d’ara i d’antany. Hi han al·ludit autors professionals i diletants, locals i universals, en poesia, prosa, novel·la, llegenda o cançó. El corpus és ric, variat i sempre estimulant i suggeridor. No cal sinó recordar la transcendència d’aquests materials més enllà de la ficció, la creació o l’entreteniment, quan penetra en els camps de la història, la psicologia i la cosmogonia personal. La literatura pertany a l’intangible, però acaba prenent forma, paisatge i vida pròpia en la ment dels individus, condicionant.
Sobre el cenobi de Poblet n’han escrit desenes i desenes d’autors, en una cronologia que va del segle xii al xxi: Ramon Muntaner, Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Josep Pla, Marià Manent, Ramon Muntanyola, Josep Maria Ballarín, Jordi M. Bou, Francesc Prat… De la llarga nòmina d’autors, ara en destaquen dos per la fusió d’esperit i paisatge que en fan, en una intersecció entre l’ànima de Poblet i la dels seus visitants o transeünts més sensibles. Un d’aquests autors és Eduard Pelisek, escriptor nascut a Bohèmia al segle xix i l’altre, Joan Perucho, nascut a Barcelona al segle xx. I per què la tria d’aquests dos novel·listes?
El poeta hebreu Yehuda Amijai es preguntava què és l’ànima, per respondre’s tot seguit: «llegir en un llibre de viatges alguna cosa sobre una terra a la qual mai no aniràs». Semblen uns versos enigmàtics, de càbala, però no és així, com veurem més endavant, en la resolució final de l’interrogant suara plantejat.
Pelisek és avui un autor poc conegut, que va escriure a la seva Praga natal sobre realitat i ficció, però que mai no va visitar Catalunya. Poblet el va conèixer a través dels gravats del cenobi que Alexandre de Laborde havia inclòs en el Voyage pittoresque et històriques de l’Espagne, que aleshores circulava per algunes ciutats de l’Europa carbonària. El llibre inclou mitja dotzena de planxes que figuren l’entrada del monestir de Poblet, la porta d’entrada, la sala capitular, els sepulcres dels reis d’Aragó, la biblioteca i l’interior d’un dels patis. Aquests gravats foren definits com a síntesi d’un elevat esperit religiós, ja que lliguen les dues ciutats de què parlava Agustí d’Hipona: si per una banda les planxes contenen detalls de realisme fidel a l’arquitectura del complex monàstic, per l’altra inclouen elements idealistes que fan fermentar l’imaginari i explorar l’invisible. Tant d’interès van suscitar en Eduard Pelisek els gravats de Poblet que, a la seva obra Pozemi mesto (1853), va escriure diverses pàgines sobre el complex cistercenc, que definí com «la imatge en terra de l’ànima». Es tractava d’una metàfora?
En el llibre del Gènesi es diu que som fang animat pel buf de Déu, i Sèneca, en una de les seves Epístoles, dirà que és per aquesta fórmula de composició que esdevenim membres d’un gran cos («Membra sumus corporis magni»).
Feta l’exposició de motius, entra a escena Joan Perucho, autor que ha posat en circulació universal la literatura catalana, amb molts personatges, llocs i llogarrets identificables i recognoscibles del Camp de Tarragona, la Conca de Barberà, el Penedès, el Priorat, la Terra Alta i les Terres de l’Ebre en els trajectes dels seus viatges.
Aquest autor tracta de situacions molt comunes i senzilles, familiars, domèstiques i sobre paisatges que també nosaltres trepitgem, sense que a primer cop d’ull ens pugui fer pensar en els seus batecs interiors, que a vegades són com la lava. Vegem exemples d’aquesta realitat soma que, de cop, haurà d’irrompre com aigües epigees o com el magma d’un volcà. Els fragments triats corresponen a tres de les obres cabdals de Joan Perucho, el Llibre de cavalleries (1957), Les històries naturals (1960) i Les aventures del cavaller Kosmas (1981), totes elles amb un comú denominador: Poblet, les seves figures i el seu paisatge.
En el capítol IX del Llibre de cavalleries, Joan Perucho distreu el lector fent-lo entrar en l’atmosfera calma del gabinet de monsieur Dupont, sorprès mentre escriu en un pupitre inclinat, amb badana verda. El silenci de l’estança permet escoltar fins i tot la remor dels tèrmits, que amunteguen piles de serradures, i el rosegar de la ploma sobre el paper… És tanta la concentració escènica, que ningú no veu el personatge que es desprèn del quadre de la paret i observa… Entre fum de toscans, algú:
Beu a petits glops el vi ranci que, fa una setmana, li envià el seu nebot, prior de Poblet. Bon cep i, també, bona terra. Recorda com una vegada, sortint del monestir, la comitiva intentà el camí de Prades, a través del gran bosc de castanyers, i com ja a la vora de Siurana, entre espadats i cingles, veié una cara de donzella camperola i els seus ulls suplicants.
