A part d’una gran satisfacció, representa un vertader honor la invitació que m’heu fet a realitzar la conferència inaugural de curs del Centre de Lectura. Vull tenir, així mateix, un record inicial per l’enyorat amic Pere Anguera, tan lligat a la vostra institució i que tant va fer per posar Reus i el sud de Catalunya en el mapa cultural i historiogràfic català. Els que freqüentem el món dels ateneus acostumem a considerar que el vostre Centre és el degà a Catalunya en funció de la seva creació, el 1859, i del seu relleu mantingut fins als nostres dies; a dreta llei potser hauríem de considerar la creació uns anys abans, el 1854, de la mataronina Societat d’Amics de la Instrucció; però em sembla indiscutible que el pes i la significació de la vostra entitat és superior al de la del Maresme. En qualsevol cas, el pes de la vostra entitat en el desenvolupament del sud català és indiscutible, com és indiscutible el pes de Reus, la segona ciutat de Catalunya fins al 1870, en el desenvolupament de la Catalunya contemporània.
És curiós que cap de les dues entitats ara esmentades es denomina ateneu tot i que les dues s’integrin de ple dret en el corrent ateneista català. La denominació ateneu potser és la més corrent; però no podem obviar denominacions com la de cercle, de centre moral i recreatiu, de foment, patronat, societat, agrupació, casino o associació. I pràcticament tots ells coincideixen a incloure en la seva denominació la referència a la localitat en la qual s’integren i actuen: l’arrelament local és una de les característiques de l’ateneisme. A més, al marge la denominació que cadascuna pugui tenir, totes aquestes entitats comparteixen la seva voluntat de ser centres educatius i instructius, de fomentar la sociabilitat quasi sempre transversal, d’estimular la consolidació i l’avenç dels interessos morals i materials de la seves respectives localitats, de posar a disposició del públic importants biblioteques que permetin una major formació, un estímul de la curiositat i l’obertura d’una finestra al món dels seus associats; alguns d’aquests ateneus integren seccions d’excursionisme, cant coral o expressió artística. Malgrat que estiguin circumscrits a un àmbit local, els ateneus també acostumen a tenir una certa vocació de fomentar la millora i el progrés del país.
Tots sabem que els ateneus varen sorgir en el segle xix i que responien al procés de consolidació de les noves societats liberals: els cercles francesos o els casinos italians eren els equivalents en aquells països. Aquestes entitats acostumaven a reunir les elits burgeses i les restes de l’aristocràcia que se’ls volia assimilar, i es consolidaven en les capitals de província. I aquí trobem una primera característica específicament catalana: a Catalunya també es crearen ateneus en ciutats petites i en algun poble especialment dinàmic, creant un teixit molt funcional. Una segona característica diferencial és que a Catalunya aquestes entitats no varen aparèixer, de fet, fins als anys seixanta del vuit-cents, quan a Espanya els ateneus burgesos «provincials» havien proliferat (relativament) des de mitjan anys trenta. I un darrer tret diferencial el trobarem en el fet que els ateneus catalans no representaran només els sectors burgesos (inclosa l’emergent classe mitjana d’intel·lectuals i professionals), sinó que proliferaran els ateneus populars, obrers i menestrals. En els vint anys que seguiren a les primeres creacions de principis dels anys seixanta, a Catalunya es varen fundar més de tres-cents cinquanta ateneus.
Com a mínim hi ha dos fets que convé comentar, encara que sigui breument, abans de seguir endavant. El primer és aquest caràcter temporalment tardà de l’ateneisme català al que ens referíem més amunt; i el segon és el predomini socialment popular que de seguida va presentar. Crec que la funcionalitat social del moviment català dels ateneus es demostra precisament pel fet que no va ser un reflex mimètic, una còpia, del que apareixia a altres bandes, especialment a Madrid, a partir del 1836. La raó d’aquest desfasament temporal l’hem de buscar en el fet que la Catalunya burgesa i de la incipient industrialització moderna va viure entre el 1833 i el 1856 en una tensió permanent, amb moments d’un dramatisme brutal: dues guerres civils entre liberals i carlins –que varen dificultar molt la circulació per l’interior del país–, periòdiques bullangues, bombardeigs sovintejats, repressió institucional, etc. Ningú en restava al marge; en els espais urbans emergents els patrons, els obrers, els sense feina, els menestrals i les classes mitjanes professionals vivien geogràficament molt a prop uns dels altres; l’única possibilitat d’escapar de la violència era fugint temporalment a cases pairals familiars o a segones residències, qui en tenia la possibilitat, és clar. De manera invariable, a més, l’estat central responia a les tensions decretant de manera recorrent l’estat de guerra o de limitació parcial de les garanties constitucionals (en algunes bandes de Catalunya es van viure més dies de suspensió que de normalitat constitucional durant tot el segle), de manera que la vida social institucionalitzada quedava absolutament limitada si més no en el pla formal. El propi estat central contribuïa a la inestabilitat general en veure’s sotmès als periòdics sotracs que representaven els pronunciamientos, amb la desproporcionada presència militar en la gran política espanyola que això comportava. D’altra banda, el conservadorisme dominant va tenir a l’Església com l’altra gran aliada; i aquesta institució, que seguia determinant la moral oficial i essent hegemònica en el camp de l’ensenyament, tenia una prevenció total envers la difusió cultural més lliure i alternativa que realitzaven els ateneus.
