Reus a Les històries naturals de Joan Perucho[i]
Prou és sabut que els paisatges que conformen les cartografies literàries també inclouen l’element humà –les persones, vaja–, sobretot si aquest paisatge és urbà o una zona rural habitada. Amb aquesta premissa, podem afirmar que la ciutat de Reus (Baix Camp) és present en l’obra literària de molts autors, locals i forasters, d’ara i d’abans, en la poesia i en la prosa. A més, hi ha força estudis de geoliteratura en què es pot trobar informació referent a aquests espais literaturitzats –mai del tot completa perquè caldria anar actualitzant-la constantment–, la qual s’amplia o es complementa amb una ruta sobre el Grup Modernista de Reus –a Espais Escrits–, un extens recorregut per la ciutat proposat a Rutes literàries pel Baix Camp (Proa, 2008) i la ruta Gabriel Ferrater, que es va consolidant, per diversos indrets reusencs relacionats amb aquest autor; això, entre d’altres recorreguts de caràcter cultural –arquitectura, enologia, etc.
Per la seva banda, Joan Perucho i la seva obra compten amb dos itineraris: «Joan Perucho i Albinyana» –també a Espais Escrits– i «Joan Perucho i la Barcelona de Les històries naturals» –impulsada per la ILC amb motiu del centenari del naixement de l’escriptor.
Feta aquesta prèvia, anem al tema que ens ocupa: en quina mesura la ciutat de Reus és representada o referida a la novel·la més divulgada i coneguda de Perucho? Si ens cenyim a una primera impressió, podríem estar temptats de respondre que ben poc, o que quasi gens… Perquè, a l’espai literari pròpiament dit, Perucho hi dedica encara no una pàgina; però una pàgina prou interessant, això sí. Tot amb tot, cal subratllar que la presència reusenca en aquesta novel·la no és tan quantitativa com qualitativa; i deixarem per al final la que considero més rellevant, encara que és la primera si ens guiem per la paginació. Centrem-nos d’antuvi en els capítols II i III de la segona part: sortint de Barcelona, el jove naturalista Antoni de Montpalau i el capità de fragata i parent seu, Isidre Novau, havien d’arribar a Pratdip com més aviat millor per poder localitzar el vampir, una criatura que tenia atemorits els habitants d’aquella petita població del Baix Camp. El cotxer Amadeu guiava el carruatge amb destresa i procurant agafar el camí més ràpid.
Però al començament de la segona jornada del viatge toparen amb un escamot de gent armada no uniformada –bandits o carlins?– i van haver d’organitzar-se per a la defensa. Al cap de sis hores, en una situació que ja no els era gens favorable, es van anar tranquil·litzant en veure avançar per la carretera un batalló d’infanteria de la reina, «comandat per un valent brigadier» (p. 72) que, amb la seva tropa, va fer fugir els agressors. Després, els tres homes van ser convidats a allotjar-se a la caserna de la Milícia Nacional del Vendrell; i Montpalau s’interessà pel nom del brigadier, «[… un] valerós cabdill que els havia salvats d’una mort certa» (p. 73), el qual volia proposar per a un ascens, atès el seu «aguerrit comportament» (p. 74). Es deia Joan Prim i Prats i partia aquella mateixa tarda cap al setge de Ripoll.
Aquesta és una referència implícita a Reus. La presència de Joan Prim a Les històries naturals –talment un convidat a fer un cameo– la podem interpretar com una deferència de Perucho envers aquest insigne representant de la ciutat, del qual dona algunes dades a l’índex onomàstic que hi ha al final de la novel·la: «Capità de l’exèrcit de la reina. Jugà un paper de primera categoria en la política espanyola, una vegada esdevingué general. Dugué el rei Amadeu a Espanya. Nat a Reus. Morí assassinat al carrer del Turc, a Madrid, el 30 de desembre de 1870» (p. 218).