Obrim ara el llibre de Les històries naturals pel capítol VIII, on apareix l’informe petrogràfic que Antoni de Montpalau, basant-se en la Historia Natural de Cataluña del jesuïta reusenc Pere Gil, adreça al baró de Meer, que li cal orientació sobre materials a utilitzar en la construcció de les seves fortaleses. Diu així el fragment de l’informe que subratllem:
Alabastre que es pedra blanca, clara y transparent se talla en moltas parts de Cathaluña. En especial en las montanyas junt a Montblanch y Poblet, pero aquest no es tan fort; en las montanyas junt a Sant Magí es mes fort y mes fi lo alabastre. Serveix aquesta excellen pedra, per algunas cornisas de capellas per algunas imatges de pedra la esculptura de las quals es a la vista molt agraciada. Per a vidrieras, perquè si’s tria de lo alabastre y se aprima be dona molta llum posantlo en finestras y vidrieras y encara que no dona tanta llum quant lo vidre; pero es de menys perill, y no es de tant cost, y així en la Iglesia de Reus, y altras Iglesias del Camp de Tarragona y de Cathaluña, y ha vidrieras de alabastre pintadas, o sens pintar, molt claras y molt agraciadas, y guardan més del vent y fret que no lo vidre.
Finalment, a Les aventures del cavaller Kosmas, Joan Perucho descriu algunes fondalades de la Conca de Barberà, especialment la d’aquella que dona nom al poble de Vallclara, emplaçada en uns estreps «sota la muntanya de Prades, en una ombrívola vall, semblant a la de Scala-Dei, curulla de boscos i de fontanes remorejants. Era un lloc d’un silenci i una pau perfectes».
No és fins ara, feta la lectura d’aquests fragments de novel·la, que entenem el significat de la definició de Pelisek sobre Poblet, «la imatge en terra de l’ànima». I entenem, sobretot, la mescla terral i de sement celeste amb què és pastada la vida i la literatura de Perucho, construïdes ambdues amb la voluntat de continuar essent ànima després de la mort de l’autor, esdevenint membre d’un gran cos («Membra sumus corporis magni»). Tant els personatges com les geografies de Perucho són compostes d’elements màgics que els tornen transcendents. Ho veiem en l’ús d’ambients monacals com Poblet o Scala Dei i en el seu propi testament literari.
Perucho volia que, en morir, les seves cendres fossin esventades al cementiri d’Albinyana, entre els alts xiprers que des de la terra apunten verticals cap al blau intangible de les esferes. Però això no va ser possible per raons de misèria econòmica: en contra de la seva voluntat, l’Ajuntament s’entestava a voler guardar les cendres del futur cadàver en un nínxol i així poder cobrar els impostos del lloc eternament! Va ser el mateix Perucho que, finalment, decidí que fossin els boscos de Prades i de Poblet els receptors de la incineració del seu cos. I un dia de l’any 2003, algú va obrir l’urna de ceràmica decorada amb signes encriptats per abocar-ne el contingut. De manera impensada, però, aquest va prendre la forma d’un colom cendrós que s’envolà blau amunt…
D’aquesta manera, del tot alliberades, les cendres tornaren a ser ànima i aquesta es feu present en els paisatges oberts cap a llevant, on s’alcen i poden veure’s les pedres del vell monestir cistercenc de Poblet. De llavors ençà, diu que cada 7 de novembre, els rosetons del monestir i les vidrieres de l’església de Capafonts i de Prades i les de l’ermita de l’Abellera, en sortir i pondre’s el sol reben una espurna de llum diferent a totes les altres. Alguns nadius també diuen que aquesta partícula inflamada pren forma de colom daurat, però això és una cosa que fins ara no s’ha pogut verificar.
En el llibre Els jardins botànics (1996), trobem el text de les darreres voluntats de Joan Perucho, el conegut poema «Comiat d’Albinyana»:
No seré enterrat aquí,
poble que antany estimava.
Em dispersaré en cendres
vora el gran bosc de castanyers
on, entre Poblet i Prades,
es troba la tendresa antiga
dins de llibres i records…
El lector sabrà anar més enllà de les paraules i entendre que «la tendresa antiga» al·ludeix al solatge de vida que contenen llibres i records, de manera que l’ermita de l’Abellera de Prades ja no serà només pedra roja engalzada, sopluig d’una imatge, sinó també la música de Mateu Fletxa el Vell o la polifonia del seu nebot Mateu Fletxa el Jove, amb obra musical i poètica publicada a la Praga del segle xvi; que d’ara ençà, els boscos de Poblet ja no seran únicament massa arbòria, sinó arbres nominals amb ombra literària que es desarrelen i que avancen a l’encontre de Déu; les granges pobletanes de Milmanda seran marques medievals, però sobretot el vi reposat de les botes que es torna ranci o cordial i que es prenen en repòs, a glopets; que el cant gregorià que s’escolta murs enllà no apaga el plor i la ràbia dels qui treballen i no mengen… La «tendresa antiga» es troba en els llibres de Perucho i en tantes i tantes dotzenes d’autors que han circulat pels seus verals de realitat i ficció. Són coses que donen eternitat a la vida efímera. Yehuda Amijai tenia raó: l’ànima és el viatge. I tenia igualment raó Eduard Pelisek quan deia que Poblet és «la imatge en terra de l’ànima».
L’intangible acaba sempre prenent alguna forma, perquè som membres d’un gran cos en estat canviant i res es destrueix del tot, sinó que es transforma. Els mons reals i irreals s’encavalquen, sense que sovint sapiguem quin és el tangible o l’intangible i en això Perucho en fou mestre. Poblet, i en general totes les figures i paisatges del món religiós, esdevenen com aquell personatge que es desprèn del quadre de la paret del gabinet de monsieur Dupont i guaita per darrere nostre per veure què fem. És un àngel? Dependrà de cadascú.