Cartes de Joaquim M. Bartrina a Francesc Matheu

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

A Carola Duran i Tort.
A Margalida Tomàs i Vidal.

Hi ha diverses opinions sobre la data en què la família Bartrina i d’Aixemús se’n va anar a viure a Barcelona. Xavier Vall en fa un exhaustiu repàs i sembla que, com altres historiadors, més recents és partidari d’establir el 1876 com la data del trasllat.[1] Precisament aquestes cartes adreçades a Francesc Matheu ajuden a decantar la balança en el sentit que de cap manera es podia haver traslladat el 1874 com indiquen alguns memorialistes. Fins a l’octubre d’aquell any Joaquim Maria Bartrina encara residia a Reus on havia nascut el 26 d’abril del 1850, al domicili familiar de la Raval Sta. Anna, núm. 56. Allí data tres (1, 3 i 4) de les quatre cartes que envia a Francesc Matheu i en què el convida a visitar-lo. La segona carta està datada de manera excepcional a Màlaga. Subratllo que les dues primeres cartes estiguin escrites en castellà, tot i reconèixer que no és prou hàbil en l’ús d’aquesta llengua i disculpar-se’n. No serà fins a la tercera carta que, en forma de vers, es decidirà a emprar la llengua catalana, la seva, que ja farà servir regularment a partir de llavors.

Ja des de la primera carta es fa evident que Bartrina formava part del grup d’amics de La Jove Catalunya (12 febrer de 1870 – 26 de juny de 1875)[2] i que anava de Reus, on residia, a Barcelona, on es reunia amb alguns membres de l’esmentada societat, de la qual consta com a soci durant l’any 1874, [3]  i  com recorda Santasusagna,[4] fins i tot va intervenir en una sessió amb la lectura, en català, d’un discurs sobre el  pintor Fortuny.

Alguns pocs estudiosos de Bartrina l’han relacionat amb La Jove Catalunya, és el cas de Xavier Vall[5] o Montserrat Corretger;[6] però tot i que Vall és qui més s’hi entreté podem dir que ho assenyala de passada. Em sembla que aquesta relació va tenir una certa importància en la vida de Bartrina, que no ha estat prou remarcada, sobretot després de la Revolució de Setembre del 1868. Per això vull dedicar aquesta presentació de les cartes a Matheu a mostrar que cal aprofundir-hi una mica més. Bartrina no tan sols va ser un passavolant, com indiquen alguns memorialistes, sinó que s’hi va implicar molt aviat, de manera prou intensa i fins que l’entitat va deixar d’existir el 1875. Després va continuar l’amistat amb la majoria dels seus membres fins a la seva mort el 1880, cinc anys més tard. Així és que va viure la resta de la seva vida en l’ambient literari i catalanista que aquella entitat li va descobrir.

Ja en la primera carta a Matheu enviada el mes de gener d’aquest any es veu ben clar que coneix de fa temps alguns dels que són membres de La Jove Catalunya des de la seva fundació (Aulèstia, Mariezcurena, Montserrat, Nanot, Picó, Riera, Roca, Sardà, Thomàs, Ubach, sense oblidar el mateix Matheu) o ho són des del 1871 (Tomàs i Salvany) o del 1872 (com Santaló o Reventós), cosa que indica que quan Bartrina es va fer soci de l’entitat ja feia temps que freqüentava les reunions del grup i fins havia travat una bona amistat amb els seus socis. Bartrina no era universitari, va acabar el batxillerat quan els de la seva generació ja eren a mitja carrera i va obtenir el títol corresponent de l’Institut Lliure de Reus el 20 de setembre del 1871, quan tenia vint-i-un anys.[7] Els seus companys de La Jove Catalunya, en canvi, eren joves universitaris, en la seva majoria, i tenien entre divuit i vint-i-cinc anys.

El mallorquí Ramon Picó i Campamar (1845-1916), va ser un dels primigenis fundadors de La Jove Catalunya i recorda aquells anys de joventut i de projectes en el «Discurs necrològic dedicat a Antoni Aulèstia i Pijoan».[8] Aulèstia, fill de Reus i resident a Barcelona, era membre de l’esmentada entitat, i tot i que era quatre anys més jove que ell, aviat va lligar amb ell una bona amistat. El seu parlament remet en el record a l’any 1866, quan un grup de joves, entre els quals hi havia l’esmentat Aulèstia, s’anaren aplegant a la plaça Reial. A l’origen i un any abans, Picó explica que ell ja es trobava amb Joan Tomàs i Salvany a l’esmentada plaça i «algunes vegades entràvem al Cafè de França,[9] que era allà mateix on ara hi ha la joieria dita La Peninsular; però lo més corrent era passejar amunt i avall per sota els pòrtics parlant de les nostres aficions». I afegeix: «Amb en Tomàs ens havíem fet amics a l’Institut on també vaig conèixer en Montserrat i Archs, n’Arabia i Solanes, en Pere Santaló i en Blanch». No cal dir que part del nucli d’aquest grup d’amics lletraferits i catalanistes ja es coneixia de l’ensenyament secundari. Picó diu que llavors ell tenia «de quinze a setze anys» i Tomàs, que era més gran, «uns dinou o vint». Tomàs era l’entès i Picó, l’aprenent, que reconeixia que els seus versos «no podien anar ni amb corrioles»; «aixís m’ho deia en Tomàs i realment era aixís, perquè en Tomàs ja aleshores hi entenia».

Joan Tomàs i Salvany, nascut a Valls el 1844, tot i ser membre de La Jove Catalunya, va escriure, tret de comptades excepcions, en llengua castellana.[10] El seu germà gran i hereu, Josep, va ser un polític republicà possibilista[11] molt vinculat a Emilio Castelar, el darrer president de la Primera República. Joan Tomàs era un estudiant de Dret i, alhora, un escriptor i periodista molt actiu, que participava en diverses empreses culturals. El 1867 ja havia fundat a Barcelona el setmanari El Tío Camueso, que va ser el primer periòdic on va publicar Narcís Oller,[12] que ho explica així a les Memòries:[13]

A Barcelona, un altre vallenc tan noi i lletròfil com jo, en Joan Tomàs i Salvany, amb qui passava les tardes dels dies de festa, m’emmenà al Cafè de França, on es reunien els seus, col·laboradors del setmanari El Tío Camueso que ell dirigia i que editava un tal Marquina, de Gràcia, pare de l’aplaudit dramaturg d’avui; setmanari en què guardant l’incògnit fins al meu amic Tomàs, vaig debutar jo en lletres de motllo amb un article, diem-ne satíric, titulat «Un viaje de placer», sota el pseudònim de «Plácido». Doncs bé: sap qui eren aquells nois, aquells jovenets col·laboradors d’El Tío Camueso? En Roca i Roca, fill de Terrassa, en Martí Folguera i l’Antoni Aulèstia, naturals de Reus, i en Ramon Picó, mallorquí nat a Pollença. Amb tots ells vam intimar aviat […].

I també, segons Jaume Ramon Vidales en carta a Guimerà, Tomás, Roca, Ubach i ell mateix van editar a partir del 15 de maig del 1870 el setmanari satíric Lo Ponton,[14] una revista de sàtira política i de tendència republicana, escrita en català, que signava les col·laboracions amb pseudònims.

Ramon Picó i Campamar continua recordant: «Amb en Tomàs ens havíem fet amics a l’Institut on també vaig conèixer en Montserrat i Archs, n’Arabia i Solanes, en Pere Santaló i en [Adolf] Blanch, aquell a qui tantes vegades sentíreu llegir, el dia de la festa dels Jocs, les poesies premiades.»[15] I explica com el grup va anar creixent fins fer-se ben nombrós.

[…] i aviat lo que havia començat amb un parell, fou un nombrós esbart; aviat els que es passejaren amb nosaltres per sota els pòrtics foren en Joan Montserrat i Arcs, en Francesc Ubach, en Joaquim Riera i Bertran, en Toni Llaberia, en Quimet Bartrina, en Josep Serra i Campdelacreu, en Josep Martí i Folguera i alguns altres… Entre aquests altres hi havia un jovenet que usava lentes, duia la bondat pintada a la cara […]: aquest era l’Aulèstia.[16]

Feta aquesta introducció dels orígens del que uns anys més tard esdevindria La Jove Catalunya, Picó es proposa de descriure l’amic historiador traspassat, també membre de La Jove Catalunya, contraposant-lo a un altre amic seu reusenc, Joaquim M. Bartrina.

La vida de Bartrina fou una correguda de cos, una fua, una volada […] la flamarada d’un incendi que enlluerna, crema i tot seguit s’apaga, mentres que l’Aulèstia fou el petit flam del llumet d’oli de la llàntia solitària que crema davant l’altar; llumet immòvil, que mai defalleix i dura, dura, dura.

I en un altre text, el «Discurs Necrològic dedicat a Francesc Ubach i Vinyeta»,[17] llegit al Centre Excursionista de Catalunya el 4 d’abril del 1913, Ramon Picó i Campamar comença el seu parlament recordant, de nou, els anys de joventut:

D’aquell reduït esbart de jovenets que allà pels anys 1865, 66, 67 i 68 –aviat farà mig sitgle– solien aplegar-se cada vespre sota els pòrtics de la Plaça Real i entraven, de vegades, a n’el Cafè de França instal·lat a n’els baixos del restaurant Justin, un i altre avui desaparescuts; d’aquells jovenets entusiastes que escrivien en català aleshores quan lo corrent era no escriure-hi, ja ben pocs ne queden! […] Els amics que he perdut són tants que, en que volgués recordar-los a tots, no sé si ara podria: En Joan Tomàs i Salvany, en Quimet Bartrina, n’Antoni Aulèstia, en Felip Pirozzini, en Joan Montserrat i Arcs, en Serra i Campdelacreu, en Francesc Masferrer i aquell altre jovenet, també de l’Esbart de Vic, a qui tots déiem en Cinto i que quan venia a Barcelona solia també aplegar-se amb nosaltres; en Joan Sardà, n’Isidre Raventós, en Mateu Obrador; i ara últimament en Francesc Ubach i Vinyeta […]

Segons aquestes paraules de Picó i Campamar, sembla que Joaquim M. Bartrina, des de Reus, formava part –des d’abans de la fundació, el 1870, ni que fos esporàdicament– del grup d’escriptors que aviat es coneixeria com La Jove Catalunya.[18] Com recorda Pere Aldavert el 1868 ja eren, potser només durant uns mesos fins a la Revolució de Setembre, «una colla de jovenets que no pensàvam més que en la nostra llengua y en la nostra pàtria» i el seu «local social estava situat al carrer de la Blanqueria, 17, primer pis».[19] Un altre punt de reunió habitual era el Cafè Suís[20] (com abans havia estat el Cafè de França) on, havent dinat, de dues a dos quarts de quatre de la tarda, se celebrava una tertúlia entre tots els membres de l’entitat que s’hi acostaven. Al vespre es repetia la trobada.[21] «A l’Arcàdia del Cafè Suís, com era coneguda la tertúlia, s’hi parlava de omni re scibile, segons expressava Joaquim M. Bartrina, que de tant en tant venia de Reus, deixava anar alguns pensaments i acudits brillants i se’n tornava a la capital del Baix Camp.»[22]