Des de finals dels anys cinquanta una major estabilitat política (deu anys mal comptats) va permetre que els governs civils poguessin donar el permís per a la constitució de noves entitats i a Catalunya aquesta estabilitat va permetre la florida dels ateneus de la qual parlàvem més amunt, sempre que els seus estatuts incloguessin la prohibició de parlar de política i de religió, les qüestions que, a la pràctica, centraven la seva vida institucional quotidiana. Aquests nous ateneus, doncs, responien a la moderna politització de la vida catalana que es va desenvolupar a partir d’aquest moment i que va afectar tots els camps, des de la cultura (amb l’inici dels Jocs Florals), a l’economia (amb l’Institut Industrial de Catalunya), a l’urbanisme (aprovació del Pla d’Eixample de Barcelona) o a la política (organització federal, carlista o del primer conservadorisme català que lideraven gent com Joan Mañé i Flaquer o Manuel Duran i Bas).
La segona característica diferencial que cal comentar és aquell caràcter marcadament popular dels ateneus catalans. L’arrencada de la industrialització es va produir a Catalunya i no en altres bandes d’un estat teòricament liberal, però que no legislava en relació amb aquesta activitat moderna, perquè seguia dominat per un secor agrarista de mentalitat absolutament arcaica. Els patrons industrials varen aprofitar la desregularització liberal de l’economia per executar formes brutals d’explotació, de manera que el món de la classe obrera, de la menestralia cada cop més abocada a la proletarització i de la gent sense feina que anava arribant a les ciutats i zones industrials (aquells a qui denominaren l’exèrcit de reserva industrial, la patuleia, la xusma o el populacho) es veien perseguits, vexats, explotats i marginats per l’estat i les seves institucions, pels seus patrons, sovint també per les autoritats locals i, fins i tot, per l’Església que els predicava resignació cristiana.
No obstant aquesta situació tan negativa les reaccions dels marginats no es feren esperar: en forma d’explosions violentes en ocasions com es va veure en el transcurs de les bullangues, en forma d’un republicanisme insurreccionalista, que sovint no defugia l’ús de la violència, o en forma de petites societats de resistència que miraven de camuflar-se per sobreviure davant la repressió governamental i patronal i que van ser el fogar del primer sindicalisme modern. Però, en general, les duríssimes condicions del treball, la misèria, la indigència o la desnutrició portava a aquests sectors a la desesperació resignada o a la «fugida» de les tavernes. Però varen existir petits líders, de gran voluntat, que impulsaren l’organització lluitant contra la repressió i contra la pròpia indiferència i alienació obreres. Entre aquests líders també s’hi trobaven intel·lectuals, professionals liberals i, fins i tot, artistes (en el vostre cas es pot parlar de la interessant figura de Josep Güell i Mercader), que imbuïts d’idees republicanes i del denominat socialisme utòpic buscaven l’emancipació dels desvalguts a través de la cultura i de l’educació. Aquesta gent va ser la promotora del moviment dels ateneus i del seu foment de la instrucció, de l’educació i del valor moralitzant de l’organització del lleure com la forma d’emancipació dels «de baix». Sabem que una altra via va ser la del cant coral, amb la creació del grup La Fraternidad el 1850 i que es consolidà i es va estendre durant la dècada dels seixanta sota la batuta de Josep Anselm Clavé.
L’abast català d’aquest moviment dels ateneus va ser realment espectacular i desproporcionat respecte el del conjunt d’Espanya. Catalunya, el territori de la qual no arriba a representar al 7% de la superfície total d’Espanya, a principis de la Restauració la seva població era l’11% de la total de l’estat, però agrupava pràcticament el 40% de tot l’associacionisme espanyol.