L’endemà –i ara ja arribem a la pàgina anunciada més amunt–, Montpalau i els seus acompanyants es desplacen des del Vendrell a Altafulla i després a Tarragona, on visitaren la catedral –el naturalista calibrà, «amb ull d’expert, la fastuositat del sepulcre d’aquell arquebisbe de qui parlava el pare Gil, D. Antoni Agustí, legat pontifici» (p. 77)– i contemplaren la majestuositat de la casa de Pilat; després prosseguiren la ruta cap al sud.
«Reus els impressionà, ja de lluny, per l’agradable perfum d’avellana torrada» (p. 78). Així constatem que el primer contacte amb la ciutat és sensorial, enfocat en un dels productes de conreu que col·laboraren a enriquir-la comercialment. I positiu: les paraules emprades no poden ser més evidents en aquest aspecte. Aviat Perucho els situa al rovell de l’ou reusenc: l’església de St. Pere i les botigues. No passejaran gaire, però: la breu estada a Reus continuarà en un espai privat, la casa amb jardí –«bonica […], posada amb un gust exquisit» (p. 78)– d’un bon amic de Montpalau, Josep Veciana i Sardà, «corresponsal de l’Acadèmia de Ciències [de Barcelona], home d’uns seixanta anys, vidu, amb dues filles» (p. 78).
Aquest personatge podria ser un i molts; tanmateix, per les dades que en dona l’autor a l’índex onomàstic, el més probable és que es tracti d’una persona apòcrifa. Això no priva que es generin especulacions al voltant de la seva identitat, que un estudi més aprofundit que no pas aquest article potser desvelaria. El que sí que puc dir és que, encuriosida, he cercat en diferents documents referències sobre algun reusenc que hagués estat corresponsal de l’Acadèmia de Ciències i no n’he sabut trobar cap. Però potser hi ha qui, llegint aquestes ratlles, me’n pot donar raó. Ho celebraria.
Per què m’embranco en aquestes digressions, com excusant-me de no haver desemmascarat Josep Veciana i Sardà? Molt senzill, perquè m’he deixat arrossegar al parany que Perucho posa hàbilment: personatges reals mesclats amb personatges de ficció, una amalgama de noms inventats i de noms identificables, convivint en un llibertí anacronisme… I només en posaré un exemple: a l’índex onomàstic, llegim sobre la Baronessa de Neziers que «mantenia relacions íntimes amb el pintor Josep Maria de Martín, exiliat reialista a París» (p. 212). En realitat, el pintor –i poeta, i autor d’una novel·la a mitges amb Gabriel Ferrater, Un cuerpo, o dos (Sirmio, 1987)– Josep Maria de Martín (Berga, 1920-2005) era un dels amics de joventut de Joan Perucho; però, a més, és l’autor del retrat de Gabriel Ferrater que hi ha la Galeria de Fills Il·lustres de l’Ajuntament de Reus.
Tornant a Veciana, la informació que n’aporta l’índex ens diu que va néixer a Reus, en destaca la seva corresponsalia acadèmica, i acaba: «Era pare de dues filles en edat de merèixer. Cantaven delicadament Il baccio furtivo i La lacrima viva» (p. 219). A partir d’aquí ja vindrien les hipòtesis i les especulacions: l’ús del cognom Veciana podria voler recordar els vallencs fundadors dels Mossos d’Esquadra? En aquest sentit, per reblar el clau, la filla gran de l’aital Josep es diu Úrsula, com la copatrona de la capital de l’Alt Camp… Encara més, i acabant d’exagerar la filigrana, hi cabria considerar una intencionada inserció de Veciana entre el nom i el primer cognom del reconegut empresari i filantrop reusenc, fundador de l’actual cementiri de la ciutat –i, atenció, sotstinent d’una companyia de la Milícia Nacional–, Josep Sardà [i Caylà].
També hi ha la possibilitat que aquest personatge amagui una referència a Narcís Sunyer Veciana, comerciant que formà part de la Junta del Canal Reus-Salou, la mare del qual era originària de Valls –i parenta directa dels Veciana abans esmentats. Una altra dada: Narcís Sunyer es va casar en dues ocasions i ambdues esposes eren familiars dels Bofarull.