Josep Roca i Roca, que el 1880 afirma que el va conèixer de nen,[23] ratifica les afirmacions de Picó, en el sentit que Bartrina va ser un dels primers a freqüentar les passejades per la plaça Reial i les anades al Cafè de França, ja que el coneixia, com a mínim, des del 1868, perquè, quan el 1916 Roca va escriure la Memòria Biogràfica de Joaquim Maria Bartrina y d’Aixemús, hi explicava que «a l’estiu del 68 vaig visitar-los [als germans Bartrina] a Reus per primera volta, i recordo com al contemplar aquell bé de Déu d’obres de totes menes, jo m’hi fonia».[24] I dels primers anys setanta escriu:

Recordo d’aquells temps ses freqüents escapades a Barcelona. Tenia per en Bartrina una atracció irresistible l’estol d’amics, tots escriptors i joves com ell, que fundàrem La Jove Catalunya. De primer a l’entorn de les taules del Café de França i més tard a les del Café Suís, teníem les nostres sentades quotidianes; allí no en vulguin més d’il·lusions i esperances, de controversies literàries i parers crítics, de lectures d’obres escrites i d’anuncis d’imaginats projectes. Els dies que En Bartrina es deixava veure eren per nosaltres com dies de festa grossa. I ell s’hi trobava bé, i sa vérbola animada, vessant idees i acudits, espurnejant de llum i de gràcia, formava el nostre encís. I molt més agradós resultava son tracte per tant que deixava conèixer a bastament que a cobert d’aquell escepticisme i d’aquells dubtes que torturaven la seva pensa i que es veuen traspuar en la major part de sos escrits, guardava en la seva ànima un clos regalat a on s’expandien les més pures afeccions de l’amistat i de l’amor humà perfumades d’un optimisme adorable.[25]

I afegeix:

En certa ocasió vaig passar tota una nit amb ell en sa cambra de la Fonda d’Orient garlant, entre altres coses, sobre tècnica del metre i el ritme en relació amb el fons de la composició poètica i sobre la manera més avinent i artística de buidar els pensaments en les estrofes d’una poesia. Fent comparances i provatures ens sorprengué la llum del nou dia. La nit passa volant; i de sos exercicis n’eixí l’hermosísima poesia Mai més![26]

 

I el crític Joan Sardà (1851-1898), que era membre de l’entitat catalanista des dels inicis, en un article dedicat a Bartrina amb motiu de la seva mort, i publicat a La Renaixensa (VIII-1880), diu: «Una de les primeres anècdotes que me’l donà a conèixer, d’això fa dotze o catorze anys, lo pinta admirablement. Venia de Reus, d’on era fill i on vivia allavores.»[27]

I dos anys més tard, el 1882, arran d’un article dedicat a Àngel Guimerà, Sardà també recorda el període 1868-1871 i afegeix alguna dada nova sobre els espais de reunió:

Allà pels anys 69 i 70 solíem anar a matar estones a la Botica Central de davant del Pi, una partida de jovenets, aprenents de literat i afiliats a la secta secreta, que tal semblava pel calor que hi preníem i la importància que hi davem, del catalanisme. Era l’anfitrió Johan Montserrat (així se firmava i es firma, sempre constant en sos escrúpols etimològics), practicant de la citada botiga i que alternava, com alterna avui, sos estudis científics, amb ses aficions clàssiques, i per senyal de sos llibres de Medicina hi posava traduccions d’Horaci i de Virgili, ni més ni menos que deu fer ara. N’eren contertulis l’Aldavert […]; n’Aulèstia i Pijoan que preludiava ja ses aficions històriques […]; en Matheu i Fornells, tan poeta i tan distingit d’aire i de gust allavores com ara, i acompanyat sempre de son Pílades, en Thomàs i Bigas, que també literaturejava i no gens malament, esperant l’hora d’implantar amb en Mariezcurrena l’heliografia a Barcelona. Amb aquestos hi concorrien altres que fóra llarg recordar, un d’ells jo, amb aparicions intermitents del pobre Felip de Saleta, mort ja avui, […] i del no menos malaguanyat bartrina, que de tant en tant venia de Reus, nos deia un grapat de xistes ingeniosos, nos exposava un grapat d’idees sempre originals, i després agafava el tren i se’n tornava.

Si l’ocasió, el record i l’habilitat literària m’ho permetessen, fóra graciosíssima la relació que escriuria d’aquelles tertúlies que alternaven amb les reunions de tarda  en lo cafè i  amb les oficials de Jove catalunya, societat de tota la jovenalla literària, que es reunia en lo saló del carrer de la Canuda quan los diners recaudats permetien pagar el local, i que més tard s’establí en lo carrer de Petritxol, fins que la poca afició a l’aparato acadèmic i la falta d’un veritable objectiu social la disolgueren per sempre més.[28]

Després Sardà recorda la publicació de La Gramalla que va aparèixer el maig del 1870 fins que una epidèmia la va fer tancar al cap de quatre mesos, i com Jaume Ramon Vidales va portar primer Guimerà i després Andreu Balaguer i Merino a la seva redacció. I a continuació explica com, enderiats a fer un periòdic, van acabar per realitzar-ne el projecte, i La Gramalla, que qualifica de joc de nois, se convertia [el primer dia de febrer del 1871] en La Renaixensa, que anomena «joc d’homes, i joc d’homes va ser, perquè és indubtable que aquesta publicació, durant sos deu anys de vida exclusivament literària, va arribar a constituir una col·lecció notable, que poques llengües, en les especials condicions de la catalana, podrien ostentar». I, al seu entendre Guimerà no tan sols va ser un dels que la va formar, sinó que «La Renaixença se pot dir ben bé que és en Guimerà».[29]

Si els números no fallen, Bartrina, el 1868 i amb divuit anys, ja s’havia introduït en el nucli de lletraferits catalanistes i de ben segur que sovintejava, tant com podia, les reunions que van precedir la fundació de La Jove Catalunya, el 1870. En una carta de Jaume Ramon Vidales a Àngel Guimerà, datada a Barcelona el 19 i 22 de març del 1870,[30] el primer comenta la fundació d’aquesta entitat i assenyala la presència de Bartrina a la capital catalana i a les reunions del grup. La carta s’acompanya de la còpia d’un retrat seu en versos humorístics catalans, que li ha fet Bartrina, i al final de la carta també hi afegeix altres versos satírics:

[…] una colección de [22] epigramas del género gracejo, propiedad mía, de Tomás y Salvany y el poeta Bartrina, de Reus, que pasó 15 días en ésta; hechos la noche de uno de los días de carnaval en el café, sin que pueda decirte cuales son de mi propiedad, por cuanto, aún no se apuntaba una idea, la versificábamos los tres mancomunadamente. Hay algunos muy intencionados y naturales y tan picantes además que sólo se pueden consentir si se atiende que fueron hechos en noche de broma.

Els epigrames, tots ells escrits en català[31] i del gènere picant, que segons Ramon Picó desagradava a Aulèstia.[32] I en el discurs necrològic que dedica a l’historiador reusenc acaba definint-lo en contrast amb el seu compatrici poeta. Tots els companys (Roca, Almirall, Sardà, Gener, Rahola, Oller, etc.) que han parlat de Bartrina en subratllen la simpatia, bondat, afecte, interès, intel·ligència, facilitat de conversa i rapidesa de rèplica, sentit de l’amistat, capacitat de lideratge i d’interessar l’auditori. Una nova carta de Ramon Vidales a Guimerà del 5 d’octubre del 1871 informa: «Rebérem la visita d’en Bartrina en la setmana de les fires, si bé fou tan curta que a penes durà 48 hores.»[33]

A inicis de la dècada dels setanta el jove poeta Bartrina alternava les composicions satíriques en català amb poemes seriosos i filosòfics o humorístics en llengua castellana. Sempre en publicacions locals com El Sorbete, El Mosquito o Diario de Reus i El Eco del Centro de Lectura,[34] no m’hi estendré perquè hi ha bibliografia sobre aquest tema i no és aquest el meu camí. El 1874 en reunirà quaranta-vuit de filosòfics i seriosos en castellà en la primera edició del llibre Algo, que dedica al seu bon amic Josep Roca i Roca;[35] que en la següent edició, del 1877, va ampliar fins a reunir-hi noranta-un poemes.[36] Un altre gran amic Valentí Almirall exposa a Cuatro palabras (abril del 1881)[37] el seu pensament sobre l’ús de la llengua catalana i castellana en la creació poètica de Bartrina:

El renacimiento catalán, el movimiento regional que se está verificando en España y que ha de asentar la unidad de la patria en base más sólida que la que hoy en día tiene, no había llamado su atención hasta los últimos tiempos de su vida. Bartrina necesitaba un idioma para fijar sus ideas, y adoptó el primero que halló a mano, sin concederle otra importancia que la de medio de expresión. […] Un día, empero, meditó sobre la trascendencia del medio de expresión; se convenció de que la lengua es hija del carácter, del genio, hasta de la historia de un pueblo, y aquilatando toda la trascendencia de nuestro renacimiento, lo acogió con entusiasmo y se convirtió en catalanista ferviente. No abandonó por completo el uso de la lengua castellana,[38] pero escribió mucho en catalán, y colaboró en todas las revistas y periódicos que propagaban el catalanismo y se inspiraban en el progreso. La Renaixensa, el Diari Català y otras y otras publicaciones catalanas pudieron des de entonces ver sus páginas honradas con sus trabajos.

És molt probable que l’ús del català, per part de Joaquim M. Bartrina, en composicions poètiques d’ambició literària fos, en bona part, una conseqüència de la seva relació amb el grup de joves que a Barcelona es trobaven a la plaça Reial i al Cafè de França a finals dels anys seixanta, que són aquells que fundaran La Jove Catalunya i n’establiran els objectius,[39] com recordava Ramon Picó i Campamar i també ho fa Bartrina en aquestes cartes enviades a Matheu. Joaquim Molas ho plantejava així en el pròleg a Cor infinit:

Bartrina utilitza la llengua castellana per a les seves reflexions més ambicioses i transcendentals, mentre reserva per a la catalana les més íntimes i quotidianes? ¿O els poemes catalans no són sinó fruit d’una lenta superació dels seus dimoni interiors i, a la vegada, l’inici d’una lenta evolució cap al monolingüisme, sense anar més lluny, del seu germà Francesc i de la majoria dels seus amics?[40]

Bartrina es va decidir a escriure els poemes de caire intimista en català arran de la seva relació amorosa amb Roseta Pallejà, com ja ha estat assenyalat pel professor Molas en el pròleg de Cor infinit i altres poemes. Els primers d’aquests poemes són Allà d’Allà i En lo bosc, que van sortir, respectivament, als números 70 i 71 de la revista El Eco del Centro de Lectura (19 i 26 de novembre del 1871) i són els únics poemes en català que hi publica. La resta, narracions, articles i composicions en vers són en castellà. Aquests darrers en general formen part del material per a la confecció del recull Algo (1874) i giren més entorn de consideracions filosòfiques i científiques i, com diu Joaquim Molas, es tracta d’una poesia «més crispada i abrupta, en certs aspectes més “moderna”»,[41] mentre que els poemes en català són més intimistes, quotidians i emotius, amb una percepció impressionista del paisatge i l’ambient. Hi planteja la vaguetat de l’ideal i la impossibilitat d’assolir-lo, tal com ja va apuntar José A. Zabalbeazcoa en la seva tesi sobre La vida y las obras de Joaquín M. Bartrina (Universitat de Barcelona, 1968). I és cert, aquests poemes amorosos escrits en català ofereixen imatges descriptives d’una qualitat com no es troben en d’altres reculls amatoris del mateix Bartrina, ja sigui Pàginas de amor (Reus, Imprenta Juan Muñoz, 1866) o Ellas (Barcelona 1876).