Tots sabeu millor que jo que en el seu origen el Centre de Lectura estava adreçat fonamentalment a la població obrera i menestral de Reus; volia ser un centre obert a les idees de progrés dedicat a la formació popular, però sense caure en cap tipus d’exclusivitat; volia ser també un centre que busqués el foment de la moralitat i els bons costums i que posés a disposició dels associats una bona biblioteca i una secció de cant coral. Clavé va esdevenir aviat soci d’honor de bona part d’aquesta mena de centres. Tot just el 1861 es va crear a Barcelona l’Ateneu de la Classe Obrera; seguint un patró similar el 1863 es crearen l’Igualadí de la Classe Obrera i el tarragoní; el 1864 el de Sants i va anar seguit d’ateneus amb idèntica denominació a Manresa, Vilanova i la Geltrú, Mataró, Sabadell, Centelles, Vilassar, Badalona, Vilafranca del Penedès i Sant Andreu del Palomar. En tots aquests ateneus eren líders els obrers locals en estreta col·laboració amb destacats membres de la menestralia i amb intel·lectuals i professionals, gent que es posava en funcionament amb aquella finalitat moralitzadora i de promoció a través de la instrucció. En molts d’aquests ateneus l’acció coral i la teatral eren eines de gran importància. Existia el convenciment que la instrucció era cabdal a l’hora d’eixamplar el benestar social i que d’aquest darrer en depenia el progrés i la civilització dels pobles.
Tot fa pensar que un dels moments culminants en la progressió d’aquesta mena d’ateneus es va produir el 1903 amb la creació, ara ja a Barcelona, de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. El món popular i obrer de la capital catalana havia patit uns anys de violència anarcocomunista que havia contribuït a desballestar en bona part el sindicalisme i l’associacionisme alternatiu i a dispersar-ne els quadres, una acció directa que va fer que Barcelona fos coneguda per tot Europa com «la ciutat de les bombes». Des de finals del 1901 i principis del 1902 va semblar que es produïa una reacció, la resposta a unes vagues barcelonines en solidaritat amb la lluita a la conca del Ter que tornaven a incorporar la «política» en l’acció del món popular barceloní. Era poca cosa però va espantar molt les autoritats i la burgesia local i va ser suficient per animar de nou la intervenció de líders sindicals i intel·lectuals alternatius. El barceloní Ateneu Enciclopèdic Popular organitzava debats i conferències, cursos de comptabilitat, d’idiomes, o de taquigrafia, entre altres; organitzava «campanyes» adreçades al conjunt de la societat, una secció d’excursionisme, i va incloure l’Escola Horaciana que dirigiria Pau Vila des del 1910.
Tot el moviment dels ateneus (cal destacar que també n’hi havia d’inspirats per l’Església) va seguir creixent durant el segle xx. Prova d’aquest auge va ser la iniciativa de convocar un congrés català d’ateneus tot just el 1911. Per la data podem pensar que l’ateneisme volia contribuir a la recuperació cultural, social i política després del gran sotrac que havia representat la Setmana Tràgica, que com sabem no havia afectat només a Barcelona i que, dit sigui de passada, va ser presentat a l’opinió pública espanyola pel govern com una mostra més de l’acció desestabilitzadora del separatisme català.
La iniciativa d’aquest congrés va partir del metge higienista reusenc Jaume Aguadé i Miró, republicà d’idees socialistes, catalanista i actiu periodista i assagista (el 1931 acabaria essent el primer alcalde republicà de Barcelona). La institució impulsora va ser el vostre Centre de Lectura i quan es va posar en marxa va prendre el nom de Primer Congrés Regional d’Ateneus i Associacions de Cultura. La voluntat republicana de la iniciativa va quedar perfectament palesa amb la presidència de Pere Coromines, aleshores president de la Unió Federal Nacionalista Republicana i director del seu portaveu El Poble Català, una personalitat totalment implicada en la recuperació política del republicanisme catalanista i que a aquelles alçades ja gaudia d’un gran prestigi personal; també pel fet que la conferència inaugural s’encarregués al sabadellenc Pau Vila («Assumptes pedagògics»), destacat pedagog i persona totalment compromesa amb l’associacionisme republicà i obrerista. Els principals temes que es varen discutir en aquest congrés giraren al voltant de l’acció cultural i de la cultura com a forma d’emancipació social, que, com hem vist, eren temes centrals en l’ateneisme des del seu origen en el segle anterior; també s’hi va parlar dels ateneus com a vehicles d’aprofundiment de la democràcia i de la sobirania popular, i com un vehicle interessant de creació d’opinió pública qüestió fonamental en les societats modernes; al costat d’aquests temes també es va parlar dels ateneus i de la seva participació en el catalanisme regenerador del país.