Sigui qui sigui el nostre home, sens dubte és un bon amfitrió: Montpalau i Novau dinen a casa seva i, a les postres, gaudeixen dels duets interpretats, «amb veu modulada i accent patètic» (p. 78), per Úrsula i Carmeta Veciana, donzelles de lloable bellesa i educació, segons remarca el narrador de Les històries naturals, que també ens informa que la filla gran «festejava amb un capità del cos de caçadors, de guarnició a Reus» (p. 78). L’ambient refinat que caracteritza la casa del corresponsal de l’Acadèmia de Ciències és subratllat amb expressions relatives al seu tarannà, com ara «agradable conversa», «persona realment encantadora», «prudent itinerari d’en Veciana» (p. 78); perquè el reusenc els recomana que per arribar a Pratdip evitin la ruta més directa, que passa per Mont-roig, i agafin la de Falset, per no exposar-se a «caure en mans sanguinàries» (p. 78).
I, finalment, anem al capítol que ja he avançat com a rellevant quant a la referència a la ciutat; és el VIII de la primera part, titulat «Historia Natural de Catalunya», en el paràgraf inicial del qual llegim: «El pare Pere Gil, de Reus, que ingressà el 1574 a la companyia de Jesús, quan tenia 23 anys, escriví una monumental Historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña, que restà manuscrita molt de temps» (p. 48). En efecte, el jesuïta Pere Gil i Estalella (Reus, 1551 – Barcelona, 1622) és l’autor del manuscrit que, d’acord amb l’extens i documentat estudi de Josep Iglésies[ii] –prestigiós geògraf i historiador reusenc–, «forma un volum de 156 folis, en octau, [… que] conté una primera part de 3 folis sense numerar i 90 folis numerats». A més, explica Iglésies, «el foli nº 1 conté, sobreposada al marge superior, la indicació: “Li. 1. dela historia Cathalana enlo qual se tracta de Historia o descripcio natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña” [sic]». En l’estudi –de més de cent quaranta pàgines– que precedeix la transcripció del manuscrit, Iglésies hi aporta una quantitat ingent d’informació, sobre l’autor, sobre el text en qüestió i sobre el conjunt de l’obra del jesuïta, la qual contextualitza a bastament –hi remeto, doncs, a qui en vulgui obtenir més dades. Aital manuscrit es conserva al Seminari Episcopal de Barcelona.
Doncs bé, Joan Perucho, destre en l’art de mesclar realitat i ficció, recorre a un molt agut exercici d’intertextualitat per atribuir la transcripció del text de Pere Gil al personatge d’Antoni de Montpalau, qui «per encàrrec de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals, en preparava una edició amb notes erudites» (p. 48). O sigui que, obviant la tasca duta a terme per Iglésies –un segle més tard, és clar–, trobem, amb absoluta versemblança, el naturalista Montpalau treballant en l’obra inèdita del jesuïta reusenc. El narrador explica que el baró de Meer, coneixedor d’aquesta circumstància, «demanà al nostre protagonista, a tall d’informe petrogràfic […], una transcripció de les parts de l’obra que fessin referència a les pedres. Montpalau li va trametre el capítol VI, que deia: “De la varietat, gentilesa, excellencia y valor de pedras que te Chataluña […]”» (p. 48). Si consultem el capítol VI del volum publicat per Iglésies, comprovarem que l’única diferència rau en la fidelitat al text original: «hem mantingut les unions incorrectes de mots, per altra banda habituals en els manuscrits del segle, així com les separacions indegudes»; de manera que llegim: «Dela varietat, gentileza, exellencia y valor de pedras que te Chataluña […]». I el mateix succeeix en la resta de fragments que representa que Montpalau transcriu per al baró.