Caldria estudiar-ho a fons, però sembla que hi ha un cert emmirallament entre l’activitat de La Jove Catalunya i la que genera J. M. Bartrina al Centre de Lectura de Reus. La revista El Eco del Centro de Lectura, de Reus els fa un servei semblant a La Gramalla del 1870 o a La Renaixensa a partir del 1871. I el mateix es pot dir de les vetllades literàries i musicals que se celebren periòdicament al Centre i que semblen un reflex de les que celebra l’entitat barcelonina. Aquestes vetllades s’anuncien i es ressenyen en la secció «Crónica local» de l’esmentada revista reusenca. Així, en el número del 19 de març del 1871, en la part musical el cor ha interpretat La Aurora de Reventós, un cor de Barbieri i La Violeta de Clavé, entre d’altres peces; mentre que en la part literària es varen llegir alguns poemes de diferents poetes, entre els quals els de Bartrina o Lluís Quer, a més d’un parell de discursos de Rofes Aleu. Més endavant, el dia 2 d’abril s’anuncia l’onzena vetllada i, en ella, la lectura de textos poètics, entre els quals n’hi ha de Bartrina, que alternaran amb diferents composicions musicals.

Segons el professor Molas, l’amistat entre Matheu i Bartrina s’hauria iniciat a inicis dels anys setanta i la primera pregunta que ens fem és per quin motiu s’estableix aquesta sintonia entre els dos, aleshores, joves poetes (Bartrina era del 1850 i Matheu del 1851). Tenien poc més de vint anys, tots dos estaven enamorats i tots dos van perdre la respectiva estimada.[42] A més, Bartrina devia haver descobert en Matheu una sèrie de característiques per les quals li interessava entendre-s’hi. Era un valuós activista cultural, havia estat director de La Gramalla, l’òrgan periodístic de La Jove Catalunya (1870-1875), entitat de la qual també va ser un dels fundadors; també entre el 1871 i el 1872 havia dirigit La Renaixensa. Era un literat a qui tothom reconeixia molt bon gust, innovador en el camp de les idees estètiques. I, com afirma Molas,[43] decantat per H. Heine i G. A. Bécquer, com a models poètics. Tot això el feia molt atractiu a Bartrina, perquè tots dos aspiraven a expressar una certa modernitat i una manera diferent d’expressar-se en poesia. Tots dos, en aquells anys, es decantaven per la temàtica amorosa. Quan Bartrina escriu la primera de les quatre cartes, datada a començaments de l’any 1874, potser ja coneixia alguns dels poemes de Matheu, però no va ser fins després de la festa dels Jocs Florals d’aquell 1874 quan va poder llegir en el volum corresponent, la primera part de Lo relicari, que hi havia estat premiada, i que és una suite, com ho seran també la segona i la tercera part del llibre. Més endavant, el 1878, Bartrina va poder llegir el poemari sencer i la composició del recull en tres suites. També Isidre Reventós i Amiguet (1849-1911), un altre membre de La Jove Catalunya, va articular el seu únic llibre –Flors i plors– de manera igual que Matheu, és a dir com una seqüència. El llibre no es va editar fins al 1911, a la Ilustració Catalana de Francesc Matheu, però de segur que l’autor havia comentat o llegit alguns poemes als seus companys, atès que els va escriure entre el 1873 i el 1885. I, encara, les notes Tristes/Del meu àlbum d’Àngel Guimerà, dedicades, unes, a la mort de la seva mare i, les altres, a un amor impossible, que també són suites, com ho serà el recull d’Apel·les Mestres, Semprevives (1922), adreçades a la mort de la muller. Molas planteja que aquest és un corrent, una moda, que es desencadena a Alemanya, però que Bartrina podria haver estat un dels més primerencs introductors seus a Catalunya,[44] atès que els poemes que havien de formar el llibre «inédito a jamais ¡Povreta!» també dibuixen una seqüència en el temps. Aquesta va ser la lectura innovadora del professor Joaquim Molas[45] el 2012, que va obrir la possibilitat que el recull Pobreta deixés de ser inèdit «a jamais», hagi adoptat la forma original i s’hagi realitzat el 2012 amb el títol de Cor infinit.[46]

De tot el que s’ha dit es desprèn la importància que per a Joaquim M. Bartrina va suposar entrar en contacte amb el grup d’escriptors de La Jove Catalunya, ja fos als darrers anys de la dècada dels seixanta, com apunta Picó i Campamar, o a primers de la dels setanta. I de segur que l’ideari de l’entitat[47] de: 1) d’estimar i usar la llengua autòctona, 2) catalanitzar tots els àmbits de la societat, i 3) adaptar la literatura a la modernitat del moment històric sense abandonar cap gènere dins el ventall possible, el va influir. Joaquim Santasusagna va situar aquest contacte entre el poeta de Reus i l’ambient literari barceloní a partir del 1876, que és quan ell creu que els Bartrina van anar a viure a Barcelona. S’equivoca en la data de relació amb l’ambient cultural catalanista, que va començar de ben segur vuit o nou anys abans, tot i que esmenta la lectura, en català, del seu discurs sobre Marià Fortuny a La Jove Catalunya.[48] Encara que Bartrina residís a Reus, necessitava eixamplar els seus horitzons. Per això els contactes amb la capital catalana i l’amistat amb el nucli literari catalanista havien començat feia temps. En canvi, Santasusagna l’encerta de ple quan afirma que el contacte va generar una gran transformació en el jove Bartrina, «s’adonà que existia una altra cultura que aquella on s’havia bellugat». Valentí Almirall va donar testimoni que «escriví molt en català en veure que la llengua és filla del caràcter, del geni, i fins de la història d’un poble i llavors preà tota la grandesa de La Renaixensa».[49]

Ara la pregunta que ens podem fer és com el jove poeta de Reus va connectar amb el grup d’universitaris preocupats per la cultura i la literatura catalanes, quan el seu germà gran Francesc, quatre anys més gran que ell, no sembla haver tingut cap relació directa amb el grup catalanista esmentat. Josep Martí Folguera (1850-1929), Eduard Toda (1855-1941), Antoni Gaudí (1852-1916), formaven, amb Joaquim M. Bartrina (1850-1880), el nucli dels deixebles de Josep Güell i Mercader (1840-1905), a Reus. Un mestratge cultural, però també republicà i possibilista que es va traduir en la publicació de la revista La redención del pueblo.

En morir Bartrina, Martí i Folguera que tenia la mateixa edat, va escriure sobre els records de la infantesa i joventut compartida amb Bartrina. Eren amics des que estaven asseguts de costat a l’escola del Sr. Mariner al raval Alt de Jesús.[50] Allí, explica, es van fer inseparables i així van continuar quan, després, van anar junts als escolapis de Sant Francesc i junts van compartir el gust per la lectura i l’aprenentatge de l’escriptura. En aquest camp Martí i Folguera i Bartrina van fer camí plegats entre el seixanta-cinc i els anys setanta, època en què tots dos van col·laborar a les pàgines del Diario de Reus[51] i junts van publicar el llibre Crepúsculos, albadas y vespradas (Reus, edició del Diario de Reus, 1866) –Martí és autor de les dues primeres parts, mentre que la tercera (vespradas) és de J. M. Bartrina. Entre el 1870 i el 1872, Bartrina i Martí alternaran els viatges i les estades a Barcelona, respectivament, amb la tasca d’impulsar la revista El Eco del Centro de Lectura en la tercera etapa i ho continuen fent en la quarta etapa (1877-1878). Bartrina va escriure en un àlbum de l’amic el poema A una Rosa.[52] Com que Josep Martí i Folguera entre el 1867 i el 1872 va ser estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona, va poder introduir, tal com diu, el seu amic d’infantesa en el cenacle catalanista barceloní, encara que ja hem vist que Picó esmentava Bartrina abans que Martí, entre els que s’havien acostat al nucli inicial de lletraferits catalanistes.

¡Quin temps aquell! La literatura catalana havia despertat; comensava a expandir-se. Hi havia una febre d’entusiasme i de producció. Una numerosa colla de jovenets, d’adolescents, se reunia diàriament al Cafè Suís de Barcelona, lo mateix que encara hi ha avui a la Plça Real. En Tomàs i Salvany, En Picó, En Collell, En Verdaguer, En Matheu, En Guimerà, l’Aldavert, En Roca i Roca, l’Ubach, l’Apel·les Mestres, En Riera i Bertran, En Llaveria, En Vilanova, En Pagès de Puig, En Vidiella, En Domènech i Montaner, l’Yxart, l’Oller, l’Aulèstia… ¡què sé jo quants més! Lo Quimet i jo vàrem formar part de la colla. Jo estudiava a Barcelona i hi vivia tot l’hivern; lo Quimet[53] hi feia viatges ben sovint. En Tomàs i Salvany, al qual jo coneixia feia algun temps, me va presentar a la colla; jo hi vaig presentar el Quimet.

Tant a Barcelona com a Reus seguiem anant sempre junts lo Quimet i jo. Ell ja escrivia alguna de les seves hermosísimes poesies. Acabades de fer me les recitava e immediatament les donava a conèixer a la colla. ¡Quin entusiasme despertaven! Tots los companys li predeiem la glòria que després ha obtingut.

Lo Quimet tenia una gràcia especial en conversar. Era, com diuen los francesos, un admirable causeur. Deseguida es feia l’amo de sos oients, que l’escoltaven embadalits. Parlava de tot, savia de tot. […] Que es recordin sinó l’entusiasme i l’admiració que vàren despertar a Barcelona les seves conferències sobre l’Amèrica precolombiana. Llavors fou que va adquirir relleu la personalitat de Bartrina.[54]

El relat de Martí i Folguera sembla molt versemblant i creïble, tot i que està dictat per la memòria i aquesta, ja se sap, sovint és traïdora o mentidera; però, cal recordar que tant Josep Martí i Folguera com molts d’altres que anomena (Collell, Verdaguer, Vilanova, Pagès, Vidiella, Yxart, Oller) només eren passavolants, i no consten en el llistat de socis que en dona Margalida Tomàs en La Jove Catalunya. Antologia.[55]

Tanmateix de la citació anterior m’interessa de subratllar el paper força actiu que, directament o indirecta, va tenir Tomàs i Salvany en la introducció a La Jove Catalunya dels dos companys reusencs pel fet en si, per la importància que va tenir en la vida i l’obra de cadascun i per la solidesa de les amistats que hi guanyaren. Tot plegat va contribuir a arrelar més la seva trajectòria literària i lingüística en la cultura pròpia i l’estimació per Catalunya: el que era i el que havia estat (llengua, història, llegendes, costums, cançons tradicionals, territori i paisatge).