Aquesta voluntat de considerar els ateneus com a elements actius en la regeneració republicana, democràtica, socialitzant i catalanista de Catalunya també va ser avalada pel suport que el Congrés va rebre del Foment Nacionalista de Reus. Però, fet realment sobresortint i que actualment ens ha de fer reflexionar, de seguida ens adonem que aquest congrés no va atreure només gent republicana (com Josep M. de Sucre, d’idees anarquitzants i aleshores president de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, o com el socialista reusenc Josep Recasens i Mercadé), ja que hi tingueren una participació destacada elements de clara filiació conservadora. Podem destacar l’enginyer industrial d’origen tortosí Josep M. Tallada, estretament relacionat amb el Foment del Treball Nacional i fins l’any anterior president de la Joventut Nacionalista de la Lliga; també Joan Bardina, actiu catalanista carlí i assidu col·laborador de La Veu de Catalunya, però que era reconegut com el millor erudit català de la pedagogia (el 1906 havia creat la seva Escola de Mestres); i al seu costat sobresortia el jove vallenc Eladi Homs, tornat uns mesos abans dels EUA on havia anat a estudiar pedagogia amb una borsa d’estudis, a qui Bardina no havia dubtat a donar la direcció de la seva escola.
L’experiència va semblar convèncer els participants, i el 1912 es va convocar el Segon Congrés d’Ateneus i Societats de Cultura, ara a Vilanova i la Geltrú fent avinent que el moviment era català i no fonamentalment barceloní, tot i que en aquesta ocasió ja es va nomenar una comissió organitzadora on s’integrava un representant del moviment barceloní. L’objectiu central de la convocatòria va ser promoure l’estudi de la difusió de l’educació i de l’ennobliment de la vida i de l’esperit del poble, aplegant 161 congressistes actius de 138 associacions, a més de representants d’alguns ajuntaments i diputacions. Alguns d’ells també els trobem implicats en el Primer Congrés d’Higiene Escolar que se celebrava a Barcelona el maig del mateix any. Els temes que es discutiren a Vilanova i la Geltrú varen ser força variats encara que tots ells concorrien a un mateix fi: l’emancipació popular per l’educació i la cultura, la consolidació democràtica real i la catalanització del poble català. Així, es va tractar de l’educació i l’ensenyament del poble mitjançant els ateneus, del seu paper en la instrucció professional tot suplint les deficiències oficials, de la divulgació de la geografia com a base de la cultura popular (gran tema impulsat per Pau Vila) i del valor pedagògic de l’economia política (gran tema impulsat per Tallada i pel seu company polític Manuel Raventós, introductor a Catalunya de la sociologia moderna); també es va parlar dels avantatges de l’ensenyament mercantil per a la promoció de les dones, de la promoció i divulgació de coneixements agrícoles, incloent-hi el contrast d’experiències de pagesos concrets, o de la promoció de l’ensenyament tecnicoprofessional com a forma de promoció obrera.
En aquesta segona ocasió els debats varen ser molt vius, arribant a no poder-se tancar unes conclusions d’aquest Segon Congrés. El moviment dels ateneus catalans havia arribat a un grau respectable de maduresa i es deixaven sentir els efectes de la seva heterogeneïtat, tant per objectius com per les diverses adscripcions ideològiques. Però aquesta manca d’acord final també es podia atribuir a l’augment de les tensions polítiques i sindicals generals. El 1912, la direcció de la política pro-Mancomunitat estava apunt de donar l’hegemonia electoral catalana a la Lliga Regionalista, amb el que això representava de retrocés de les opcions del catalanisme republicà i d’obertura de noves tensions partidistes. De fet, les conclusions i els materials d’aquest segon congrés dels ateneus catalans serien recollides i difoses per la mateixa Mancomunitat de Catalunya el 1915, fet que demostrava la importància que el catalanisme noucentista del govern donava a aquesta mena d’iniciatives.