Montpalau, explica el narrador, va afegint al text de Pere Gil diversos comentaris –que, amb perspicàcia, no es posen a l’abast del lector–, com ara: «Aquí el nostre protagonista es va permetre la llibertat de posar-hi una nota crítica negant en absolut el creixement de la muntanya de Montjuïc, almenys en la forma descrita pel pare Gil, recolzant-se en l’autoritat d’altres eminents especialistes» (p. 50). «Al marge, Montpalau confeccionà una altra nota erudita sobre el Brocatello, la Diputació de Barcelona i […]» (p. 51).
En arribar al final d’aquest capítol vuitè de la novel·la, Perucho fa una altra de les seves entremaliadures literàries. Quan Montpalau acabava amb la transcripció del susdit capítol VI del text de Gil:
[…] li saltà als ulls un paràgraf que tingué la virtut de treure’l de polleguera. Parlava de cornioles: «Corniolas que en llengua italiana se diuen Cornelinas, y vulgarment en Cathaluña se nomenan estronca sanchs per lo effecte que fan de estroncar la sanch quant algu te fluix de sanc per lo nas o boca o part occulta; se troban en Cathaluña y molt finas, en las montanyas junt a la pobleta. Tenen la virtud de ahuyentar los vampirs.» Se sentí la rialla maleïda. Era, com sempre, un presagi funest (p. 51-52).
No cal ni remarcar quina és la frase que Perucho incorpora al manuscrit del jesuïta; com si res. Altrament, com acaba, el capítol VI de la transcripció d’Iglésies? «Corniolas, que en llengua Italiana se diuen Cornelinas; y vulgarment en Cathaluña se nomenan estronca sanchs per lo effecte que fan […] junt a la pobleta.» I hi ha un darrer paràgraf que no consta a la novel·la.
Encara cal fer una darrera remarca: el títol del capítol VIII de la novel·la, «Història Natural de Catalunya», reflecteix directament, abreujat, el de l’obra de Pere Gil. Però crec que no és cap disbarat afirmar que el títol del llibre, Les històries naturals, al·ludeix amb tota intenció al de l’estudi del jesuïta, bé sigui com a perspicaç homenatge, com a joc erudit o, senzillament, perquè sí.
A l’índex onomàstic, hi ha dues ratlles escasses sobre Pere Gil: «Jesuïta naturalista nat a Reus. És autor d’una famosa Història Natural de Catalunya» (p. 215). Escasses, sí, però interessants per dos conceptes: la remarca «naturalista» i, sobretot, l’adjectiu «famosa» atribuït, amb fina i subtil ironia, a la seva obra.
En síntesi, i com apuntava al principi: la presència reusenca a Les històries naturals és més qualitativa que quantitativa i més implícita que no pas explícita. Però no podem negar que hi és, i ben representada, gràcies a l’erudició que caracteritza Joan Perucho.
[i] L’edició de Les històries naturals que he utilitzat per a les referències d’aquest article és la d’Edicions 62, col. El Cangur (1983).
[ii] Iglésies, Josep: Pere Gil, S.I. (1551-1622) i la seva Geografia de Catalunya, seguit de la transcripció del Libre primer de la historia Cathalana en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathaluña, segons el manuscrit de l’any 1600, inèdit, del Seminari de Barcelona (Barcelona, Quaderns de Geografia I, 1949). Les citacions corresponen, per aquest ordre, a les p. 47, 48, 194, 141, i 197-198. N’hi ha una edició més recent: 2002 (Societat Catalana de Geografia, IEC).
Altres articles
-
Portada
-
L’empremta de Lluís Domènech i Montaner a la ciutat de Reus. Una anàlisi de la seva arquitectura
-
El llegat de Domènech i Montaner, un gran atractiu per a Reus
-
Lluís Domènech i Pere Caselles, un tàndem per al Manicomi de Reus
-
A propòsit d’alguns projectes «menors» de Lluís Domènech i Montaner descoberts a l’Arxiu Històric Municipal de Reus