El vallenc Joan Tomàs i Salvany (1847-1902) –que, segons Picó, va ser un dels iniciadors de La Jove Catalunya– va constar com a soci de l’entitat entre el 1871 i el 1874.[56] Ho va ser fins abans de marxar a Madrid on es va establir. Joan Tomàs era molt coratjós i tenia vocació de liderar empreses culturals. Doncs bé, en la tercera etapa de la revista El Eco del Centro de Lectura (1870 i 1872), dirigida per Josep Güell i Mercader i en la qual Bartrina tenia un important paper aglutinador i de participació, hi trobem, entre juny i novembre del 1871, la presència sovintejada de la signatura del poeta vallenc,[57] al costat d’algunes d’esporàdiques i d’altres de més freqüents dels germans Eusebi, Jaume i Teresa Cort, Eduard Toda, Lluís Quer, Pere Pelfort, Josep Güell i Mercader, Josep Martí i Folguera, Francesc Gras i Elies o Tomàs Lletget –que llavors era el president del Centre de Lectura–, a més del mateix J. M. Bartrina –que hi publicava poemes en castellà i esporàdicament els dos primers poemes seriosos en català, abans esmentats. Doncs bé, aquesta presència de Tomàs i Salvany a la revista reusenca no s’entén si no és a través del contacte que Bartrina hi va establir durant les trobades amb la colla de nois de La Jove Catalunya, de la qual ell també en va ser soci de quota[58] el 1874. Precisament, Bartrina el 1870 va dedicar a Tomàs el relat «¡Fragilidad! ¡Tu nombre es de mujer!», amb la dedicatòria: «A mi estimado amigo Juan Tomás Salvany», a les pàgines d’El Eco del Centro de Lectura.[59] El crític Joan Sardà va parlar de l’obra poètica de Tomàs en una «Bibliografia» de l’any 1877.[60] I el 31 de novembre del 1879 portava la notícia que el poema de Joan Tomàs, «Al Pensamiento», havia guanyat la flor natural del certamen que en honor de Cervantes havia organitzat l’Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera.

Un altre reusenc, Antoni Aulèstia i Pijoan (1849-1908) també va ser un membre destacat de La Jove Catalunya des que va marxar a Barcelona a acabar el batxillerat el 1868; després consta matriculat a la Facultat de Filosofia i Lletres (els cursos 1865-66 i 1866-67), però el 1873 encara no havia acabat la carrera i més endavant estudiarà Dret.[61] Però encara feia algunes estades a Reus durant els anys entre 1868 i 1870, tot i que no sembla que s’interessés en els projectes de Bartrina. El seu camí era un altre. Aulèstia[62] va esdevenir un destacat element de La Renaixensa, sobretot com a autor de la primera Història de Catalunya (1887-1889), escrita en llengua catalana. En les seves memòries inèdites (datades el 1883) referides a aquests anys (ms. 129, v. IV, Biblioteca de Catalunya) no esmenta mai El Tío Camueso,[63] el periòdic de Tomàs i Salvany en el qual col·laborava Narcís Oller i, en canvi, esmenta l’almanac La Xamfaina, que es va publicar el 1867 i en el qual diu que col·laboraven una sèrie de noms que tenen a veure amb els orígens de La Jove Catalunya: Ubach, Serra i Campdelacreu, Tomàs i Salvany, Picó, Careta, Galí, Pau, Nanot, Martí i Folguera, Sellarès, Balaguer i Merino i el mateix Aulèstia.

Bartrina també era amic de Pompeu Gener (1846-1920), fill d’un farmacèutic nascut a Cambrils però establert a Barcelona. Gener recorda que «Conocimos a Bartrina en Reus, siendo muchachos»,[64] sense especificar més. Però aquesta relació no va tenir res a veure amb la que hi havia entre el poeta de Reus i els companys de La Jove Catalunya. En tot cas, coincidiren a les tertúlies d’havent sopat al Cafè Nou de la Rambla,[65] de les quals Roca i Roca, que també hi assistia, va dir que Bartrina n’era l’ànima,[66] o en la lectura de L’Atlàntida de Verdaguer.[67] Gener no és a la llista de socis de La Jove Catalunya i no podia haver estat el seu introductor. En aquests anys Gener estava enderiat a anar a acabar els estudis de farmàcia a París. La relació amb Bartrina, que tenim més documentada, ens remet a finals dels setanta.

Després del 1876, segons J. A. Zabalbeascoa Bilbao, es manifesta un notable gir en els interessos de Bartrina: s’acomiada de la poesia en català amb la composició en vers segurament més reeixida: «Epístola»,[68] que, en el marc dels Jocs Florals de Barcelona,[69] li va valer el premi d’un «Buc de plata amb una abella d’or», que atorgava la societat La Misteriosa,[70] fundada el 1872 per una majoria de socis de La Jove Catalunya. I pel que fa a les composicions en castellà i en vers, recordem que és l’any en què s’editen els epigrames que formen el llibre Ellas que s’edità amb el títol Las mujeres y sus nombres. A partir de llavors els seus interessos es van apartant progressivament de la literatura i es decanten més cap a d’altres de científics. De creador poètic, passà a divulgador de la tècnica, la ciència i, en definitiva, del progrés. De l’ús del vers, passa al de la prosa. Els articles i les conferències seran cada cop més el seu mitjà habitual d’expressió.

Per aquest motiu, Bartrina va ser convidat a dictar una sèrie de conferències sobre «L’Amèrica precolombiana» (sic) a l’Ateneu Barcelonès (1877), un tema en el qual estava treballant. Però només va poder dictar la primera, el 22 d’abril del 1877, ja que les seves paraules van produir un impacte tan considerable entre el sector de socis més conservador que, consegüentment, es van suprimir totes les altres sessions i fins se’l va fer fora de l’entitat, segons es desprèn de l’acta de l’última sessió pública de l’entitat el 1877.[71] La reacció per part dels socis més liberals i de mentalitat més progressista va ser fer costat a Bartrina i oferir-li un àpat de desgreuge, durant el qual, segons Valentí Almirall, es va decidir la creació de l’Ateneu Lliure, que garantia la llibertat d’expressió dels socis. Joan Giner i Partagàs en va ser el primer president i Bartrina, secretari.[72] A l’Ateneu Lliure, a partir del 1878, hi retroba Tomàs Lletget de Reus, però aquí es relaciona amb Frederic Soler, Conrad Roure o Feliu i Codina, i entre altres socis de la nova entitat, inaugura una relació amical amb Valentí Almirall, de la qual el polític va voler deixar «testimonio público de amistad, muestra de respeto a su memòria» a «Quatro palabras», que Joan Sardà li va encarregar com a pròleg a l’edició de les Obras en prosa y en verso (1881) de Bartrina,[73] i que és tant un elogi a la seva originalitat com a poeta com la valoració de les seves idees sobre la ciència i el progrés. Un any abans ja li va dedicar un elogi a Diari Català (5-VIII-1880) amb motiu de la seva mort. El text es va reproduir com a pròleg del llibre Perpetuïnes (1907). L’entesa amb Almirall va fer que Bartrina s’impliqués i col·laborés al Diari Català[74] (1879-1881). Un any abans havia treballat a La Gaceta de Barcelona del seu amic Roca i Roca, que també li va donar veu a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia (on el reusenc signava A.T.O.). Més endavant va entrar a La Imprenta, que va ser substituïda per El Diluvio.[75] Mentrestant, entre el 1874 i el 1879, també enviava alguna col·laboració a La Renaixença.[76] Zabalbeazcoa ho ratifica a partir de les indicacions de Roca i Roca a la Memòria biogràfica de Joaquim M. Bartrina i d’Aixemús (1916).[77]

Quan Joaquim M. Bartrina va morir, a les tres de la matinada del 4 d’agost del 1880, els seus estimats amics de La Jove Catalunya, liberals, republicans, cosmopolites, interessats per la ciència, la història, l’art, la raó i el progrés, van ser els motors de la seva mitificació[78] com a intel·lectual, com a persona i com a poeta. I ells van arrossegar tot el sector republicà de la cultura. Així, i a tall d’exemple, en la «Corona Fúnebre»[79] llegim els versos de Josep Martí i Folguera que recorden «al amigo de mi alma», «conocía / tu elevada inteligencia, / pues en constante armonía / la historia de tu existència / es la historia de la mía». Roca i Roca en nom de tots els companys es pregunta: «¿Qui és ¡ay! Què podrà olvidar-ne sos afanys, ses alegries, / ses ilusions seductores, / ses empreses gegantines, / son cor bo com lo dels àngels, / sa intel·ligència atrevida, / son ajogassat ingeni/ que asombrava i sorprenia?». Guimerà convida els amics que «avui sobre sa llosa / duguem-hi nostra llàgrima amorosa». Ubach i Vinyeta «al peu de sa tomba», destil·la enyorança per l’amic perdut, i s’acompanya del dolor compartit amb els amics: «I lo que em consola al veure / lo molt que es ta mort sentida». Joan Tomàs i Salvany comença i tanca la seva composició amb aquests versos: «–Voló su genio a la región serena / do el fraude acaba y la verdad fulgura: / para él la fama de rumores llena, para nosotros ¡ay! La desventura, / el duelo amago y la constante pena.» I, per acabar, Francesc Matheu l’acomiada amb aquests versos, que tradueixen l’afecte que sentia pel seu amic:

En la mort d’en Joaquim M. Bartrina,

Ja has arribat al fi de ton viatge;
ja en la pols de la seca carretera
ta última petjada s’ha esborrat;
pero no lo recort de ton passatge
que deixes senyalat al teu derrera
amb un rastre d’amor i d’amistat.
Tu has fet lo bé; tu has estimat; ta vida
fou la del bo; i en aquest món, ta obra
anà al descobriment de lo ignorat.
Qui com tu!… Ta memòria és beneïda,
ta mort plorada, i davant teu se t’obre
la porta de l’eterna veritat.

Francesc Matheu

L’afecte que els companys de La Jove Catalunya sentien per J. M. Bartrina no es va estroncar mai. Els ideals d’aquest grup, apresos durant els anys de convivència, no tan sols deixaran petjada en la seva obra sinó que li obriran les portes a noves amistats del catalanisme innovador, com reconeix Valentí Almirall arran de la mort de l’amic. Va saber compaginar la tertúlia d’ escriptors catalanistes del Cafè Suís amb la dels polítics catalanistes del Cafè Nou de la Rambla, que també escrivien. Uns i altres eren el seu univers amb Roca i Roca com a nexe. Uns i altres van convertir el dubte de Bartrina «Y si luego resulta que no hay cielo?», en la certesa d’assegurar-li, per boca de Josep Roca,[80] que «després de mort [gaudiria d’]un cel segur: el cor i la memòria de tos amics». I així ha estat. Li van aconseguir l’eternitat del mite que ha donat relleu a la seva interessant, però limitada obra.

Les quatre cartes de Joaquim M. Bartrina a Francesc Matheu

1[81]

Reus, 8 enero 1874

Sr. D. F[rancesc] Matheu

Una enfermedad de mi Sr. Padre[82] me obliga a quedarme a su lado hasta principios del mes que viene, según cálculos del médico. No es afortunadamente su enfermedad grave pero no quiero dejar sola a mi madre[83] y hermana.[84]

Espero antes vuestro Annuari.[85]

El estilo de ésta es alfonsino[86] y ni me puede ni le puedo ver. No creo tenga éxito la consabida proposición Fortuny.[87]

He pensado en vos y os copio al final algunas bestiesas sacadas de mi libro inédito a jamais «Povreta».

