«Molotov, vida i mort de Cipriano Martos Jiménez, militant antifranquista»
Direcció: David Pintó Codinasaltas
Intèrprets: Joan Valentí Cortès «Nan» i Montse Pelfort Valentí
Audiovisuals: Dan Ortínez Martí
Animació d’objectes: Montse Pelfort Valentí
Aparicions en el vídeo: Dolores Muñoz Jiménez, Felipe Moreno Martín, Joan Miró Vives i Esther Carrilero Baiget
Vídeo, so i llums: Xavier Amat Juste
Acompanyament musical «Le llamaban Cipriano» i «Internacional»: Martí Marsal Riera
Il·lustracions interrogatori: Jordi Bulbena Moreu
Fotografia: Joan Guasch Gratacòs
Disseny del cartell: Aureli Sendra
Suport tècnic: Teatre de l’Aurora
Ja va essent hora, perquè ja l’era fa molts anys enrere, quan diuen que vam entrar en democràcia, que Reus intenti fer una mica de justícia –i dic «una mica» perquè el mal ja està fet i no es pot reparar– amb el cas de Cipriano Martos.
A Reus –on es rebia amb especial tensió perquè a la proximitat temporal dels fets s’hi sumava la proximitat geogràfica, i l’assistència entre el públic de gent que coneixia o havia viscut de prop la història– vam poder veure al Teatre Bartrina (21/2/2021): «Molotov, vida i mort de Cipriano Martos Jiménez, militant antifranquista». Una obra que el pretén, com a mínim, recordar. I qui era Cipriano Martos? Un obrer que, procedent d’un poble de la província de Granada (Huétor-Tájar), va emigrar a Catalunya als anys seixanta. Va estar-se a Sabadell, però la feina el va portar a viure, també, a Terrassa i a Reus. Conscient de la necessitat de prendre partit es va fer militant del PCE (marxista-leninista) i del FRAP (Front Revolucionari Antifeixista i Patriota).
L’agost del 1973 fou detingut per la Guàrdia Civil per haver repartit propaganda a la sortida de la fàbrica Punto Blanco d’Igualada i aquí comença el seu calvari perquè és conduït a la caserna de Reus des d’on, prop de tres setmanes després de detenció i tortures ingents, va entrar agonitzant a l’Hospital de Sant Joan de Reus. Sembla que li havien fet beure un còctel Molotov –que també anomenaven «còctel de la veritat»–, i ja no en va sortir amb vida. Malgrat que també hi fes cap la seva família, no se’ls va permetre veure el cos i les circumstàncies d’aquella mort encara avui no estan aclarides. De fet, el cas ara és viu, però no per la justícia espanyola, que s’ha negat a reobrir-lo, sinó perquè se l’han fet seu a l’Argentina on Antonio Martos, germà de Cipriano, va presentar l’any 2014 una querella per assassinat davant d’un jutjat que duu diversos casos de crims de genocidi i lesa humanitat comesos durant el franquisme.
L’obra és coral i multidisciplinària. A part de la posada en escena dels dos actors, compta amb la projecció d’entrevistes fetes a familiars i companys de militància que ens l’aproximen i ens permeten entendre millor Cipriano Martos, el seu entorn i el seu context històric. I en la posada en escena podem gaudir de molta música, cançons en directe, dibuix, teatre d’objectes… Ens movem de la crítica a la indignació, de l’homenatge a la denúncia. I, en el mateix escenari on es va deixar de representar La Torna d’Els Joglars hi vam tornar a veure una Guàrdia Civil que feia i desfeia a gratcient.
Evidentment també hi trobem la representació de tot el martiri pel qual va haver de passar Cipriano Martos, que només buscava una vida millor i justícia per a tothom. Una tortura representada a partir de titelles i objectes que es van movent per la pantalla que es projecta i que aconsegueix tocar la fibra al públic estupefacte davant dels fets.
Com a símbol el plàtan, el plàtan que a ell tant li agradava i que tan poc podia degustar perquè a casa seva no tenien prou diners per comprar-ne. Una vida senzilla i un final terrible.
Su prima lo retrata como alguien de una inocencia casi infantil, bondadoso, considerado, siempre dispuesto a echar una mano. El mal humor era un estado de ánimo prácticamente inédito en él. Y todos estos atributos quedaban resumidos en la cara de satisfacción que ponía cuando había plátano de postre. No era una fruta que desconociera, los plátanos también relucían como el oro en los tenderetes de Loja, pero años atrás habían representado un capricho excesivamente caro para sus padres. En Sabadell, en cambio, se los comía de dos en dos.
Per qui hi vulgui entrar amb detall, es pot consultar l’obra de Roger Mateos en la qual es basa el muntatge teatral: Caso Cipriano. Vida y muerte de un militante antifranquista (Editorial Anagrama), de la qual s’ha extret el fragment anterior.
No soc la primera a dir-ho, ni seré l’última, segur. A Sabadell el recorden en el nomenclàtor de carrers, Reus encara és hora que ho faci i que intenti netejar el seu nom –deixant clar qui era de Reus que va causar-li la mort, i qui el va plorar o l’hauria plorat de saber-ho (perquè aquest vil assassinat va passar desapercebut davant l’interès de les autoritats franquistes per silenciar l’assumpte). Com deia al principi, ja toca; ja fem tard, de fet. Ens hi posem?