Cadenes, Núria (2020): Guillem. Barcelona: Amsterdam, 184 p.
Núria Cadenes –que s’ha postulat com una de les veus fortes literàriament parlant del país– ens torna a Montanejos aquella ignominiosa matinada de l’11 d’abril del 1993 en què van assassinar Guillem Agulló; una notícia que va rebre a la presó estant. De fet, ell havia penjat cartells reclamant-ne la llibertat; per tant, no és casual que l’encàrrec del llibre se li fes a ella. Cadenes, doncs, ens mostra com Pedro Cuevas i els seus amics neonazis escapcen la vida precisament a Guillem Agulló per tota la lluita que, amb només 18 anys, ja havia emprès a favor dels seus ideals: antiracista, antifeixista, independentista. Ens recorda que hi ha qui no només no pensa igual que nosaltres sinó que no vol atenir-se a raons i aquesta animadversió els porta a límits insondables, i el que és més trist de tot és que ho fan amb el beneplàcit dels poderosos. Es tracta d’aquells que amb un pensament feixista branden i fan impunement; per això aquest no és l’únic dels seus delictes i en el llibre s’esmenten altres casos semblants, com el cas Panzer. Provoquen i volen crear violència, en comptes de dialogar, perquè autoritaris i dictatorials com són, no saben què vol dir, això de dialogar. I els tenim al nostre costat fent-se forts amb el consentiment d’aquells que se suposa que ens haurien de protegir. Però, és clar, no podem esperar res de millor d’un estat repressor, injust i antidemocràtic, i amb molts altres adjectius que disten molt del que seria exemplar. Així estem i, és clar, ja els va bé donar peixet a l’extrema dreta per fer rebaixar les ànsies independentistes d’un poble que ni ha claudicat mai fins ara ni té pensat fer-ho.
En tot aquest entramat, Núria Cadenes ens personalitza el símbol, el Guillem –d’aquí el títol, així de sec, així de simple–, i ens concreta tot el que llavors va començar. Ens explica com van ser les represàlies, no cap als assassins, sinó cap a les víctimes –que són les que, incomprensiblement, van haver de fer nit aquell calamitós dia al calabós. Així, quan al final del llibre, en l’epíleg, fa balanç de la història, de com s’ha acabat de desenvolupar tot, lluny del que passa en les pel·lícules en què els personatges vils acaben a la presó; aquí en surten, si és que hi fan cap. Sort que hi ha una lluita que no s’apaga al carrer i que no permet deixar passar per alt el cas de Guillem Agulló. Perquè lluny d’aconseguir sortir-se amb la seva amb aquell acte de brutal violència política que no ha estat penalitzat per la justícia com hauria, ans al contrari, ha creat milers de Guillems Agulló pel territori, perquè el seu esperit i el seu coratge s’han multiplicat arreu; també, és clar, en aquell País Valencià sovint tan oblidat i incomprès al qual ella ens acosta, sobretot el dels anys 90.
Així, de manera crítica, Cadenes exposa la impunitat aconseguida pels agressors, però també com fa sorgir –encara passa ara– la indignació, la necessitat de decència de les persones que no es poden quedar de braços plegats a casa i que han de sortir per mostrar que si pretenien fer por el que aconsegueixen és fer-nos més forts perquè el crit en contra de tot el que ha envoltat el cas de Guillem Agulló s’ha fet sentir a l’uníson –podríem dir que com l’1 d’octubre; som un poble que transformem la violència patida en dignitat reivindicada. Si pretenien fer por, han topat amb un poble ferm i contundent que ni s’acoquina, ni es resigna, ni perdona. Per això, el nom de Guillem s’ha convertit en un cant a la llibertat; com el mateix llibre.
Per bastir aquest cant, l’autora a vegades ens introdueix la veu directa de la família per copsar la integritat i la fermesa de qui ho patit tot en pròpia pell, en primeríssima persona. En altres ocasions opta per reproduir els vergonyosos articles dels mitjans de comunicació, informes judicials del cas o atestats de la Guàrdia Civil, conscient que si n’exposava ella la lectura, el lector podia pensar que era una mirada esbiaixada, subjectiva; i res millor que la realitat postrada davant dels ulls tal com va aparèixer per adonar-nos de com es van manipular els fets, per fer-nos esgarrifar pel que es va dir i com es va dir; per comprendre –si no l’havíem capida ja– l’aliança teixida entre l’extrema dreta i els governants i la justícia. I quan no aposta per una veu directa, el seu llenguatge és dur, punyent i irònic; ens sacseja i fa que no vulguem ser còmplices de la infàmia que ens exposa. Ens empeny a prendre partit. Fruit del compendi de veus, trobem al llarg del llibre diverses tipologies que ens canvien de punt de vista; totes commovedores ja sigui per dignitat o roïnesa.
Jaume Fuster ja ens havia parlat de Guillem Agulló a La mort de Guillem, i ara Guillem torna a aquella història per demostrar que no l’hem oblidat, que continua ben viu en els nostres cors i en la nostra lluita, que passa el temps, però continua ben present en el nostre imaginari col·lectiu, i ens n’acosta la crua i bestial història –la que van fer començar a Montanejos– per donar-la a conèixer extensivament tant als que ja en sabien alguns dels fragments com a qui només s’hagi quedat amb el nom i tot el que simbolitza Guillem, perquè si esdevé símbol és per tot el que hi ha darrere, i cal saber-ho i dir-ho sense pèls a la llengua –malgrat que els assassins encara campin lliurement–, com ho fa Núria Cadenes.
Coincideix en el temps amb la pel·lícula del cas, La mort de Guillem –com el títol de Fuster–, dirigida per Carlos Marqués-Marcet –perquè els dos projectes s’integren dins de la campanya de reivindicació i memòria engegada per «La lluita continua»–; per tant, l’any 2020 pot haver estat un any de retenció, en part pel coronavirus, en part perquè després d’un moment extrem de revolució ve un període de calma latent, un any en què sembla –en aquest darrer sentit– que només haguem patit la repressió pel procés, però també hem recordat que sabem convertir les seves «victòries» en banys de convicció i tenacitat. I és que el cant a la llibertat que, com hem dit, és el llibre –i la pel·lícula– són de més actualitat que mai. Que l’ànim no decaigui!