Dareis muchísimas expresiones a los amigos [Pere] Nanot [Renan], [Francesc] Ubach [i Vinyeta], [Ramon] Picó [i Campamar], [Felip] Pirozzini, [Heribert] Mari[ezcurrena i Corrons][88] y familia, [Pere] Santaló [Castellví],[89] [Josep] Thomás [i Bigas], [Joan] Montserrat [i Archs][90] &&.

Vuestro

Joaquín M. Bartrina

Dispensad el castellano.

Sentats prop del braser[91]
se trobàvem ella i jo,
i miràvem al carrer
per lo vidre del balcó
ombrant-los amb nostre alè.
En ells mon nom escrivia
ton dit que tot tremolava
i jo la mà t’agafava
i a mos llavis prest les unia
i amb mon alè l’escalfava.

***

Amb lo foc de mos petons[92]
De mon pit en lo caliu,
jo et deia, –Tonta! Somriu,
no hi pensis amb los moixons
que trobes gelats al niu!

***

Venint del passeig un dia[93]
pols als ulls se’t va ficar,
i et va dir ma germaneta
–Qui li fa tindre tans grans.

***

–A qui estimes més, li deia,[94]
a mí, o a Nostre Senyor?
i al notar sa confusió
de goig i de pler somreia
Ella em deia –Tu ets ningú!
A Nostre Senyor! –i al veure
que jo la volia creure
me deia a l’orella –A tu!

***

Sentat aprop de ton llit[95]
vaig passar tota la nit,
tenint en ton coixí el cap,
mirant-te de fit a fit…
Mentida era ton repòs
quan ton alè fatigós
de tos llavis s’escapava
tremolava tot ton cos
i tot mon cos tremolava.
Quan de l’auba la claror
vegí entrar pel finestró,
vaig alçar-me, tu em vas sentir
i mig somniant me vas dir
–Te’n vas! No em fas un petó?
Ton cap mes mans agafaren
per sota ta cabellera
i mos llavis se posaren
en ton front groc com la cera,
i d’un suor fred s’inundaren!…

Per supuesto que això no ho haveu de llegir a ningú.

v/c Arrabal Sta. Ana 56. Reus

---

2[96]

Málaga,[97] 13 Marzo [1875]

Sr. D. F[rancisco] Matheu i Fornells

En primer lugar dispensadme el castellano.

Querido amigo: supongo continuareis con los demás amigos buenos y me alegro de mi hipótesis.

En Valencia ví a [Vicent Wenceslau] Querol (Calle de les Granotes)[98] que os tiene en el buen concepto que mereceis. Allí todos los literatos, que no son pocos, han leído les Primerenques de Ubach[99] creo que por Querol. Hay allí mucha actividad intelectual, aunque nadie se dedica al cultivo de su lemosín.[100] Me invitaron a un te en el que aparecieron unos veinteiseis poetas, leyendo todos sendas poesías.

Yo también tuve que leer y después de una poesía castellana, leí, a decir recité, vuestro ¡Va de bo! que se aplaudió mucho. Esto me hace creer que lo entenderían, aunque aquí el catalán es conocido como el chino. Querol leyó una magnífica poesía ¡castellana!

Supongo que habrá regresado [Pere] Nanot a quien dareis expresiones.

En Valencia la librería más acreditada es la de Juan Mariana y Sanz,[101] bajada de San Francisco, Buen sujeto.

Conservarse todos buenos y dad expresiones de mi parte a todos los amigos.

Lo es vuestro

Joaquín María

No hay necesidad de que me contesteis, pues cuando llegará la carta yo no sé donde estaré.

---

[3][102]

Sr. D. Francesc Matheu Fornells

Ronda de Sant Pedro 166, 2°

Fa un temps magnífic: de l’istiu les gales[103]
brillen i esclaten a la llum del sol;
aquí no arriben dels carlins les bales.
Poeta![104] estén les ales
i vine a Reus, o mon amic, d’un vol!

No t’he escrit abans; malalt estava
d’un mal que tinc a casa retratat,
quan mon germà va vindre t’esperava.
De decidir-te acaba
i vine que t’espero amb ansietat.

Joaquín M. Bartrina

Expressions a tothom

---

[4][105]

Reus, no sé quants de Octubre

Estimadíssim amic Matheu.

Vaig deixar un encàrrec per a vos a Mariez&[106] i us repeteixo que sols teniu que escriure a [Vicent Wenceslau] Querol i a [Teodor] Llorente perque us enviin poesies, si és que féu l’Annuari.[107]

Ahir vaig tindre carta del millor amic que tinc en València, un tal Joan Navarro Reverter.[108]

En ella em diu lo següent: «El Sr. [Marià] Aguiló está publicando o va a publicar una obrita, creo que de Boecio, titulada Consolatio Philosophiae.[109] Me convendría sobremanera tener, aunque sólo sean las pruebas de algunos pliegos. Como creo que conocerás a tan distinguido bibliógrafo, te agradecería me contestases cumpliendo mi deseo.»

I com jo no puc veure al Sr. Aguiló fins dintre quinze dies, que tardaré en anar a eixa, espero que vos cumplireu per mi, trametent-me la contestació per enviar-la jo a Navarro. És aqueix l’autor d’un llibre molt curiós titolat Del Turia al Danubi.[110]

Doncs sí. No vos podeu afigurar la immensa satisfacció que tinc quan puc renyar a un amic (Dono jo tants motius a que els altres me renyin). És a dir que jo vos escric en vers i vos no em contesteu ni en prosa. Que jo vos convido a passar uns dies a Reus, i vos no veniu. Lo passat, passat i com a càstig contesteu-me deseguit.

Jo penso sovint en vos i amb los bons amics, meus i vostros, amb lo Maries&, amb qui m’hi uneix especial simpatia, i amb lo [Isidre] Reventós (que ahir hi vaig somniar que venia a peu de Barcelona) i amb lo [Joan] Montserrat, mon primer amic de Barcelona, per ordre cronològic i amb [Ramon] Picó, Júpiter per la potència creadora i la peresa (literària). Amb [Felip] Pirozzini, que, antes de coneixe’l, m’era antipàtic per raó de l’apellido, i a tots los de la colla i a l’[Francesc]Ubach, que casi no en deu ser. Condemnat a portar estranya vida (no per ma voluntat, que no en tinc) moltes coses poden passar per mi, però mai oblidaré als bons amics, i son record serà sempre un refugi per mon esperit… ¡Deixem-ho córrer!

Pensant amb vos, llegint avui Catulo, he traduït allò dels petons. Ensenyeu-ho al [Joan] Montserrat.[111]

A Lèsbia

Vivamus mea Lesbia, atque amemus

Lèsbia, visquem i estimem,
i als vellots no ens escoltem.
Lo sol pot tornar a lluir,
nostra vida no és així:
apagada un cop sa llum,
en nit eterna es consum.
Dom mil petons, cent després.
després mil, després cent més,
i altres mil, i cent ben prompte
i embolicarem lo compte
perque així, ni jo, ni tu,
ni els gelosos, ni ningú
pugui treure el compte en clar,
que d’enveja es moririen
quan tots los petons sabrien
que em vas fer i et vaig tornar.

Moltes enhoresbones a l’Ubach per sa boda.[112] Que li vagi bé. I això que una dona crec que fàcilment pot fer feliç a un botiguer,[113] ¡¡¡però amb un poeta!!! Exigents de mena, perseguidors d’un ideal que es fot de naltros,[114] vivint sols en un entre parèntesi de la vida real, analitzant lo que el mateix anàlisi destrueix al aplicar-lo, un poeta casat ha de sofrir horriblement al descendir a la pràctica matrimonial, i al veure la diferència que hi ha de dormir amb un dona a somniar-hi. Però per ser feliç sols una cosa basta, creure-s’ho!

Doncs que s’ho cregui.

Veig tota una plaça de paper en blanc[115] i no em sento amb coratge d’omplir-la.

Adéu via i contesta, i doneu expressions a tots quants vos volgueu, que són los que vull. V[ostre]

Joaquim M. Bartrina

Lo bo fóra que ara no trobés la direcció vostra!

---

[1] Xavier Vall, «Joaquim M. Bartrina i Àngel Guimerà», dins M. Corretger i X. Ferrer (ed.), Joaquim M. Bartrina. Entre les raons poètiques i les científiques, Reus, Publicacions de l’Arxiu Municipal de Reus, 2002, p. 117-119. També ho afirma J. Santasusagna, Reus i els reusencs en el renaixement de Catalunya fins al 1900, segona edició, Reus, 1949, p. 189.

[2] Una primera formulació històrica la podeu trobar en l’article de Melcior Font, «La Jove Catalunya. Breu història de la primera Societat Catalanista»,  a Revista de Catalunya, Barcelona, a. III, vol. IV, núm. 21 (març 1926), p. 279-287.

[3] Margalida Tomàs, La Jove Catalunya. Antologia, Barcelona, Edicions de la Magrana i Diputació de Barcelona, 1992, p. 223.

[4] Joaquim Santasusagna, Reus i els reusencs en el renaixement de Catalunya fins al 1900, ob. cit., p. 192.

[5]  F. Xavier Vall, «Un poema de Joaquim M. Bartrina en lloança de Frederic Soler i de la Renaixença»,  dins A. D., Cultura i literatura reusenca del segle xix, Reus, Publicacions del Centre de Lectura de Reus, 2005, p. 163-164.

[6] Montserrat Corretger, «La poesia en català de Joaquim M. Bartrina», dins Revista del Centre de Lectura, Reus, núm. 71, maig 2001, p. 4-6.

[7] Vegeu  Margalida Tomàs, ob. cit., p. 136.

[8] Margalida Tomàs, «Ramon Picó i Campamar: Tres discursos», dins Estudis de Llengua i Literatura Catalanes/LXVII. Miscel·lània Jordi Bruguera 1, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013, p. 66 -77.

[9] Estava situat a la plaça Reial, núm. 12.

[10] I fins va traduir al castellà el poema Cleopatra d’Àngel Guimerà.

[11] Vegeu M. Àngels Civera Guerrero, «Josep Tomàs i Salvany. Semblança biogràfica, trajectòria política i obra escrita», dins Quaderns de Vilaniu, 26, Valls, Institut d’Estudis Vallencs, 1994, p. 47-75.

[12] Cal recordar que el Bosc (masia) Moragas de Valls on estiuejava la família materna d’Oller (i de la qual formava part Estanislau Figueras i Moragas, primer president de la Primera República, a més dels seus nebots Narcís Oller i Josep Yxart) feia partió amb el Bosc Peixets que era propietat dels Tomàs i Salvany i que Joan (1844-1911), que era dos anys més gran que Oller, i que va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona com ell, devia alliçonar-lo en la vida literària; a ell i a Yxart, que també freqüentava el mas dels seus avis materns. Vegeu Pilar Vives Corbella, «Bosc o mas Moragas» i «Bosc de Peixets. L’estiueig polític. El referent cultural de Madrid», dins L’estiueig al Bosc de Valls, Valls, Institut d’Estudis Vallencs, 2007, p. 122-138 i 147-155, respectivament.