No obstant aquestes dificultats, el moviment d’aquestes associacions assimilables amb els ateneus no parava de créixer: de principis del segle xx fins al 1938 se’n crearen 980 noves: ateneus culturals, esportius, democràtics, científic-socials, ateneus obrers tradicionalistes, ateneus federals, racionalistes, sindicalistes, republicans, instructius, agrícoles, nacionalistes, llibertaris, etc. El pes d’aquestes entitats era evident, amb un plus afegit de foment de l’organització social, de la creació d’opinió, de difusió ideològica, cultural de defensa obrera o de mobilització política (no electoral). Prova d’aquest pes dels ateneus va ser que la dictadura de Primo de Rivera no va tardar a clausurar-ne forces, a controlar-ne la majoria o simplement a dificultar-ne el finançament, amb la finalitat de neutralitzar-ne l’eficàcia.
Després del parèntesi esperançador de la Segona República, la repressió franquista va ser duríssima. Volia anorrear la llengua, la cultura, la política, la sociabilitat i les institucions catalanes; en definitiva, anihilar tot el que havia contribuït a vertebrar Catalunya des de la perspectiva cultural, social i política, això és, nacional. Els ateneus havien demostrat en aquest sentit la seva funcionalitat i varen ser un objectiu preferent de la repressió franquista. Entre 1939 i 1976 tan sols es crearen 308 entitats culturals i d’esbarjo a Catalunya, un pobre balanç comparat amb la vitalitat anterior. Moltes entitats varen desaparèixer; la majoria dels quadres dirigents foren dispersats per la presó o l’exili, tant interior com exterior; moltes altres associacions veieren confiscats els seus locals, que quasi sempre s’havien aixecat amb l’esforç dels associats; totes les activitats restaren sota control governatiu i molt limitades (a la primeria fins i tot les religioses en català); el català i els símbols catalans bandejats totalment; molts fons documentals dels ateneus varen ser confiscats i les seves biblioteques depurades o fins i tot destruïdes; etc. La Falange va ser una de les grans beneficiades d’aquest gran espoli. Certament, a partir de mitjan anys seixanta es va tornar a activar el món associatiu català, inclosa una tímida catalanització cap a finals d’aquella dècada. Però la interrupció brutal havia fet els seus efectes i mai es va poder considerar que es podria reprendre la situació anterior al 1939, tot i que no puguem menystenir el gran esforç en favor de l’associacionisme, amb un paper novament important dels ateneus, fet des de la Transició ençà.
La Federació d’Ateneus de Catalunya el 2013 tenia federats 162 ateneus amb gairebé 88.500 associats però amb unes activitats que havien aplegat aquell any més d’un milió cent mil assistents. Cal tenir present que aquell any a Catalunya hi havia censades quasi 32.000 entitats de caire cultural, responent a la proliferació i diversificació de l’oferta cultural pròpies d’una societat complexa i avançada com és la catalana. Tot i així, la vitalitat del sector havia provocat la creació de la Xarxa d’Ateneus i Casals Populars.
S’haurà observat que en aquesta breu pinzellada històrica he destacat alguns moments, com el dels congressos del 1911 i el 1912, i he deixat de parlar de fets de relleu per al moviment dels ateneus catalans. Així, per exemple, no he parlat del cas, en bona part particular, que representa l’Ateneu Barcelonès, que s’hauria de denominar Ateneu Barceloní o de Barcelona, però que deu el seu nom a la fusió, el 1872, de l’Ateneu Català (1860) i del Casino Mercantil Barcelonès dels anys cinquanta del vuit-cents. Potser alguns dels oients sabran que encara dirigeixo aquesta entitat barcelonina i en funció del càrrec a mitjan setembre vaig realitzar-hi el discurs inaugural del curs. En aquella ocasió feia unes reflexions sobre una de les funcionalitats a les quals crec que haurien de respondre els ateneus en el nostre present, i no vull acabar sense proposar-les en aquest prestigiós Centre de Lectura, si es vol com una simple reflexió personal.
En algun moment o altre tots ens hem exclamat dels dèficits democràtics que afecten les nostres societats occidentals actuals que, si més no en teoria, havien estat el baluard de la democràcia després de la seva victòria contra el nazisme/feixisme del 1945. Donem forma a aquesta crisi d’ara parlant de la figura quasi grotesca de l’actual president dels EUA, de la deriva autoritària en països com Polònia o Hongria o el Brasil, entre altres; del renaixement de l’extrema dreta i dels denominats neofeixismes al si de societats democràtiques avançades, o de l’extensió creixent dels comportaments populistes de molts governants, sense oblidar que nosaltres vivim en un estat dit democràtic que té presos i exiliats polítics. Sens dubte, tot això és cert; però penso que per sota seu existeix un fenomen més profund que afecta la majoria de les societats de democràcia formal i de mercat i que no ens pot deixar de preocupar.