[13] Narcís Oller, Memòries. Història de mos llibres i relacions literàries, pròleg d’Enric Cassany, Valls, Cossetània, 2014, p. 32 i 33.

[14] Segons la carta de J. Ramon Vidales a Àngel Guimerà, datada a Barcelona el 22 de juny del 1870, dins Correspondència entre Àngel Guimerà i Jaume Ramon i Vidales, 1865-1898, a cura de Carola Duran, Lleida, Punctum, 2016, p. 188. La revista sortirà fins al gener del 1871.

[15] Margalida Tomàs, «Ramon Picó i Campamar: Tres discursos», ob. cit., p. 69.

[16] Ídem nota anterior, p. 70.

[17] Ídem nota anterior, p. 77-83.

[18] Si Margalida Tomàs a «La Jove Catalunya», dins Estudis de Llengua i Literatura catalanes, II, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, p. 387-407, i també en la introducció a La Jove Catalunya. Antologia, Barcelona, La Magrana i Diputació de Barcelona, 1992, dona com a data de fundació el febrer del 1870, més recentment Carola Duran, en el segon capítol de Pere Aldavert. Una vida al servei de l’ideal, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 21-32, especifica, en una carta de Jaume Ramon Vidales a Àngel Guimerà, datada el 15 d’abril del 1868, que el primer comenta que l’entitat «es reuneix cada dilluns en sessió ordinària, s’hi llegeixen treballs literaris i s’hi pronuncien alguns discursos, remarcant que sempre en català» (p. 21 i 22) i fins l’assabenta de la composició de la junta. El contingut de la carta és ben cert, però la data és equivocada; J. Ramon Vidales hi va escriure 1868, quan hi hauria d’haver posat 1870, que era la vertadera data de la carta. Per tant, Carola Duran rectifica aquesta opinió en la nota 1 de la carta 53, datada el 15-IV-1870, de la seva edició de la Correspondència entre Àngel Guimerà i Jaume Ramon i Vidales, 1865-1898, ob. cit., p. 168. Una rectificació que, amb la lectura d’aquesta carta, retorna al 1870 la data de constitució formal de La Jove Catalunya, com ja deia M. Tomàs, cosa que no impedeix reconèixer que, com recorda Picó i Campamar (ob. cit., nota 6), la constitució d’aquesta entitat juvenil no es va fer un dia per l’altre i que devia començar, de manera rudimentària, uns anys abans. De totes maneres, l’entitat, formada per joves d’entre vint-i-tres i divuit anys, va passar per moments baixos i no remunta i s’estabilitza fins al 1870.

[19] Pere Aldavert, A la taleia, Barcelona, La Renaixensa, 1906, p. 104. Citat a Carola Duran, Pere Aldavert. Una vida al servei de l’ideal, ob cit., p. 22.

[20] El Cafè-Restaurant Suizo era un restaurant braseria i cafeteria de la plaça Reial, que va tancar definitivament el 30 de març del 1949. S’hi entrava per dues portes: una que donava a la Rambla del Centre, núm. 31, per on els senyors entraven amb les seves esposes i una altra que donava a la plaça, que era la que feien servir aquests senyors per entrar-hi amb les seves amigues.

[21] Segons informació de Carola Duran, Pere Aldavert. Una vida al servei de l’ideal, ob. cit..

[22] Ídem nota anterior, p. 25.

[23] S. n. [Josep Roca i Roca], «Joaquín M. Bartrina», dins Gaceta de Cataluña (5-VIII-1880), p. 1. Després en la Memòria biogràfica de Joaquim Maria Bartrina y d’Aixemús (1916), p. 11, Roca precisa que va anar a visitar-lo al seu domicili de Reus el 1868, cosa que vol dir que es coneixien de suficient temps enrere com per convidar-lo a casa seva.

[24] Josep Roca i Roca, Memòria Biogràfica de Joaquim Maria Bartrina y d’Aixemús, en la solemne sessió amb motiu de posar el seu retrat en la Galeria de Catalans Il·lustres la nit del 24 de maig del 1916, Barcelona, Ajuntament Constitucional de Barcelona, 1916, p. 11.

[25] Ídem nota anterior, p. 16 i 17.

[26] Ídem nota anterior, p. 17.

[27] Vegeu Joan Sardà, «Bartrina», dins Obres escullides. Sèrie catalana, Barcelona, Llibreria de Francisco Puig i Alfonso, 1914, p. 67. Sardà també va ser el responsable de l’edició i el pròleg a Joaquín María Bartrina, Obras en prosa y en verso, escogidas y coleccionadas por J. Sardà, amb «Cuatro palabras» de Valentí Almirall, Barcelona, Madrid, Teixidó y Parera, 1881.

[28] Joan Sardà, «Àngel Guimerà» (15-XI-1882) i dins Obres Escullides de Joan Sardà amb un estudi necrològic de Joan Maragall, Barcelona, Llibreria de Francisco Puig i Alonso, 1914, p. 91 i 92.

[29] J. Sardà, ídem nota anterior, p. 95-96.

[30] Carola Duran, Correspondència entre Àngel Guimerà i Jaume Ramon i Vidales, 1865-1898, ob. cit., p. 161, 165 i 166.

[31] Tot i que R. Picó i Campamar especifica que J. Tomàs i Salvany no sentia cap atracció per la llengua catalana, els epigrames als quals fa referència Jaume Ramon Vidales són en català, com també ho són les seves col·laboracions a La Renaixença entre el 1871 i el 1877. Es tracta de tres poemes: «Sonet», del 1871; «A la memòria de J. Anselm Clavé», del 1874, i «A ma benvolguda amiga […] M. del Pilar Senespleda», del 1875 (una actriu a qui Bartrina també dedicà un poema); tres narracions: «L’enamorat d’ell mateix», del 1871; «Lo frac», del 1877, i «Madrid. Carta a un provincià», del 1877; dos articles: «Escriptoras madrilenyes», del 1875, i la ressenya del llibre «La mujer espanyola» de Concepción Gimeno, del 1877, i la publicació del seu «Discurs» del 1872 com a president de la Secció de Lletres de La Jove Catalunya. Vegeu Carola Duran, Índexs de «La Renaixensa» (Barcelona, 1871-1880), Barcelona, Editorial Barcino, 1998, p. 335.

[32] «[…] els acudits d’en Bartrina, no sempre del tot catòlics, feien que, com qui ofega un estornut, ell ofegués de seguida la rialla, no bé apareixia a n’els seus llavis, amb un gest de disgust; però les sortides d’en Martí Folguera el feien esclafir i reia a vela plena.» Ramon Picó, ob. cit., p. 71.

[33] Carola Duran, Correspondència entre Àngel Guimerà i Jaume Ramon i Vidales, ob. cit., p. 236.

[34] Algunes d’aquestes composicions van restar inèdites en la memòria d’alguns amics. Vegeu Carola Duran, Correspondència entre Àngel Guimerà i Jaume Ramon i Vidales, 1865-1898, ob. cit., p. 160 -161 i 162-166, recollits a Joaquim M. Batrina, Cor infinit i altres poemes, Lleida, Punctum, 2012, p. 113, 114 i 156.

[35] Josep Roca i Roca serà l’encarregat d’escriure i llegir la Memòria Biogràfica de Joaquim Maria Bartrina y d’Aixemús (Barcelona, Ajuntament Constitucional de Barcelona, 1916) en la solemne sessió amb motiu de posar el seu retrat en la Galeria de Catalans Il·lustres la nit del 24 de maig del 1916.

[36] Vegeu l’edició de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 1999, a partir de Joaquín M. Bartrina, Obras poèticas, Barcelona, Bosch, casa editorial, 1939.

[37] V. Almirall, «Quatro palabras», dins J. M. Bartrina, Obras en prosa y en verso, ob. cit., p. 294 i 295.

[38] Josep Roca i Roca recorda que, com a director de La Gaceta de Barcelona (1878-1883), va tenir-lo de col·laborador a la redacció del diari i que tan aviat distreia tothom amb les seves explicacions, però «érem tanmateix massa amics per a que ni tan sols una volta pogués reptarlo ni cridar-lo a l’ordre», com que «el dia que s’hi posava, en un tancar i obrir d’ulls improvisava un article, seguit, si tant convenia, d’un segon i d’un tercer, tots ells a quin més interessant». I poc temps després va passar a col·laborar a La Imprenta. Vegeu Memòria biogràfica de Joaquim Maria Bartrina y d’Aixemús, escrita i llegida per J. Roca i Roca, ob. cit., p. 22 i 23.

[39] Vegeu Margalida Tomàs, «El programa cultural de La Jove Catalunya», dins Actes del Col·loqui sobre Josep Yxart i el seu temps. Tarragona 23, 24, i 25 de novembre de 1995, Tarragona, Diputació de Tarragona, 2000.

[40] J. Molas, «Un poeta en temps de crisi», pròleg dins J. M. Bartrina, Cor infinit i altres poemes, ob. cit., p.13.

[41] J. Molas, «Un poeta en temps de crisi», ob. cit., p. 12-13.

[42] F. Matheu (segons la seva filla Roser Matheu, dins Vida i obra de Francesc Matheu, Barcelona, 1971, p. 30-31) dedica la primera part del llibre de poemes Lo relicari (1878) a cantar la seva estimada i cosina Marianita de Jacas-Palma, morta recentment.

[43] Joaquim Molas, «La crisi del romanticisme», dins Història de la Literatura Catalana, vol. 7, Barcelona, Ed. Ariel, 1985, p. 492.

[44] J. Molas, «Un poeta en temps de crisi», dins M. Corretger i X. Ferrer (ed.), Joaquim M. Bartrina entre les raons poètiques i les científiques, Reus, 2002, p. 196.

[45] Vegeu J. Molas, «Un poeta en temps de crisi», ob. cit., p. 189-200.

[46] J. M. Bartrina, Cor infinit i altres poemes, amb un pròleg de Joaquim Molas i edició de Rosa Cabré, ob. cit., 2012.

[47] Vegeu Margalida Tomàs, «El programa cultural de La Jove Catalunya», dins J. M. Domingo i F. Roig (ed.), El segle romàntic. Actes del Col·loqui sobre Josep Yxart i el seu temps. Tarragona, 23, 24 i 25 de novembre de 1995, Tarragona, Diputació de Tarragona, 2000, p. 261- 269. En aquesta intervenció M. Tomàs acaba desitjant que, després d’una llarguíssima etapa de silenci i menysteniment honorífic d’aquesta «empresa de nois», se’n reconegui la importància i que el seu ideari va ser la llavor del catalanisme cultural i polític posterior. Els seus membres eren nois o joves estudiants, però la seva aportació va ser molt madura i va dotar d’uns fonaments molts sòlids el catalanisme i la cultura catalana.

[48] Joaquim Santasusagna, Reus i els reusencs en el renaixament de Catalunya fins al 1900, Reus, 1949, 2a edició, p. 192.

[49] Joaquim Santasusagna, ob. cit., p. 191.

[50] Josep Martí Folguera, «Lo quimet Bartrina», dins Revista del Centro de Lectura (15-X-1920), reproduït dins Jaume Sardà i Ferran, Noves biogràfiques del poeta Joaquim M. Bartrina i de Ayxemús (1.925), p. 93 i 94.

[51] F. Xavier Vall, ob. cit, nota anterior, p. 125-179.

[52] Vegeu J. M. Bartrina, «A una Rosa (en l’àlbum del meu amic Martí i Folguera)», dins El Eco del Centro de Lectura, Reus (18-IX-1870).

[53] Cal dir que alguns dels joves esmentats no es troben en les llistes de socis de l’entitat que dona Margalida Tomàs al final de La Jove Catalunya. Antologia, ob. cit., p. 223-225.

[54] Josep Martí Folguera, «Lo Quimet Bartrina», ob. cit., p. 96.

[55] Ob. cit., p. 223-225.

[56] Joan Tomàs i Salvany va col·laborar esporàdicament a La Renaixensa entre el 1871 i el 1877 amb poemes, narracions i articles. Carola Duran m’ha fet arribar un llistat de referències sobre Joan Tomàs que es ressenyen a La Renaixensa, informació que li agraeixo: Al número 10 del 15 de febrer del 1871 notifica que el dia anterior a La Jove Catalunya es va celebrar una sessió literària en honor dels herois del Bruc, en la qual Jaume Ramon Vidales va llegir la composició de Joan Tomàs, escrita en castellà i traduïda pel mateix rapsoda al català, «Les dues germanes», que es troba reproduïda en l’edició de C. Duran Correspondència entre Àngel Guimerà i Jaume Ramon Vidales, ob. cit., p. 189. Al núm. 14 del 15 d’agost del mateix any s’anuncia la publicació de Mis querellas, un quadernet de poesies amatòries castellanes. En el núm. 15 (1-IX-1871) es diu que en el benefici de l’actor Aquile Maieroni es van llegir poemes de Roca, Pirozzini Ubach, Matheu, Tomàs i altres. En el núm. 23 (1-I-1872) es notifica que Joan Tomàs ha estat elegit suplent en l’elecció del Consistori dels Jocs Florals d’aquell any. I en el número següent, del 15-I-1872, es comunica que, per aquest any, Joan Tomàs ha estat elegit president de la secció de Lletres de La Jove Catalunya, Isidre Reventós de la d’Arts, Joan Montagú de la de Ciències i que Pere Santaló farà de tresorer i Àngel Guimerà de secretari. Joan Tomàs va llegir el discurs de president en la sessió inaugural del 26 de gener, segons notícia de l’1 de febrer del 1872 i el discurs es va reproduir a II (1872), p. 7. Sabem que va estrenar al Teatre Romea la seva obra Armas, Letras y Faldas, després de Lo collaret de Perles de F. Soler, durant el benefici que el 26 de febrer es va dedicar a l’actor i director Josep Clusellas i que aquest va oferir a La Jove Catalunya; la revista ofereix comentaris d’aquesta obra en els núm. 3 i 5, corresponents al primer de març i el primer d’abril del 1872. En el núm. 20 (15-XI-1872) es fa saber que el seu poema «Mi cumpleaños» va obtenir la flor natural en el Certamen de l’Associació Literària de Gerona i al núm. 11 (20 -IV-1874) es refereix a la composició de Joan Tomàs i Salvany, «Las campanas del monasterio». En el núm. 21 (31-VII-1874) notifica que Tomàs ha tornat de Roma i ha estat obsequiat pels seus amics escriptors catalans amb un banquet al restaurant Justin, del xef del Gran Restaurant de França, al número 12 de la plaça Reial i, finalment, es va fer una lectura de poemes dels assistents, entre els quals alguns dels darrers escrits de Joan Tomàs.

[57] Joan Tomàs i Salvany publicà, entre el juliol i el novembre del 1871, set composicions poètiques en llengua castellana i en vers a la revista El Eco del Centro de Lectura d’aquesta entitat de Reus: «El poema del poeta» (datat el 1868), a. II, núm. 49, 18 de juny del 1871, p. 2 i 3; «Afortunado en el juego» (datat el 1870), a. II, núm. 50, 25 de juny del 1871, p. 3; «Nunca es tarde» (datat el 1870), a. II, núm. 51, 2 de juliol del 1871, p. 2; «Estudios Filosóficos I», a. II, núm. 59 bis, 3 de setembre del 1871, p. 3; «Estudios Filosóficos II, La mujer», a. II, núm. 60, 10 de setembre del 1871, p. 2; «Estudios Filosóficos III, El suïcida», a. II, núm. 61, 17 de setembre del 1871, p. 3; i «Padre e hijo. Dolora», a. II, núm. 71 bis, 26 de novembre del 1871, p. 4.

[58] Margalida Tomàs, La Jove Catalunya. Antologia, ob. cit., p. 223.

[59] Tercera època, a. I, núm. 24, (25 -XII-1870), p. 2, 3 i 4.

[60] A La Renaixensa, a. VII, vol. I, núm. 2 (31-I-1877), p. 143 i 144.

[61] Vegeu Margalida Tomàs, «Els inicis literaris d’Antoni Aulèstia i Pijoan», dins A. D., Pensament i literatura a Reus al s. xix, Reus, Edicions del Centre de Lectura, 2006, p. 104-105.

[62] Margalida Tomàs, «Els inicis literaris d’Antoni Aulèstia i Pijoan», ob. cit., p. 99-131. Vegeu també d’aquesta autora, L’obra literària i crítica d’Antoni Aulèstia i Pijoan. Reus, Associació d’Estudis Reusencs, 2009.

[63] Margalida Tomàs, ídem nota anterior, p. 105-106.

[64] Pompeu Gener, «J. M. Bartrina», dins Amigos i maestros. Contribución al estudio del espíritu humano a fines del siglo xix, Barcelona, Maucci, 1915, p. 296. Per a més informació vegeu Xavier Vall i Ontiveros, Pompeu Gener i el nacionalisme regeneracionista (1887-1906): La intel·lectualitat, la nació i el poder a Catalunya. Tesi doctoral, dirigida pel Dr. Pere Gabriel i Sirvent a la Universitat Autònoma de Barcelona i defensada el 3 d’octubre del 2012: http://hdl.handle.net/10803/310401.

[65] «Com un ressopó de les quotidianes tasques periodístiques eren les tertúlies de darrera hora que teníem en un dels salonets del Cafè Nou de la Rambla. D’aquell aplec joiós i benhumorat se pot dir que En Bartrina n’era l’ànima.» J. Roca i Roca, Memòria biogràfica de Joaquim Maria Bartrina i d’Aixemús, ob. cit., p. 23. Vegeu també José Antonio Zabalbeascoa, La vida y las obras de Joaquín M. Bartrina, resum de la tesi doctoral dirigida pel Dr. José Manuel Blecua Tejeiro i avaluada per un tribunal presidit pel Dr. José M. Castro Calvo, a la Universitat de Barcelona el 29 de maig del 1968, p. 16.

[66] Josep Roca, Memòria biogràfica de Joaquim Maria Bartrina i d’Aixemús, ob. cit., p. 23 i 24.

[67] Vegeu Narcís Oller, Memòrias, 2014, ob. cit., p. 494-515. Oller hi fa una exposició i reproducció dels articles i les opinions que va suscitar el de P. Gener «La primera lectura de L’Atlàntida», dins Joventut, a. II, núm. 120, 1902.

[68] Recollida dins el Llibre d’or de la moderna poesia catalana (1878). Joan Lluís Estelrich va posar aquest poema dins Antología de poetas líricos italianos en l’apartat «Influència de Leopardi en la moderna poesía lírica espanyola». Vegeu en aquest sentit Rossend Arqués, «El “leopardisme” de J. M. Bartrina», dins Rassegna Iberística, 25, (1986), p. 19-30.

[69] El jurat d’aquell any el formaven Lluís Cutchet, president; vocals: Antoni de Bofarull, Dàmas Calvet, Pere Rosselló, Enric Claudi Girbal, Josep Roca i Roca; secretari: Josep Blanch i Piera. Es varen presentar deu composicions. El seu amic Josep Martí i Folguera hi va recollir un accèssit pel poema «Epístola a una dona». En la memòria dins el volum corresponent dels Jocs Florals de Barcelona, p. 269-270, el secretari Josep Blanch va justificar el premi per la «novetat d’imatgeria, moviment de versificació, i feliç encadenament dels períodes transitius» encara que «un excés de raonament a estones torna lànguid el treball; perquè al seu costat manca aquella superació del llenguatge que constitueix l’autèntica poesia». I continua: «Aquesta composició amb més fons que forma, amb més contingut que plàstica […] resulta un plany rimat i és l’expressió versificada d’un desenganyat de la vida, […] acusen un valor dins la nostra història literària, puix que hi van inaugurar una època. […] ell acudí al torneig literari sense la bandera habitual […]. D’aquesta vegada endavant, la lírica catalana tindrà una vida més, l’home li serà tan predilecte com el país.»

[70] La Misteriosa, coneguda també com a «Societat conspiradora contra el tedi», es va fundar el novembre del 1872 amb la intenció de fomentar l’humor. Els seus membres eren companys de La Jove Catalunya: Ubach i Vinyeta, Isidre Raventós, Joan Montserrat, Francesc Matheu, Pere Nanot. El 1876, any en què l’«Epístola» de Bartrina va rebre el premi donat per la societat La Misteriosa, J. Montserrat era el president i F. Ubach el secretari de l’entitat. Vegeu «Notes biogràfiques de Francesc Ubach i Vinyeta», redactades per un autor anònim, dins Juli Colom i Bussot, Josep Roca i Roca. Polític, periodista i escriptor republicà. Els anys de joventut, tesi doctoral dirigida pel Dr. Pere Gabriel, a la Universitat Autònoma de Barcelona el 21 de novembre del 2012, p. 613.

[71] Vegeu José Antonio Zabalbeascoa, La vida y las obras de Joaquín M. Bartrina, ob. cit., p. 17.

[72] Vegeu Ateneo Libre de Cataluña. Discurso y memoria leídos por su presidente y secretario en la Sesión inaugural celebrada el 6 de octubre de 1878, Barcelona, Establecimiento Tipográfico de los Sucesores de Ramírez y Cía., 1878.

[73] Valentí Almirall, «Quatro palabras» (escrit l’abril del 1881), dins J. M. Bartrina, Obras en prosa y en verso, Barcelona, 1881, p. 291-297.

[74] Les notícies anaven sense signar amb l’única excepció de la «Correspondència», que signava J. M. des de Madrid. A poc a poc hi ha més col·laboracions signades amb inicials. El dijous s’hi publicava una «Secció Literària»: «Los Dijous del Diari Català» amb textos literaris en prosa i en vers que van signats amb el nom del respectiu autor. El primer dijous (8 -V-1879) s’hi editen dos poemes de Bartrina: «Notte d’amor» i «¿Per què serà?», entre d’altres textos de Guimerà, Frederic Soler, Dàmas Calvet, Emili Vilanova o Valentí Almirall. També hi apareix «Canço nihilista» (29-V-1879).

[75] Segons Zabalbeascoa, hi va treballar del 27 d’agost al 26 de novembre del 1879.