Penso que ara estem recollint els fruits de l’evolució democràtica del darrer mig segle. Aquesta ha anat configurant unes societats individualitzades fins a l’extrem, formades per individus cada cop més desinteressats per la cosa pública; unes societats esporuguides fins a arribar a preferir la seguretat i el consum a la llibertat o a la sostenibilitat planetària; unes societats regides per un egoisme ferotge, per una desmesurada ànsia d’acumulació de riquesa; i unes societats on els seus membres prefereixen l’accés il·limitat a la informació indiscriminada que no pas rebre una (enutjosa) educació crítica. Només cal veure com creix dramàticament la diferenciació social enmig de l’aparent indiferència dels poders públics.
La majoria de la ciutadania ha acabat convençuda que els problemes propis de les societats modernes i avançades són tan complexos que més val deixar-ne la resolució i la gestió en mans d’unes elits especialitzades i capaces; i el més curiós és que seguim tots plegats convençuts d’aquesta conveniència després de constatar la seva ineficàcia o les seves clares limitacions a l’hora de gestionar, per exemple, l’actual pandèmia (per no parlar de l’accés al treball, del dret a l’habitatge, de la sostenibilitat planetària, etc.). La realitat és que el poder de gestió de les elits s’ha consolidat definitivament, i no sembla que preocupi excessivament el fet que el govern d’unes elits i el bon funcionament democràtic siguin conceptes o realitats que s’excloguin unes a les altres Aquest fet no és incompatible amb l’avenç inqüestionable de llibertats individuals concretes, cada cop més sofisticades.
La magnitud d’aquestes qüestions ha acabat consolidant un cert pessimisme històric: hom ha parlat de la crisi de les ideologies i fins i tot s’ha volgut justificar el conformisme global parlant de la «fi de la història» que ha sobrevingut després de la crisi del món comunista. Nosaltres, des de la realitat petita dels ateneus, i potser gràcies a aquesta mateixa petitesa, ens podem permetre el luxe de pensar-nos com una part activa de la «revolució de les actituds» que cada dia es fa més necessària. Fa temps que vaig dient que els ateneus són vertaderes escoles de democràcia: ja hem vist com ho volien ser en la dècada del 1910 i penso que ho han de continuar essent en el nostre present.
Els ateneus reuneixen, per voluntat pròpia, un grup de persones que aspiren a la millora personal i a la del seu entorn a través de la cultura; aquesta reunió d’objectius fruit d’un grau elevat d’altruisme, invita els seus protagonistes a confrontar opinions i informacions sense violència ni imposició, fet que és un dels fonaments de la democràcia; per altra banda, l’ateneu aplega ciutadans amb diversitat de condicions però que amb la seva associació coincideixen a voler aportar a la vida col·lectiva un graó intermedi entre l’individu aïllat i el poder, allò que actualment denominem la societat civil i que és un ingredient fonamental de les democràcies avançades; a més, fins i tot la vida interna d’aquestes entitats es converteix en escola de democràcia en ocasió de les periòdiques eleccions en les quals els candidats han de convèncer uns electors molt propers amb bons arguments i compromisos contrastats. Finalment, amb el seu arrelament a espais ben determinats i una trajectòria perllongada en el temps, els ateneus acaben convertint-se en un referent pacífic, independent i constructiu per al conjunt de la societat i, d’aquesta manera, en un element més de cohesió social i, des de la meva perspectiva, de fortalesa nacional. La història contemporània està plena d’exemples de com s’ha consolidat a Catalunya un tarannà democràtic de fons, present fins i tot en les organitzacions autodenominades apolítiques, i que dona sentit al caràcter diferencial de la vida pública catalana respecte a la del conjunt peninsular.
No vull pecar d’un excés de presumpció ateneística. No vull dir que els ateneus siguin la clau que permetrà arreglar el món. Dic, simplement, que la revolució de les actituds que s’ha de desencadenar tard o d’hora no pot ser la dels individus aïllats malgrat que en siguin l’ingredient imprescindible. I dic, també, que per la seva naturalesa els ateneus constitueixen un element idoni i guaridor d’agrupament social. Ara bé, si hem de seguir jugant un paper semblant serà imprescindible que els ateneus no caiguem en la rutina, que sapiguem adaptar-nos a les circumstàncies canviants sense perdre, per això, l’essència peculiar de cadascú.
Moltes gràcies.