[76] Vegeu Carola Duran i Tort, Índexs de «La Renaixensa», ob. cit., p. 108.

[77] Ob. cit., p. 23.

[78] Rosa Cabré, «Joaquim M. Bartrina, un mite. Creació i evolució», dins Montserrat Corretger i Xavier Ferré (ed.), Joaquim M. Bartrina. Entre les raons poètiques i les científiques, Reus, Publicacions de l’Arxiu Municipal de Reus, 2002, p. 15-49.

[79] Totes les citacions de versos a partir d’aquí pertanyen a la «Corona Fúnebre dedicada a Joaquín María Bartrina por el Centro de Lectura», El Eco del Centro de Lectura, quarta època, a. IV, núm. 33, Reus, 29 d’agost del 1880.

[80] Josep Roca i Roca, Memòria Biogràfica de Joaquim Maria Bartrina y d’Aixemús, ob. cit., p. 35.

[81] Ms. 249, Biblioteca de Catalunya.

[82] Joaquim Bartrina i Torroella.

[83] La seva mare es deia Francesca d’Aixemús i de Baldrich. Josep Roca i Roca, Memòria biogràfica de Joaquim Maria Bartrina y d’Aixemús, ob. cit., p. 10.

[84] La germana era Magdalena Bartrina i d’Aixemús, Roca i Roca, ob. cit. nota anterior, p. 32.

[85] Annuari Català, 1875. Col·leccionat y publicat ab la colaboració dels més distingits escriptors catalans, mallorquins y valencians per Francesch Matheu y Fornells, com es llegeix a la portada. Es va publicar a Barcelona, Estampa de L. Obradors y P. Sulé, 1875. Matheu hi va incloure a la pàgina 83 el poema de Bartrina, «Maymés!», datat el desembre del 1873 i va tancar el volum (p. 250) F. Matheu amb el seu poema «Himne de l’amor», datat el 18 d’octubre del 1871. El volum, amb col·laboracions de gènere diversos dona veu a companys poetes de La Jove Catalunya: Martí Folguera, Ubach i Vinyeta, Picó i Campamar, Felip Pirozzini, Isidre Raventós, Heribert Mariezcurrena, Thomas i Bigas. De Joan Montserrat i Archs hi trobem el cant XVIII de La Ilíada, traduït directament del grec al català, i de Joan Sardà el cant VIII de L’Eneida, traduït directament del llatí al català.

[86] L’estil alfonsí es caracteritza per la seva sobrietat.

[87] Marià Fortuny va morir a Roma el 21 de novembre del 1874, als 35 anys. La Jove Catalunya el 28 de febrer del 1875 va celebrar una sessió extraordinària dedicada al pintor, i així s’anuncia a l’Annuari Català 1875 de F. Matheu, ob. cit., p. 18. En el seu curs «Roca llegeix el treball de J. M. Bartrina “Fortuny sos primers anys” i Aulèstia un de Joan Serra i Pausas: “Fortuny artista”. L’acte es va acabar amb la lectura de poemes de Matheu, Maseras i Riera, seguit d’un breu parlament del president, que hi va posar el punt i final.» No crec que Bartrina es refereixi a aquest acte en una data en la qual ningú podia preveure la prematura mort del pintor. Vegeu Margalida Tomàs, La Jove Catalunya. Antologia, ob. cit., p. 232.

[88] Segons el llistat de socis de La Jove Catalunya, que dona Margalida Tomàs, La Jove Catalunya. Antologia, ob. cit., nota anterior, p. 223-225, «Mari» només pot ser una abreviatura de Mariezcurrena.

[89] Pere Santaló i Castellví (1848-1931), de família menestral, nascut al carrer Arc del Teatre on va viure fins al 1900. Als onze anys, va perdre els pares i els vuit germans. Va estudiar Medicina i el 1871 es va casar amb Francesca Marquès i Bolet amb qui va tenir dos fills: Francesca i Joan. Segons informació de Carola Duran, el 1873 i 1874 va ser vicepresident de La Jove Catalunya, de la qual Pere Nanot Renan era el president; Iu Bosch, el tresorer; Felip Pirozzini, l’altre vicepresident i Torres Perelló, el secretari. També va tenir un important paper en la Secció de Literatura de l’Ateneu Barcelonès al Palau Parellada del carrer de la Canuda i era assidu a la tertúlia del Cafè Pelayo on el 1878 Camil Oliveras li va fer conèixer Gaudí, de qui esdevindrà el metge i gran amic. Ell va dirigir les obres de remodelació de la façana de la casa on Santaló es va traslladar el 1900 al carrer Nou de la Rambla (Comte de l’Asalto) 32, 1a. El 18 de desembre del 1880 signà una instància al governador de Barcelona per tal que donés el permís de publicació a La Renaixensa com a periòdic diari. El permís s’obtingué el 30 del mateix mes. També entre el 1892 i el 1893 presentà una instància com a director propietari d’aquest diari. És evident que es presta a fer d’home de palla durant els anys de les accions i bombes dels anarquistes. A partir del 20 de març del 1896, la propietat i la direcció tornà a mans de Pere Aldavert. Vegeu també Joan Bassegoda i Nonell, «La relació de Gaudí amb el doctor Pere Santaló i Castellví», Barcelona (1-VI-1998), p. 29-35.

[90] Tots aquests noms, pertanyen a membres de La Jove Catalunya (1870-1875), entitat formada per joves universitaris. També Joaquim M. Bartrina n’era membre des del 1874. Quan la majoria d’aquests socis van haver acabat els estudis cap al 1875 la institució es va liquidar. Vegeu Margalida Tomàs, pròleg a La Jove Catalunya. Antologia, ob. cit., p. V-XLIV i 223-225.

[91] Primera i segona estrofa del poema XI del recull Cor infinit.

[92] Tercera estrofa del poema XI del recull Cor infinit.

[93] Poema X del recull Cor infinit.

[94] Poema IX del recull Cor infinit.

[95] Poema XVI del recull Cor infinit.

[96] Ms. 250, Biblioteca de Catalunya.

[97] Segons diu Zabalbeascoa en la seva tesi, ob. cit., Bartrina va ser a Màlaga el març del 1875.

[98] V. W. Querol tenia el domicili al número 2 del carrer de les Granotes de València que, des del 28 d’octubre del 1889, es va convertir en el carrer del «Poeta Querol»; va del carrer Barcas al carrer Marquès de Dos Aguas.

[99] Francesch Ubach i Vinyeta, Primerenques: Obres líriques en varietat de metres, Barcelona, Estampa Catalana de Obradors y Sulé, 1873. Vegeu Montserrat Ubach i Trullàs, «Un poeta de la Renaixença. Francesc Ubach i Vinyeta», Cuadernos de Arqueología e Historia de la ciudad, Barcelona, núm. XI (1967), p. 109-124.

[100] Amb «su lemosín» fa referència al dialecte valencià.

[101] La famosa Libreria Española y Estrangera de Juan Mariana y Sanz, domiciliada al carrer Lonja núm. 7 de la ciutat de València, el 1865 ja disposava d’un catàleg i el propietari s’anunciava com a «Librero de cámara de S. A. R.». El 1874 ja es devia haver traslladat al domicili que apunta Bartrina.

[102] Ms. 251, Biblioteca de Catalunya. Targeta postal. Pel mata-segells del sobre, que s’ha conservat (vegeu-ne fotografia), sabem que és una carta del 1875.

[103] Vegeu Joaquim M. Bartrina, «Al peu de les circumstàncies», dins Cor infinit i altres poemes, ob. cit., p. 144.

[104] Aquesta invocació al «poeta», que és Francesc Matheu, és el crit per tal que estengui les ales de l’esperit o de la poesia i vingui a compartir amb ell a Reus, la seva ciutat natal, el clima estiuenc i les gales amb què la natura del Baix Camp es vesteix en aquesta estació tan lluminosa. I, a més, són lluny de les bales dels carlins. Cal recordar que estem en plena tercera guerra carlina (1872-1875), però ara els combats a Catalunya es lliuren a Olot i altres punts del centre. Això vol dir que, tret d’alguna petita escaramussa, al Camp es gaudeix de tranquil·litat i força pau.

[105] Ms. 252, Biblioteca de Catalunya.

[106] Mariezcurrena.

[107] Vegeu nota carta 1.

[108] Joan Navarro Reverter (1844-1924), enginyer, literat i polític. En els seus inicis polítics era membre del partit Liberal Fusionista de Sagasta, però després va passar al Partit Conservador. Va ser diputat a Corts, va tenir alguns càrrecs rellevants i va ser ministre d’Hisenda en el govern d’Antonio Cánovas del Castillo, després que aquest fos nomenat president del Consell de Ministres el 23 de març del 1895. Va ocupar aquesta cartera en altres tres ocasions.

[109] «La versió catalana del De Consolatione la inicià a mitjan segle xiv fra Antoni Saplana, dominicà, i fou completada per un altre dominicà, fra Antoni Ginebreda, nat probablement a Mallorca devers 1332 i mort a Grècia el 1390 essent arquebisbe d’Atenes des del 1382. […] La traducció de Boeci fou dedicada a Jaume de Mallorca, fill del darrer rei de Mallorca, […]. D’aquesta traducció deriva la castellana impresa el 1488. Marià Aguiló reedità el text català de Boeci en el vol. VII de la seva Biblioteca Catalana (Barcelona, 1873), juntament amb la Moral consideració de Francesc Carròs Pardo de la Casta.» Pere Bohigas i Amadeu-J. Soberanas, Exposició Commemorativa del V Centenari de la Impremta. El llibre incunable als Països Catalans, Barcelona, Diputació Provincial de Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1976, p. 26. Precisament aquest paràgraf em fa dubtar de si la carta és del 1875 o del 1874.

[110] Juan Navarro Reverter és autor del llibre de viatges Del Turia al Danubio publicat el 1873.

[111] L’estimació de Bartrina per aquest estudiós dels clàssics es va traduir en la dedicatòria de la narració «Un sueño durante un sueño», que va publicar a El Eco del Centro de Lectura, tercera època, a. I, núm. 21, Reus, 4 desembre del 1870, p. 3 i 4. Recollida per J. Sardà a J. M. Bartrina, Obras en prosa y en verso (1881).

[112] El 1875 Francesc Ubach i Vinyeta es va casar amb Paula Mascaró i Gauran. En aquesta ocasió els seus amics Francesc Matheu i Fornells, Joan Montserrat i Archs, Ramon Picó i Campamar, Felip Pirozzini, Isidre Raventós, Joaquim Riera, Joan Sardà, Josep Thomàs i Bigas i Joan Tomàs i Salvany els varen obsequiar amb una Corona de Bodes, que es va publicar a Barcelona, estampa de C. Verdaguer i Cia, 1875. Matheu hi va contribuir amb «Cobles a la Mare de Déu de Provensa que es venera a Forcalquiez».

[113] El poeta i dramaturg Francesc Ubach i Vinyeta era de família benestant vinguda a menys i es va dedicar professionalment al comerç, que va compaginar amb l’escriptura literària.

[114] Forma dialectal reusenca per referir-se a «nosaltres».

[115] Diu això de «la plaça de paper en blanc» perquè acaba d’encetar la quarta pàgina de la carta i ja es vol acomiadar.